I d’això, se’n diu amor

 [kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/n2HOiMeDOrs" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Elvira: El mateix mes es van morir els meus pares, tots dos. I el dia de l’enterrament la meva germana em va agafar, em va ficar dins d’una habitació i em va dir: A partir d’avui no entraràs més en aquesta casa perquè tu ets adoptada, no ets la meva germana, i no et vull veure més. I jo, és clar, en aquell moment li vaig preguntar que si els meus pares no m’ho havien dit mai, per què m’ho deia ella.

I efectivament no l’he vista més.

-Quants anys fa d’això, Elvira?

Elvira: Uns deu anys. Després em va enviar una carta i em va dir que no intentés demanar la casa que teníem, que era molt maca. Però ells ho havien fet molt bé, i aquella casa ja l’havien partida entre totes dues. En aquella carta em va dir que per res del món intentés demanar res, perquè com que era adoptada, jo no tenia dret a res. I em vaig posar malalta, de tan trista.

Al cap d’un temps sí que ho vaig intentar, però no en vaig treure res. Se’m va quedar la casa i se m’ho va quedar tot. Aleshores vaig demanar al meu marit que m’ajudés amb un advocat. Però ell em va dir que allò eren coses dela eva família i que m’espavilés jo sola, que el dia que li passés a ell amb els seus, que ja s’espavilaria tot solet.

-D’això se’n diu amor.

Elvira: Sí. Al cap d’un temps ens vam separar i ell em va dir que com que la casa que teníem -que també ra molt maca- només estava a nom d’ell, que no em pensava pas donar res.

Jo no sabia què fer, i em va dir que a qui li tocava maexar era a mi. Però la nostra nena es casava aquell any i em vaig esperar, i vaig aguantar allà. Un cop la nena va ser fora, vaig buscar-me un pis. He perdut la casa dels meus pares, he perdut la part que em tocava del marit. I en cas que fos veritat que jo fos adoptada…

-No ho sap segur?

Elvira: La meva germana em va dir que m’enviaria uns papers. Però és que vaig estar tan malament que en aquell moment no vaig intentar saber res més. Ha estat més tard, quan sí que volgut saber més coses. En la carta que la meva germana em va enviar em deia que em faria arribar documents i coses, però resulta que després s’ho devia pensar millor i no em va escriure més. He intentat parlar amb ella, li truco i no em contesta, vaig a casa seva i no m’obre.

Gaspar Hernàndez, El llibre de les emocions, pàgs. 87-88

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *