Secció “Les nits”

Les nits (de l’1 a l’11)

Abans de parlar d’aquesta part, podem dir que Carner patia d’insomni i, segons Josep Pla, era “un noctàmbul sense rellotge, absolutament abandonat al misteri nocturn”.

“Les nits” són les que van originar el recull, els primers poemes que va escriure. N’havia presentat un parell als Jocs Florals de Barcelona el 1922 amb el títol de “Poemes de la nit”. 
Al primer poema de la secció, “Nocturn”, trobem el poeta encarat al misteri de l’univers. És cert allò que ell veu més enllà de l’aparença de les coses o és un engany? Els interrogants continuen fins arribar a posar en dubte la pròpia identitat. La condició de l’home que no pot arribar a una última certesa, es dreça com un “mur de fang” amarat de “lassa i espectral malenconia”.

La nit, en la qual el poeta vetlla quan els altres dormen, facilita l’acostament al misteri. El canvi que la foscor provoca en la visió de les coses és descrit a les primeres estrofes de “Perdut en mon jardí” Aquesta realitat diferent trasbalsa la consciència del poeta: “És potser la follia qui em voreja”. Arribem al punt àlgid del poema quan la presència del propi passat es converteix en un viatge al·lucinant en el qual arriba als inicis de l’espècie i apunta un tema que després desenvoluparà en obres posteriors, el de “tant d’ésser pugnant per ésser déu”. Al final apareix la figura de Jesús que refà el seu ànim abatut. 
El tema de la fe religiosa ja ha sortit lligat amb el tema de la mort a “proximitat de la mort” i també hi ha un poema dedicat “A Jesús”. Des de la crisis, “Què en sabem del viure i del morir”,la presència de Déu, oblidada a l’època juvenil, retorna ara com a via de salvació: “Més dolç és el seguir-te i no saber, / tenir-te a Tu i no veure.”
El tema de l’amor es presenta en aquesta secció amb tons enigmàtics i ombrívols: a “Nit de Sant Joan” la visió de la boja és una estranya aproximació a Baudelaire.

Al final d’aquesta secció hi ha dos poemes que representen el tema de la crisi existencial: “A mig son” el poeta es desperta angoixat per “la vida insegura” i expressa el seu desassossec, després es proposa tornar a dormir deixant de banda totes les preocupacions. I al “beat supervivent” està sol a casa, mentre la família dorm, gaudeix dels petits plaers quotidians: llegir, fumar… però, de sobte, recorda la jovenesa i l’evoca. Aquest record l’enfronta al present, a la immediatesa de l’última realitat que s’imposa amb força sense sortir de la quotidianitat

Comentari crític

En completar-se el primer quart del nostre segle, Josep Carner té quaranta-un anys, i en fa tres que no resideix a Catalunya sinó esporàdicament. El cor quiet és el primer volum que neix enterament en la maduresa i la distància del poeta, i que les testimonia. També és el primer on adopta la forma de partició en seccions ordenades a consciència: com indicant un grau de reflexió que culminarà amb l’aparició de Poesia trenta-dos anys després. […] .

La lleu antítesi del títol revela ja l’orientació d’aquesta actitud. El cor quiet: és a dir, el jo profund del poeta, el que és motor de la seva vida i expressa la continuïtat de la pròpia existència, però ara en un moviment paradoxalment aquietat.

Llegint els poemes ens adonem que allò que ha dut la serenitat al poeta, i que l’allunya de qualsevol caiguda en la desesperació, la follia o l’angoixa de viure, és el reconeixement d’un ordre universal. Podem imaginar un triangle: el poeta i la naturalesa que ell contempla són els dos angles que en formen la base: tot el creat. En el vèrtex hi ha Déu, que els crea i els manté, i s’hi revela.

Totes les interrogacions, les intuïcions i els implícits continguts en els poemes duen a l’acceptació de l’existència d’aquest ordre. Acceptació sense més? En realitat, perquè pugui ser reconegut com a tal ordre, cal que l’home – el poeta – acompleixi el seu paper, que se situï en el seu lloc dins el joc de relacions del triangle.

Així, el reconeixement té molt d’imperatiu moral: és pel seny –entès com el màximum de saviesa que és possible de guanyar: com la posició assolida en la maduresa– que el poeta s’acorda al lloc que li pertoca. […]

A un emplaçament de l’home en el món com el que acabem de descriure, correspon una poètica les nocions fonamentals de la qual són l’objectivació i el simbolisme. Objectivació: en els poemes, Carner situa en primer terme la realitat, que valora en ella mateixa i redimeix amb la seva mirada poètica. Simbolisme: cerca, alhora, de desvetllar-hi els sentits que conté, més enllà de la seva pura presència material. (Hem vist com eren representatius del rendiment simbòlic mots com ara nit, aura, aigua, etc.)

L’autonomia atorgada a l’objecte mostra un cop més l’actitud respectuosa del poeta, fruit d’una contemplació meravellada i comprensiva i també d’una volguda humilitat personal. I abnegació per posar tot aquest món objectivat en els poemes mostra, novament, una paradoxa que ja trobàvem en caracteritzar el seny: aquesta és l’única via d’expressió que integra, acordats, el jo i l’univers. Es tracta en definitiva d’una solució personal al conflicte en què es debat la poesia de tradició romàntico-simbolista: Carner, en mots de Joan Ferraté, renuncia “a una veritat subjectiva que residiria en el seu jo creador” i –afegim– renuncia també a considerar l’objecte sols coma referent d’un Absolut transcendent, com a camí d’accés a una realitat superior. Acceptada aquesta prèviament –és l’ordre diví, descrit en la primera part d’aquesta conclusió–, no cerca de conèixer-la, de posseir-la, sinó de correspondre-s’hi i gaudir-la en l’observació atenta d’un món que la conté en la pura gràcia de la vida. Per això els poemes de Carner no solen ser enigmàtics, ni mostren generalment la “veritat subjectiva”, però tampoc no són fotografies impersonals. La seva ambició és reproduir la vida de les coses i dels homes tal com són copsats pel contemplador; crear, mitjançant l’artifici verbal, un teixit de relacions que pugui evocar en la ment del lector el doble moviment: el de la imaginació i de retruc el de la vida, tots dos continguts, fixats en el text”.

(Lluís Cabré, Marcel Ortín. Dins El cor quiet. Barcelona: Empúries, 1985)

Un enemic del poble vs Aigües encantades

UN ENEMIC DEL POBLE I AIGÜES ENCANTADES

Henrik Ibsen va ser un important dramaturg i poeta noruec i també l’iniciador del teatre modern, especialment el drama, que va influir a mols altres autors. Una de les seves obres més importants és Un enemic del poble, es tracta d’una obra de tema polític que ha estat utilitzada al llarg dels anys per qüestionar-se si el sistema polític i social continua basant-se en temes purament econòmics. Per poder dur a terme aquest qüestionament, Ibsen comença l’obra amb el problema del balneari del poble. El doctor Thomas Stockmann denuncia que les aigües del balneari, que és la font principal d’ingressos al poble, són un problema per la salut. Tots els habitants del poble intenten amagar aquesta veritat i així aconseguir que aquest fet es quedi només com una denuncia del solitari doctor davant de tot un poble. Les postures que defensen cada personatge van evolucionant al llarg de l’obra ja que el conflicte econòmic i sanitari s’agreuja i l’obra acaba amb el judici del doctor fent que ell i la seva família hagin d’abandonar el poble.

L’obra d’Ibsen té un gran paral·lelisme amb l’obra Aigües encantades de Puig i Ferrater ja que aquest presenta un poble molt religiós i tancat que té un problema de sequera de fa molt temps i necessiten aigua per regar els seus camps. El conflicte es presenta quan el Foraster arriba al poble i diu que l’aigua que necessiten es pot aconseguir a partir d’un canal extraient-la dels gorgs de la Verge, que pels habitants del poble és un lloc sagrat i no es pot tocar per cap circumstància. L’obra acaba amb l’expulsió del Foraster del poble ja que té una mentalitat molt diferent a la de la majoria dels habitants. 

Una de les semblances més significatives és la importància dels personatges del doctor i del Foraster, els dos són els que tenen les idees diferents de tota la resta de persones del poble, ells són els que volen canviar les coses i intentar arreglar-les. El pas que fan plantejant el problema és molt important ja que fan que la resta de persones, encara que tinguin la mentalitat molt tancada, es puguin plantejar el problema que tenen i vegin que té solució. 

Una segona semblança significativa és la manera de pensar de la gent del poble. En cap de les dues obres cedeixen l’oportunitat d’intentar entendre i solucionar el problema sinó que es tanquen en les seves costums i maneres de pensar i fer les coses perquè diuen que així ja estan bé i no volen canviar res. 

I per últim també es pot comentar que en el final de les dues obres tant al doctor com al Foraster els acaben fent fora del poble, al doctor en un judici i al Foraster violentament, això també podria ser la primera diferència, en el cas del doctor el fan fora a través d’un judici però en el cas del Foraster ho fan tirant-li pedres pel cap i molt violentament. 

L’altra diferència que hi podem trobar és el problema que  és planteja en les dues obres, en Un enemic del poble, es planteja un problema sanitari en les aigües del balneari, que és la principal font d’ingressos del poble per tant aquests ingressos podrien perillar i provocar un problema econòmic. Per altra banda, en Aigües encantades es planteja un problema de sequera i de les seves collites que podria provocar un problema de fam molt greu i d’abandonament del poble.

En aquestes dues obres es poden veure moltes més semblances i diferències però aquestes són les més principals. 

Josep Carner, vida i obra

Josep Carner i Puig-Oriol neix a Barcelona, el 9 de febrer de 1884, i mor a Brussel·les, el 4 de juny de 1970. Fill únic d’un matrimoni de classe mitjana i cultivat. El pare havia treballat com a redactor d’El Correo Catalán –el diari carlí– i dirigia la revista catòlica La Hormiga de Oro. El petit Josep manifesta la seva vocació literària i als dotze anys ja és col·laborador destacat i regular de la revista L’Aureneta, als quinze anys guanya el seu primer premi als Jocs Florals de Barcelona, i fins al 1905 arriba a guanyar-ne tretze.

Es llicencia en Dret el 1902 i en Filosofia i Lletres el 1904. És un poeta i intel.lectual en l’obra del qual es concentren tots els valors que vol promoure el Noucentisme: classicisme, civilitat, ironia i tendresa.

Durant aquests anys Josep Carner és una figura molt popular. Convertit en líder de la nova generació de poetes, el seu prestigi no deixa d’augmentar amb l’aparició de nous llibres.

Tradueix de ben jove obres de Charles Dickens, William Shakespeare, Molière, Tristan Bernard, Selma Lagerlöf, Mark Twain, Arnold Bennett, Villiers de l’Isle Adam, Alfred de Musset, Jean de La Fontaine.

De fet, ja a l’any 1920 fa cinc anys que és casat amb Carmen de Ossa, i pare de família, però malgrat el seu prestigi literari, no té una font d’ingressos fixos i la seva posició econòmica és precària. Això l’impulsa a fer oposicions al cos diplomàtic i, el gener de 1921, és nomenat vicecònsol a Gènova. Des d’aleshores i fins a la seva mort, no torna mai més a residir de manera permanent a Catalunya.

La vida de diplomàtic comporta un periple que s’inicia a Gènova i prossegueix per a San José de Costa Rica –on va ser cònsol–, Le Havre, Hendaia i Beirut, Brussel·les i París. Mentre, publica El cor quiet (1925), llibre de maduresa del Carner poeta que suposa la fi d’uns anys de febre creadora i l’inici d’una etapa en la qual l’autor es dedica a revisar i reescriure la seva obra. L’any 1935, a Beirut, mor la seva esposa.

Durant la Guerra Civil espanyola, Josep Carner és un dels pocs diplomàtics que es manté fidel a la República. En aquests anys durs, es torna a casar el 1937 amb Émile Noulet, que coneix uns anys abans quan és conseller de l’ambaixada de Brussel·les.
Al maig de 1939, Josep Carner i la seva esposa, Émilie Noulet, professora de la Universitat Lliure, emigren a Amèrica i s’estableixen a Mèxic, on s’està fins al 1945, i exerceix de professor a la Universitat i al Colegio de México. Émile Noulet havia estat de jove secretària de Paul Valéry i, per aquest motiu les relacions amb cercles literaris europeus que l’esposa de Carner tenia a tot Europa faciliten al poeta la seva introducció en el sector més influent de l’època.

Finalitzada la Segona Guerra Mundial, la parella retorna a Bèlgica, on Josep Carner ensenya llengua i història de literatura espanyoles a la Universitat Lliure de Brussel·les i al Col·legi d’Europa de Bruges. És membre del Consell Nacional de Catalunya a l’exili, a Londres (1945-47).

El 1964 Josep Carner fa vuitanta anys, i la seva obsessió és tornar a veure Catalunya abans de morir. Émile Noulet intenta gestionar el retorn del poeta però “determinats individus en llocs responsables de la cultura catalana –segons declara l’escriptor Pere Calders– fan fracassar aquest projecte, considerant que resultava més útil la figura de Carner com a símbol de l’exili”.

L’abril de 1970, sentint ja el final de la seva vida, Josep Carner retorna per sorpresa a Catalunya en una visita breu, de dos mesos. Mor pocs dies després de retornar a Brussel·les, el 4 de juny de 1970.

Poc temps després de la mort de Josep Carner, Émilie Noulet ofereix el fons privat, amb els papers personals i literaris del poeta, a l’Institut d’Estudis Catalans. Des de 1995 es troba dipositat a la Biblioteca de Catalunya.

 

Font: Associació d’Escriptors en Llengua catalana

Resums per capítols

CAP 1 LA PUJADA

En Matias i la Mila van caminant cap a l’ermita. Tot i que en Matias li ha dit a la Mila que era molt a prop, porten més d’una hora i mitja caminant i encara els falta per arribar. La Mila està molt cansada i se sent enganyada. El capítol serveix de presentació dels personatges.

CAP 2 FOSCA

Ja han arribat a l’ermita. Com que arriben de nit, tot està fosc i la primera impressió és dolenta. Coneixen a en Gaietà i en Baldiret. El primer li ensenya l’ermita a la Mila. Aquella nit, ella té un somni premonitori relacionat amb la maternitat.

CAP 3 CLAROR

Es fa de dia i la Mila es lleva d’hora. El pastor, que encara no ha de treure el ramat, la porta a fer una volta pels voltants de l’ermita i li explica que és vidu. A tot això, en Matias encara dorm. En aquest capítol apareix per primer cop l’Ànima.

CAP 4 NETEJA

La Mila es posa a netejar l’ermita de manera obsessiva. En Matias no l’ajuda en cap moment. Torna a aparèixer l’Ànima i la Mila té la sensació d’haver-lo vist abans en un altre lloc. Quan la Mila ensenya al pastor tot el que ha fet, aquest la felicita i decideixen celebrar-ho: el pastor encén totes les espelmes que hi ha a la capella. També li explica la història del Sol de Murons.

CAP 5 SUMANT DIES

La Mila ja ha acabat amb la neteja i es va habituant a la casa. Un dia, baixa a Murons, la casa de pagès dels pares d’en Baldiret, i la Mila demana a la seva mare – la Marieta- si li pot donar un dels seus fills. La dona accedeix, però només durant un temps, fins que es faci seva l’ermita. D’altra banda, en Matias segueix igual de mandrós i ara ha decidit  – influenciat per l’Ànima- fer de captaire. La Mila s’enfada molt i el pastor, per calmar els ànims proposa fer una cargolada. Mentre la fan, torna a aparèixer l’Ànima i el pastor explica a la Mila que és una persona realment dolenta amb la qual més val no tenir-hi relació.

CAP 6 RONDALLES

Ens presenten un escenari d’un vespre qualsevol a l’ermita, la Mila prepara el sopar, en Baldiret cuida el foc, el pastor feineja i en Matias està ajagut a un banc. El pastor explica una rondalla que té a veure amb el paper de la dona (i de la Mila) com a temptadora dels homes. Aquesta rondalla està triada expressament, malgrat el que pugui dir l’autora al pròleg.

CAP 7 PRIMAVERA

Amb l’arribada de la primavera, tot floreix, es fa bonic i tot neix. En aquest capítol, la Mila pren, per primera vegada, consciència de si mateixa com a dona, com a dona jove i atractiva. Ella mateixa es veu molt més bonica però la gent del seu voltant també: el pastor, l’Arnau de Murons i també l’Ànima. L’únic que no diu res és en Matias. També d’aquest capítol, deduïm que en Matias és impotent. Es va fent més notori el desig maternal de la Mila que ara volcarà en els animals.

CAP 8 LA FESTA DE LES ROSES

Arriba el dia de l’aplec a Sant Ponç. En aquest capítol, descobrim que només porten un mes a l’ermita. Molta gent va a l’aplec i tots a la casa estan molt enfeinats. Es descriu l’ambient d’un aplec.

CAP 9 GATZARA

La festa avança i la gent ha begut. En mig del batibull, esclata una baralla que acaba amb un enfrontament amb la policia. La gent marxa corrent i una vella acaba ferida.

CAP 10 RELÍQUIES

Després de la festa, tota l’ermita i els envoltants estan bruts. Els han trencat les olles, ho han deixat tot tirat, i el més important: no han pagat. Ara, la Mila i en Matias tenen un deute molt gran, no tenen diners i ni tan sols tenen els conills per menjar perquè l’Ànima els hi havia robat el dia anterior.

CAP 11 MAL DE MUNTANYA

La Mila s’ha passat l’estiu més o menys entretinguda amb les visites que hi han hagut a l’ermita. Però quan torna a arribar l’hivern, s’acaben les visites, en Baldiret torna a l’escola, el pastor ha de treballar i en Matias ara també ha començat a treballar. Fa de captaire i com que ha d’anar a pobles molt llunyans hi ha molts dies que no torna a dormir. La Mila està sola i angoixada pels deutes.

 

El Modernisme

L’art nouveau a França i Bèlgica, el Jugendstil a Alemanya, el Sezessionstil a Àustria  i l’stile liberty a Itàlia, és com coneixem aquí Catalunya el modernisme. Els artistes modernistes van prendre de la Renaixença la voluntat d’establir cultura pròpia catalana, però sobre unes bases modernes que s’allunyessin de la moderació i del classicisme que s’estava practicant. Aquest moviment té com a data simbòlica d’inici el 1892, que és on sorgeix la primera festa modernista. Les festes modernistes eren el que coneixem com el conjunts de cinc actes culturals promoguts per Santiago Rusiñol i celebrats a Sitges del 1892 al 1899. Podem destacar fets molt importants durant aquestes festes com l’aparició de l’esteticisme i el regeneracioni. Aquests són dos corrents ideològics que pel que fa l’esteticisme diu que l’art es feia per fer més bonica la societat ( ART X ART) i, pel que fa al regeneracionisme es volia crear art per a canviar la societat. Les Festes Modernistes se celebraven a Cau Ferrat, una casa de pescadors que Santiago Rusiñol va comprar prèviament a fi de tenir un espai per guardar-hi les obres d’art que anava comprant i també on es reunien els artistes.

 

  • Primera Festa Modernista ( 23 d’agost de 1892):  exposició de belles arts a l’ajuntament de Sitges. ( PINTURA)
  • Segona Festa Modernista ( 10 de setembre de 1893): concert dirigit per Enric Morera i representació de La Intrusa de Maeterlinck traduïda per Pompeu Fabra. (TEATRE I MÚSIQUES SIMBOLISTES)
  • Tercera Festa Modernista ( 4 de novembre de 1894): trasllat en processó de dos quadres del Greco ( les llàgrimes de Sant Pere i Santa Maria Magdalena) adquirits a París. Aquesta festa es clogué amb un certamen literari publicat a l’Avenç. ( LITERATURA)

En aquest punt els modernistes van descobrir que a París el modernisme tenia més nom. La majoria d’aquests s’hi van traslladar i hi van estar-s’hi durant 4 anys. Aquí descobreixen la bohèmia rosa i la bohèmia negra. La bohèmia rosa eren els artistes que tenen un suport econòmic important ja que provenen de la burgesia catalana, en canvia la bohèmia negra eren aquells que no tenen aquest suport i que estan inadaptats al medi urbà. Aquests últims han de malviure amb feines poc remunerades.   

  • Quarta Festa Modernista ( 14 de febrer de 1897): s’estrena l’òpera de l’Enric Morera, la Fada. (TEATRE LÍRIC)
  • Cinquena Festa Modernista ( 5 de juliol de 1899): concert de piano interpretat per Joaquim Nin i la representació de Lladres! i la Reina el cor, d’Iglésias, i l’Alegria que passa del mateix Rusiñol.

Aquesta etapa s’acaba el 1911 amb la mort de Joan Maragall, un dels més icònics d’aquest moviment.

La llengua a Solitud

La llengua que s’utilitza en la obra Solitud per Víctor Català ( Caterina Albert i Paradís), fa servir una rica barreja entre un registre viu, imaginatiu, que combina el lirisme de la prosa poètica en que aspiraven alguns modernistes i es situaria molt proper del segle XIX. La llengua utilitzada per la narradora és de forma en culte, en canvi, la dels personatges d’un ús més popular i vulgar. A més, en el llenguatge del pastor Gaietà  s’hi barregen trets rossellonesos i empordanesos.

El llenguatge utilitzat és viu. Sovint hi trobem presència de dialectalismes o expressions populars. Malgrat que encara és un llenguatge literari en procés de normalització.

S’hi identifiquen Sensacions de plaer viscudes pels sentits, maternitat com a projecció afectiva, erotisme, sentiment de culpa pels sentiments eròtics, assetjament sexual, violació com a afirmació de la força i bestialitat sobre la dona, fogositat i desig de passió, frustració sexual, autoestima i reafirmació del jo, posició contrària davant l’amor convencional de lliurament i sacrifici de les dones.

 

Influències culturals, literàries i personals de Víctor Català

Caterina Albert i Paradís, coneguda amb el seu nom de ploma Víctor Català i Montseny, va ser la filla gran d’una família de la burgesia rural. Malgrat no va poder anar a la escola, sí que va rebre educació, que molts cops es considera autodidacta. Tot i així, és cert que tenia un professor particular. Si es considera autodidacta és per tota la lectura que va fer de jove, triant ella les obres que volia llegir i sense rebre mai cap limitació per part de la seva família.

Va començar a escriure de jove, i es donà a conèixer l’any 1902, coincidint amb el Modernisme, amb l’obra Drames rurals. Tot i així, l’esquema literari que imperava quan va començar a escriure, i al que es mantindrà fidel durant tota la seva carrera serà el Naturalisme.

La temàtica recorrent en la seva narrativa és la dona i el món rural. Aquesta temàtica traspua una visió pessimista de l’individu i la societat, s’allunya de les idealitzacions bucòliques i s’aferra a la terra. Relacionem aquesta temàtica amb Maupassant i Ibsen, referents de l’escola naturalista. Aquesta temàtica va lligada amb el corrent filosòfic del Determinisme Científic o universal, propi del Naturalisme. En la seva obra, però, l’autora fuig del realisme i l’objectivitat científics i crea un univers mític que és alhora ple de realitat. Les situacions presentades són sovint casos límit que desemboquen en morts violentes i cruels.

D’altra banda, el fet d’ocultar la seva identitat femenina, el veiem també en altres autores europees del s. XIX, com ara George Sand (Aurore Lupin) que es vestia d’home per poder moure’s amb comoditat pels cercles que freqüentava, o George Eliot (Mary Ann Evans).

Albert va tenir relacions literàries amb autors com Narcís Oller i Àngel Guimerà, però la més rellevant fou la que mantingué amb Joan Maragall.

 

EL PAPER DE LA DONA ALS VOLTANTS DE L’ANY 1900

Tal com expliquen al bloc “Literatura en xarxa”, entre la Revolució Francesa (1789) i la Primera Guerra Mundial (1914) apareix a Europa la idea de ciutadania. Aquesta idea exclou la dona, és a dir, la dona pateix desigualtat a nivell jurídic. Aquest fet, que ve de lluny, neix d’una concepció de la dona com a ésser en inferioritat física i amb capacitat dèbil de raonament. S’entén la dona com a subjecte relatiu, sempre lligada a algun home: una dona serà sempre la filla de, la dona de o la mare de.

Això crea una relació de subordinació i desigualtat en què l’home adopta un paper de protector de la seva dona, que no és vàlida per si mateixa, i per tant ella li ho ha d’agrair amb l’obediència cega, creant així una dependència absoluta. A finals del segle XIX i principis del XX, una dona no podia fer res ella sola: ni obrir un compte, ni conduir, ni anar al metge ni tan sols enviar o rebre correspondència. A més la dona, ha de ser catòlica i abnegada, sacrificar-se per la seva família .

En resum, la dona tenia el deure de ser mare, de subordinar-se plenament al marit i, per descomptat, a la religió.

El Naturalisme i Solitud

Moviment nascut volts de 1880 en la literatura a França.

Es diu que és la fórmula de la ciència moderna aplicada a la literatura i, per això, busca la raó de tot en la realitat objectiva, i en la pròpia natura. Es basarà en el Determinisme i el mètode experimental.

El Determinisme defensa que tot succés, incloent el pensament i la conducta humanes, la decisió i l’acció, estan fixats, condicionats i establerts per una cadena de causes i conseqüències: l’herència biològica (A.D.N), medi social (entorn) i el moment històric.

El naturalisme analitza els efectes deterministes que aquestes causes tenen sobre el comportament dels personatges.

 

La novel·la i el teatre són els gèneres més adequats per a l’anàlisi naturalista de la realitat, mentre que la poesia se n’exclou pel seu caràcter líric i subjectiu.

 

Émile Zola  marca el principi del moviment i dóna molta importància al mètode d’observació i experimentació dels fenòmens de la conducta humana. Entén la literatura com una història natural i social, on la forma ha de subordinar-se totalment a la intenció del discurs. La seva intenció és moralitzadora envers l’individu i la societat, amb l’objectiu d’incorporar-la al progrés i a una vida humana més rica en tots els aspectes, que tindria el seu epicentre en la gran ciutat industrial moderna que per a ell és París.

 

En la creació d’una novel·la naturalista  hi d’haver un observador de la realitat que reculli dades i faci un treball de camp. Després es formula una hipòtesi i per últim es comprova si la hipòtesi es compleix.

 

Alguns exemples són:

 

Térese Raquin (1868)- Émile Zola

Pilar Prim (1906)- Narcís Oller

Marines i boscatges (1903)- Joaquim Ruyra

Solitud (1905)- Víctor Català

La fabricanta (1904)- Dolors Monserdà