En la primera planta del MAC Catalunya, sala 14, hi podem trobar un sarcòfag romà què conté un total de tres escenes que fan referència al mite del rapte de Prosèrpina (Persèfone, en grec). En els sarcòfags grecs, les escenes que representaven sempre començaven per el mig, continuen per la esquerra i acaben per la dreta, i aquest sarcòfag segueix el mateix estil. En aquest sacòfag és bastant difícil observar els personatges, però fixant-s’hi més, es poden trobar.
Començant per l’esquerra, podem veure Demèter (Ceres, en llatí) (1) pujant dalt d’un carro tirat per dos cavalls. La dea, trasbalsada per la pèrdua de la seva filla, porta el peple (túnica) descordat a l’espatlla dreta, i l’himàcion (mantell) voleiant per damunt del cap. Amb la mà dreta, aguanta una torxa encesa per il·luminar el camí ja que tot era fosc, tal com ho indica la personificació de Caligi (foscor) (2), una dona alada que la precedeix. Al darrera de Dèmeter, hi ha la representació d’Eros (3) i al davant dels cavalls n’hi ha un altre que posa les mans damunt d’un paneret de forma cònica. Sota els dos cavalls, hi veiem ajaguda Tel·lus (4), la personificació de la terra. Arran de la roda del carro, hi ha un petit geni (5) assegut damunt d’una roca.
“Interea pavidae nequiquam filia matri
omnibus est terris, omni quaesita profundo.
illam non udis veniens Aurora capillis
cessantem vidit, non Hesperus; illa duabus
flammiferas pinus manibus succendit ab Aetna
perque pruinosas tulit inrequieta tenebras;
rursus ubi alma dies hebetarat sidera, natam
solis ab occasu solis quaerebat ad ortus.”
Ovidius Metamorphoseon, liber V, 437-445
La segona escena (encara que la primera des del punt de vista cronològic) apareix Hades (Plutó) (6), barbut i cobert amb un himàcion, sorprèn a la filla de Demèter (7) mentre omple el cistell de flors que ha quedat tombat en el moment en què Hades li ha agafat la mà. Al darrera de Persèfone, Atena (8) dreta i amb els seus atributs (el casc, l’escut i la llança) es disposa a atacar el segrestador. Darrere d’Hades, es pot veure el cap d’Hermes (Mercuri) (9) que porta el barret alat i el caduceu. Leucipe (o qualsevol de les Oceànides amiga de Persèfone) (10), ajupida, s’aparta espantada amb un altre cistell de flors a les mans.
A la tercera escena, hi ha una deïtat amb el rostre fet malbé que porta un arc a la mà dreta i un baldric damunt del peple, la podem reconèixer com la deessa Àrtemis (Diana) (11). Tot seguit, Hades (12), d’esquena, s’emporta violentament Persèfone (13) cap al carro tirat per quatre cavalls. El mantell, estirat per Persèfone i per Atena (14), deixa al descobert la major part del segrestador. Al davant dels cavalls, Hermes (15), impassible i mig cobert per una clàmide, guia els animals. Tant damunt dels cavalls com a sota, hi trobem dues representacions d’Eros alat (16). Finalment, entre les potes del davant dels cavalls i els peus d’Hermes, hi ha representades les portes d’Hades (17), on serà conduïda Persèfone.
Segons Ovidi, l’escenari d’aquest rapte va ser a una prada propera a un llac situat al mig de Sicília:
“Haud procul Hennaeis lacus est a moenibus altae,
nomine Pergus, aquae: non illo plura Caystros
carmina cycnorum labentibus audit in undis.
silva coronat aquas cingens latus omne suisque
frondibus ut velo Phoebeos submovet ictus;
frigora dant rami, Tyrios humus umida flores:
perpetuum ver est. quo dum Proserpina luco
ludit et aut violas aut candida lilia carpit,
dumque puellari studio calathosque sinumque
inplet et aequales certat superare legendo,
paene simul visa est dilectaque raptaque Diti:
usque adeo est properatus amor. dea territa maesto
et matrem et comites, sed matrem saepius, ore
clamat, et ut summa vestem laniarat ab ora,
collecti flores tunicis cecidere remissis,
tantaque simplicitas puerilibus adfuit annis,
haec quoque virgineum movit iactura dolorem.
raptor agit currus et nomine quemque vocando
exhortatur equos, quorum per colla iubasque
excutit obscura tinctas ferrugine habenas,
perque lacus altos et olentia sulphure fertur
stagna Palicorum rupta ferventia terra.”
Ovidius Metamorphoseon, liber V, 385-406
El mite del rapte de Persèfone està molt ben documentat en la literatura grega i en la llatina, com per exemple en els dos fragments literaris següents:
Θεογονία
αὐτὰρ ὁ Δήμητρος πολυφόρβης ἐς λέχος ἦλθεν·
ἣ τέκε Περσεφόνην λευκώλενον, ἣν Ἀιδωνεὺς
ἥρπασεν ἧς παρὰ μητρός, ἔδωκε δὲ μητίετα Ζεύς.
Hesíode, Teogonia 912-914
I aquí deixo una petita narració feta des del punt de vista de Persèfone:
Εἲς Δημήτραν
ᾤχετο πατρὸς ἐμοῖο, φέρων ὑπὸ κεύθεα γαίης,
ἐξερέω, καὶ πάντα διίξομαι, ὡς ἐρεείνεις.
ἡμεῖς μὲν μάλα πᾶσαι ἀν᾽ ἱμερτὸν λειμῶνα,
Λευκίππη Φαινώ τε καὶ Ἠλέκτρη καὶ Ἰάνθη
καὶ Μελίτη Ἰάχη τε Ῥόδειά τε Καλλιρόη τε
Μηλόβοσίς τε Τύχη τε καὶ Ὠκυρόη καλυκῶπις
Χρυσηίς τ᾽ Ἰάνειρά τ᾽ Ἀκάστη τ᾽ Ἀδμήτη τε
καὶ Ῥοδόπη Πλουτώ τε καὶ ἱμερόεσσα Καλυψὼ
καὶ Στὺξ Οὐρανίη τε Γαλαξαύρη τ᾽ ἐρατεινὴ
Παλλάς τ᾽ ἐγρεμάχη καὶ Ἄρτεμις ἰοχέαιρα,
παίζομεν ἠδ᾽ ἄνθεα δρέπομεν χείρεσσ᾽ ἐρόεντα,
μίγδα κρόκον τ᾽ ἀγανὸν καὶ ἀγαλλίδας ἠδ᾽ ὑάκινθον
καὶ ῥοδέας κάλυκας καὶ λείρια, θαῦμα ἰδέσθαι,
νάρκισσόν θ᾽, ὃν ἔφυσ᾽ ὥς περ κρόκον εὐρεῖα χθών.
αὐτὰρ ἐγὼ δρεπόμην περὶ χάρματι: γαῖα δ᾽ ἔνερθε
χώρησεν: τῇ δ᾽ ἔκθορ᾽ ἄναξ κρατερὸς Πολυδέγμων:
βῆ δὲ φέρων ὑπὸ γαῖαν ἐν ἅρμασι χρυσείοισι
Himne homèric a Dèmeter 414-431
Detall del sarcòfag. Fotografia de Sebastià Giralt
-
-
Lateral: Pastor amb ramat
-
-
Lateral: Mercuri condueix una ànima davant Plutó
