I d’això, se’n diu amor

 [kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/n2HOiMeDOrs" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Elvira: El mateix mes es van morir els meus pares, tots dos. I el dia de l’enterrament la meva germana em va agafar, em va ficar dins d’una habitació i em va dir: A partir d’avui no entraràs més en aquesta casa perquè tu ets adoptada, no ets la meva germana, i no et vull veure més. I jo, és clar, en aquell moment li vaig preguntar que si els meus pares no m’ho havien dit mai, per què m’ho deia ella.

I efectivament no l’he vista més.

-Quants anys fa d’això, Elvira?

Elvira: Uns deu anys. Després em va enviar una carta i em va dir que no intentés demanar la casa que teníem, que era molt maca. Però ells ho havien fet molt bé, i aquella casa ja l’havien partida entre totes dues. En aquella carta em va dir que per res del món intentés demanar res, perquè com que era adoptada, jo no tenia dret a res. I em vaig posar malalta, de tan trista.

Al cap d’un temps sí que ho vaig intentar, però no en vaig treure res. Se’m va quedar la casa i se m’ho va quedar tot. Aleshores vaig demanar al meu marit que m’ajudés amb un advocat. Però ell em va dir que allò eren coses dela eva família i que m’espavilés jo sola, que el dia que li passés a ell amb els seus, que ja s’espavilaria tot solet.

-D’això se’n diu amor.

Elvira: Sí. Al cap d’un temps ens vam separar i ell em va dir que com que la casa que teníem -que també ra molt maca- només estava a nom d’ell, que no em pensava pas donar res.

Jo no sabia què fer, i em va dir que a qui li tocava maexar era a mi. Però la nostra nena es casava aquell any i em vaig esperar, i vaig aguantar allà. Un cop la nena va ser fora, vaig buscar-me un pis. He perdut la casa dels meus pares, he perdut la part que em tocava del marit. I en cas que fos veritat que jo fos adoptada…

-No ho sap segur?

Elvira: La meva germana em va dir que m’enviaria uns papers. Però és que vaig estar tan malament que en aquell moment no vaig intentar saber res més. Ha estat més tard, quan sí que volgut saber més coses. En la carta que la meva germana em va enviar em deia que em faria arribar documents i coses, però resulta que després s’ho devia pensar millor i no em va escriure més. He intentat parlar amb ella, li truco i no em contesta, vaig a casa seva i no m’obre.

Gaspar Hernàndez, El llibre de les emocions, pàgs. 87-88

Objectius i mitjans

 [kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/TOCtjSSilss" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Les millors coses del món no es poden veure ni tocar, només es poden sentir amb el cor.

Helen Keller

 Tot sovint acostumem a confondre –o ens fan confondre- allò que és clarament un objectiu d’allò que és un procés, una eina, un mitjà, una estratègia. Aprimar-se, posem per cas, mai no pot ser un objectiu, sinó un mitjà, un procés, per a aconseguir altres coses. Quines?: sentir-nos més bé físicament, sentir-nos més àgils, notar que tenim més bona presència, agradar-nos més, sentir que agradem més als altres… Això sí que són possibles objectius. Aprimar-se, però, és –i no sempre- només el mitjà. Perquè si aprimar-nos fos realment l’objectiu, quan podríem dir que l’hem assolit: quan hem arribat, potser, als 37 quilos? O quan som només ossos, quan som un cadàver? I si, malgrat això, algú ens diu: és que el meu objectiu és arribar a pesar 70 quilos, llavors li hauríem de preguntar: i per què o per a què vols arribar als 70 quilos? I ell de ben segur que ens donarà una raó última: per sentir-me millor, més atlètic, més agil, més en forma… més sà. Aquests sí que són realment els seus possibles objectius, i ell creu que el camí, el procés, l’eina per assolir-los passa per aprimar-se i arribar als 70 quilos.

Quantes persones hi ha que confonen voler tenir un cos agradable per tal de sentir-se bé (un objectiu) amb perdre pes (només un procés)? I quantes n’hi ha que, en no diferenciar-ho i tenir-ho ben clar, arriben a pensar que com més quilos perdran més bona presència tindran? Confusió que, a més de poder arribar a ser molt perillosa, és del tot errònia, perquè la bellesa física d’una persona no la mesura la bàscula, sinó l’espill . No és una qüestió només i exclusivament de pes, de quilos, sinó sobretot de formes, de proporcions. Aquest és el greu error en què cauen les anorèxiques.

Així, doncs, l’objectiu és allò que vol realment el nostre cervell. L’objectiu és vol per ell mateix, i no com a mitjà per a una altra cosa. L’objectiu no és mai fer coses. L’objectiu no és mai l’acció. Caminar, estudiar, aprovar el curs, agafar el tren, viatjar, cuinar un plat, endreçar l’habitació… no són objectius. Això no és el que vol realment el nostre cervell, això no el mou, això no és per a ell motor d’acció. I què vol, doncs? Molt senzill: una sensació, una emoció. Una imatge que el faci sentir, que l’estimuli a posar-se en marxa. En realitat no vol raons, ni tampoc processos. Si no hi ha res que el mogui, que l’emocioni, que el faci sentir alguna cosa, tot l’allau de bones raons, de bones intencions, de bones eines, de bones estratègies, seran rebuts amb absoluta indiferència. I possiblement dirà que sí, que ho farà, que es posarà en marxa vers aquell mal definit objectiu, però allò més probable és que al llarg del camí, aviat, ben aviat, el desànim, el cansament i l’absurd del propi esforç acabin passant factura. Perquè caldria tenir en compte que emoció i motivació procedeixen totes dues del mateix vocable llatí, movere, que vol dir moure. Com volem moure, motivar algú per fer o convèncer-lo d’alguna cosa, si amb les nostres paraules no intentem evocar cap emoció, si no mouen? Com volem moure algú cap un objectiu si no l’adrecem realment cap a un objectiu, cap a alguna cosa que mou? Com volem que els nostres fills facin coses si darrere d’aquestes accions i/o comportaments no els sabem dibuixar alguna cosa més engrescadora, més emotiva, alguna cosa que es vol per ella mateixa?

Quan s’acaben les raons, les argumentacions, els perquès, és perquè ens hem topat amb una emoció o un sentiment. Això és el que deia el filòsof David Hume quan defensava l’emotivisme en moral. L’escocès afirmava que no es pot justificar racionalment cap preferència moral i que la tria, l’elecció moral, sempre és una preferència guiada pel sentiment. Concretament ell parlava d’un sentiment d’humanitat que és universal i que ens fa preferir aquelles accions que ens resulten útils i agradables per a nosaltres i per als altres. De manera que quan contemplem aquest tipus d’accions i/o comportaments sentim, estem convençuts, que són bones.

Amb tot, també és veritat que fer coses, estar actius sense tenir prèviament fixat cap objectiu, si més no sense ser-ne conscients, ens acostuma a portar sorpreses agradables, ens acostuma a proporcionar sensacions agradables i del tot insospitades. I és que quan no tenim ganes de res és quan més necessitem moure’ns… per recuperar-les.

A manera de síntesi:
• Quan tenim l’objectiu clar –i és realment un objectiu- és més fàcil posar-nos en marxa i seguir els processos que ens hi porten.
• És millor definir els objectius a través d’una fórmula afirmativa. Evitem, doncs, com a objectiu qualsevol fórmula introduïda amb la partícula no, amb una negació. Això també ho hauríem de tenir present els pares a l’hora de donar alguna ordre als nostres fills. És molt més eficaç si evitem la negació. Així, si els diem recordeu-vos de rentar-vos les mans abans de sopar, tindrà més possibilitats de ser recordat i , per tant, serà més eficaç que si els diem No us oblideu de rentar-vos les mans. I per què? Doncs en bona part perquè és impossible representar-nos en forma d’imatge una no-acció. I sense una imatge és molt difícil muntar un escenografia emotiva. La frase l’home planta un arbre qualsevol nen la pot expressar amb un senzill dibuix; no passa el mateix, però, amb l’home no planta un arbre.
• Procurem començar sempre per processos o accions petites, concretes i abastables. Qualsevol casa, per gran que sigui, sempre s’ha construït totxana a totxana. L’important és col.locar la primera.
• I quan marquem algun objectiu als fills, procurem usar una fórmula que li generi sensacions agradables, de manera que destaqui i sobresurti sobre el procés o processos que s’hauran de dur a terme.

Pràctica:
• Grups de 3 o 4 persones. Fer un llistat d’un quantes coses (3 o 4) que us haguéssiu proposat en la vostra vida. Separeu les aconseguides de les que no. Analitzeu-les tenint en compte, sobretot, si entre les no assolides hi ha hagut confusió entre objectius i processos.

Les parts positives de les coses negatives

[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/DK3iiQZsMkU" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Un home vell de nom Chung Lang, que vol dir <<Mestre Roca>>, tenia una petita possessió a les muntanyes. Un dia es va donar el cas que va perdre un dels seus cavalls. I aleshores van anar-hi els veïns per manifestar-li el seu condol per aquella desgràcia.Però el vell va preguntar: <<Com voleu saber si això és una desgracia?>> I mira: uns dies més tard va tornar el cavall amb una bandada sencera de cavalls salvatges. Una altra vegada aparegueren els veïns i el volien felicitar per la seva bona sort.

Però el vell de la muntanya va replicar: <<Com voleu saber si això és bona sort?>>

Des que tenien tants cavalls a la seva disposició, el fill del vell va començar a tenir afecció per muntar, i un dia es va trencar la cama. I aleshores van tornar els veïns, per expresar-li el seu condol. Però novament els va dir el vell: <<Com voleu saber si això és una desgràcia?>>

L’any següent aparegué la comissió de la <<llarga estaca>> a les muntanyes, per endur-se homes forts per a la infanteria de l’emperador i per portar la seva llitera. El fill del vell, que encara tenia la cama malament, no el van agafar.

Chung Lang va haver de somriure.

Hermann Hesse, dins d’Elogi de la vellesa, Empúries, Barna, 2001

Està clar, doncs, que una realitat, la percepció d’una realitat canvia en funció de la perspectiva, del marc, del punt de vista adoptat. I és en aquest mateix sentit que Epictet, l’estoic, afirmava: No són les coses les que ens commouen, sinó les opinions que en tenim.

Per això l’important no és allò que ens passa, sinó el que fem amb allò que ens passa. Perquè la vida no és allò que ens passa, sinó allò que fem amb allò que ens passa.

* * *

Davant d’una situació difícil és MOLT IMPORTANT adonar-nos, prendre consciència de quina actitud estem tenint davant d’aquesta situació. Ser conscients de la nostra actitud és bàsic. Perquè normalment quan estem passant per un moment difícil, el dolor, el patiment, la frustració ens porten de seguida a ofuscar-nos, a bloquejar-nos, a paralitzar-nos i a instal.lar-nos en la queixa. Ens porta, per tant, més a incrementar i a empitjorar el problema, que a intentar trobar vies de solució.

Per això, davant de qualsevol situació frustrant, hauríem de preguntar:

Ets conscient de la teva actitud? Creus que amb aquesta actitud, poden millorar les coses? Et sents realment a gust, satisfet, d’aquesta actitud? Et veus capaç de canviar-la?

 

  • Exercici que afavoreix i ens ajuda a fer ús de la nostra llibertat d’escollir la nostra actitud:
    • Pensa en 3 o 4 situacions especialment estressants, compromeses o negatives que tens actualment en la teva vida. Respira profundament i escriu 5 factors positius, 5 coses bones,  que podrien resultar de cada una de les situacions. Adona’t de les resistències a l’hora de fer aquest exercici (a vegades preferim continuar malament i no cedir abans que canviar). Deixa que la ment analitzi lliurement totes les possibilitats i anota el primer que et vingui al cap, encara que sigui estúpid o irreal; anul.la, per tant, momentàniament el judici.
    • Un cop completada la llista permet que allò positiu es converteixi en possible. A vegades costa molt. Perquè implica de velles maneres de pensar, de molt de dolor, remordiment, frustració i potser també de pena i d’angoixa. Però amb tot això tenim tot un espectre de possibilitats de cara al futur. Siguin quines siguin les circumstàncies, veiem que hi ha possibilitats, alternatives. És un exercici, doncs, que genera optimisme.

Vull ser metgessa. I jo pilot d’aviació. I jo enginyer informàtic. I jo…

[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/Lsyjk6M0VCc" width="425" height="350" wmode="transparent" /]Un viatge de mil milles comença amb un sol pas.

Lao Tse

* * *

Si vols no frustrar els teus desitjos, pots aconseguir-ho: només has de desitjar allò que depèn de tu.

Epictet

 * * *

Jutja el teu èxit en funció d’allò que has hagut de renunciar per aconseguir-lo.

Dalai Lama

 

 *

Molt bé. Em sembla perfecte tenir il.lusions. Les il.lusions canvien en positiu el nostre estat emocional i, per això mateix, són capaces de desfermar energies, activar recursos i mobilitzar-nos. Ara bé, n’hi ha prou, però, que ens faci molta il.lusió assolir un determinat objectiu per aconseguir-lo realment? Doncs, evidentment, que no. No n’hi ha prou. Perquè un cop ens hem marcat un objectiu que  podríem dir de resultat, hem de passar de seguida i sobretot a la recerca d’objectius d’entrenament. I concretar-los, especificar-los i temporalitzar-los al màxim possible. Sí, quant de temps estic disposat a dedicar diàriament a entrenar-me? Això és l’important i realment prioritari: centrar-nos únicament en l’entrenament, és a dir, en la quantitat d’esforç que estic disposat a invertir. Perquè això sí que depèn només de nosaltres. I si ho fem, augmentem molt i molt les possibilitats d’aconseguir algun dia el gran objectiu, el resultat final. I a més, mentrestant, no ens sentim frustrats perquè estem fent allò que depèn de nosaltres.

Està clar també que aconseguir, posem per cas, ser metgessa no depèn exclusivament de nosaltres. Entre d’altres coses perquè mai, i en cap situació, podem controlar tots i cadascun dels factors que hi intervenen. Treballar, però, i entrenar-se cada dia un determinat temps, sí que és responsabilitat nostra.

I si no ens entrenem, si no ens marquem objectius d’entrenament (en aquest cas, d’estudi), prou que sabem el que ens acostuma a passar amb les il.lusions: ens il.lusionem, ens apassionem, ens decepcionem, ens entristim… ens deprimim. I llavors, ens cantem la vella cançó: Sempre igual, no serveixo, no canviaré mai, no tinc voluntat… I això no és veritat. Aquest no és el problema. Aquestes només són les conseqüències del problema. I quin és, doncs, el problema? Doncs, ras i curt: un plantejament i unes estratègies equivocades.

I què he de fer? Què hauria de fer? Vull suposar que pel que t’he anat comentant, ja ho hauràs deduït. Amb tot, i a perill de fer-me pesat, t’ho explico. Un cop establert un objectiu, una cosa que, pel que sigui, et fa molta o força il.lusió, oblida-te’n una mica, i centra’t, sobretot, en el com arribar-hi. Centra’t en l’entrenament que hauràs de dur a terme, en els passos a fer. Centra’t, en definitiva, en el dia a dia. Perquè només això depèn exclusivament de tu. Marca’t uns horaris, i procura acomplir-los. I, ara per ara, no et preocupis de res més. Un consell, tant si estàs en baixa forma com no: comença a poc a poc, i a mesura que et sentis més fort, pots anar incrementant la durada i el ritme d’entrenament. No et precipitis, però. A poc a poc. Si no, ja saps el que acostuma a passar: arrancada de cavall i parada de ruc. D’això em sembla que en saps molt. Ets tot un especialista a fabricar-te frustracions, no? Marca’t, doncs, cada dia petits objectius d’entrenament. Objectius que et vegis capaç d’assolir, objectius que no siguin de ciència ficció. Si els vas acomplint, la frustració no apareixerà. I no solament això, a mesura que vagin passant els dies, i superant les petites etapes, et sentiràs més bé, més fort, més energètic, més animat.. amb més voluntat.

Ah! i et dic una cosa. A la millor no aconsegueixes el gran objectiu. Dic a la millor perquè hem d’assumir que en la vida, seguretat i control absoluts, no en tenim de res. Ara, el camí recorregut t’haurà fet fort. Mentrestant t’hauràs sentit viu. I, possiblement, hauràs descobert d’altres objectius tant o més interessants i atractius com el que, en principi, t’havies proposat. Perquè, has de saber, que la vida no s’esgota en un únic objectiu.

Res no val la pena?

[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/BdQ7LBo_t-Q" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Suposo que més d’un cop heu pensat que no val la pena fer res perquè, en realitat, no hi ha res a fer, no s’hi pot fer res. I certament hi ha moltes situacions desencoratjadores en què la sensació d’impotència és molt gran. Tan gran que ens paralitza i ens bloqueja. Decidim, doncs, abstenir-nos de qualsevol actuació. Però no solament això, titllem d’ingenus aquells valents que, amb tot, encara tenen forces per intentar-ho. Molt bé. Abans de continuar parlant del tema, m’agradaria que llegiu aquest relat:

 

Una joven pareja estaba paseando por la playa después de varios días de impresionantes tormentas. El mar se había agitado con frenesí. Las turbulentas olas i la subida de la marea habían llenado la orilla de desafortunadas criaturas marinas. Los desechos de vida marina eran tan abundantes que la pareja apenas tenía sitio para pasear. Medusas, caracolas y estrellas de mar y otros animales cubrían la playa como un manto de muerte.

Al avanzar en su paseo vieron en la costa a un anciano y curtido hombre de ar entrando y saliendo del agua. Se detuvieron a observar su curioso comportamiento. El hombre se agachó y cogió una de las criaturas marinas. La sostuvo suavemente entre sus manos, la depositó en el agua y la devolvió al mar.

La pareja empezó a reir. Cuando se acercaron al hombre le preguntaron: ¿Qué está usted haciendo anciano? ¿No ve lo inútiles que resultan sus esfuerzos? La orilla está cubierta con miles de criaturas muertas o agónicas. Sus esfuerzos no cambiarán nada.

El hombre recogió un pequeño pulpò que parecía estar muerto. Lo sostuvo cuidadosamente en sus manos y se volvió a introducir en el mar, como si ignorara a la pareja. Colocó el pulpo dentro de agua con ternura, quitándole la arena y las algas que lo cubrían y que se enredaban entre sus tentáculos. Lentamente, bajó sus manos y dejó que la pequeña criatura volviera a sentir la caricia del mar. El pulpo extendió sus extremidades al percibir el entorno familiar de su hogar. Con cuidado, el anciano sostuvo al pulpo hasta que éste tuvo fuerzas suficientes para impulsarse por sí solo y marchar. El hombre de mar permaneció de pie mirando; una leve sonrisa se esbozaba en su rostro ante el placer de ver otra criatura a salvo.

Sólo entonces se dio la vuelta y se dirigió hacia la orilla. Levantó la vista, miró a la pareja a los ojos y dijo: ¡Seguro que para éste sí que han cambiado las cosas!

George W. Burns: El empleo de metáforas en psicoterapia, pàg. 150

Què me’n dieu? Ara mateix no vull res. Us deixo en silenci perquè aneu donant voltes al que heu llegit. No vull cap anàlisi del text ni res que s’hi assembli. Res. Us ho acabo de dir: en tinc prou amb el vostre silenci. Reflexiu. I sentit.

No sóc feliç. Quin és el meu patró de felicitat?

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/wVwxtBR0-gc" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Tot sovint la vida és força surrealista. La felicitat, també.

Encara que quan les coses van maldades no ens ho creiem gaire, les persones disposem de recursos i habilitats per resoldre els problemes que ens presenta la vida. Amb tot, hi ha situacions que semblen sobrepassar-nos del tot i, certament, quan arriben ens quedem bloquejats, indefensos i sense idees ni forces per tirar endavant. Quan això passa, va bé disposar de l’ajut d’algú –no necessàriament un terapeuta- que ens recordi tots els valuosos recursos que tenim a les nostres mans i que, per cert,  en d’altres ocasions hem usat extraordinàriament bé per superar els obstacles i per desenvolupar solucions satisfactòries. I és que quan tot sembla que pinta negre, molt negre, cal saber obrir i potenciar els petits, però potents, punts de llum que formen part de la nostra vida. Si  els treiem una mica la pols i comencem a mirar a través del raig que emeten, el present i el futur presenten una tonalitat molt més engrescadora. Només cal aprendre a desviar la mirada del negre, i observar des d’altres perspectives, perquè si no, el negre s’ho acaba menjant tot.

L’exercici que farem tot seguit va també en aquest sentit, perquè és capaç de fer-nos prendre consciència de les accions, dels comportaments, de les estratègies que ens han ajudat i ens han permès en el passat sentir-nos bé, i assolir un bon grau de satisfacció, de benestar… de felicitat. És per això que el podríem anomenar patró de felicitat[1]:

·        En primer lloc se’ns demana que penséssim en tres moments de la nostra vida –tant és si corresponen al nostre passat més allunyat o si són d’abans d’ahir- en què ens vam sentir especialment bé, satisfets, a gust amb nosaltres mateixos… feliços. No cal que siguin moments o circumstàncies especialment eclossives, sinó simplement algun dia, algun moment que recordem com a especialment agradable.

·        Un cop triats, els anotem, i ens esforcem a trobar elements o característiques que siguin comuns als tres moments escollits que, tot i la possible diversitat i disparitat dels tres triats, de ben segur que n’hi ha. Entre d’altres coses, perquè allò que ens dóna benestar en essència, sempre és el mateix, per molt variats que siguin els decorats i l’escenografia en general. Si algú té dificultats a trobar-los, se l’ajuda, i acada elemnt nou se li demana la seva conformitat.

·        Breus instants després d’haver elaborat el llistat, la persona assisteix a un autèntic autodescobriment perquè:

o       D’una banda, en tot allò que ha aparegut s’hi reconeix perfectament.

o       Però, de l’altra, sobretot s’adona de la seva fins llavors absoluta inconsciència. Com és possible que no ho tingués en compte! Com és possible que no ho valorés tal com es mereix ser valorat! Com és possible, en definitiva, que sabent-ho visqués com si no sabés!

 

El mèrit de l’exercici és que és capaç d’activar totes aquelles estratègies que en el passat li han permès sentir-se bé i tirar endavant. I són i representen autèntics motors d’acció perquè són descobertes i acceptades per un mateix, no són el producte del discurs, dels consells, dels sermons d’algú aliè a la nostra vida i a les nostres reals circumstàncies. Perquè les coses realment importants de la vida no es poden aprendre. Es descobreixen. Aquest exercici facilita la descoberta.


[1] És una adaptació d’una proposta de W. Hudson O’Hanlon.

La por a actuar i a mostrar-nos tal com som davant dels altres

[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/TqQVTEMM9FU" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Uf! Quants papers que ens toca representar a la vida! O no?

 

Com més t’amaguis, més et trobaran

Moltes vegades anem per la vida amb una cuirassa per protegir-nos de la dura batalla que hem de lliurar diàriament. Aquesta cuirassa –entre d’altres aspectes que ara no tractarem- ens permet amagar, ocultar, camuflar, dissimular alguns dels nostres petits o grans defectes, alguna de les nostres petites o grans limitacions, mancances, insuficiències…  Collonut, oi? La qüestió, però, que vull plantejar-te és: suposant que això, aquesta capacitat d’ocultació, funcioni amb eficàcia, és realment positiva? Ens ajuda a tirar endavant? Ens dóna seguretat? Ens enforteix davant la mirada dels altres? Ens enforteix davant nosaltres mateixos? En definitiva, és o acostuma a ser habitualment una bona estratègia?

Anem a pams. D’entrada cal dir que no seria massa prudent ni civilitzat anar per la vida pregonant i atabalant els altres amb les nostres misèries, amb les nostres limitacions, amb els nostres defectes. No, francament, si vols que et digui la veritat, els altres no ens demanen tanta sinceritat. No som pas tan i tan importants. No cal, doncs, inflar-los contínuament el cap de vent amb les nostres petiteses domèstiques. Ara bé, tu creus que l’ocultació sistemàtica, gairebé obsessiva i calculada dels nostres punts febles, ajuda realment a superar-los?  Permet enfortir-nos i augmentar la nostra musculatura psicològica?

Ni fava, oi? Potser amb un cas concret m’entendràs millor. Imagina’t un company que ha d’exposar un tema davant de tota la classe, i ell t’ha fet saber que està cagat de por perquè, quan ha de parlar davant gent, es posa molt i molt nerviós: acostuma a tartamudejar, es posa vermell, li surt la veu tremolosa, perd el fil i es queda en blanc… En fi, que ho passa fatal. Si és un bon amic teu, tu què li aconsellaries?

A la millor li diries que es tranquil.litzi, que es relaxi, que no n’hi ha per a tant, que només ha de parlar davant de companys. I el profe! Bé, sí, el profe també. Però no passa res. Absolutament res. Potser, fins i tot, li recomanaries que, abans de l’exposició, es prengués una til.la. És això, no? Més o menys això, oi? Molt bé. Ara mateix potser estàs convençut que aquests consells li serien força útils. Tant de bo que fos així! Però, i si no, i si resulta que, amb tota la bona fe, has contribuït a augmentar encara més el neguit i el malestar del company? Que què vull dir? T’ho explico:

  • Sempre que algú et diu, amb tota la bona intenció, això sí, que et relaxis, que et tranquil.litzis, realment et relaxes i et tranquil.litzes?  Algun cop t’ha passat que t’ho han dit i s’ha produït l’efecte contrari: t’has posat encara més com una moto? Si m’equivoco, si no ha estat així, perfecte. Però si, sí, llavors continua llegint. Sisplau.
  • Crec que és interessant que sàpigues que la ment, tot sovint, molt més sovint del que imaginem, té un funcionament que en diem paradoxal. Que què vull dir? Doncs que no sempre la ment rutlla segons la lògica ordinària. No sempre entén que dos i dos són quatre. Si jo ara mateix et dic: et prohibeixo que pensis en un cavall. En què estàs pensant? És clar: en el remaleït cavall! Com més no vols pensar-hi, més hi penses, oi? De la mateixa manera, si a la ment li dius: au, va, xata, relaxa’t, no sempre es relaxa. Sovint, et fa una immensa botifarra. Que per què? Doncs perquè acostuma a interpetar la demanda així:
    • Aquest paio, si em diu que em relaxi, és perquè realment hi ha un perill que, pel que sembla, només el puc afrontar relaxant-me. Però com recoi em puc relaxar si hi ha aquest perill que em fa tanta por? A més a més, jo no em mamo el dit: si algú m’avisa és que en el fons em deu notar nerviós, intranquil… insegur. I si ell se n’ha adonat, els altres encara ho notaran més. Uf, quina merda! Què puc fer? Em sembla que no em queda altre remei que intentar, amb totes les meves forces, que no se’m noti gens gens que estic neguitós, insegur i cagat de por.
  • Així les coses, el dia anterior i moments abans de l’exposició no para de repetir-se: estic tranquil, estic relaxat, tot anirà bé, me’n sortiré, sóc collonut… Curiosament, però, com més ho repeteix i com més s’apropa el moment, més trasbalsat es nota. Això alhora el posa més a mil, i com més alterat està, més ferm és el propòsit de procurar que ningú no noti res. Però com més lluita perquè ningú no se n’adoni, més se li nota… Total, que arriba el moment de l’exposició i en aquell precís instant se sent espès, col.lapsat, tremola com una fulla: és una bomba de rellotgeria a punt d’esclatar. I, com ben bé pots imaginar-te, en aquestes circumstàncies l’exposició no acostuma a ser, per dir-ho suaument, una obra d’art.

Que quina altra estratègia li hagués anat millor? La de la no ocultació. La de treure’s la cuirassa. En què consisteix? Molt senzill:

  • Podia, abans d’iniciar l’exposició, haver dit més o menys el següent:
    • Mireu, he treballat força en el que us vaig a dir, i tinc tantes ganes que us agradi, que m’entengueu i que no sigui un pal que, a la millor, com que en tinc tantes ganes, em poso nerviós, començo a tartamudejar, m’equivoco… Si em passa això, us demano disculpes, perquè són les ganes de fer-ho bé les que, a la millor, em juguen una mala passada.

Aquestes paraules, o d’altres de similars –que cadascú ho digui a la seva manera, tu- són, encara que et sembli impossible, una autèntica bomba. Sí, una bomba, però de descompressió. Fan que baixi la tensió –la pressió- de forma gairebé instantània. I de cop, un s’adona –ara sí- que està bé, a gust, tranquil, i que pot començar a parlar amb normalitat. Diràs: i per què aquest alliberament? Doncs perquè com que no volem amagar res, no hem de patir ni estar tensos perquè no se’ns noti res. No he d’estar controlant res. I suposant que, en algun moment, m’equivoqui, no passa res: els companys ja n’estan informats i a més els he demanat disculpes anticipades, i jo ja sé que els companys ho saben.

Què vol dir tot plegat? Molt senzill: reconèixer les nostres limitacions ens enforteix, ens dóna seguretat i ens fa acceptar-nos tal com som. Per contra, obstinar-nos a mantenir en secret, peti qui peti, els nostres dubtes, les nostres inseguretats, les nostres mancances, les nostres pors, ens afebleix, ens debilita encara més, i el que és més trist, ens fa més propensos a cometre’ls. Mostrar-nos espontanis, naturals… humans davant dels altres potencia i enriqueix la nostra imatge. Davant dels altres i davant nosaltres mateixos. Sincerament, és la més bona estratègia per garantir la nostra autoestima.

Reflexionem una mica:

  • Pensa en alguna situació personal on l’afany de quedar molt i molt bé, t’hagi fet quedar malament.
  • Pensa en alguna situació on l’intent de dissimular, d’ocultar, d’amagar que estaves nerviós, intranquil, insegur t’hagi jugat una mala passada.
  • Algun cop t’has dit a tu mateix: que surti el que Déu vulgui! Si faig el ridícul, millor. Se me’n fot. Només tinc ganes de començar i acabar. A la merda tot! ? I quin ha estat, després, el resultat? Com t’ho expliques?
  • I si t’haguessis dit: sóc humà, no sóc pas Déu. No sóc perfecte. Sóc com tothom. Els altres sovint també la pifien i es posen nerviosos. I no passa res. I jo no sóc ni vull ser un bitxo rar. Sóc com ells. Humà. Imperfecte. No passa res.

Necessito dormiiiir!…

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/wlDWXv-cIh8" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Perquè us relaxeu…

Com que encara teniu una edat francament i deliciosament ridícula, no acostuma a ser molt freqüent que tingueu problemes d’agafar el son. Amb tot, potser sí que algun cop us heu barallat amb el coixí intentant adormir-vos d’una punyetera vegada. Potser sí que alguna nit, abans d’anar a dormir us heu dit: Uf! Ja son les tres, només em queden quatre horetes, m’he d’afanyar a dormir si no demà estaré fet caldo. I què ha passat? Voltes i més voltes, i res: que no hi ha tu tia. Ha passat una hora i tinc els ulls oberts com un mussol. Quina merda, només em queden tres hores. Demà, demà no em podré l’ànima, i justament demà, demà més que mai he d’estar, necessito estar descansat i en forma… Ostres,  no hi ha manera, ja només me’n queden dues i mitja. Vull morir-me. Prou! M’he de tranquil.litzar. Sí, m’he de relaxar. Això és desesperant. M’aixeco? Sí, m’aixeco, beuré aigua i faré un riu. Respiro a fons? Sí. Doncs, apa, ja està, estic millor. Sí. Tranquil. Relaxat. Altre cop cap al llit! … Recoi, porto ja vint minuts, i res, tu. Que no hi ha manera. Merda, merda… Meeeerda! Sóc un imbècil. Sí, un imbècil i un estúpid integral. Això em passa per fer el capullo i haver-me’n  anat a dormir tan tard. I llavors, és clar, amb els nervis que no tenia gaire temps per descansar… doncs… passa el que passa. Quina tortura, tu. I si em posés a llegir? Llegir? Com dallonses he de llegir ara… amb la mala llet que porto. Potser amb música… PROUUUU! Passo, passo i PASSO. PASSO DE DORMIR. SE ME’N FOT TOT. ARA SÓC JO EL QUE JA NO VOL DORMIR. Sí, em quedaré al llit: on recoi he d’anar a aquestes hores. Però PASSO DE DORMIR. NO EM ROTA ADORMIR-ME. DONO LA NIT PER PERDUDA. AU, JA ESTÀ. A LA MERDA TOT.Al cap d’aproximadament dues hores sonà el despertador. El capullo integral que s’havia posat entre cella i cella no adormir-se, dormia profundament. Si no fos que roncava com un dimoni, hauríem dit que semblava un angelet.

Què ha passat? Us hi reconeixeu una mica, encara que només sigui una mica, en aquesta història? M’imagino el que a la millor estareu pensant: home, és normal que acabés clapat i ben clapat. El pobre paio devia estar ja destrossat. Ha caigut en el son de pur cansament. Potser sí… Però no ben bé del tot. El pobre paio s’adormit quan s’ha fotut entre cella i cella no adormir-se, quan ha passat de dormir. O no? Sincerament, a mi em sembla que sí. Que per què? Molt senzill: dormir és una activitat natural, que fem espontàniament i, per tant, sense proposar-nos-ho. Doncs bé, quan alguna cosa o activitat espontània la volem dirigir, dominar, controlar… forçar, el que acostuma a succeir és que la bloquegem. I allò que lliscava suaument i sense cap mena de resistència comença a ser un pes mort que no hi ha Déu que el mogui. I això, ni més ni menys és el que li ha passat al nostre entranyable capullo integral. Aquella nit s’havia proposat tan fermament dormir i descansar al més aviat possible, que la son li anava fent una immensa botifarra. Per què? Perquè la son no es deixa manar ni teledirigir per ningú: acostuma a venir quan no li fem cas. Com més l’obliguem a visitar-nos, menys vindrà. Sí, tu, hi ha coses que són com són. I, o ens hi adaptem o no hi ha res a pelar. Entens el que vull dir-te? No dius res? Què em sents? Ostres, s’ha clapat!…

Què tal? Més bé? No badallis, coi! Que estem parlant de coses molt profundes, molt profundes i importants. És veritat, tu. Si més no per a la supervivència de l’espècie. I de l’individu! Sí, perquè descansar és tant o més important que alimentar-se adequadament. Mira, voldria, si no és molt demanar, explicar-te una altra cosa. Suposo que hauràs sentit dir a més d’una persona que el que els va més bé per agafar el son és, abans d’anar a dormir, fer activitats relaxants: escoltar una música determinada, llegir alguna cosa entretinguda i que no suposi massa esforç de concentració, entretindre’s amb algun hobby… Bé, res a dir si tot això és realment el que els funciona. No hi ha regles universals. De manera que si una cosa o una activitat t’ajuda a agafar el son, collonut: manten-la. I punt.

Ara bé, i si tot això, a tu no et soluciona res? Sí, perquè hi ha a molta gent que té problemes d’agafar el son, i es prescriuen o els prescriuen que, abans d’anar dormir, realitzin activitats relaxants. I què passa? Doncs que, per a aquests tipus de persones, realitzar activitats relaxants es converteix en la millor manera de no dormir. Alsa! Ni alsa ni res. Com ho sents. Com més insisteixen en aquest tipus d’activitats, menys aconsegueixen adormir-se. M’enganyes. Que no. Que és així. T’ho pots ben creure. Que quina és, doncs, la solució per a aquesta gent? Altre cop molt senzill: fer el contrari del que estan fent. I com? Mira, si després, posem per cas de vint minuts, no aconsegueixen adormir-se, s’han de llevar i posar-se a realitzar la cosa més antipàtica, pesada i odiosa que els vingui al cap. Quan els vingui el son, cap al llit. Que tornen a passar vint minuts i encara estàs despert… A llevar-se toquen. Altre cop a posar-se a fer allò tan empipador. Quan sembla que torna a venir el son, cap al llit. I així successivament fins que caiguin… fregits. Sí, però més de quatre es deuen passar la nit esgotats, emprenyats… i sense dormir. No acostuma a passar. Però si passa, la propera nit han de continuar amb la mateixa fórmula. I puc assegurar-te que en la majoria de casos, no hi ha una segona nit. M’ho he de creure? Tu mateix. I com s’explica… per l’esgotament, no? En part, només en part. S’explica perquè si tu busques coses agradables, que et proporcionen plaer (llegir, escoltar música…), el plaer de no dormir guanya. En canvi si cerques coses desagradables, dormir passa a ser una cosa deliciosa i t’adorms. Entesos? Doncs ara, si em deixes sol ho aprofitaré per fer una becaina, una saludable becaina mediterrània.

Rumia una mica:

  •  Digue’m alguna estratègia que fas servir quan no pots dormir. Habitualment et funciona?
  • Coneixes alguna estratègia un pèl o molt estrambòtica d’algun amic/ga? Li funciona? Creus que, a tu, et funcionaria?
  • Quins aspectes, circumstàncies o situacions et dificulten agafar el son?

Els petits descontrols que mantenen el control

[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/fqaC3zC7Udo" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Compte, gent! L’excés de control, descontrola

Suposo que coneixes gent –o potser tu mateix/a- que se sotmeten o s’han sotmès a algun règim dietètic molt exigent, molt rígid… molt bèstia, i que es decideixen a tirar-lo endavant, peti qui peti, amb una gran determinació, amb enorme il.lusió, amb energia… amb voluntat. Suposo també que saps què acostuma a succeir, suposo que coneixes com acaben la majoria d’aquests maratons dietètics.  Efectivament, la majoria no arriben a la meta proposada, els afectats es cansen abans, i abandonen. I per què? De ben segur que estaràs pensant: perquè no tenen prou voluntat i no han estat prou constants, perquè no tenen capacitat de sacrifici, perquè són uns dèbils, perquè no tenen caràcter… Doncs, mira, sí i no.

Sí, perquè una mica de tot això és cert. I no, perquè el problema de no acomplir-los és més d’estratègia, de plantejament global… de filosofia, que no pas de voluntat. Et posaré un exemple, i estic convençut que m’entendràs de seguida.

Imagina’t que segueixes un règim molt estricte i t’han retirat de la dieta la xocolata, no perquè sigui perjudicial per a la teva salut, sinó perquè l’especialista que t’ha prescrit el règim considera que si vols baixar de pes, n’has de prescindir. Molt bé. Imagina’t ara que a un membre de la teva família li han regalat un magnífic, extraordinari i deliciós pastís de xocolata, i que l’ha deixat a la nevera. Tu estàs sol/a a casa, i de cop t’entren unes ganes boges de tastar-lo. Com que saps que no pots menjar-ne (per la dieta), el pastís encara et crida més l’atenció, encara t’atrau més, encara en tens més ganes… se’t fa la boca aigua, vaja. Entesos. En una situació així, què puc fer? Recoi, què hauria de fer? Corregeix-me si m’equivoco, però a mi em sembla que tens dues alternatives bàsiques:

  1. Intentar no pensar més en el remaleït pastís. El tinc prohibit i punt. O no? Doncs, ja està. Llestos. Però, és clar, com més intento no pensar-hi, més hi penso. Com més intento dir-me i repetir-me que no en puc menjar, que no-n’he-de-menjar, més ganes en tinc, més deliciós i fantàstic me l’imagino. Passa el temps i com més lluito per no menjar-ne, més el desitjo. Em dic i em redic no, no no …. NOOO! Passen els minuts i potser també les hores, però mentrestant per més que ho intento no puc fer res de res, perquè la idea del pastís de xocolata cada cop m’obsessiona més. Jo, però, resisteixo. Aguanto. I quan sembla que ja he vençut, que ja he guanyat la dura batalla, quan sembla que m’he autoconvençut fermament que faria una immensa tonteria de menjar-ne, de cop, mig esperitat, sense saber ben bé com ni per què, com un autòmata, d’una revolada obro la nevera i em llanço sobre el pastís. I de manera compulsiva me l’endrapo tot, tot, TOT. Me l’he menjat de forma tan bèstia que ni l’he gaudit, gairebé no sé ni quin gust tenia. I ara què? Satisfet? Doncs el més fotut de tot és que ARA , a més de no notar cap mena de plaer, em sento CULPABLE. Quina merda, tu!
  2. L’altra opció és dir-me que jo vull continuar mantenint el règim, la dieta, i justament per això jo, ara, em menjaré tranquil.lament un trosset de pastís. M’asseuré amb calma i me l’aniré menjant a poc a poc intentant gaudir-lo al màxim, intentant extreure’n el màxim de plaer, com si d’un petit tresor es tractés. I així ho faig. Obro la nevera, me’n tallo un tros, i m’assec a delectar-me d’aquella mena de regal dels déus. Mmmmm. Francament deliciós, extraordinari. En acabar, puc continuar fent la feina que tenia entre mans. No em sento gens culpable, i  a més tinc més clar que mai la necessitat de continuar seguint i mantenint el règim.

M’has entès? Què t’estic volent dir? Doncs que per mantenir-se i ser constant en un règim, de tant en tant ens hem de permetre alguna petita transgressió. En efecte, per poder suportar i mantenir la regularitat de la dieta, és bo –i segurament convenient- alguna vegada cometre alguna irregularitat.

I això que et dic no solament és aplicable a qüestions alimentàries, sinó que també és molt vàlid quan decidim proposar-nos algun objectiu a mig o llarg termini i que exigeix de nosaltres un gran esforç. És bo, és aconsellable, i en alguns casos, jo diria que imprescindible, atorgar-nos petites llicències, petits permisos, que ens ajudin i estimulin a fer més suportable el camí.

Rumiem una mica:

·        Podries pensar en alguna situació o circumstància de la teva vida en què això de descontrolar-se una mica per mantenir el control et podria ser d’utilitat? Sisplau, indica-me’n alguna.

·        Què és més fort un roure o una canya? Quan les circumstàncies són molt adverses qui té més possibilitats de sobreviure? Quan els canvis que es produeixen són bruscos, sobtats, qui se’n pot sortir millor? Per què?