Els petits descontrols que mantenen el control

[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/fqaC3zC7Udo" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Compte, gent! L’excés de control, descontrola

Suposo que coneixes gent –o potser tu mateix/a- que se sotmeten o s’han sotmès a algun règim dietètic molt exigent, molt rígid… molt bèstia, i que es decideixen a tirar-lo endavant, peti qui peti, amb una gran determinació, amb enorme il.lusió, amb energia… amb voluntat. Suposo també que saps què acostuma a succeir, suposo que coneixes com acaben la majoria d’aquests maratons dietètics.  Efectivament, la majoria no arriben a la meta proposada, els afectats es cansen abans, i abandonen. I per què? De ben segur que estaràs pensant: perquè no tenen prou voluntat i no han estat prou constants, perquè no tenen capacitat de sacrifici, perquè són uns dèbils, perquè no tenen caràcter… Doncs, mira, sí i no.

Sí, perquè una mica de tot això és cert. I no, perquè el problema de no acomplir-los és més d’estratègia, de plantejament global… de filosofia, que no pas de voluntat. Et posaré un exemple, i estic convençut que m’entendràs de seguida.

Imagina’t que segueixes un règim molt estricte i t’han retirat de la dieta la xocolata, no perquè sigui perjudicial per a la teva salut, sinó perquè l’especialista que t’ha prescrit el règim considera que si vols baixar de pes, n’has de prescindir. Molt bé. Imagina’t ara que a un membre de la teva família li han regalat un magnífic, extraordinari i deliciós pastís de xocolata, i que l’ha deixat a la nevera. Tu estàs sol/a a casa, i de cop t’entren unes ganes boges de tastar-lo. Com que saps que no pots menjar-ne (per la dieta), el pastís encara et crida més l’atenció, encara t’atrau més, encara en tens més ganes… se’t fa la boca aigua, vaja. Entesos. En una situació així, què puc fer? Recoi, què hauria de fer? Corregeix-me si m’equivoco, però a mi em sembla que tens dues alternatives bàsiques:

  1. Intentar no pensar més en el remaleït pastís. El tinc prohibit i punt. O no? Doncs, ja està. Llestos. Però, és clar, com més intento no pensar-hi, més hi penso. Com més intento dir-me i repetir-me que no en puc menjar, que no-n’he-de-menjar, més ganes en tinc, més deliciós i fantàstic me l’imagino. Passa el temps i com més lluito per no menjar-ne, més el desitjo. Em dic i em redic no, no no …. NOOO! Passen els minuts i potser també les hores, però mentrestant per més que ho intento no puc fer res de res, perquè la idea del pastís de xocolata cada cop m’obsessiona més. Jo, però, resisteixo. Aguanto. I quan sembla que ja he vençut, que ja he guanyat la dura batalla, quan sembla que m’he autoconvençut fermament que faria una immensa tonteria de menjar-ne, de cop, mig esperitat, sense saber ben bé com ni per què, com un autòmata, d’una revolada obro la nevera i em llanço sobre el pastís. I de manera compulsiva me l’endrapo tot, tot, TOT. Me l’he menjat de forma tan bèstia que ni l’he gaudit, gairebé no sé ni quin gust tenia. I ara què? Satisfet? Doncs el més fotut de tot és que ARA , a més de no notar cap mena de plaer, em sento CULPABLE. Quina merda, tu!
  2. L’altra opció és dir-me que jo vull continuar mantenint el règim, la dieta, i justament per això jo, ara, em menjaré tranquil.lament un trosset de pastís. M’asseuré amb calma i me l’aniré menjant a poc a poc intentant gaudir-lo al màxim, intentant extreure’n el màxim de plaer, com si d’un petit tresor es tractés. I així ho faig. Obro la nevera, me’n tallo un tros, i m’assec a delectar-me d’aquella mena de regal dels déus. Mmmmm. Francament deliciós, extraordinari. En acabar, puc continuar fent la feina que tenia entre mans. No em sento gens culpable, i  a més tinc més clar que mai la necessitat de continuar seguint i mantenint el règim.

M’has entès? Què t’estic volent dir? Doncs que per mantenir-se i ser constant en un règim, de tant en tant ens hem de permetre alguna petita transgressió. En efecte, per poder suportar i mantenir la regularitat de la dieta, és bo –i segurament convenient- alguna vegada cometre alguna irregularitat.

I això que et dic no solament és aplicable a qüestions alimentàries, sinó que també és molt vàlid quan decidim proposar-nos algun objectiu a mig o llarg termini i que exigeix de nosaltres un gran esforç. És bo, és aconsellable, i en alguns casos, jo diria que imprescindible, atorgar-nos petites llicències, petits permisos, que ens ajudin i estimulin a fer més suportable el camí.

Rumiem una mica:

·        Podries pensar en alguna situació o circumstància de la teva vida en què això de descontrolar-se una mica per mantenir el control et podria ser d’utilitat? Sisplau, indica-me’n alguna.

·        Què és més fort un roure o una canya? Quan les circumstàncies són molt adverses qui té més possibilitats de sobreviure? Quan els canvis que es produeixen són bruscos, sobtats, qui se’n pot sortir millor? Per què?

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *