Biblioteca Escola Pia Tàrrega

“AL UTILITZAR L’ORDINADOR A CLASSE  HE CREAT UN AMBIENT DE BIBLIOTECA”

El catedràtic de Biologia i Geologia de l’IES “La Sedeta” de Barcelona i president d’AMES (Acció per la Millora de l’Ensenyament Secundari) Antonio Jimeno, ens dóna la seva visió sobre la situació de les noves tecnologies i els nous mètodes d’aprenentatge a l’aula. MAGISTERI el va entrevistar amb motiu de la seva conferència sobre Canvis en els coneixements i dificultats en els aprenentatges, que va impartir a la XXIV Setmana de l’Educació que es va celebrar l’última setmana de novembre a la seu del Grup Santillana.

Com influirà la nova aula digital en l’aprenentatge dels alumnes?

En Educació els canvis han de ser petits, perquè no podem fer experiments amb tots els alumnes. A més, hem de controlar de seguida si estan anant bé i en què hem de rectificar. Introduir un canvi nou important, com és que el professor delega en el programa que hi ha a l’ordinador per que l’alumne aprengui, suposa un canvi radical, i per tant massa arriscat. S’hauria de fer poc a poc.

Poden sorgir molts problemes, que les xarxes no aguantin, que els ordinadors tinguin problemes tècnics, que els alumnes al cap d’unes hores es trobin cansats, que ja no es pugui intercalar una activitat amb llibre perquè s’hagi apostat per pagar una llicència d’accés a un determinat programa d’alguna editorial … Jo crec que poden sorgir molts problemes i el millor seria començar molt a poc a poc.

Quins avantatges i inconvenients té llavors l’ordinador per a l’aprenentatge de l’alumne?

Sobre aquest tema s’han fet pocs estudis, però els resultats no són bons. S’han fet a Suècia, EUA i s’han detectat alguns problemes. Disminueix bastant la comprensió lectora, hi ha problemes de comunicació verbal entre els alumnes, disminueix la capacitat de concentració i atenció. També disminueix bastant la memorització, ja que el que s’ha vist en pantalla s’oblida abans que el que es llegeix, perquè les persones estan acostumades a anar llegint detingudament i poder rellegir. En canvi en pantalla es va a buscar dades, més que a entendre tota la frase. Després, el que s’ha detectat és que la idea o la síntesi del que s’ha estudiat es perd força.

L’ordinador va molt bé per obtenir informació, però no tant per reflexionar i adquirir una idea sobre un aspecte o tema, de manera que queden informacions que amb el temps es van a esborrar i el pensament al final no queda tan estructurat. Hi ha una frase que m’agrada molt i que té a veure amb que una imatge val més que mil paraules. Parlant de les noves tecnologies jo crec que s’ha de recuperar la idea que un pensament o reflexió val més que mil imatges.

És llavors perillós basar tot l’aprenentatge a l’ordinador?

Per descomptat. Cal anar canviant els paisatges a l’hora d’estudiar-laboratori, classe clàssica en què el professor t’explica i torna enrere si l’alumne no ho comprèn, amb uns exercicis basats en l’ordinador. I el que és fonamental és que es facin estudis, una avaluació final comparativa d’alumnes que hagin utilitzat l’ordinador, altres que hagin estudiat com sempre, i així els professors veiem on podem corregir. Llançar-se a la piscina i tots alhora és molt perillós.

I el professor està realment preparat per a l’aula digital?

Hi ha de tot. El que passa és que si el sistema fos correctament i els professors veiessin que als seus companys que l’utilitzen els va bé, es implicarien més. Perquè el professorat té força tendència a anar adquirint el que calgui, ja que té la sensació que es pot quedar enrere. El problema és que els docents no es fien, no ho veuen clar.

Com caldria utilitzar llavors l’ordinador per crear confiança?

Jo quan faig servir l’ordinador a la classe, he creat un ambient com si fos una biblioteca. Els alumnes no poden parlar entre ells, ni sortir de la pàgina on hi ha els exercicis. Si no ho fes, parlarien entre ells, es distrauria i a més, alguns anirien a buscar una altra informació que en aquell moment els ve de gust. En aquestes condicions l’ordinador funciona bé, sense aquest control seria terrible. De fet, en els treballs dels adults està passant. Quan s’introdueixen els ordinadors es descobreix que moltes persones no estan treballant, sinó que estan adquirint aquests bitllets o consultant les notícies del dia. Cal posar uns controls. Amb els nens, ja que molt més.

Però si l’alumne pot portar l’ordinador a casa, el paper de la família també és fonamental.

Fan falta controls, però no només del propi centre o de la família. És que l’Administració ha d’assumir les seves responsabilitats, ha de fer controls del que saben els alumnes per establir si un alumne pot passar d’una etapa a l’altra. Si hi ha un control per part de l’Administració, ja es van espavilar els centres i els pares perquè l’alumne estudiï. Si no hi ha controls, els alumnes poden utilitzar molt malament l’ordinador, perquè l’ordinador és una porta oberta al món. Per un ordinador poden entrar coses molt antieducatives.

L’altre gran canvi en les aules és l’aprenentatge per competències. Com es desenvolupa el professor?

És difícil perquè estem acostumats a una forma de treballar diferent. Si ens diuen que hem de treballar d’una determinada manera, però no obstant això no ho van a controlar. Si l’Administració vol que nosaltres canviem la nostra manera d’ensenyar, l’Administració també ha de controlar que els alumnes d’ara saben aquestes competències. Sense aquest control a l’alumnat, el professorat continuarà fent el que ha fet fins ara, no canviarà.

En què consistiria aquest control?

Preguntar als alumnes, mitjançant proves externes, una sèrie de preguntes en les quals quedi en evidència que dominen aquestes competències. Si l’alumne no les domina, l’Administració ha de reconèixer que aquest alumne no ha arribat a les competències i no se li pot considerar aprovada la Primària i l’ESO. En el moment en què l’Administració faci això, el professorat s’adonarà de seguida que els seus alumnes no han obtingut bons resultats, i ha de prendre’s seriosament el que l’Administració li està demanant, perquè l’està examinant segons competències. Aleshores el professorat és capaç de canviar ràpidament.

Antonio Jimeno

Per començar bé l’any, PARANOID PARK del director Gus Van Sant

Un dels millors retrats d’adolescents que ens ha donat el cinema

Paranoid Park em sembla una pel lícula gairebé perfecta. Crec que és el millor treball del director Gus Van Sant i una de les pel lícules més destacades dels últims anys. A vegades les paraules no són suficients per expressar amb minuciositat les sensacions obtingudes com a espectador.

Gus Van Sant amb saviesa utilitza una gamma d’elements cinematogràfics dispars, a penes embastades, per aconseguir dotar de significat a Alex, personatge principal d’aquesta trista, molt trista aventura, i aconseguir que sentim la seva soledat.
 
Però apropem-nos a la sinopsi, mínima, tot just un fet i un personatge. Veiem a Alex, un adolescent de Portland, que vol entrar al món adult representat per un parc, conegut com Paranoid Park, lloc on els més grans practiquen monopatí, malabarismes a bord d’un patinet. Un dia, que Alex ha estat allà, alguna cosa succeeix als voltants, en unes vies de tren, on un guàrdia de seguretat mor decapitat

Entre l’inici i final Gus Van Sant acompanya a un jove que vol conèixer el món dels adults, que vol abandonar i l’adolescència i internar en un món per al qual, encara, no té edat (potser sí maduresa). És aquesta ansietat la que ens permet corroborar la seva insatisfactòria vida. Els seus pares estan separats, es porta bé amb tots dos, no li molesten, però tampoc no li fan cas. A la mare la veiem de lluny, el pare només apareix una vegada, al principi difuminat i ho veiem nítidament quan ja sabem que Alex no va a confessar cap de les seves preocupacions, perquè al seu progenitor només li preocupa, en el fons, ell mateix i ningú més. Té un germà de tretze anys que sembla no donar-li guerra. Surt amb una jove atractiva, Jennifer, amb la qual perd la virginitat, una relació en la qual ella té més interès que ell, que gaudeix més amb la sensació que li produeix visitar aquest món que és Paranoid Park, de qui es diu que ” és recomanable no anar sol “. El ritu de pas per accedir a aquest món adult serà pujar a un tren en marxa. Però tot, per al jove, és un buit existencial, un camí sense inici ni final, com el seu alentit caminar, a qui persegueix l’operador Christopher Doyle, i al qual acompanya la música prestada per Nino Rota.

Com afirma el protagonista, “els problemes petits són molt estúpids”, com li respon Macy, “no, si et passen a tu”, Paranoid Park sembla així una història mínima, però compon un dels retrats sobre un adolescent més admirables d’ els darrers anys.