La por a actuar i a mostrar-nos tal com som davant dels altres

[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/TqQVTEMM9FU" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Uf! Quants papers que ens toca representar a la vida! O no?

 

Com més t’amaguis, més et trobaran

Moltes vegades anem per la vida amb una cuirassa per protegir-nos de la dura batalla que hem de lliurar diàriament. Aquesta cuirassa –entre d’altres aspectes que ara no tractarem- ens permet amagar, ocultar, camuflar, dissimular alguns dels nostres petits o grans defectes, alguna de les nostres petites o grans limitacions, mancances, insuficiències…  Collonut, oi? La qüestió, però, que vull plantejar-te és: suposant que això, aquesta capacitat d’ocultació, funcioni amb eficàcia, és realment positiva? Ens ajuda a tirar endavant? Ens dóna seguretat? Ens enforteix davant la mirada dels altres? Ens enforteix davant nosaltres mateixos? En definitiva, és o acostuma a ser habitualment una bona estratègia?

Anem a pams. D’entrada cal dir que no seria massa prudent ni civilitzat anar per la vida pregonant i atabalant els altres amb les nostres misèries, amb les nostres limitacions, amb els nostres defectes. No, francament, si vols que et digui la veritat, els altres no ens demanen tanta sinceritat. No som pas tan i tan importants. No cal, doncs, inflar-los contínuament el cap de vent amb les nostres petiteses domèstiques. Ara bé, tu creus que l’ocultació sistemàtica, gairebé obsessiva i calculada dels nostres punts febles, ajuda realment a superar-los?  Permet enfortir-nos i augmentar la nostra musculatura psicològica?

Ni fava, oi? Potser amb un cas concret m’entendràs millor. Imagina’t un company que ha d’exposar un tema davant de tota la classe, i ell t’ha fet saber que està cagat de por perquè, quan ha de parlar davant gent, es posa molt i molt nerviós: acostuma a tartamudejar, es posa vermell, li surt la veu tremolosa, perd el fil i es queda en blanc… En fi, que ho passa fatal. Si és un bon amic teu, tu què li aconsellaries?

A la millor li diries que es tranquil.litzi, que es relaxi, que no n’hi ha per a tant, que només ha de parlar davant de companys. I el profe! Bé, sí, el profe també. Però no passa res. Absolutament res. Potser, fins i tot, li recomanaries que, abans de l’exposició, es prengués una til.la. És això, no? Més o menys això, oi? Molt bé. Ara mateix potser estàs convençut que aquests consells li serien força útils. Tant de bo que fos així! Però, i si no, i si resulta que, amb tota la bona fe, has contribuït a augmentar encara més el neguit i el malestar del company? Que què vull dir? T’ho explico:

  • Sempre que algú et diu, amb tota la bona intenció, això sí, que et relaxis, que et tranquil.litzis, realment et relaxes i et tranquil.litzes?  Algun cop t’ha passat que t’ho han dit i s’ha produït l’efecte contrari: t’has posat encara més com una moto? Si m’equivoco, si no ha estat així, perfecte. Però si, sí, llavors continua llegint. Sisplau.
  • Crec que és interessant que sàpigues que la ment, tot sovint, molt més sovint del que imaginem, té un funcionament que en diem paradoxal. Que què vull dir? Doncs que no sempre la ment rutlla segons la lògica ordinària. No sempre entén que dos i dos són quatre. Si jo ara mateix et dic: et prohibeixo que pensis en un cavall. En què estàs pensant? És clar: en el remaleït cavall! Com més no vols pensar-hi, més hi penses, oi? De la mateixa manera, si a la ment li dius: au, va, xata, relaxa’t, no sempre es relaxa. Sovint, et fa una immensa botifarra. Que per què? Doncs perquè acostuma a interpetar la demanda així:
    • Aquest paio, si em diu que em relaxi, és perquè realment hi ha un perill que, pel que sembla, només el puc afrontar relaxant-me. Però com recoi em puc relaxar si hi ha aquest perill que em fa tanta por? A més a més, jo no em mamo el dit: si algú m’avisa és que en el fons em deu notar nerviós, intranquil… insegur. I si ell se n’ha adonat, els altres encara ho notaran més. Uf, quina merda! Què puc fer? Em sembla que no em queda altre remei que intentar, amb totes les meves forces, que no se’m noti gens gens que estic neguitós, insegur i cagat de por.
  • Així les coses, el dia anterior i moments abans de l’exposició no para de repetir-se: estic tranquil, estic relaxat, tot anirà bé, me’n sortiré, sóc collonut… Curiosament, però, com més ho repeteix i com més s’apropa el moment, més trasbalsat es nota. Això alhora el posa més a mil, i com més alterat està, més ferm és el propòsit de procurar que ningú no noti res. Però com més lluita perquè ningú no se n’adoni, més se li nota… Total, que arriba el moment de l’exposició i en aquell precís instant se sent espès, col.lapsat, tremola com una fulla: és una bomba de rellotgeria a punt d’esclatar. I, com ben bé pots imaginar-te, en aquestes circumstàncies l’exposició no acostuma a ser, per dir-ho suaument, una obra d’art.

Que quina altra estratègia li hagués anat millor? La de la no ocultació. La de treure’s la cuirassa. En què consisteix? Molt senzill:

  • Podia, abans d’iniciar l’exposició, haver dit més o menys el següent:
    • Mireu, he treballat força en el que us vaig a dir, i tinc tantes ganes que us agradi, que m’entengueu i que no sigui un pal que, a la millor, com que en tinc tantes ganes, em poso nerviós, començo a tartamudejar, m’equivoco… Si em passa això, us demano disculpes, perquè són les ganes de fer-ho bé les que, a la millor, em juguen una mala passada.

Aquestes paraules, o d’altres de similars –que cadascú ho digui a la seva manera, tu- són, encara que et sembli impossible, una autèntica bomba. Sí, una bomba, però de descompressió. Fan que baixi la tensió –la pressió- de forma gairebé instantània. I de cop, un s’adona –ara sí- que està bé, a gust, tranquil, i que pot començar a parlar amb normalitat. Diràs: i per què aquest alliberament? Doncs perquè com que no volem amagar res, no hem de patir ni estar tensos perquè no se’ns noti res. No he d’estar controlant res. I suposant que, en algun moment, m’equivoqui, no passa res: els companys ja n’estan informats i a més els he demanat disculpes anticipades, i jo ja sé que els companys ho saben.

Què vol dir tot plegat? Molt senzill: reconèixer les nostres limitacions ens enforteix, ens dóna seguretat i ens fa acceptar-nos tal com som. Per contra, obstinar-nos a mantenir en secret, peti qui peti, els nostres dubtes, les nostres inseguretats, les nostres mancances, les nostres pors, ens afebleix, ens debilita encara més, i el que és més trist, ens fa més propensos a cometre’ls. Mostrar-nos espontanis, naturals… humans davant dels altres potencia i enriqueix la nostra imatge. Davant dels altres i davant nosaltres mateixos. Sincerament, és la més bona estratègia per garantir la nostra autoestima.

Reflexionem una mica:

  • Pensa en alguna situació personal on l’afany de quedar molt i molt bé, t’hagi fet quedar malament.
  • Pensa en alguna situació on l’intent de dissimular, d’ocultar, d’amagar que estaves nerviós, intranquil, insegur t’hagi jugat una mala passada.
  • Algun cop t’has dit a tu mateix: que surti el que Déu vulgui! Si faig el ridícul, millor. Se me’n fot. Només tinc ganes de començar i acabar. A la merda tot! ? I quin ha estat, després, el resultat? Com t’ho expliques?
  • I si t’haguessis dit: sóc humà, no sóc pas Déu. No sóc perfecte. Sóc com tothom. Els altres sovint també la pifien i es posen nerviosos. I no passa res. I jo no sóc ni vull ser un bitxo rar. Sóc com ells. Humà. Imperfecte. No passa res.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *