No sóc feliç. Quin és el meu patró de felicitat?

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/wVwxtBR0-gc" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Tot sovint la vida és força surrealista. La felicitat, també.

Encara que quan les coses van maldades no ens ho creiem gaire, les persones disposem de recursos i habilitats per resoldre els problemes que ens presenta la vida. Amb tot, hi ha situacions que semblen sobrepassar-nos del tot i, certament, quan arriben ens quedem bloquejats, indefensos i sense idees ni forces per tirar endavant. Quan això passa, va bé disposar de l’ajut d’algú –no necessàriament un terapeuta- que ens recordi tots els valuosos recursos que tenim a les nostres mans i que, per cert,  en d’altres ocasions hem usat extraordinàriament bé per superar els obstacles i per desenvolupar solucions satisfactòries. I és que quan tot sembla que pinta negre, molt negre, cal saber obrir i potenciar els petits, però potents, punts de llum que formen part de la nostra vida. Si  els treiem una mica la pols i comencem a mirar a través del raig que emeten, el present i el futur presenten una tonalitat molt més engrescadora. Només cal aprendre a desviar la mirada del negre, i observar des d’altres perspectives, perquè si no, el negre s’ho acaba menjant tot.

L’exercici que farem tot seguit va també en aquest sentit, perquè és capaç de fer-nos prendre consciència de les accions, dels comportaments, de les estratègies que ens han ajudat i ens han permès en el passat sentir-nos bé, i assolir un bon grau de satisfacció, de benestar… de felicitat. És per això que el podríem anomenar patró de felicitat[1]:

·        En primer lloc se’ns demana que penséssim en tres moments de la nostra vida –tant és si corresponen al nostre passat més allunyat o si són d’abans d’ahir- en què ens vam sentir especialment bé, satisfets, a gust amb nosaltres mateixos… feliços. No cal que siguin moments o circumstàncies especialment eclossives, sinó simplement algun dia, algun moment que recordem com a especialment agradable.

·        Un cop triats, els anotem, i ens esforcem a trobar elements o característiques que siguin comuns als tres moments escollits que, tot i la possible diversitat i disparitat dels tres triats, de ben segur que n’hi ha. Entre d’altres coses, perquè allò que ens dóna benestar en essència, sempre és el mateix, per molt variats que siguin els decorats i l’escenografia en general. Si algú té dificultats a trobar-los, se l’ajuda, i acada elemnt nou se li demana la seva conformitat.

·        Breus instants després d’haver elaborat el llistat, la persona assisteix a un autèntic autodescobriment perquè:

o       D’una banda, en tot allò que ha aparegut s’hi reconeix perfectament.

o       Però, de l’altra, sobretot s’adona de la seva fins llavors absoluta inconsciència. Com és possible que no ho tingués en compte! Com és possible que no ho valorés tal com es mereix ser valorat! Com és possible, en definitiva, que sabent-ho visqués com si no sabés!

 

El mèrit de l’exercici és que és capaç d’activar totes aquelles estratègies que en el passat li han permès sentir-se bé i tirar endavant. I són i representen autèntics motors d’acció perquè són descobertes i acceptades per un mateix, no són el producte del discurs, dels consells, dels sermons d’algú aliè a la nostra vida i a les nostres reals circumstàncies. Perquè les coses realment importants de la vida no es poden aprendre. Es descobreixen. Aquest exercici facilita la descoberta.


[1] És una adaptació d’una proposta de W. Hudson O’Hanlon.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *