LA CRISI DEL SISTEMA DE RESTAURACIÓ (1898-1931)


A conseqüència de la forta commoció política que va suposar el desastre del 1898 el règim de la Restauració va entrar en una nova fase que començà amb l’arribada al tron d’Alfons XIII (1902) i acabà amb la caiguda de la monarquia i la proclamació de la Segona República (1931).
En aquesta etapa, els partits dinàstics van iniciar una etapa de reformisme i una nova generació de polítics i nous moviments socials van irrompre en la vida política espanyola.
D’altra banda, el creixement de les tensions socials va provocar un augment dels conflictes que portarà a la fallida del sistema que es va consumar l’any 1923 amb el fi del parlamentarisme i l’inici de la dictadura de Primo de Rivera.

Per centrar el tema, visionarem l’episodi Alfonso XIII de la sèrie Memoria de España
Imatge de previsualització de YouTube

Presentació d’aula:

També podeu consultar l’esquema descarregable de’aquest enllaç i els materials sobre el tema d’aquest altre enllaç.

Per últim, el resum final del tema del llibre de l’editorial Vicens Vives


Publicat dins de Història d'Espanya, Història de Catalunya, Història del mon contemporani | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

LES GRANS POTÈNCIES (1870-1914)


En el període que va des de la Guerra francoprussiana del 1871, últim episodi de les revolucions liberals, a la I Guerra Mundial, els països europeus van créixer econòmicament i es van llançar ala conquesta d’altres territoris.
També van patir transformacions polítiques i socials: uns van consolidar el liberalisme democràtic, d’altres van iniciar sistemes parlamentaris però escassament democràtics, i alguns continuen ancorats en l’absolutisme. Mentrestant, els Estats Units i el Japó es conformaven com a grans potències-

Presentació d’aula:

Documental del Canal Història sobre la Guerra de Secessió Americana:
Imatge de previsualització de YouTube

Publicat dins de Història del mon contemporani | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

ELS ORÍGENS I LA CONSOLIDACIÓ DEL CATALANISME (1833-1901)

El catalanisme s’inicia al segle XIX com a moviment cultural de recuperació de la llengua i la cultura catalanes. És un procés acompanyat d’un gran interès pel coneixement de la història, la literatura, les tradicions i el dret civil català. Evidencia que Catalunya és un país dotat històricament d’una personalitat pròpia.
El desenvolupament econòmic i social de l’Espanya del segle XIX, amb Catalunya com a pionera, accentuen aquest sentit diferencial. Aparició d’actituds de refús, tant al centralisme polític com a la uniformització cultural. A final del segle, el catalanisme va esdevenir un moviment polític. Volia una reforma en profunditat de l’Estat i l’autonomia de Catalunya.
A nivell europeu es fa difusió del Romanticisme, de la irrupció dels nacionalismes i del reforçament del principi de les nacionalitats, que defensava el dret dels pobles a decidir el propi govern.

“Memòria de Catalunya” dedica el capítol a la part final del segle XIX, amb l’esclat de la Renaixença i del catalanisme polític:
Edu3.cat

Publicat dins de Història d'Espanya, Història de Catalunya | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

L’ÈPOCA DE LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA (1875 – 1898)

Definim Restauració com la tornada al tron de la dinastia borbònica en la persona  d’Alfons XII (fill d’Isabel II) després del pronunciament de Martínez Campos en Sagunt en desembre de 1874, que posa fi a la Iª República i el Sexenni Democràtic i que tindrà les següents etapes:

  1. Primera etapa:  El regnat d’Alfons XII (1875-1885).
  2. Segona etapa:  La regència de Maria Cristina (1885-1902).
  3. Tercera etapa:  El regnat d’Alfons XIII i la crisi de la Restauració (1902-1931). Es divideix en dos períodes:
    • De 1903-1923: Alfons XIII.
    • De 1923-1930: Dictadura de Miguel Primo de Rivera.

Per centrar el tema, visionarem l’episodi numero 22 de la sèrie Memorias de España

Imatge de previsualització de YouTube


Imatge de previsualització de YouTube
Publicat dins de Història d'Espanya, Història de Catalunya, Història del mon contemporani | Deixa un comentari

LA DOMINACIÓ EUROPEA DEL MÓN (1870-1914)

L’Imperialisme colonial és un fenomen crucial de la història contemporània. Al segle XIX Europa sobreïx d’homes i de diners; du les se seves idees i els seus negocis a tot arreu. Sotmet molts pobles d’altres continents. Els exploradors europeus arriben a les terres, fins aleshores inaccessibles, de l’interior de l’Àsia, escalen serralades, etc. Les grans nacions europees forgen imperis. El Regne Unit i França controlen un món repartir entre els països poderosos.

L’Àfrica esdevé una mena de “pastís continental”. Les grans potències n’ocupen el litoral; viatgers valents com Livingstone i Stanley remunten les vall fluvials cap a regions misterioses i desconegudes; a la Conferència de Berlín de 1885 els governs tracten de limitar les àrees de repartiment. Jules Verne va captar a la seva novel·la Cinc setmanes en globus la curiositat europea per conèixer les fonts del Nil, a les muntanyes remotes de l’Altiplà dels Llacs. Més endavant, riquesa i poder polític seran els impulsos que substituiran l’impuls romàntic de l’aventura o la curiositat.

Per començar, dos petits vídeos d’Artehistoria sobre la colonització d’Àsia i d’Àfrica:

Imatge de previsualització de YouTube Imatge de previsualització de YouTube

Presentació d’aula sobre el tema:

Deixa un comentari

ELS ORIGENS DEL MOVIMENT OBRER (1800-1914)

Al llarg del segle XIX i com a conseqüència de les diferències socials van sorgir nous corrents ideològics que van tractar de millorar les condicions dels grups socials més desafavorits, per la qual cosa van recórrer a l’internacionalisme, considerant que de la unió d’aquest grups socials naixeria la seva força. Segons un dels pensadors més destacats d’aquests nous corrents, Karl Marx, “el proletari no té pàtria” [ideologies contràries al nacionalisme, l’altre gran protagonista de la segona meitat del segle XIX].

Presentació d’aula:

Publicat dins de Història del mon contemporani | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

EL SEXENNI DEMOCRÀTIC (1868-1874)

El Sexenni 1868-1874 és l’etapa més democràtica del segle XIX, però també la més inestable. En poc més de sis anys l’Estat espanyol va conèixer una monarquia constitucional amb un rei estranger (Amadeu I) i una república (per primera vegada en la seva història).

La revolució de Setembre del 1868, “La Gloriosa”, tenia un objectiu clar: fer fora la reina Isabel II i apartar del govern els moderats. L’èxit de la revolució va provocar, en efecte, l’exili de la reina i l’arribada al poder de les forces polítiques més o menys marginades durant el regnat d’Isabel II (progressistes i demòcrates, especialment).

En el Sexenni es va intentar crear un règim liberal democràtic estable, però les divisions entre els partits polítics (amb projectes diferents), a part d’altres factors, van fer fracassar l’intent.

Presentació d’aula sobre el tema:

El sexenni democràtic

More presentations from Gemma Ajenjo

Resum sobre el tema:


Enllaç a un esquema sobre el tema.

Per últim, resum del tema extret del llibre de text:


Publicat dins de Història d'Espanya, Història de Catalunya | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

LA CONSTRUCCIÓ DE L’ESTAT LIBERAL (1833 – 1868)

Durant el regnat d’Isabel II (1833-1868) es construeix l’Estat liberal a Espanya. Després de l’estira i arronsa entre liberals i absolutistes durant el regnat de Ferran VII, el conflicte dinàstic que va donar lloc al carlisme va afavorir el pas de l’absolutisme al liberalisme. El carlisme representava la voluntat conservadora, la ideologia absolutista. Davant les aspiracions dels carlins, a la regent Maria Cristina no li va quedar altre remei, si volia mantenir el tron per a la seva filla Isabel, que ajudar-se dels liberals, facilitant d’aquesta manera l’accés al poder d’aquests. Serà el gran pas per a dur-se a terme la revolució liberal a Espanya.
El liberalisme espanyol, però, va presentar, igual que a la resta d’Europa en aquella època, una important divisió.
D’una banda, hi havia els liberals moderats, partidaris d’un règim liberal conservador, amb sobirania compartida, sufragi censatari, restricció de llibertats, defensors de la propietat i dels interessos del més rics, l’alta noblesa i l’alta burgesia.
D’altra banda, els liberals progressistes, partidaris d’un règim liberal més obert, amb sobirania nacional, sufragi censatari, però de base electoral més àmplia, i més llibertats, més a prop de la mitjana i petita burgesia.

Imatge de previsualització de YouTube

Presentació d’aula:

Per ampliar, aquí teniu un enllaç a un esquema sobre el tema





Publicat dins de Història d'Espanya, Història del mon contemporani | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

ELS MOVIMENTS LIBERALS I NACIONALS (1789-1871)

Les noves idees il·lustrades i el creixement econòmic del segle XVIII conduïren a la revolució liberal burgesa.
La Revolució Francesa de 1789 va proporcionar els programes dels partits liberals i democràtics de la major part del món i va consolidar el concepte de nació.
Un llarg combat va enfrontar, entre 1815 i 1870, els liberals i els absolutistes, i les nacions i els imperis.
El liberalisme finalment va triomfar, el poder absolut va ser enderrocat i moltes nacions van assolir la seva unitat o independència.

Documental del Canal Història sobre la Revolució Francesa:

Imatge de previsualització de YouTube

Presentació d’aula:

 

Publicat dins de Història del mon contemporani | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

LA NOVA ERA INDUSTRIAL

La Revolució Industrial va obrir un període de creixement econòmic sense precedents fins llavors, durant el qual es va produir la implantació d’un nou model econòmic: el capitalisme. Aquest procés iniciat a la Gran Bretanya a la segona meitat del segle XVIII, es va anar estenent per tota Europa, els Estats Units i el Japó, encara que no pas de manera homogènia ni simultània (diferents temps, diferents ritmes). Els antecedents d’aquesta primera Revolució Industrial els trobem en la proto-industrialització, període previ (segles anteriors) en què es donen les condicions que permetran l’inici d’aquest procés d’industrialització: mercat supralocal, iniciatives empresarials, desenvolupament tecnològic, mobilitat de capitals, etc. Entre El 1740/80 i el 1850 es va produir una transformació radical dels sistemes de producció de béns: la Revolució Industrial. Les màquines van anar substituint la feina manual i els antics artesans van donar pas a obrers concentrats en grans fàbriques. A més, una nova font d’energia, el vapor, es va aplicar a les màquines i als nous mitjans de transport (el ferrocarril).

La industrialització va originar una nova organització de l’economia, el capitalisme, un sistema basat en la propietat privada i la lliure iniciativa. La indústria va modificar l’antic equilibri camp-ciutat i va propiciar l’aparició de dos noves classes socials, antagòniques: la burgesia i el proletariat. Entre el 1870 i el 1914 l’economia dels països industrialitzats va experimentar un nou període de creixement, que es coneix amb el nom de Segona Revolució Industrial.

Vídeo introductori:
Imatge de previsualització de YouTube

La nova era industrial

More presentations from Gemma Ajenjo

Enllaç a l’apartat sobre la Revolució agrícola de la web Clases de historia

Enllaç al terme CAPITALISME de la Gran Enciclopedia de Economía

Enllaç al especial de RTVE sobre l’accés de la dona a la universitat.

Publicat dins de Història del mon contemporani | Etiquetat com a , | Deixa un comentari