Category Archives: Accions

Objectius i mitjans

 [kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/TOCtjSSilss" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Les millors coses del món no es poden veure ni tocar, només es poden sentir amb el cor.

Helen Keller

 Tot sovint acostumem a confondre –o ens fan confondre- allò que és clarament un objectiu d’allò que és un procés, una eina, un mitjà, una estratègia. Aprimar-se, posem per cas, mai no pot ser un objectiu, sinó un mitjà, un procés, per a aconseguir altres coses. Quines?: sentir-nos més bé físicament, sentir-nos més àgils, notar que tenim més bona presència, agradar-nos més, sentir que agradem més als altres… Això sí que són possibles objectius. Aprimar-se, però, és –i no sempre- només el mitjà. Perquè si aprimar-nos fos realment l’objectiu, quan podríem dir que l’hem assolit: quan hem arribat, potser, als 37 quilos? O quan som només ossos, quan som un cadàver? I si, malgrat això, algú ens diu: és que el meu objectiu és arribar a pesar 70 quilos, llavors li hauríem de preguntar: i per què o per a què vols arribar als 70 quilos? I ell de ben segur que ens donarà una raó última: per sentir-me millor, més atlètic, més agil, més en forma… més sà. Aquests sí que són realment els seus possibles objectius, i ell creu que el camí, el procés, l’eina per assolir-los passa per aprimar-se i arribar als 70 quilos.

Quantes persones hi ha que confonen voler tenir un cos agradable per tal de sentir-se bé (un objectiu) amb perdre pes (només un procés)? I quantes n’hi ha que, en no diferenciar-ho i tenir-ho ben clar, arriben a pensar que com més quilos perdran més bona presència tindran? Confusió que, a més de poder arribar a ser molt perillosa, és del tot errònia, perquè la bellesa física d’una persona no la mesura la bàscula, sinó l’espill . No és una qüestió només i exclusivament de pes, de quilos, sinó sobretot de formes, de proporcions. Aquest és el greu error en què cauen les anorèxiques.

Així, doncs, l’objectiu és allò que vol realment el nostre cervell. L’objectiu és vol per ell mateix, i no com a mitjà per a una altra cosa. L’objectiu no és mai fer coses. L’objectiu no és mai l’acció. Caminar, estudiar, aprovar el curs, agafar el tren, viatjar, cuinar un plat, endreçar l’habitació… no són objectius. Això no és el que vol realment el nostre cervell, això no el mou, això no és per a ell motor d’acció. I què vol, doncs? Molt senzill: una sensació, una emoció. Una imatge que el faci sentir, que l’estimuli a posar-se en marxa. En realitat no vol raons, ni tampoc processos. Si no hi ha res que el mogui, que l’emocioni, que el faci sentir alguna cosa, tot l’allau de bones raons, de bones intencions, de bones eines, de bones estratègies, seran rebuts amb absoluta indiferència. I possiblement dirà que sí, que ho farà, que es posarà en marxa vers aquell mal definit objectiu, però allò més probable és que al llarg del camí, aviat, ben aviat, el desànim, el cansament i l’absurd del propi esforç acabin passant factura. Perquè caldria tenir en compte que emoció i motivació procedeixen totes dues del mateix vocable llatí, movere, que vol dir moure. Com volem moure, motivar algú per fer o convèncer-lo d’alguna cosa, si amb les nostres paraules no intentem evocar cap emoció, si no mouen? Com volem moure algú cap un objectiu si no l’adrecem realment cap a un objectiu, cap a alguna cosa que mou? Com volem que els nostres fills facin coses si darrere d’aquestes accions i/o comportaments no els sabem dibuixar alguna cosa més engrescadora, més emotiva, alguna cosa que es vol per ella mateixa?

Quan s’acaben les raons, les argumentacions, els perquès, és perquè ens hem topat amb una emoció o un sentiment. Això és el que deia el filòsof David Hume quan defensava l’emotivisme en moral. L’escocès afirmava que no es pot justificar racionalment cap preferència moral i que la tria, l’elecció moral, sempre és una preferència guiada pel sentiment. Concretament ell parlava d’un sentiment d’humanitat que és universal i que ens fa preferir aquelles accions que ens resulten útils i agradables per a nosaltres i per als altres. De manera que quan contemplem aquest tipus d’accions i/o comportaments sentim, estem convençuts, que són bones.

Amb tot, també és veritat que fer coses, estar actius sense tenir prèviament fixat cap objectiu, si més no sense ser-ne conscients, ens acostuma a portar sorpreses agradables, ens acostuma a proporcionar sensacions agradables i del tot insospitades. I és que quan no tenim ganes de res és quan més necessitem moure’ns… per recuperar-les.

A manera de síntesi:
• Quan tenim l’objectiu clar –i és realment un objectiu- és més fàcil posar-nos en marxa i seguir els processos que ens hi porten.
• És millor definir els objectius a través d’una fórmula afirmativa. Evitem, doncs, com a objectiu qualsevol fórmula introduïda amb la partícula no, amb una negació. Això també ho hauríem de tenir present els pares a l’hora de donar alguna ordre als nostres fills. És molt més eficaç si evitem la negació. Així, si els diem recordeu-vos de rentar-vos les mans abans de sopar, tindrà més possibilitats de ser recordat i , per tant, serà més eficaç que si els diem No us oblideu de rentar-vos les mans. I per què? Doncs en bona part perquè és impossible representar-nos en forma d’imatge una no-acció. I sense una imatge és molt difícil muntar un escenografia emotiva. La frase l’home planta un arbre qualsevol nen la pot expressar amb un senzill dibuix; no passa el mateix, però, amb l’home no planta un arbre.
• Procurem començar sempre per processos o accions petites, concretes i abastables. Qualsevol casa, per gran que sigui, sempre s’ha construït totxana a totxana. L’important és col.locar la primera.
• I quan marquem algun objectiu als fills, procurem usar una fórmula que li generi sensacions agradables, de manera que destaqui i sobresurti sobre el procés o processos que s’hauran de dur a terme.

Pràctica:
• Grups de 3 o 4 persones. Fer un llistat d’un quantes coses (3 o 4) que us haguéssiu proposat en la vostra vida. Separeu les aconseguides de les que no. Analitzeu-les tenint en compte, sobretot, si entre les no assolides hi ha hagut confusió entre objectius i processos.

Les parts positives de les coses negatives

[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/DK3iiQZsMkU" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Un home vell de nom Chung Lang, que vol dir <<Mestre Roca>>, tenia una petita possessió a les muntanyes. Un dia es va donar el cas que va perdre un dels seus cavalls. I aleshores van anar-hi els veïns per manifestar-li el seu condol per aquella desgràcia.Però el vell va preguntar: <<Com voleu saber si això és una desgracia?>> I mira: uns dies més tard va tornar el cavall amb una bandada sencera de cavalls salvatges. Una altra vegada aparegueren els veïns i el volien felicitar per la seva bona sort.

Però el vell de la muntanya va replicar: <<Com voleu saber si això és bona sort?>>

Des que tenien tants cavalls a la seva disposició, el fill del vell va començar a tenir afecció per muntar, i un dia es va trencar la cama. I aleshores van tornar els veïns, per expresar-li el seu condol. Però novament els va dir el vell: <<Com voleu saber si això és una desgràcia?>>

L’any següent aparegué la comissió de la <<llarga estaca>> a les muntanyes, per endur-se homes forts per a la infanteria de l’emperador i per portar la seva llitera. El fill del vell, que encara tenia la cama malament, no el van agafar.

Chung Lang va haver de somriure.

Hermann Hesse, dins d’Elogi de la vellesa, Empúries, Barna, 2001

Està clar, doncs, que una realitat, la percepció d’una realitat canvia en funció de la perspectiva, del marc, del punt de vista adoptat. I és en aquest mateix sentit que Epictet, l’estoic, afirmava: No són les coses les que ens commouen, sinó les opinions que en tenim.

Per això l’important no és allò que ens passa, sinó el que fem amb allò que ens passa. Perquè la vida no és allò que ens passa, sinó allò que fem amb allò que ens passa.

* * *

Davant d’una situació difícil és MOLT IMPORTANT adonar-nos, prendre consciència de quina actitud estem tenint davant d’aquesta situació. Ser conscients de la nostra actitud és bàsic. Perquè normalment quan estem passant per un moment difícil, el dolor, el patiment, la frustració ens porten de seguida a ofuscar-nos, a bloquejar-nos, a paralitzar-nos i a instal.lar-nos en la queixa. Ens porta, per tant, més a incrementar i a empitjorar el problema, que a intentar trobar vies de solució.

Per això, davant de qualsevol situació frustrant, hauríem de preguntar:

Ets conscient de la teva actitud? Creus que amb aquesta actitud, poden millorar les coses? Et sents realment a gust, satisfet, d’aquesta actitud? Et veus capaç de canviar-la?

 

  • Exercici que afavoreix i ens ajuda a fer ús de la nostra llibertat d’escollir la nostra actitud:
    • Pensa en 3 o 4 situacions especialment estressants, compromeses o negatives que tens actualment en la teva vida. Respira profundament i escriu 5 factors positius, 5 coses bones,  que podrien resultar de cada una de les situacions. Adona’t de les resistències a l’hora de fer aquest exercici (a vegades preferim continuar malament i no cedir abans que canviar). Deixa que la ment analitzi lliurement totes les possibilitats i anota el primer que et vingui al cap, encara que sigui estúpid o irreal; anul.la, per tant, momentàniament el judici.
    • Un cop completada la llista permet que allò positiu es converteixi en possible. A vegades costa molt. Perquè implica de velles maneres de pensar, de molt de dolor, remordiment, frustració i potser també de pena i d’angoixa. Però amb tot això tenim tot un espectre de possibilitats de cara al futur. Siguin quines siguin les circumstàncies, veiem que hi ha possibilitats, alternatives. És un exercici, doncs, que genera optimisme.

Vull ser metgessa. I jo pilot d’aviació. I jo enginyer informàtic. I jo…

[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/Lsyjk6M0VCc" width="425" height="350" wmode="transparent" /]Un viatge de mil milles comença amb un sol pas.

Lao Tse

* * *

Si vols no frustrar els teus desitjos, pots aconseguir-ho: només has de desitjar allò que depèn de tu.

Epictet

 * * *

Jutja el teu èxit en funció d’allò que has hagut de renunciar per aconseguir-lo.

Dalai Lama

 

 *

Molt bé. Em sembla perfecte tenir il.lusions. Les il.lusions canvien en positiu el nostre estat emocional i, per això mateix, són capaces de desfermar energies, activar recursos i mobilitzar-nos. Ara bé, n’hi ha prou, però, que ens faci molta il.lusió assolir un determinat objectiu per aconseguir-lo realment? Doncs, evidentment, que no. No n’hi ha prou. Perquè un cop ens hem marcat un objectiu que  podríem dir de resultat, hem de passar de seguida i sobretot a la recerca d’objectius d’entrenament. I concretar-los, especificar-los i temporalitzar-los al màxim possible. Sí, quant de temps estic disposat a dedicar diàriament a entrenar-me? Això és l’important i realment prioritari: centrar-nos únicament en l’entrenament, és a dir, en la quantitat d’esforç que estic disposat a invertir. Perquè això sí que depèn només de nosaltres. I si ho fem, augmentem molt i molt les possibilitats d’aconseguir algun dia el gran objectiu, el resultat final. I a més, mentrestant, no ens sentim frustrats perquè estem fent allò que depèn de nosaltres.

Està clar també que aconseguir, posem per cas, ser metgessa no depèn exclusivament de nosaltres. Entre d’altres coses perquè mai, i en cap situació, podem controlar tots i cadascun dels factors que hi intervenen. Treballar, però, i entrenar-se cada dia un determinat temps, sí que és responsabilitat nostra.

I si no ens entrenem, si no ens marquem objectius d’entrenament (en aquest cas, d’estudi), prou que sabem el que ens acostuma a passar amb les il.lusions: ens il.lusionem, ens apassionem, ens decepcionem, ens entristim… ens deprimim. I llavors, ens cantem la vella cançó: Sempre igual, no serveixo, no canviaré mai, no tinc voluntat… I això no és veritat. Aquest no és el problema. Aquestes només són les conseqüències del problema. I quin és, doncs, el problema? Doncs, ras i curt: un plantejament i unes estratègies equivocades.

I què he de fer? Què hauria de fer? Vull suposar que pel que t’he anat comentant, ja ho hauràs deduït. Amb tot, i a perill de fer-me pesat, t’ho explico. Un cop establert un objectiu, una cosa que, pel que sigui, et fa molta o força il.lusió, oblida-te’n una mica, i centra’t, sobretot, en el com arribar-hi. Centra’t en l’entrenament que hauràs de dur a terme, en els passos a fer. Centra’t, en definitiva, en el dia a dia. Perquè només això depèn exclusivament de tu. Marca’t uns horaris, i procura acomplir-los. I, ara per ara, no et preocupis de res més. Un consell, tant si estàs en baixa forma com no: comença a poc a poc, i a mesura que et sentis més fort, pots anar incrementant la durada i el ritme d’entrenament. No et precipitis, però. A poc a poc. Si no, ja saps el que acostuma a passar: arrancada de cavall i parada de ruc. D’això em sembla que en saps molt. Ets tot un especialista a fabricar-te frustracions, no? Marca’t, doncs, cada dia petits objectius d’entrenament. Objectius que et vegis capaç d’assolir, objectius que no siguin de ciència ficció. Si els vas acomplint, la frustració no apareixerà. I no solament això, a mesura que vagin passant els dies, i superant les petites etapes, et sentiràs més bé, més fort, més energètic, més animat.. amb més voluntat.

Ah! i et dic una cosa. A la millor no aconsegueixes el gran objectiu. Dic a la millor perquè hem d’assumir que en la vida, seguretat i control absoluts, no en tenim de res. Ara, el camí recorregut t’haurà fet fort. Mentrestant t’hauràs sentit viu. I, possiblement, hauràs descobert d’altres objectius tant o més interessants i atractius com el que, en principi, t’havies proposat. Perquè, has de saber, que la vida no s’esgota en un únic objectiu.

Res no val la pena?

[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/BdQ7LBo_t-Q" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Suposo que més d’un cop heu pensat que no val la pena fer res perquè, en realitat, no hi ha res a fer, no s’hi pot fer res. I certament hi ha moltes situacions desencoratjadores en què la sensació d’impotència és molt gran. Tan gran que ens paralitza i ens bloqueja. Decidim, doncs, abstenir-nos de qualsevol actuació. Però no solament això, titllem d’ingenus aquells valents que, amb tot, encara tenen forces per intentar-ho. Molt bé. Abans de continuar parlant del tema, m’agradaria que llegiu aquest relat:

 

Una joven pareja estaba paseando por la playa después de varios días de impresionantes tormentas. El mar se había agitado con frenesí. Las turbulentas olas i la subida de la marea habían llenado la orilla de desafortunadas criaturas marinas. Los desechos de vida marina eran tan abundantes que la pareja apenas tenía sitio para pasear. Medusas, caracolas y estrellas de mar y otros animales cubrían la playa como un manto de muerte.

Al avanzar en su paseo vieron en la costa a un anciano y curtido hombre de ar entrando y saliendo del agua. Se detuvieron a observar su curioso comportamiento. El hombre se agachó y cogió una de las criaturas marinas. La sostuvo suavemente entre sus manos, la depositó en el agua y la devolvió al mar.

La pareja empezó a reir. Cuando se acercaron al hombre le preguntaron: ¿Qué está usted haciendo anciano? ¿No ve lo inútiles que resultan sus esfuerzos? La orilla está cubierta con miles de criaturas muertas o agónicas. Sus esfuerzos no cambiarán nada.

El hombre recogió un pequeño pulpò que parecía estar muerto. Lo sostuvo cuidadosamente en sus manos y se volvió a introducir en el mar, como si ignorara a la pareja. Colocó el pulpo dentro de agua con ternura, quitándole la arena y las algas que lo cubrían y que se enredaban entre sus tentáculos. Lentamente, bajó sus manos y dejó que la pequeña criatura volviera a sentir la caricia del mar. El pulpo extendió sus extremidades al percibir el entorno familiar de su hogar. Con cuidado, el anciano sostuvo al pulpo hasta que éste tuvo fuerzas suficientes para impulsarse por sí solo y marchar. El hombre de mar permaneció de pie mirando; una leve sonrisa se esbozaba en su rostro ante el placer de ver otra criatura a salvo.

Sólo entonces se dio la vuelta y se dirigió hacia la orilla. Levantó la vista, miró a la pareja a los ojos y dijo: ¡Seguro que para éste sí que han cambiado las cosas!

George W. Burns: El empleo de metáforas en psicoterapia, pàg. 150

Què me’n dieu? Ara mateix no vull res. Us deixo en silenci perquè aneu donant voltes al que heu llegit. No vull cap anàlisi del text ni res que s’hi assembli. Res. Us ho acabo de dir: en tinc prou amb el vostre silenci. Reflexiu. I sentit.