[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/TOCtjSSilss" width="425" height="350" wmode="transparent" /]
Les millors coses del món no es poden veure ni tocar, només es poden sentir amb el cor.
Helen Keller
Tot sovint acostumem a confondre –o ens fan confondre- allò que és clarament un objectiu d’allò que és un procés, una eina, un mitjà, una estratègia. Aprimar-se, posem per cas, mai no pot ser un objectiu, sinó un mitjà, un procés, per a aconseguir altres coses. Quines?: sentir-nos més bé físicament, sentir-nos més àgils, notar que tenim més bona presència, agradar-nos més, sentir que agradem més als altres… Això sí que són possibles objectius. Aprimar-se, però, és –i no sempre- només el mitjà. Perquè si aprimar-nos fos realment l’objectiu, quan podríem dir que l’hem assolit: quan hem arribat, potser, als 37 quilos? O quan som només ossos, quan som un cadàver? I si, malgrat això, algú ens diu: és que el meu objectiu és arribar a pesar 70 quilos, llavors li hauríem de preguntar: i per què o per a què vols arribar als 70 quilos? I ell de ben segur que ens donarà una raó última: per sentir-me millor, més atlètic, més agil, més en forma… més sà. Aquests sí que són realment els seus possibles objectius, i ell creu que el camí, el procés, l’eina per assolir-los passa per aprimar-se i arribar als 70 quilos.
Quantes persones hi ha que confonen voler tenir un cos agradable per tal de sentir-se bé (un objectiu) amb perdre pes (només un procés)? I quantes n’hi ha que, en no diferenciar-ho i tenir-ho ben clar, arriben a pensar que com més quilos perdran més bona presència tindran? Confusió que, a més de poder arribar a ser molt perillosa, és del tot errònia, perquè la bellesa física d’una persona no la mesura la bàscula, sinó l’espill . No és una qüestió només i exclusivament de pes, de quilos, sinó sobretot de formes, de proporcions. Aquest és el greu error en què cauen les anorèxiques.
Així, doncs, l’objectiu és allò que vol realment el nostre cervell. L’objectiu és vol per ell mateix, i no com a mitjà per a una altra cosa. L’objectiu no és mai fer coses. L’objectiu no és mai l’acció. Caminar, estudiar, aprovar el curs, agafar el tren, viatjar, cuinar un plat, endreçar l’habitació… no són objectius. Això no és el que vol realment el nostre cervell, això no el mou, això no és per a ell motor d’acció. I què vol, doncs? Molt senzill: una sensació, una emoció. Una imatge que el faci sentir, que l’estimuli a posar-se en marxa. En realitat no vol raons, ni tampoc processos. Si no hi ha res que el mogui, que l’emocioni, que el faci sentir alguna cosa, tot l’allau de bones raons, de bones intencions, de bones eines, de bones estratègies, seran rebuts amb absoluta indiferència. I possiblement dirà que sí, que ho farà, que es posarà en marxa vers aquell mal definit objectiu, però allò més probable és que al llarg del camí, aviat, ben aviat, el desànim, el cansament i l’absurd del propi esforç acabin passant factura. Perquè caldria tenir en compte que emoció i motivació procedeixen totes dues del mateix vocable llatí, movere, que vol dir moure. Com volem moure, motivar algú per fer o convèncer-lo d’alguna cosa, si amb les nostres paraules no intentem evocar cap emoció, si no mouen? Com volem moure algú cap un objectiu si no l’adrecem realment cap a un objectiu, cap a alguna cosa que mou? Com volem que els nostres fills facin coses si darrere d’aquestes accions i/o comportaments no els sabem dibuixar alguna cosa més engrescadora, més emotiva, alguna cosa que es vol per ella mateixa?
Quan s’acaben les raons, les argumentacions, els perquès, és perquè ens hem topat amb una emoció o un sentiment. Això és el que deia el filòsof David Hume quan defensava l’emotivisme en moral. L’escocès afirmava que no es pot justificar racionalment cap preferència moral i que la tria, l’elecció moral, sempre és una preferència guiada pel sentiment. Concretament ell parlava d’un sentiment d’humanitat que és universal i que ens fa preferir aquelles accions que ens resulten útils i agradables per a nosaltres i per als altres. De manera que quan contemplem aquest tipus d’accions i/o comportaments sentim, estem convençuts, que són bones.
Amb tot, també és veritat que fer coses, estar actius sense tenir prèviament fixat cap objectiu, si més no sense ser-ne conscients, ens acostuma a portar sorpreses agradables, ens acostuma a proporcionar sensacions agradables i del tot insospitades. I és que quan no tenim ganes de res és quan més necessitem moure’ns… per recuperar-les.
A manera de síntesi:
• Quan tenim l’objectiu clar –i és realment un objectiu- és més fàcil posar-nos en marxa i seguir els processos que ens hi porten.
• És millor definir els objectius a través d’una fórmula afirmativa. Evitem, doncs, com a objectiu qualsevol fórmula introduïda amb la partícula no, amb una negació. Això també ho hauríem de tenir present els pares a l’hora de donar alguna ordre als nostres fills. És molt més eficaç si evitem la negació. Així, si els diem recordeu-vos de rentar-vos les mans abans de sopar, tindrà més possibilitats de ser recordat i , per tant, serà més eficaç que si els diem No us oblideu de rentar-vos les mans. I per què? Doncs en bona part perquè és impossible representar-nos en forma d’imatge una no-acció. I sense una imatge és molt difícil muntar un escenografia emotiva. La frase l’home planta un arbre qualsevol nen la pot expressar amb un senzill dibuix; no passa el mateix, però, amb l’home no planta un arbre.
• Procurem començar sempre per processos o accions petites, concretes i abastables. Qualsevol casa, per gran que sigui, sempre s’ha construït totxana a totxana. L’important és col.locar la primera.
• I quan marquem algun objectiu als fills, procurem usar una fórmula que li generi sensacions agradables, de manera que destaqui i sobresurti sobre el procés o processos que s’hauran de dur a terme.
Pràctica:
• Grups de 3 o 4 persones. Fer un llistat d’un quantes coses (3 o 4) que us haguéssiu proposat en la vostra vida. Separeu les aconseguides de les que no. Analitzeu-les tenint en compte, sobretot, si entre les no assolides hi ha hagut confusió entre objectius i processos.