Biblioteca Escola Pia Tàrrega
Bloc de la biblioteca de l'Escola Pia de Tàrrega Puntedu
Aprendre llengües
016 anys
«Quan naixem el cervell està preparat per aprendre qualsevol llengua»
Formada a la Universitat de Barcelona, Sebastián (Barcelona, 1958), actualment des de la Universitat Pompeu Fabra, Núria Sebastián lidera un projecte de recerca sobre el bilingüisme i la neurociència cognitiva
La seva feina se centra bàsicament a descobrir els misteris del bilingüisme…
–«El que m’interessa és saber com s’ho fa el cervell humà per aprendre una llengua. El fet del bilingüisme permet estudiar coses que no és possible observar en altres situacions.»
–Per exemple?
–«Doncs per exemple saber fins a quin punt hi ha un període crític per aprendre una llengua.»
–És cert això?
–«Per a certes coses, sí. No hi ha límit per aprendre paraules. La gent aprèn paraules noves tota la seva vida. En la llengua nativa i en la segona llengua. La gent té noranta anys i aprèn paraules noves, i un nen de tres anys també. Per tant, sabem que en tots els aspectes que tenen a veure amb l’aprenentatge de paraules no hi ha cap límit temporal. Però per a l’aprenentatge d’altres aspectes del llenguatge, com per exemple els sons, els fonemes, de la teva pròpia llengua, hi ha l’evidència més forta que això passa en un temps concret i no després.»
–Quins serien?
–«Hi ha gent que tota la vida conserva una excepcional capacitat per aprendre una altra llengua, però això no és un fet habitual. Això fa pensar que hi ha aspectes sobretot relacionats amb la fonètica i la sintaxi, que són molt difícils d’aprendre.»
–Els períodes crítics van associats a l’edat?
–«La idea és que evolutivament el cervell es troba en una posició en la qual certs estímuls provoquen una sèrie de modificacions. Parlaríem dels primers mesos de vida durant els quals determinats estímuls modifiquen les connexions neuronals que fan que a partir de determinat moment es percebin els estímuls d’una forma concreta. Es faci millor una determinada cosa i pitjor una altra.»
–És indiferent de la llengua?
–«Els nens de totes les cultures del món, en néixer, poden percebre tots els sons de totes les llengües del món. Un nounat japonès no té cap problema a notar que cala i cara són dos sons diferents. Però els seus pares no poden produir un so determinat i de fet si a aquest nadó japonès quan té un any li fem una prova, comprovarem que es comportarà com els pares. Quan naixem el cervell està preparat per aprendre qualsevol llengua del món, en sentir-ne una i no una altra es configuren les connexions neuronals de determinada manera. Algunes deixen de ser operatives perquè no funcionen i d’altres s’enfortiran. La conseqüència és que després d’un cert temps d’estar-hi exposat, el cervell ja no pot respondre a certes coses.»
–Amb quin mètode se sap que un nadó pot distingir tots els sons?
–«Posaré l’exemple d’un estudi amb el català i el castellà sobre l’evolució de la è i la é. Vàrem agafar bebès de famílies catalanoparlants i famílies castellanoparlants, assegurant-nos que els catalanoparlants fessin el contrast entre les e i que els castellanoparlants, no. Vàrem buscar una paraula sense significat, dedi, i persones que la pronunciessin amb la e oberta i la e tancada. Els estímuls es varen presentar només d’una categoria primer (o bé dédi o bé dèdi) i quan es cansaven els presentàvem estímuls de la categoria nova (dèdi o dédi, seguint l’ordre precedent). Si amb el canvi els bebès se sorprenien, interpretàvem que percebien que hi havia dues vocals diferents; si no se sorprenien, consideràvem que era perquè tot els sonava igual.»
– I a quina conclusió van arribar?
– «Que els primers quatre mesos tots ho fan. Els nens castellanoparlants fins a quatre mesos no tenen cap problema a adonar-se que la e pot ser oberta o tancada, i els catalans també. Als vuit mesos, als bebès que creixen en un entorn castellanoparlant tant els fa que diguis dédi o dèdi. Als catalans no, perquè aquesta exposició ha fet canviar els sistemes neuronals. Un nen catalanoparlant ho percebrà millor i per al castellanoparlant tot forma part de la mateixa categoria. Que és el que fan els adults castellanoparlants als quals el so entre la e oberta i tancada els sembla igual.»
Entrevista a Núria Sebastián Gallés El Punt: 04.02.10
Respecte pares i mestres
016 anys
Un nen no pot perdre el respecte ni als pares ni als mestres
Miguel Clemente (Madrid, 1960) és un influent especialista en l’anomenada síndrome de l’emperador.
–¿Síndrome de l’emperador?
–El solen patir els infants amb excés d’atencions i dedicació desmesurada. Si no se’ls exigeix cap esforç es converteixen en tirans. El nom prové de la política xinesa de tenir només un fill. Quan creixien, no volien estudiar, ni entrar al mercat laboral, ni assumir la més mínima responsabilitat.
–¿Com es comporten?
–La seva conducta és problemàtica, d’oposició total als pares, als quals agredeixen psicològicament i fins i tot físicament. Són molt egoistes, no tenen capacitat d’empatia i presenten una baixa tolerància a la frustració. Només lluiten per al profit propi. És la generació del jo. S’aïllen radicalment, no accepten ser adults. Al Japó es va denominar el fenomen otaku, que consisteix en el recolliment en un món infantil. És el fet de no voler créixer, el que anomenem la patologia de Peter Pan.
–¿Com influeixen els mitjans de comunicació en els adolescents?
–El valor que predomina a les sèries, als dibuixos, als videojocs i a les pel·lícules és el consum.
–¿Quines alarmes desperta aquesta conducta de la síndrome de l’emperador?
–A Espanya, ens estem acostant a 100.000 denúncies de pares que han estat atesos en centres mèdics d’urgències per maltractaments de fills entre 14 i 18 anys. Això és la punta de l’iceberg. La xifra és més gran de la que arriba a les fiscalies. Molts no els denuncien, demanen ajuda als serveis socials.
–¿Com s’arriba a aquest extrem?
–El nen no pot perdre el respecte ni als pares ni als mestres. A poc a poc els van deixant fer el que volen. Es comença per l’hora d’anar a dormir, continua amb el que mengen, després no els obliguen a esforçar-se en els estudis i acaben agredint les figures més febles que tenen al seu voltant. Les mares i els avis són les primeres víctimes.
–¿On es perden els pares?
–Hem creat una societat en què no es valora l’esforç. Si alguna matèria costa és un problema de qui ensenya i no de qui aprèn. Es dóna més importància a l’oci i a la diversió que no al fet d’afrontar responsabilitats socials.
El Periódico. 27.04.10
Educar en família
016 anys
100 SUGGERIMENTS PER A EDUCAR DINS DE LA FAMÍLIA, Mauro Valenciano Oller Ed. Cossetània
Educar és, abans d`entrar en consideracions pedagògiques, educar dins de la família, en la mesura que la família esdevé la primera institució social que acull els infants. Aquest llibre està situat, per una banda, als antípodes del catastrofisme postmodern. Per una altra, s`ubica en un espai diferent d`aquell pres per defensar a ultrança els valors tradicionals. Un posició des de la qual s`adverteix dels riscos de fractura moral de la societat fruit de l`aparició de noves fórmules de convivència familiar.
L`aposta de futur, doncs, passa per formular l`educació dins de la família com un projecte arrelat i articulat en la vivència dels adults, no només com necessitat dels infants, sinó en el plaer d`apropiar-se d`un rol i viure`l amb delit. La cura inicial del nadó, sobretot física, és el primer pas en l`assumpció progressiva d`un rol adult afavoridor de la maduració emocional dels infants i adolescents.
Sant Jordi a la xarxa
016 anys
Com cada any a les pàgines del xtec hi ha moltes suggerències per la diada de Sant Jordi.
Cliqueu a l’adreça: http://www.edu365.cat/stjordi/index.htm
Vídeo: Joan Florensa
016 anys
L’Escola Pia
En el programa: Signes dels temps coneixerem la trajectòria d’una de les principals entitats educatives de Catalunya: l’Escola Pia. L’historiador Joan Florensa és l’autor d’un llibre que recull els més de 300 anys d’història de la primera escola pública d’Europa.
Veure l’entrevista: vídeo (minuts: 8:00)