Fauna i flora | Un bloc sobre la fauna i la flora del nostre país

La maçanella

Publicat el 19 gener 2018 per Ferran

Nom científic: Helichrysum stoechas.
Família: Compostes.

La maçanella és una planta herbàcia perennifòlia que fa entre 10 i 50 cm d’altura. Té la base llenyosa i ramificada; d’ella surten diverses tiges.

Les fulles són linears (1-2 mm) i una mica ondulades, verdes per l’anvers i llanoses pel revers.
Floreix durant l’estiu.
Les flors s’agrupen en inflorescències que creixen a l’extrem de les tiges florals i formen capítols de color groc d’uns 4-6 mm.
El fruit és un petit aqueni proveït d’un vil·là amb pèls.
Viu en terrenys secs i assolellats de la terra baixa i part de la muntanya mitjana.
Si es frega la planta amb la mà, desprèn una olor forta.

Molts insectes s’alimenten de les flors de la maçanella, com aquesta papallona (Maniola jurtina).

Publicat dins de maçanella, plantes | Deixa un comentari

El flamenc

Publicat el 1 octubre 2015 per Ferran

Nom científic: Phoenicopterus roseus.
Família: Fenicoptèrids.

Ocell de gran tamany que fa 130 cm de longitud i uns 170 cm amb les ales obertes.
Té el plomatge de color blanc i rosa. Les ales són vermelloses per la part anterior i negres per la part posterior.
El coll és molt allargat. El bec és ample, corbat i de color rosat amb la punta negra.
Les potes també són llargues i de color rosa.
Menja escombrant amb el bec en aigües poc profundes, filtrant petits mol·luscos, crustacis i insectes aquàtics.

Fa el niu en aigües poc profundes o en petites illes, acumulant pilots de fang perquè sobresurti uns centímetres damunt de l’aigua.
La femella pon 2 ous de color blanc i els coven els dos adults durant 30 dies; els pollets romanen prop del niu durant 2 setmanes.
Després es reuneixen en grups vigilats pels adults.
Viu en zones aquàtiques com estanys i aiguamolls litorals.

Viu en colònies que es mouen caminant lentament sobre fons poc profunds.
Quan descansa enrosca el coll i amaga el cap sota les plomes.

Vola amb el coll i les potes estirades.
És un ocell fàcilment identificable i el podem veure al Delta de l’Ebre.

Més informació: Servidor d’Informació Ornitològica de Catalunya (SIOC).

Publicat dins de flamenc, ocells | Deixa un comentari

El llangardaix ocel·lat

Publicat el 28 febrer 2012 per Ferran

Nom científic: Timon lepidus.
Família: Lacèrtids.

El llangardaix ocel·lat és el més gros de tots els llangardaixos d’Europa.
Pot arribar a fer fins a 80-90 cm de llargada, des del cap fins a la cua; però en general fa 50-60 cm.
El cap és gran, amb el musell arrodonit.

La cua és llarga i forta, acabada en punta.
Les potes són gruixudes i els dits tenen ungles punxegudes.

Tot el cos està recobert d’escates. És de color verd, o gris o marronós, amb una retícula de color negre. La panxa és verda grogosa.
Els mascles tenen unes taques de color blau als costats.
Els exemplars joves són de color verd amb punts blancs o grocs envoltats de negre i amb la cua de color rogenc fosc.

Menja petits mamífers, ocells, insectes grossos i altres rèptils com sargantanes.
Es reprodueix per ous. S’aparella a l’abril o al maig. La femella pon 6-25 ous en un forat fet a terra. Al cap de tres mesos neixen les cries.
Viu en terres seques, amb poca vegetació, als camps de conreu o en zones de bosc obert. S’amaga sota els matolls, entre les pedres o en caus.
És molt ràpid i és capaç de pujar per troncs o murs de pedra.

El podem trobar per tota Catalunya, excepte en les zones d’alta muntanya.
Durant els mesos freds hiverna si les temperatures són baixes.
En cas de perill deixa anar la cua, la qual torna a créixer uns 2 mm cada dia fins a regenerar-se del tot.

Publicat dins de llangardaix, rèptils | 2 comentaris

La fotja

Publicat el 25 febrer 2012 per Ferran

Nom científic: Fulica atra.
Família: Ràllids.

La fotja és un ocell de la família dels Ràllids que fa 38 cm de llargada i prop de 80 cm amb les ales obertes. Pesa uns 800 g.
Té tot el plomatge de color negre, excepte una taca blanca al front, damunt del bec, que també és blanc.

Els marges posteriors de les ales són grisos, però només es veuen quan vola. Els ulls són vermells.
Les potes són curtes i de color verdós ataronjat. Els dits són grans i estan units per una membrana.

Menja tiges i arrels de plantes aquàtiques, llavors, peixos petits, cap-grossos, tritons, insectes aquàtics i de vegades ous i pollets d’altres ocells.

Fa el niu amb tiges de canyís en aigües tranquil·les entre els canyissos o en branques flotants.
La femella pon 6-9 ous de color gris groguenc amb punts marronosos i els cova durant unes 3 setmanes; després neixen els pollets que surten del niu als 3-4 dies i s’amaguen entre la vegetació. S’independitzen als 2 mesos.
La femella pot fer 2 postes per any.

Viu en zones aquàtiques com marges de rius, llacs, embassaments i aiguamolls.
Acostuma a submergir-se molt sovint cercant menjar.
Conviu amb ànecs de diferents espècies.
Quan vol aixecar el vol a més de batre fortament les ales, s’impulsa amb les potes damunt de l’aigua.
Són habituals les baralles entre fotges, en les que es colpegen amb les potes mentre mouen enèrgicament les ales.

És un ocell molt comú i fàcilment identificable durant tot l’any. A més a més, durant l’hivern arriben fotges procedents d’altres llocs d’Europa i formen grans grups que van junts.
Viu uns 15 anys.

Cant i més fotos de la fotja.

Publicat dins de fotja, ocells | Deixa un comentari

El tòtil

Publicat el 26 setembre 2011 per Ferran

Nom científic: Alytes obstetricans.
Família: Alytidae.

El tòtil és un petit gripau que fa al voltant d’uns 5 cm com a màxim. Té la pell berrugosa amb tonalitats de color verdós, grisós i marronós.

Viu en zones de mitja muntanya, prats, boscos, marges de rius i camps agrícoles.

De dia s’amaga sota les pedres o sota terra; surt al capvespre i durant la nit.

S’alimenta d’insectes (escarabats, mosques, polilles), aranyes, cucs de terra, llimacs i altres petits invertebrats.

A finals d’hivern i començaments de primavera el mascle canta per atreure la femella.

Quan aquesta pon els ous ho fa sobre les potes del darrera del mascle, i aquest els porta a sobre del seu cos durant un mes. Finalment els deixa a l’aigua on neixen les larves (capgrossos). Al cap d’un 3 mesos esdevenen adults.

Més informació:

Publicat dins de amfibis, gripaus, tòtil | 2 comentaris

El tritó pirinenc

Publicat el 4 octubre 2010 per Ferran

Nom científic: Calotriton asper.

Família: Salamàndrids.

El tritó pirinenc és un amfibi que fa entre 10 i 14 cm de llarg des del cap fins al final de la cua.

La pell és molt rugosa, de color marró, grisa o verdosa, amb punts grocs i negres i una ratlla groga al dors (no sempre la té). Per sota és ataronjat.
El cap és allargat amb el musell arrodonit; els ulls són petits.
Les potes són fortes i gruixudes amb dits curts.
La cua és llarga i no té crestes.

Menja petits mol·luscos, crustacis i larves d’insectes.
La femella pon els ous sota pedres en llocs amb poc corrent d’aigua.
Al cap d’un mes neixen les larves que triguen entre un i dos anys a completar la metamorfosi fins esdevenir adults.

Viu a les basses i als torrents amb poca aigua ben neta i molt oxigenada, principalment al Pirineu, al Pre-pirineu, si bé també se n’han trobat exemplars a les Guilleries i al Montseny.

Es mou durant la nit. Acostuma a passar les hores diürnes quiet.

Un dels seus principals enemics és la truita.

Publicat dins de amfibis, tritons | 8 comentaris

El tritó jaspiat o tritó verd

Publicat el 2 juliol 2010 per Ferran

Nom científic: Triturus marmoratus.

Família: Salamàndrids.

El tritó jaspiat fa entre 12 i 14 cm de llarg des del cap fins al final de la cua.

La pell és granulada i de color verd amb taques negres al dors. Per sota és fosca amb taques blanques i negres.
El cap és tan llarg com ample, amb el musell arrodonit.

Les potes són fortes i gruixudes amb els dits ben lliures.
El mascle té una cresta dorsal que s’evidencia molt en l’època reproductiva; en canvi la femella té una línia de color taronja.

Menja petits invertebrats com larves d’insectes i crustacis aquàtics.

S’aparella entre el març i el maig.
La femella pon els ous (200-300) enganxats a les plantes aquàtiques.
La femella pon un ou a cada fulla, després doblega la fulla i segrega una mucositat amb la que tanca l’ou en una mena d’embolcall protector.
Al cap d’unes setmanes neixen les larves que creixen i fan la metamorfosi per esdevenir adults.

Viu en basses i en en zones calmades dels rius de la terra baixa i la muntanya mitjana de les comarques costaneres.

Publicat dins de General | 2 comentaris

Les Argiopes

Publicat el 16 abril 2010 per Ferran

Les Argiopes són aranyes de la família dels aranèids (Araneidae), de tamany força gran.

Al nostre país hi viuen tres espècies: Argiope bruennichi, Argiope trifasciata i Argiope lobata.

Argiope bruennichi

L’argiope bruennichi es caracteritza per tenir un abdomen amb franges grogues, blanques i negres.

La femella és molt més gran que el mascle.

Femella

Mascle

Revers de la femella

Té 8 ulls i 8 potes llargues.

Fa teranyines orbiculars força resistents, lleugerament inclinades.

S’alimenta d’insectes com llagostos i papallones que queden atrapats a la teranyina. Els embolica i els mata; després deixa anar uns sucs digestius que desfan els teixits de la presa i xucla el líquid resultant.

Embolicant un llagost

Niu

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/Tafv0Z2Hmu0" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

* * *

Argiope trifasciata

L’argiope trifasciata s’assembla una mica a les altres dues argiopes.

L’argiope trifasciata es caracteritza per tenir un cos platejat amb línies negres que separen franges grogues i blanques. Les potes tenen franges clares i fosques.

La femella és molt més gran que el mascle.

S’alimenta d’insectes com que queden atrapats a la teranyina. Els embolica i els mata; després deixa anar uns sucs digestius que desfan els teixits de la presa i xucla el líquid resultant.

Revers de la femella

Anvers de la femella

* * *

Argiope lobata

L’argiope lobata es caracteritza per tenir un abdomen molt gran de forma oval amb lòbuls als costats.

El dors està recoberts de pèls platejats i el ventre és marronós i groguenc.
Té 8 ulls i 8 potes llargues.

Primer pla on s’aprecien els ulls

La femella és molt més gran que el mascle.

Mascle i femella

Començant a embolicar una presa

Acabant d’embolicar la presa

Libèl·lula embolicada per una Argiope lobata

La femella pon uns quants ous dins una xarxa que embolica diverses vegades fins a fer una mena de capoll en forma de bala que penja a les plantes. Pot fer 2-3 postes cada estiu. Les cries neixen abans de l’hivern i es queden protegides a l’interior del capoll fins a la primavera. Llavors el foraden i surten; als pocs dies fan la primera muda i es dispersen.

Niu d’Argiope

Viu en llocs secs i àrids, entre matolls poc espessos.

Fa teranyines orbiculars força resistents de fins a 1 m de llargada, lleugerament inclinades.

Acostuma a estar quieta sota la teranyina en posició transversal i amb les potes agrupades de 2 en 2, passant desapercebuda ja que els seus colors es confonen amb el terra.

Posició típica en X

Mascle

Femella

Detall dels palps

Més informació sobre les Argiopes:

http://www.sea-entomologia.org/gia/orbweb/araneidae/generos/arg.html

Publicat dins de aràcnids, aranyes | 2 comentaris

Himenòpters productors de cecidis

Publicat el 19 març 2010 per Ferran

Ordre: Himenòpters.
Família: Cinípids.

Els cinípids (Cynipidae) són un grup d’himenòpters coneguts com a vespes de gal·les; són molt especials en la seva forma de reproduir-se.

Alguns cinípids alternen generacions sexuals i asexuals en les que el mascle no fa cap falta.

Les gal·les o cecidis són produïts per les postes de les femelles, les quals tenen un ovopositor amb el que foraden l’escorça o la fulla quan ponen els ous. No es coneix massa el mecanisme que produeix el cecidi.

Cada espècie va lligada a una planta concreta amb un cecidi diferent dels altres.

Andricus kollari sobre roure

Biorhiza pallida sobre roure

Diplolepis mayri sobre roser

Diplolepis eglanteriae sobre roser

Plagiotrochus quercusilicis sobre coscoll

Neuroterus quercusbaccarum sobre roure

Un bon exemple de l’alternança de generacions és Neuroterus quercusbaccarum. A l’interior de cada rodoneta hi ha una larva molt petita alimentant-se dels teixits de la fulla. A la tardor els cecidis cauen al terra, on les larves segueixen creixent fins que pupen. A finals d’hivern surten els adults que són tots femelles.

Aquestes femelles es reprodueixen asexualment i ponen ous no fecundats pels mascles sobre els brots dels roures; les noves larves indueixen uns cecidis esfèrics dels que sortiran a finals de primavera mascles i femelles que tornaran a reproduir-se sexualment.

Publicat dins de cecidis, gal·les, himenòpters, insectes | 2 comentaris

Himenòpters endoparàsits: Icneumonoïdeus

Publicat el 15 març 2010 per Ferran

Ordre: Himenòpters.
Superfamília: Icneumonoïdeus.

Els icneumonoïdeus (Ichneumonoidea) són un grup molt gran d’himenòpters de llargues antenes que tenen un gran paper en el control d’algunes plagues.

Alguns parasiten aranyes, però la majoria parasiten erugues de papallona. Uns quants posen el seus ous a la fusta.

Les femelles dels icneumonoïdeus tenen un llarg fibló al final de l’abdomen que utilitzen per pondre els ous a l’interior dels animals que parasiten. N’hi ha que ponen un sol i altres en ponen molts.

Un cop la larva surt de l’ou s’alimenta dels teixits no vitals de l’hospedant (aranya, eruga); així va creixent fins que li provoca la mort. Després la larva pupa dins d’un capoll sedós. Finalment l’adult surt el capoll, s’aparella i torna a començar el cicle.