Biblioteca Escola Pia Tàrrega

L’ENTREVISTA AMB L’EDUCADORA ALIMENTÀRIA

Ada Parellada: «El plaer importa més que la salut»

Ha escrit quatre llibres en què explica com menjar de forma amena i sana. Ensenya a cuinar a nens, col·labora amb la Conselleria de Salut i dirigeix el seu restaurant.

–Els investigadors diuen que els nens i els adolescents espanyols són els més obesos d’Europa.
–Això és només el problema dietètic més visible, però no el més greu. L’obesitat és un símptoma, la primera alerta. El que és realment greu és no anar a l’arrel de l’assumpte i donar a entendre que l’únic que ens preocupa és aquesta malaltia. Els adolescents no la veuen com un perill per a la salut, sinó com una molèstia estètica.

–¿I quina és l’arrel del problema?
–La pèrdua d’hàbits alimentaris. No asseure’s a la taula a l’hora de menjar. Desconeixem quants nens sopen, o quants adolescents dinen davant de l’ordinador, picant… Això és el més greu. Quan es pren qualsevol cosa per sopar, en qualsevol lloc i a qualsevol hora, es produeix una desestructuració d’hàbits.

–¿Quines conseqüències té?
–A part d’una pèrdua important de salut, pèrdua d’identitat cultural. Asseure’s a la taula manté la salut i és una forma de transmetre coneixements culinaris, apetència per cuinar… Si els nens adquireixen bons hàbits alimentaris, tot canviarà.

–¿I una vegada asseguts a la taula?
–S’ha d’aconseguir que sempre hi hagi un primer i un segon plat. Pot semblar complicat o capritxós, però no ho és. El primer drama amb què ens enfrontem a l’intentar educar és la neofòbia: els nens no volen provar el que és nou, rebutgen els sabors que no coneixen. Ficar-se a la boca una cosa desconeguda resulta una acció tremendament perillosa, una por que s’ha de transformar. Per això, si el nen et rebutja un primer plat, és important tenir fet un segon.

–¿No és habitual menjar dos plats?
–A les cases, cada vegada ho és menys. Per falta de temps i perquè s’ha perdut la figura de la mestressa que planificava els menús, que anava a comprar, que cuinava, que parava la taula i que defensava allò que havia cuinat. Aquesta figura ha des- aparegut, i ho dic donant gràcies, que prou ha costat. El fet és que les mares joves no tenen habilitats i no saben com educar l’alimentació dels seus fills.

–Si un nen sent el que vostè diu, i li demana a la seva mare que faci dos plats, ¿què li dirà ella?
–¡Això seria fantàstic! ¡Ho hauríem aconseguit! La nostra pretensió és educar els nens perquè siguin el motor de canvi de les famílies. A part de ser la persona amb més poder decisori a casa, és qui té més futur i ganes de fer coses. És evident que els nens ara disposen de moltíssim poder. I que els pares estem cansats.

–¿Què n’opinen d’això, les famílies?
–En una de les meves últimes conferències, una dona del públic em va dir: «Ja n’hi ha prou de parlar amb els nens, no volem que ens donin més feina». A mi m’encantaria que això passés, tot i que les entenc.

–¿Què passarà si els nens aprenen a menjar?
–¡Imagini’s que els escolars descobreixen que hi ha tomàquets amb gust de tomàquet, i que els que mengen normalment no tenen cap gust! Exigiran aquests tomàquets. Seran selectius. La nostra nova línia d’acció és l’aprenentatge dels sentits: que descobreixin el gust, el plaer.

–Els nens ja saben què els agrada.
–¿La pizza? Bé, però no diàriament. Hem d’aconseguir que els apassionin igual els espinacs. És a dir, que els agradi el que els convé.

–¿Vostè pretén que els nens dissenyin ells mateixos la seva dieta, i que sigui sana?
–No, no. Això és impossible. L’objectiu és que des de petits els agradi menjar de tot, el màxim nombre d’aliments diferents. I creiem que la via per aconseguir-ho és adquirint hàbits alimentaris, interès per cuinar i plaer amb el que mengen.

–¿És important saber cuinar?
–No. El més important és el plaer. El plaer importa més que la salut. L’elecció d’un aliment es decideix, en primer lloc, per plaer, després per comoditat i finalment per salut. «T’agradarà molt, ho faràs en un minut i t’aportarà molts nutrients», diu un anunci. La indústria alimentària ja ha descobert aquest ordre.

–¿Tenir bona salut no motiva a alimentar-se bé?
–No és un factor prioritari, ni en nens ni en adults. Un nen menjarà un dia enciam perquè li has dit que té moltes vitamines i fibra. Però no repetirà. No entén el concepte de fibra, i menys això que així anirà bé anar al wàter. Ell ja va al wàter i, a sobre, se sent molt bé. Si li dius que així prevé el càncer de còlon, et mirarà amb estupefacció. Li sonarà a coses de l’avi i pensarà: «Ja la menjaré quan sigui avi». És a dir, per aquesta via, no.

–¿Com es fa perquè un nen senti plaer pels espinacs?
–Servint-los, ben fets, diumenge al migdia, quan la família està reunida i el dinar va acompanyat de vi en porró, sobretaula, alegria… Així, els espinacs desapareixeran del plat. El plaer i el gust van associats al bon rotllo.

ÀNGELS GALLARDO                    1/10/2009  El Periòdic de Catalunya