Biblioteca Escola Pia Tàrrega
Bloc de la biblioteca de l'Escola Pia de Tàrrega Puntedu
TÈCNIQUES D’ESTUDI.
0ARA DIARI. 07/09/2013
Maneres d’aprendre a estudiar
Personalitzar una tècnica d’estudi resulta clau a l’hora de millorar el rendiment acadèmic
XAVIER TEDÓ (Adaptació)
Les variables que condicionen l’èxit o el fracàs escolar són molt diverses, però una de les que més influeix en el rendiment dels alumnes és la tècnica d’estudi. Més enllà de la capacitat intel·lectual o de la personalitat de cada alumne, el mètode utilitzat per a l’estudi resulta cabdal en la progressió acadèmica. Ho sap de primera mà Joan Manuel Cruz, orientador de l’Institut d’Arenys de Munt, que treballa amb alumnes amb dificultats: “Hi ha nanos que destaquen intel·lectualment a l’ESO, però que baixen al batxillerat perquè no tenen hàbits d’estudi i, en canvi, alumnes més justos que són constants treballant acaben traient bones notes”.
Aprendre tècniques d’estudi facilita l’adquisició de coneixements, millora el rendiment i alhora permet optimitzar el temps que es dedica a l’estudi.
Abans de posar en marxa una tècnica d’estudi cal tenir presents alguns requisits previs. Conèixer tots els factors que afavoreixen l’estudi, millorar el nivell d’atenció, concentració i memòria, aprendre a organitzar les tasques acadèmiques amb una agenda pròpia, augmentar el nivell de comprensió i adquisició de coneixements i rendibilitzar l’esforç per millorar el rendiment general és essencial. El factor motivacional, però, és la pedra angular del pla de treball, encara que els dos conceptes estan interrelacionats: “Els alumnes es motiven si veuen utilitat en la tècnica d’estudi”. L’alumnes ha de tenir “Un pla de treball “que Cruz considera que ha de ser “realista, adaptable i personal”. Només si es pot dur a terme, adaptar a possibles canvis no previstos i organitzar segons el teu ritme de treball serà efectiu. “Cadascú ha de trobar la seva tècnica i fer-se-la seva”.
Les condicions físiques de l’alumne i del lloc d’estudi, la planificació i estructuració del temps real de què disposa i el coneixement de les tècniques bàsiques que afavoreixen l’estudi configuren els pilars del mètode d’estudi. També es recomana que no tinguin a l’abast cap aparell electrònic que els pugui distreure. Cruz exposa el cas dels seus fills per remarcar que és millor que treballin sense l’ordinador o la consola a la vora: “Un estudia en un lloc on no té tele ni res i l’altre sí, i li van millor les coses al primer perquè es concentra més”. Tanmateix, l’orientador del Maresme adverteix: “Estem en una època en què no saben estudiar sense mòbil o ordinador i tampoc ha de ser negatiu, hem de respectar el seu tarannà si els funciona. Si el seu rendiment és bo, poden escoltar música, per exemple”. Que l’alumne estigui bé emocionalment parlant és igual d’important. Estudiar amb la ment relaxada, sense maldecaps ni preocupacions que el distreguin és fonamental. Si té algun problema, que el comparteixi amb algú de confiança que pugui orientar-lo.
La constància que exigeix l’estudi reclama un òptim estat de salut. Una bona alimentació, el control de les postures, l’activitat i el descans físic són factors imprescindibles per afavorir la concentració de l’estudiant. Tenir clar en quines franges del dia es rendeix més i combinar l’estudi amb el descans són factors molt importants per assimilar els continguts. Cruz aconsella començar a estudiar les assignatures que a l’estudiant li resultin més pesades: “Quan ens hi posem estem més frescos, ho agafem amb més ganes i, per tant, és recomanable deixar les matèries més fàcils per al final”.
Planificar el temps
Establir un horari ajuda a reforçar l’hàbit d’estudi diari i evita perdre temps. Cal tenir present, però, que aquest horari no serà sempre el definitiu perquè tot dependrà de si és o no eficient. L’horari haurà de tenir caràcter setmanal i ajustar-se a les activitats extraescolars o al temps d’oci de què disposa l’alumne. Per decidir el temps de dedicació a cada assignatura cal pensar quin grau de dificultat té per a cadascú, i combinar-les per evitar el cansament. Cruz advoca per estudiar una mitjana d’una hora i mitja o dues al dia; un hàbit que s’ha d’adquirir a primària: “A l’institut ha de ser una feina de consolidació”, manté. També es recomana descansar uns deu minuts després de tres quarts d’hora o una hora d’estudi i fins i tot fer exercici físic.
En qualsevol cas, l’actitud de l’alumne a classe farà que necessiti més o menys temps després a casa, perquè són moltes més les hores que l’estudiant passa al centre que en el seu lloc d’estudi. Preguntar al professor el que no s’entén i consultar dubtes als companys afavorirà l’optimització del temps dedicat a l’estudi, que és la feina real de l’estudiant. Així mateix, conèixer la metodologia d’exàmens que utilitza cada professor afavoreix la planificació de l’estratègia a seguir abans de començar a estudiar.
Les tècniques d’estudi configuren una metodologia guiada que abraça la lectura i el resum o l’esquema com a suports més habituals. Triar el mètode més adequat després de conèixer les diferents opcions existents és el camí a seguir perquè si un alumne té facilitat per sintetitzar, el resum li pot resultar avantatjós, però si capta millor la informació gràfica, l’estudi fotogràfic l’afavorirà. En qualsevol cas, la lectura és l’eina principal per estudiar. Per fer una bona lectura hem de fer una prelectura, una primera visió de conjunt del text. També cal que tinguem els objectius claus i no llegir per llegir, sinó buscar la informació més rellevant. Una recerca que es pot fer utilitzant ajudes visuals com ara el subratllat, que ha de destacar amb colors vius (dos com a màxim) les idees essencials d’un text. Així, només llegint el que s’ha subratllat es pot recordar el contingut.
Reproduir amb les nostres paraules el text llegit és la millor fórmula per saber si s’ha interioritzat. L’esquema és el resultat de la lectura i el subratllat i haurà de contenir les idees centrals del text. A més de destacar aquestes idees, també hi han d’aparèixer els subapartats que es consideren d’interès sense deixar-nos dades importants. L’esquema ha d’ocupar el mínim espai possible fent servir fletxes o altres signes i evitant paraules innecessàries. Aquest sistema permet visualitzar la informació que conté el text amb un sol cop de vista. Una variant de l’esquema és el quadre sinòptic, que es fa servir quan existeixen dades molt concretes, com ara noms, dates o quantitats. El resum consisteix a escriure breument les idees centrals d’un text però resulta clau perquè representa el final del camí, l’hora de sintetitzar tot el que s’ha après.
Concurs de relat breu en català i castellà de COCA-COLA
0
REDACCIÓ PREMIADA AL CONCURS DE RELAT BREU DE COCA-COLA
Autora: Andrea Melà Dalghi
2n d’ESO
Me llamo Positivo Montones, soy inventor. Vivo en un piso cerca del centro de Madrid.
Mucha gente me pregunta sobre mi profesión y se sorprende cuando les digo que soy inventor, pues dicen que mi aspecto físico no se asemeja al de uno de esos inventores con el pelo loco que hacen explotar cosas. No soy un inventor cualquiera. No invento robots que hagan cosas que yo ordeno ni platos que se limpian solos. Invento sonrisas; me gusta hacer cosas para que éstas hagan sonreír a personas, ya sean buenas o malas, me da igual, lo importante es que sonrían, que sean felices.
Os contaré una anécdota que me sucedió no hace mucho.
Era una mañana de miércoles, iba caminando por el barrio, haciendo lo de siempre: comprar el periódico, comprobar los sucesos semanales y buscar clases de guitarra rebajadas. Me dirigía a reciclar el periódico cuando al lado del contenedor me encontré un montón de cartones húmedos y podridos. Quise cogerlos para reciclarlos junto al periódico, me agaché y cogí uno , lo doblé y lo tiré.
-¿Qué haces?- una voz detrás de mi me sorprendió. Me di la vuelta.
-Yo…Estaba reciclando los cartones….- dije, no muy seguro de la posible reacción del hombre.
– Deja eso. ¡Es mi casa!
-No lo sabía… lo siento. – dije con la cabeza agachada-.
-Me llamo Quico. Bienvenido a mi casa.- No sonrió.
-Soy Positivo Montones.- Le alargué la mano. –Emcantado-.
Quico no aceptó mi saludo. Se tumbó en esos repugnantes cartones y me miró.
-¿A qué te dedicas?
-Soy inventor
-y ¿Qué inventas?
-Sonrisas.
-¿Sonrisas?
-Ahá.
-Y ¿Cómo lo haces?
-Busco o hago cosas para conseguir que la gente sonría.
-Ah. Interesante.
-¿Quiere que le saque una sonrisa?
-No lo vas a conseguir amigo. Llevo veinte años en la calle, la gente no se queda a hablar con un ser tan repugnante como yo; la sociedad no entiende que los indigentes también somos humanos. Quizás la vida nos ha tratado mal, y por eso estamos como estamos. Puede que tú, mañana, estés igual o peor que yo.- Me dio la espalda y se cubrió con otro cartón. – Encantado señor Montones.
-Igualmente Quico.
Aquel hombre me sorprendió de tal manera que me fui a mi casa, me senté en el estudio y empecé a crear planes para conseguir que Quico el indigente, sacara una sonrisa.
-Lo único que le haría feliz y por lo que le sacaría una sonrisa sería….- y me quedé pensado unos segundos, luego, unos minutos, hasta quedarme dormido sentado en mi escritorio. Horas más tarde, me desperté de golpe. – ¡Lo tengo! ¡Quico necesita compañía!
Me acosté, esta vez en la cama. Soñé con Quico y en cómo podría ser su sonrisa.
A la mañana siguiente, fui de nuevo al contenedor. Allí estaba él.
-Quico, he estado toda la noche pensando en cómo podrías sonreír, y te haré compañía, es lo único que necesitas!
No contestó, ni se movió.
-¿Quico?- Me acerqué a él.-¿Quico? – Estaba asustado.
Lo cogí del hombro y le puse frente a mí. Le tomé el pulso, estaba helado y no, no respiraba. Supuse que hacía horas que estaba así, muerto. Le quité el cartón con el que se cubría para dormir. Encontré un hoja de papel arrugada. Mi nombre estaba escrito en él. Decía:
“Querido Positivo:
Vaya nombre, espero que no te moleste que te diga que no sé en qué estaría pensando tu madre cuando t e puso el nombre. Sé que pronto llegará mi hora de partir, y quiero que sepas que nada es imposible, solo tienes que intentarlo. Eres listo, sabías que necesitaba compañía, y por esto estás leyendo ahora esta carta. Llegarás lejos como inventor de sonrisas.
Permíteme que te adjunte en esta carta una foto que conseguí ayer. Pedí amablemente a una jovencita si me podía hacer una foto sonriendo. Aceptó, y me la regaló. Espero que seas feliz y que, repitiéndome, llegues lejos.
Tu amigo, Quico el indigente”.
Lo conseguí. Quico sacó una sonrisa para mí, y yo, leyendo la carta del gran Quico, sonreí.
Me llamo Positivo Montones, soy un inventor modernizado, tengo un correo electrónico, por fin, en honor a Quico. Si quieres una sonrisa, mándame un correo a:
positivo@nadaesimposuble.com
ANDREA MELÀ DALGHI
2N ESO
ATREVEIX-TE
0iframe>SOVINT DIEM
Sovint diem
això és la fi,
cap música ja no controla
les nostres esperances.
Però hi ha ulls que no coneixem
que escruten l’horitzó,
llavis que xiuxiuegen.
Orelles que perceben,
que amatents escolten
allà al fons de la nit.
Aquesta és la força que busquem,
l’amor que aprenem a sostenir
contra el caire del temps.
Montserrat Abelló i Soler
(De Dins l’esfera del temps, 1998)
M’estimo els mestres
013 anys
Article a l’ARA
Article d’un periodista i pare a la vegada ….
Educar deu ser una cosa semblant a espavilar els marrecs i frenar els adolescents. Just el contrari del que fem: no és estrany veure nens de quatre anys amb cotxet i xumet parlant pel mòbil, ni tampoc ho és veure’n de catorze sense hora de tornar a casa. N’hem dit sobreprotecció, però és la desprotecció més absoluta: el nen arriba a l’institut sense haver anat a comprar una trista barra de pa, just quan un amic ja s’ha passat a la coca.
Sorprèn que hi hagi tanta literatura mèdica i psicopedagògica per afrontar l’embaràs, el part i el primer any de vida, i que hi hagi un buit que arriba fins als llibres de socors per a pares d’adolescents, aquests que llueixen títols tan suggerents com El meu fill em pega o El meu fill es droga. Els nens d’entre dos i dotze anys no tenen qui els escrigui. Des que abandonen el bolquer (ja era hora!) Fins que arriben les compreses (i que durin), des que els desenganxes del xumet fins que t’ensumes que s’han enganxat al tabac, els pares fem una cosa fantàstica: descansem. Reposem forces de l’estrès d’haver-los parit i ensenyat a caminar i ens desentenem fins que tocarà anar-los a buscar de matinada a la discoteca.
Ara que per fi tornem a poder dormir, i fins que la por a l’accident de moto ens torni a desvetllar, fem una migdiada educativa de deu o dotze anys. Algú s’esgarrifarà pensant que aquest període és precisament el moment clau per educar-los. Tranquil, que per alguna cosa els portem a l’escola. I si arriben immadurs a primer d’ESO que ningú pateixi, allà els esperen els col·legues de batxillerat que ens els sobreespavilaran en un curs i mig, màxim dos. Al model de pares que sobreprotegeix els petits i abandona els adolescents ningú no els podrà acusar d’haver fracassat educant els seus fills. No ho han intentat si més no. Els mestres fan alguna cosa més que vaga o vacances, i l’educació és bastant més que un problema.
Demano perdó tres vegades: per col·locar en un títol tres paraules tan cursis i passades de moda, per haver-ho fet per parlar dels mestres, i, sobretot sobretot, perquè la meva idea és, ho sento molt, parlar bé d’ells. Sé que la meva doble condició de pare i periodista, tan radical que les seves sigles són PP, em convida a criticar-los per fer massa vacances (com a pare) i em suggereix que parli de temes importants, com la llei d’educació (és el mínim que es li demana a un periodista aquesta setmana). Però estic fart que la paraula més utilitzada al costat d’escola sigui “fracàs” i al davant d’educació hi acostumi a aparèixer sempre el concepte “problema”, i que “mestre” acostumi a compartir titular amb ‘vaga’. L’escola fa alguna cosa més que fracassar, els mestres fan alguna cosa més que fer vaga (i vacances) i l’educació és bastant més que un problema.
De fet és l’única solució, però això ens ho tenim molt callat, per si de cas. El meu procés, íntim i personal, ha estat el següent: vaig començar sent pare, a partir dels meus fills vaig aprendre a estimar el fet educatiu, la feina de criar-los, d’encarrilar-los, i, ves per on, ara m’estimo els mestres, els meus còmplices . Com no he de voler a una gent que es dedica a educar els meus fills? Per això em dol que es parli malament per sistema dels meus estimats mestres, que no són tots els que cobren per fer-ho, és clar, sinó els que són, els que sumen a la professió les tres paraules del títol, els que mentre molts pares se’ls imaginen en una platja de Hawaii són tancats en alguna escola d’estiu, fent formació, buscant eines noves, mètodes més adequats. Us desitjo que aprofiteu aquests dies per rearmar-vos moralment. Perquè cal molta moral per ser mestre. Moral en el sentit dels valors i moral per afrontar el dia a dia sense sentir l’estima i la confiança imprescindibles. Ni els de la societat en general, ni els dels pares que us transferim la canalla però no l’autoritat.
Us imagineu un país que deixés el seu material més sensible, les criatures, en els seus anys més importants, dels zero als setze, i amb la missió més decisiva, formar-los, en mans d’unes persones en qui no confia? Les lleis passen, i les pissarres deixen d’embrutar-nos els dits de guix per convertir-se en digitals. Però la força i la influència d’un bon mestre sempre marcarà la diferència: el que és capaç de penjar la motxilla d’un desànim justificat al costat de les motxilles dels alumnes i, ja alliberat de pes, assumeix de bon humor que no serà recordat per el que li toca ensenyar, sinó pel que aprendran d’ell.
Carles Capdevila / Periodista
Castigat
013 anys
Castigat! És necessari? Autora: Maria Lluïsa Ferrerós
Alternatives educatives, enginyoses i eficaces
L’expressió “Castigat!”, seguida de “i et quedes sense (sortir, paga, mòbil, Wii, Play, DS, Messenger, ordinador, futbol, ball…)!”, es repeteix constantment a les famílies actuals com a forma habitual de càstig, i molts pares es sorprenen quan, fins i tot traient tots els al·licients als seus fills, aquests ni tan sols reaccionen i continuen portant-se malament.
Ja no sabem que ens hem d’inventar per tal que els nostres fills compleixin les seves obligacions (mínimes, per cert): que facin els deures, que es dutxin, que siguin puntuals, que no contestin malament, i un llarg etc. És el càstig de moda però la majoria de pares es queixen de que ja no funciona ni això, i reconeixen que ja no saben què fer perquè els seus fills reaccionin. Però ¿és educatiu? ¿I efectiu?
Vivim en una societat de consum i l’únic que fem per educar els nostres fills és disminuir aquest consum d’oci per reconduir el seu comportament.
Per aconseguir que els fills respectin els límits i es comportin bé és necessari enfortir les conductes adequades i només corregir les inapropiades quan aquestes siguin reincidents, i sobretot, oferir un bon model i exemple a casa. Però el més important perquè el càstig sigui educatiu és que ha de ser excepcional, proporcional, equilibrat, coherent i aplicable. Aquest llibre explica com aplicar-lo de manera correcta per a edats diferents i per a les circumstàncies més habituals.
