Josep Carner, vida i obra

Josep Carner i Puig-Oriol neix a Barcelona, el 9 de febrer de 1884, i mor a Brussel·les, el 4 de juny de 1970. Fill únic d’un matrimoni de classe mitjana i cultivat. El pare havia treballat com a redactor d’El Correo Catalán –el diari carlí– i dirigia la revista catòlica La Hormiga de Oro. El petit Josep manifesta la seva vocació literària i als dotze anys ja és col·laborador destacat i regular de la revista L’Aureneta, als quinze anys guanya el seu primer premi als Jocs Florals de Barcelona, i fins al 1905 arriba a guanyar-ne tretze.

Es llicencia en Dret el 1902 i en Filosofia i Lletres el 1904. És un poeta i intel.lectual en l’obra del qual es concentren tots els valors que vol promoure el Noucentisme: classicisme, civilitat, ironia i tendresa.

Durant aquests anys Josep Carner és una figura molt popular. Convertit en líder de la nova generació de poetes, el seu prestigi no deixa d’augmentar amb l’aparició de nous llibres.

Tradueix de ben jove obres de Charles Dickens, William Shakespeare, Molière, Tristan Bernard, Selma Lagerlöf, Mark Twain, Arnold Bennett, Villiers de l’Isle Adam, Alfred de Musset, Jean de La Fontaine.

De fet, ja a l’any 1920 fa cinc anys que és casat amb Carmen de Ossa, i pare de família, però malgrat el seu prestigi literari, no té una font d’ingressos fixos i la seva posició econòmica és precària. Això l’impulsa a fer oposicions al cos diplomàtic i, el gener de 1921, és nomenat vicecònsol a Gènova. Des d’aleshores i fins a la seva mort, no torna mai més a residir de manera permanent a Catalunya.

La vida de diplomàtic comporta un periple que s’inicia a Gènova i prossegueix per a San José de Costa Rica –on va ser cònsol–, Le Havre, Hendaia i Beirut, Brussel·les i París. Mentre, publica El cor quiet (1925), llibre de maduresa del Carner poeta que suposa la fi d’uns anys de febre creadora i l’inici d’una etapa en la qual l’autor es dedica a revisar i reescriure la seva obra. L’any 1935, a Beirut, mor la seva esposa.

Durant la Guerra Civil espanyola, Josep Carner és un dels pocs diplomàtics que es manté fidel a la República. En aquests anys durs, es torna a casar el 1937 amb Émile Noulet, que coneix uns anys abans quan és conseller de l’ambaixada de Brussel·les.
Al maig de 1939, Josep Carner i la seva esposa, Émilie Noulet, professora de la Universitat Lliure, emigren a Amèrica i s’estableixen a Mèxic, on s’està fins al 1945, i exerceix de professor a la Universitat i al Colegio de México. Émile Noulet havia estat de jove secretària de Paul Valéry i, per aquest motiu les relacions amb cercles literaris europeus que l’esposa de Carner tenia a tot Europa faciliten al poeta la seva introducció en el sector més influent de l’època.

Finalitzada la Segona Guerra Mundial, la parella retorna a Bèlgica, on Josep Carner ensenya llengua i història de literatura espanyoles a la Universitat Lliure de Brussel·les i al Col·legi d’Europa de Bruges. És membre del Consell Nacional de Catalunya a l’exili, a Londres (1945-47).

El 1964 Josep Carner fa vuitanta anys, i la seva obsessió és tornar a veure Catalunya abans de morir. Émile Noulet intenta gestionar el retorn del poeta però “determinats individus en llocs responsables de la cultura catalana –segons declara l’escriptor Pere Calders– fan fracassar aquest projecte, considerant que resultava més útil la figura de Carner com a símbol de l’exili”.

L’abril de 1970, sentint ja el final de la seva vida, Josep Carner retorna per sorpresa a Catalunya en una visita breu, de dos mesos. Mor pocs dies després de retornar a Brussel·les, el 4 de juny de 1970.

Poc temps després de la mort de Josep Carner, Émilie Noulet ofereix el fons privat, amb els papers personals i literaris del poeta, a l’Institut d’Estudis Catalans. Des de 1995 es troba dipositat a la Biblioteca de Catalunya.

 

Font: Associació d’Escriptors en Llengua catalana

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *