Category Archives: Controls excessius

La por a actuar i a mostrar-nos tal com som davant dels altres

[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/TqQVTEMM9FU" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Uf! Quants papers que ens toca representar a la vida! O no?

 

Com més t’amaguis, més et trobaran

Moltes vegades anem per la vida amb una cuirassa per protegir-nos de la dura batalla que hem de lliurar diàriament. Aquesta cuirassa –entre d’altres aspectes que ara no tractarem- ens permet amagar, ocultar, camuflar, dissimular alguns dels nostres petits o grans defectes, alguna de les nostres petites o grans limitacions, mancances, insuficiències…  Collonut, oi? La qüestió, però, que vull plantejar-te és: suposant que això, aquesta capacitat d’ocultació, funcioni amb eficàcia, és realment positiva? Ens ajuda a tirar endavant? Ens dóna seguretat? Ens enforteix davant la mirada dels altres? Ens enforteix davant nosaltres mateixos? En definitiva, és o acostuma a ser habitualment una bona estratègia?

Anem a pams. D’entrada cal dir que no seria massa prudent ni civilitzat anar per la vida pregonant i atabalant els altres amb les nostres misèries, amb les nostres limitacions, amb els nostres defectes. No, francament, si vols que et digui la veritat, els altres no ens demanen tanta sinceritat. No som pas tan i tan importants. No cal, doncs, inflar-los contínuament el cap de vent amb les nostres petiteses domèstiques. Ara bé, tu creus que l’ocultació sistemàtica, gairebé obsessiva i calculada dels nostres punts febles, ajuda realment a superar-los?  Permet enfortir-nos i augmentar la nostra musculatura psicològica?

Ni fava, oi? Potser amb un cas concret m’entendràs millor. Imagina’t un company que ha d’exposar un tema davant de tota la classe, i ell t’ha fet saber que està cagat de por perquè, quan ha de parlar davant gent, es posa molt i molt nerviós: acostuma a tartamudejar, es posa vermell, li surt la veu tremolosa, perd el fil i es queda en blanc… En fi, que ho passa fatal. Si és un bon amic teu, tu què li aconsellaries?

A la millor li diries que es tranquil.litzi, que es relaxi, que no n’hi ha per a tant, que només ha de parlar davant de companys. I el profe! Bé, sí, el profe també. Però no passa res. Absolutament res. Potser, fins i tot, li recomanaries que, abans de l’exposició, es prengués una til.la. És això, no? Més o menys això, oi? Molt bé. Ara mateix potser estàs convençut que aquests consells li serien força útils. Tant de bo que fos així! Però, i si no, i si resulta que, amb tota la bona fe, has contribuït a augmentar encara més el neguit i el malestar del company? Que què vull dir? T’ho explico:

  • Sempre que algú et diu, amb tota la bona intenció, això sí, que et relaxis, que et tranquil.litzis, realment et relaxes i et tranquil.litzes?  Algun cop t’ha passat que t’ho han dit i s’ha produït l’efecte contrari: t’has posat encara més com una moto? Si m’equivoco, si no ha estat així, perfecte. Però si, sí, llavors continua llegint. Sisplau.
  • Crec que és interessant que sàpigues que la ment, tot sovint, molt més sovint del que imaginem, té un funcionament que en diem paradoxal. Que què vull dir? Doncs que no sempre la ment rutlla segons la lògica ordinària. No sempre entén que dos i dos són quatre. Si jo ara mateix et dic: et prohibeixo que pensis en un cavall. En què estàs pensant? És clar: en el remaleït cavall! Com més no vols pensar-hi, més hi penses, oi? De la mateixa manera, si a la ment li dius: au, va, xata, relaxa’t, no sempre es relaxa. Sovint, et fa una immensa botifarra. Que per què? Doncs perquè acostuma a interpetar la demanda així:
    • Aquest paio, si em diu que em relaxi, és perquè realment hi ha un perill que, pel que sembla, només el puc afrontar relaxant-me. Però com recoi em puc relaxar si hi ha aquest perill que em fa tanta por? A més a més, jo no em mamo el dit: si algú m’avisa és que en el fons em deu notar nerviós, intranquil… insegur. I si ell se n’ha adonat, els altres encara ho notaran més. Uf, quina merda! Què puc fer? Em sembla que no em queda altre remei que intentar, amb totes les meves forces, que no se’m noti gens gens que estic neguitós, insegur i cagat de por.
  • Així les coses, el dia anterior i moments abans de l’exposició no para de repetir-se: estic tranquil, estic relaxat, tot anirà bé, me’n sortiré, sóc collonut… Curiosament, però, com més ho repeteix i com més s’apropa el moment, més trasbalsat es nota. Això alhora el posa més a mil, i com més alterat està, més ferm és el propòsit de procurar que ningú no noti res. Però com més lluita perquè ningú no se n’adoni, més se li nota… Total, que arriba el moment de l’exposició i en aquell precís instant se sent espès, col.lapsat, tremola com una fulla: és una bomba de rellotgeria a punt d’esclatar. I, com ben bé pots imaginar-te, en aquestes circumstàncies l’exposició no acostuma a ser, per dir-ho suaument, una obra d’art.

Que quina altra estratègia li hagués anat millor? La de la no ocultació. La de treure’s la cuirassa. En què consisteix? Molt senzill:

  • Podia, abans d’iniciar l’exposició, haver dit més o menys el següent:
    • Mireu, he treballat força en el que us vaig a dir, i tinc tantes ganes que us agradi, que m’entengueu i que no sigui un pal que, a la millor, com que en tinc tantes ganes, em poso nerviós, començo a tartamudejar, m’equivoco… Si em passa això, us demano disculpes, perquè són les ganes de fer-ho bé les que, a la millor, em juguen una mala passada.

Aquestes paraules, o d’altres de similars –que cadascú ho digui a la seva manera, tu- són, encara que et sembli impossible, una autèntica bomba. Sí, una bomba, però de descompressió. Fan que baixi la tensió –la pressió- de forma gairebé instantània. I de cop, un s’adona –ara sí- que està bé, a gust, tranquil, i que pot començar a parlar amb normalitat. Diràs: i per què aquest alliberament? Doncs perquè com que no volem amagar res, no hem de patir ni estar tensos perquè no se’ns noti res. No he d’estar controlant res. I suposant que, en algun moment, m’equivoqui, no passa res: els companys ja n’estan informats i a més els he demanat disculpes anticipades, i jo ja sé que els companys ho saben.

Què vol dir tot plegat? Molt senzill: reconèixer les nostres limitacions ens enforteix, ens dóna seguretat i ens fa acceptar-nos tal com som. Per contra, obstinar-nos a mantenir en secret, peti qui peti, els nostres dubtes, les nostres inseguretats, les nostres mancances, les nostres pors, ens afebleix, ens debilita encara més, i el que és més trist, ens fa més propensos a cometre’ls. Mostrar-nos espontanis, naturals… humans davant dels altres potencia i enriqueix la nostra imatge. Davant dels altres i davant nosaltres mateixos. Sincerament, és la més bona estratègia per garantir la nostra autoestima.

Reflexionem una mica:

  • Pensa en alguna situació personal on l’afany de quedar molt i molt bé, t’hagi fet quedar malament.
  • Pensa en alguna situació on l’intent de dissimular, d’ocultar, d’amagar que estaves nerviós, intranquil, insegur t’hagi jugat una mala passada.
  • Algun cop t’has dit a tu mateix: que surti el que Déu vulgui! Si faig el ridícul, millor. Se me’n fot. Només tinc ganes de començar i acabar. A la merda tot! ? I quin ha estat, després, el resultat? Com t’ho expliques?
  • I si t’haguessis dit: sóc humà, no sóc pas Déu. No sóc perfecte. Sóc com tothom. Els altres sovint també la pifien i es posen nerviosos. I no passa res. I jo no sóc ni vull ser un bitxo rar. Sóc com ells. Humà. Imperfecte. No passa res.

Necessito dormiiiir!…

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/wlDWXv-cIh8" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Perquè us relaxeu…

Com que encara teniu una edat francament i deliciosament ridícula, no acostuma a ser molt freqüent que tingueu problemes d’agafar el son. Amb tot, potser sí que algun cop us heu barallat amb el coixí intentant adormir-vos d’una punyetera vegada. Potser sí que alguna nit, abans d’anar a dormir us heu dit: Uf! Ja son les tres, només em queden quatre horetes, m’he d’afanyar a dormir si no demà estaré fet caldo. I què ha passat? Voltes i més voltes, i res: que no hi ha tu tia. Ha passat una hora i tinc els ulls oberts com un mussol. Quina merda, només em queden tres hores. Demà, demà no em podré l’ànima, i justament demà, demà més que mai he d’estar, necessito estar descansat i en forma… Ostres,  no hi ha manera, ja només me’n queden dues i mitja. Vull morir-me. Prou! M’he de tranquil.litzar. Sí, m’he de relaxar. Això és desesperant. M’aixeco? Sí, m’aixeco, beuré aigua i faré un riu. Respiro a fons? Sí. Doncs, apa, ja està, estic millor. Sí. Tranquil. Relaxat. Altre cop cap al llit! … Recoi, porto ja vint minuts, i res, tu. Que no hi ha manera. Merda, merda… Meeeerda! Sóc un imbècil. Sí, un imbècil i un estúpid integral. Això em passa per fer el capullo i haver-me’n  anat a dormir tan tard. I llavors, és clar, amb els nervis que no tenia gaire temps per descansar… doncs… passa el que passa. Quina tortura, tu. I si em posés a llegir? Llegir? Com dallonses he de llegir ara… amb la mala llet que porto. Potser amb música… PROUUUU! Passo, passo i PASSO. PASSO DE DORMIR. SE ME’N FOT TOT. ARA SÓC JO EL QUE JA NO VOL DORMIR. Sí, em quedaré al llit: on recoi he d’anar a aquestes hores. Però PASSO DE DORMIR. NO EM ROTA ADORMIR-ME. DONO LA NIT PER PERDUDA. AU, JA ESTÀ. A LA MERDA TOT.Al cap d’aproximadament dues hores sonà el despertador. El capullo integral que s’havia posat entre cella i cella no adormir-se, dormia profundament. Si no fos que roncava com un dimoni, hauríem dit que semblava un angelet.

Què ha passat? Us hi reconeixeu una mica, encara que només sigui una mica, en aquesta història? M’imagino el que a la millor estareu pensant: home, és normal que acabés clapat i ben clapat. El pobre paio devia estar ja destrossat. Ha caigut en el son de pur cansament. Potser sí… Però no ben bé del tot. El pobre paio s’adormit quan s’ha fotut entre cella i cella no adormir-se, quan ha passat de dormir. O no? Sincerament, a mi em sembla que sí. Que per què? Molt senzill: dormir és una activitat natural, que fem espontàniament i, per tant, sense proposar-nos-ho. Doncs bé, quan alguna cosa o activitat espontània la volem dirigir, dominar, controlar… forçar, el que acostuma a succeir és que la bloquegem. I allò que lliscava suaument i sense cap mena de resistència comença a ser un pes mort que no hi ha Déu que el mogui. I això, ni més ni menys és el que li ha passat al nostre entranyable capullo integral. Aquella nit s’havia proposat tan fermament dormir i descansar al més aviat possible, que la son li anava fent una immensa botifarra. Per què? Perquè la son no es deixa manar ni teledirigir per ningú: acostuma a venir quan no li fem cas. Com més l’obliguem a visitar-nos, menys vindrà. Sí, tu, hi ha coses que són com són. I, o ens hi adaptem o no hi ha res a pelar. Entens el que vull dir-te? No dius res? Què em sents? Ostres, s’ha clapat!…

Què tal? Més bé? No badallis, coi! Que estem parlant de coses molt profundes, molt profundes i importants. És veritat, tu. Si més no per a la supervivència de l’espècie. I de l’individu! Sí, perquè descansar és tant o més important que alimentar-se adequadament. Mira, voldria, si no és molt demanar, explicar-te una altra cosa. Suposo que hauràs sentit dir a més d’una persona que el que els va més bé per agafar el son és, abans d’anar a dormir, fer activitats relaxants: escoltar una música determinada, llegir alguna cosa entretinguda i que no suposi massa esforç de concentració, entretindre’s amb algun hobby… Bé, res a dir si tot això és realment el que els funciona. No hi ha regles universals. De manera que si una cosa o una activitat t’ajuda a agafar el son, collonut: manten-la. I punt.

Ara bé, i si tot això, a tu no et soluciona res? Sí, perquè hi ha a molta gent que té problemes d’agafar el son, i es prescriuen o els prescriuen que, abans d’anar dormir, realitzin activitats relaxants. I què passa? Doncs que, per a aquests tipus de persones, realitzar activitats relaxants es converteix en la millor manera de no dormir. Alsa! Ni alsa ni res. Com ho sents. Com més insisteixen en aquest tipus d’activitats, menys aconsegueixen adormir-se. M’enganyes. Que no. Que és així. T’ho pots ben creure. Que quina és, doncs, la solució per a aquesta gent? Altre cop molt senzill: fer el contrari del que estan fent. I com? Mira, si després, posem per cas de vint minuts, no aconsegueixen adormir-se, s’han de llevar i posar-se a realitzar la cosa més antipàtica, pesada i odiosa que els vingui al cap. Quan els vingui el son, cap al llit. Que tornen a passar vint minuts i encara estàs despert… A llevar-se toquen. Altre cop a posar-se a fer allò tan empipador. Quan sembla que torna a venir el son, cap al llit. I així successivament fins que caiguin… fregits. Sí, però més de quatre es deuen passar la nit esgotats, emprenyats… i sense dormir. No acostuma a passar. Però si passa, la propera nit han de continuar amb la mateixa fórmula. I puc assegurar-te que en la majoria de casos, no hi ha una segona nit. M’ho he de creure? Tu mateix. I com s’explica… per l’esgotament, no? En part, només en part. S’explica perquè si tu busques coses agradables, que et proporcionen plaer (llegir, escoltar música…), el plaer de no dormir guanya. En canvi si cerques coses desagradables, dormir passa a ser una cosa deliciosa i t’adorms. Entesos? Doncs ara, si em deixes sol ho aprofitaré per fer una becaina, una saludable becaina mediterrània.

Rumia una mica:

  •  Digue’m alguna estratègia que fas servir quan no pots dormir. Habitualment et funciona?
  • Coneixes alguna estratègia un pèl o molt estrambòtica d’algun amic/ga? Li funciona? Creus que, a tu, et funcionaria?
  • Quins aspectes, circumstàncies o situacions et dificulten agafar el son?

Els petits descontrols que mantenen el control

[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/fqaC3zC7Udo" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Compte, gent! L’excés de control, descontrola

Suposo que coneixes gent –o potser tu mateix/a- que se sotmeten o s’han sotmès a algun règim dietètic molt exigent, molt rígid… molt bèstia, i que es decideixen a tirar-lo endavant, peti qui peti, amb una gran determinació, amb enorme il.lusió, amb energia… amb voluntat. Suposo també que saps què acostuma a succeir, suposo que coneixes com acaben la majoria d’aquests maratons dietètics.  Efectivament, la majoria no arriben a la meta proposada, els afectats es cansen abans, i abandonen. I per què? De ben segur que estaràs pensant: perquè no tenen prou voluntat i no han estat prou constants, perquè no tenen capacitat de sacrifici, perquè són uns dèbils, perquè no tenen caràcter… Doncs, mira, sí i no.

Sí, perquè una mica de tot això és cert. I no, perquè el problema de no acomplir-los és més d’estratègia, de plantejament global… de filosofia, que no pas de voluntat. Et posaré un exemple, i estic convençut que m’entendràs de seguida.

Imagina’t que segueixes un règim molt estricte i t’han retirat de la dieta la xocolata, no perquè sigui perjudicial per a la teva salut, sinó perquè l’especialista que t’ha prescrit el règim considera que si vols baixar de pes, n’has de prescindir. Molt bé. Imagina’t ara que a un membre de la teva família li han regalat un magnífic, extraordinari i deliciós pastís de xocolata, i que l’ha deixat a la nevera. Tu estàs sol/a a casa, i de cop t’entren unes ganes boges de tastar-lo. Com que saps que no pots menjar-ne (per la dieta), el pastís encara et crida més l’atenció, encara t’atrau més, encara en tens més ganes… se’t fa la boca aigua, vaja. Entesos. En una situació així, què puc fer? Recoi, què hauria de fer? Corregeix-me si m’equivoco, però a mi em sembla que tens dues alternatives bàsiques:

  1. Intentar no pensar més en el remaleït pastís. El tinc prohibit i punt. O no? Doncs, ja està. Llestos. Però, és clar, com més intento no pensar-hi, més hi penso. Com més intento dir-me i repetir-me que no en puc menjar, que no-n’he-de-menjar, més ganes en tinc, més deliciós i fantàstic me l’imagino. Passa el temps i com més lluito per no menjar-ne, més el desitjo. Em dic i em redic no, no no …. NOOO! Passen els minuts i potser també les hores, però mentrestant per més que ho intento no puc fer res de res, perquè la idea del pastís de xocolata cada cop m’obsessiona més. Jo, però, resisteixo. Aguanto. I quan sembla que ja he vençut, que ja he guanyat la dura batalla, quan sembla que m’he autoconvençut fermament que faria una immensa tonteria de menjar-ne, de cop, mig esperitat, sense saber ben bé com ni per què, com un autòmata, d’una revolada obro la nevera i em llanço sobre el pastís. I de manera compulsiva me l’endrapo tot, tot, TOT. Me l’he menjat de forma tan bèstia que ni l’he gaudit, gairebé no sé ni quin gust tenia. I ara què? Satisfet? Doncs el més fotut de tot és que ARA , a més de no notar cap mena de plaer, em sento CULPABLE. Quina merda, tu!
  2. L’altra opció és dir-me que jo vull continuar mantenint el règim, la dieta, i justament per això jo, ara, em menjaré tranquil.lament un trosset de pastís. M’asseuré amb calma i me l’aniré menjant a poc a poc intentant gaudir-lo al màxim, intentant extreure’n el màxim de plaer, com si d’un petit tresor es tractés. I així ho faig. Obro la nevera, me’n tallo un tros, i m’assec a delectar-me d’aquella mena de regal dels déus. Mmmmm. Francament deliciós, extraordinari. En acabar, puc continuar fent la feina que tenia entre mans. No em sento gens culpable, i  a més tinc més clar que mai la necessitat de continuar seguint i mantenint el règim.

M’has entès? Què t’estic volent dir? Doncs que per mantenir-se i ser constant en un règim, de tant en tant ens hem de permetre alguna petita transgressió. En efecte, per poder suportar i mantenir la regularitat de la dieta, és bo –i segurament convenient- alguna vegada cometre alguna irregularitat.

I això que et dic no solament és aplicable a qüestions alimentàries, sinó que també és molt vàlid quan decidim proposar-nos algun objectiu a mig o llarg termini i que exigeix de nosaltres un gran esforç. És bo, és aconsellable, i en alguns casos, jo diria que imprescindible, atorgar-nos petites llicències, petits permisos, que ens ajudin i estimulin a fer més suportable el camí.

Rumiem una mica:

·        Podries pensar en alguna situació o circumstància de la teva vida en què això de descontrolar-se una mica per mantenir el control et podria ser d’utilitat? Sisplau, indica-me’n alguna.

·        Què és més fort un roure o una canya? Quan les circumstàncies són molt adverses qui té més possibilitats de sobreviure? Quan els canvis que es produeixen són bruscos, sobtats, qui se’n pot sortir millor? Per què?