Comentari crític

En completar-se el primer quart del nostre segle, Josep Carner té quaranta-un anys, i en fa tres que no resideix a Catalunya sinó esporàdicament. El cor quiet és el primer volum que neix enterament en la maduresa i la distància del poeta, i que les testimonia. També és el primer on adopta la forma de partició en seccions ordenades a consciència: com indicant un grau de reflexió que culminarà amb l’aparició de Poesia trenta-dos anys després. […] .

La lleu antítesi del títol revela ja l’orientació d’aquesta actitud. El cor quiet: és a dir, el jo profund del poeta, el que és motor de la seva vida i expressa la continuïtat de la pròpia existència, però ara en un moviment paradoxalment aquietat.

Llegint els poemes ens adonem que allò que ha dut la serenitat al poeta, i que l’allunya de qualsevol caiguda en la desesperació, la follia o l’angoixa de viure, és el reconeixement d’un ordre universal. Podem imaginar un triangle: el poeta i la naturalesa que ell contempla són els dos angles que en formen la base: tot el creat. En el vèrtex hi ha Déu, que els crea i els manté, i s’hi revela.

Totes les interrogacions, les intuïcions i els implícits continguts en els poemes duen a l’acceptació de l’existència d’aquest ordre. Acceptació sense més? En realitat, perquè pugui ser reconegut com a tal ordre, cal que l’home – el poeta – acompleixi el seu paper, que se situï en el seu lloc dins el joc de relacions del triangle.

Així, el reconeixement té molt d’imperatiu moral: és pel seny –entès com el màximum de saviesa que és possible de guanyar: com la posició assolida en la maduresa– que el poeta s’acorda al lloc que li pertoca. […]

A un emplaçament de l’home en el món com el que acabem de descriure, correspon una poètica les nocions fonamentals de la qual són l’objectivació i el simbolisme. Objectivació: en els poemes, Carner situa en primer terme la realitat, que valora en ella mateixa i redimeix amb la seva mirada poètica. Simbolisme: cerca, alhora, de desvetllar-hi els sentits que conté, més enllà de la seva pura presència material. (Hem vist com eren representatius del rendiment simbòlic mots com ara nit, aura, aigua, etc.)

L’autonomia atorgada a l’objecte mostra un cop més l’actitud respectuosa del poeta, fruit d’una contemplació meravellada i comprensiva i també d’una volguda humilitat personal. I abnegació per posar tot aquest món objectivat en els poemes mostra, novament, una paradoxa que ja trobàvem en caracteritzar el seny: aquesta és l’única via d’expressió que integra, acordats, el jo i l’univers. Es tracta en definitiva d’una solució personal al conflicte en què es debat la poesia de tradició romàntico-simbolista: Carner, en mots de Joan Ferraté, renuncia “a una veritat subjectiva que residiria en el seu jo creador” i –afegim– renuncia també a considerar l’objecte sols coma referent d’un Absolut transcendent, com a camí d’accés a una realitat superior. Acceptada aquesta prèviament –és l’ordre diví, descrit en la primera part d’aquesta conclusió–, no cerca de conèixer-la, de posseir-la, sinó de correspondre-s’hi i gaudir-la en l’observació atenta d’un món que la conté en la pura gràcia de la vida. Per això els poemes de Carner no solen ser enigmàtics, ni mostren generalment la “veritat subjectiva”, però tampoc no són fotografies impersonals. La seva ambició és reproduir la vida de les coses i dels homes tal com són copsats pel contemplador; crear, mitjançant l’artifici verbal, un teixit de relacions que pugui evocar en la ment del lector el doble moviment: el de la imaginació i de retruc el de la vida, tots dos continguts, fixats en el text”.

(Lluís Cabré, Marcel Ortín. Dins El cor quiet. Barcelona: Empúries, 1985)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *