Biblioteca Escola Pia Tàrrega
Bloc de la biblioteca de l'Escola Pia de Tàrrega Puntedu
Nou llibre sobre els mestres
014 anys
De l’ Equip Cuidem-nos: Autors: Francesc Notó Brullas, Dolors Oliver Agüera, Ana Nueno Pérez, Josep Joaquim Franco Monill, Maika Romero Cabo, M. Pau González Gómez de Olmedo, Maite Torres Blanqué, Sheila Gálvez Triguero, Xavier Villuendas Albert, José Luis Bimbela Pedrola, Anna Comas Arbós, Albert Duran Garcia
El benestar del docent.
Viure bé educant: estratègies per aconseguir satisfacció professional i personal.
Aquest llibre vol ser una font de reflexions i orientacions per a l’elaboració de recursos que ens permetin de viure de manera positiva la nostra professió. Aquestes pàgines defensen i animen a posar en pràctica la idea segons la qual actuant per estar bé millorem el benestar professional. La intel·ligència emocional necessària per aconseguir-ho no és màgia… és gimnàstica!
Els autors, persones relacionades amb el món de l’educació i membres de l’equip Cuidem-nos, volen compartir amb tots nosaltres els recursos per «entrenar» les possibilitats i les maneres d’aprendre i millorar la salut laboral de cadascú. Es tracta de ser més competents per viure i per conviure en el si de la nostra professió.
Aprendre a millorar la percepció, tenir més coneixement i consciència de les nostres capacitats, millorar la confiança i l’autoestima, la nostra part emocional, aprendre a veure els conflictes com a font de gestió de la millora de la comunicació i la convivència, aturar-nos a pensar com les habilitats socials poden servir, són camins de creixement que podem potenciar per generar benestar en nosaltres mateixos a través de la integració de tothom.
Si compartiu l’expectativa que la manera de veure, entendre i interpretar els altres pot ser un recurs estratègic de benestar… aleshores aquest és el vostre llibre i podem caminar plegats, intel·ligentment, cap al benestar.
Índex
Contextualitzant el llibre que tens a les mans · Ampliar la mirada ens dóna més possibilitats d’acció · Es pot viure bé educant, al marge de les emocions? · Comunicar per entendre’ns i entendre per comunicar-nos · Cap a una forma intel·ligent de conviure, tots som necessaris · Gestió de sistemes complexos · Simfonia: el col·lectiu actua · Sobre els autors · Índex de quadres · Índex d’activitats.
Article sobre educació
014 anys
L’educació, dignificant la professió
Educar deu ser una cosa semblant a espavilar els nens i frenar els adolescents. Just el contrari del que fem: no és estrany veure nens de quatre anys amb cotxet i xumet parlant pel mòbil, ni tampoc ho és veure alguns de catorze sense hora de tornar a casa. L’hem anomenat sobreprotecció, però és la desprotecció més absoluta: el nen arriba a l’insti sense haver anat a comprar una trista barra de pa, just quan un amic ja s’ha passat a la coca.
Sorprèn que hi hagi tanta literatura mèdica i psicopedagògica per fer front l’embaràs, el part i el primer any de vida, i que hi hagi un buit que arriba fins als llibres de socors per a pares de adolescents, aquests que llueixen títols tan suggerents com: el meu fill em pega o el meu fill es droga. Els nens d’entre dos i dotze anys no tenen qui els escrigui. Des que abandonen el bolquer (ja era hora!) Fins que arriben les compreses (i que durin), des que els desenganxes del xumet fins que et sents que s’han enganxat al tabac, els pares fem una cosa fantàstica: descansem.
Reposem forces de l’estrès d’haver-los parit i ensenyat a caminar i ens desentenem fins que toca anar-los a buscar de matinada a la discoteca. Ara que per fi tornem a poder dormir, i fins que la por a l’accident de moto ens torni a desvetllar, fem una migdiada educativa de deu o dotze anys.
Algú s’esgarrifarà pensant que aquest període és precisament el moment clau per educar-los. Tranquil, que per alguna cosa els portem a l’escola. I si arriben immadurs a primer d’ESO que ningú pateixi, allà els esperen els col·legues de batxillerat que ens els sobreespavilaran en un curs i mig, màxim dos.
Al model de pares que sobreprotegeix els petits i abandona els adolescents ningú els podrà acusar d’haver fracassat educant els seus fills. No ho han intentat si més no. Els mestres fan alguna cosa més que vaga o vacances, i l’educació és bastant més que un problema. Demano perdó tres vegades: per col·locar en un títol tres paraules tan cursis i passades de moda, per haver-ho fet per parlar dels mestres, i, sobretot sobretot, perquè la meva idea és -ho sento molt- parlar bé d’ells.
Sé que la meva doble condició de pare i periodista, tan radical que les seves sigles són PP, em convida a criticar per fer massa vacances (com a pare) i em suggereix que parli de temes importants, com la llei d’educació (és el mínim que se li demana a un periodista aquesta setmana). Però estic fart que la paraula més utilitzada al costat de escola sigui ‘fracàs’ i davant d’educació acostumi a aparèixer sempre el concepte ‘problema’, i que ‘mestre’ sol compartir titular amb ‘vaga’. L’escola fa alguna cosa més que fracassar, els mestres fan alguna cosa més que fer vaga (i vacances) i l’educació és bastant més que un problema. De fet és l’única solució, però això ens ho tenim molt callat, per si de cas.
El meu procés, íntim i personal, ha estat el següent: vaig començar sent pare, a partir dels meus fills vaig aprendre a estimar el fet educatiu, el treball de criar-los, de encarrilar-los, i, ves per on, ara estimo als mestres, els meus còmplices . Com no he de voler a una gent que es dedica a educar als meus fills? Per això em dol que es parli malament per sistema dels meus estimats mestres, que no són tots els que cobren per fer-ho, és clar, sinó els que són, els que sumen a la professió les tres paraules del títol, els que mentre molts pares se’ls imaginen en una platja de Hawaii estan tancats en alguna escola d’estiu, fent formació, buscant eines noves, mètodes més adequats.
Us desitjo que aprofiteu aquests dies per rearmar-nos moralment. Perquè cal molta moral per ser mestre. Moral en el sentit dels valors i moral per afrontar el dia a dia sense sentir l’estima i la confiança imprescindibles. Ni els de la societat en general, ni els dels pares que us transferim les criatures però no l’autoritat. Us imagineu un país que deixés el seu material més sensible, els criatures, en els seus anys més importants, dels zero als setze, i amb la missió més decisiva formar, en mans d’unes persones a qui no confia?
Els lleis passen, i les pissarres deixen de embrutar els dits de guix per convertir-se en digitals. Però la força i la influència d’un bon mestre sempre marcarà la diferència: el que és capaç de penjar la motxilla d’un desànim justificat al costat de les motxilles dels alumnes i, ja alliberat de pes, assumeix de bon humor que no serà recordat per el que li toca ensenyar, sinó pel que aprendran d’ell.
Carles Capdevila, Periodista
L’ofici d’escriure
014 anys
Jaume Cabré: l’ofici d’escriure i de llegir
En una conferència a Terrassa, l’autor parla de la lectura i dels tres eixos que la conformen: els escriptors, els lectors i els lectors especialitzats. Assenyala les principals diferències entre aquests i en destaca el fet que l’escriptor navega tot sol sota el neguit que l’escriptura li provoca. L’angúnia de la creació, diu, la sent tant un escriptor novell com un d’experimentat.
Els lectors
“La ficció pot tocar-te el cor”
Cabré assenyala que els lectors, a mesura que es fan grans, generalment experimenten un canvi en els seus hàbits i solen passar de llegir novel·la a llegir assaig, divulgació, biografies, etc. En aquesta línia, divideix els no lectors en dos grans grups: els que no llegeixen perquè no tenen temps i, per tant, en la seva escala de valors la lectura té una posició precària, i els que no llegeixen novel·la perquè entenen que és poc seriosa o perquè els fa por. I és que segons l’autor les persones que defugen la narrativa de ficció ho fan perquè tenen por d’enfrontar-se a determinats sentiments. La ficció, segueix argumentant, pot “tocar-te el cor a través de l’expressió literària. Perquè, en definitiva, la literatura el que fa és usar el llenguatge amb valor expressiu […] El poder de la ficció és anar directament a l’ànima de l’individu tot utilitzant el llenguatge”. Per defensar la seva tesi sobre aquest poder que exerceix la literatura en l’ésser humà, Cabré va parlar de la seva darrera novel·la, Jo confesso, concretament del personatge d’un historiador famós que pretén reflexionar i teoritzar sobre el mal però que arriba a un punt en què s’encalla. La millor manera per sortir d’aquest atzucac serà, precisament, escriure tot el que vol dir a través del llenguatge literari ja que aquest el permetrà anar molt més enllà.
Els escriptors: per què escric?
“Hem de llegir sense pressa”
El procés pel qual hom arriba a l’escriptura comença, segons Cabré, per la lectura. Segurament, va dir, una persona molt lectora pot acabar sentint la necessitat d’escriure. Però finalment és el poder de la ficció el que acaba avocant un escriptor a escriure, és a dir, el poder d’oferir als lectors, tot utilitzant el llenguatge amb intenció literària, universos on perdre-s’hi. Per aconseguir crear aquests móns, l’escriptor haurà de llegir i escriure molt però també estudiar la llengua i, sobretot, la tradició literària universal. En aquest punt fa èmfasi en la importància de la relectura que és, segons ell, imprescindible i cita un escriptor hebreu que deia que “un llibre que no mereix ser rellegit, tampoc no mereix ser llegit”. Per escriure, doncs, s’ha de llegir i imitar models. Tot plegat, va exemplificar-ho amb una paràbola clàssica sobre la distinció entre els conceptes imitatio i plagium: la formiga plagia perquè no reelabora res. Agafa el gra de blat i el porta al formiguer. L’abella, en canvi, fa una reelaboració de tot el que recull i del nèctar en farà mel. Això és el que un escriptor ha de fer, doncs: reelaborar tot el bagatge que ha llegit i dir allò que necessita dir a la seva manera. Un escriptor ha de llegir i rellegir aquells escriptors que el trastornen.
Els fills i els néts
014 anys
Leopoldo Abadia (Saragossa, 1933) és un professor i escriptor espanyol conegut per la seva anàlisi de la crisi econòmica actual.
Leopoldo Abadia (autor de “La crisi Ninja”) diu en el seu article:
M’ escriu un amic dient que està molt preocupat pel futur dels seus néts.
Que no sap què fer: si deixar-los herència perquè estudiïn o gastar-se els diners amb la seva dona i que “Déu els agafi confessats”.
El que Déu els agafi confessats és un bon desig, però em sembla que no té a veure amb la seva preocupació.
En moltes de les meves conferències, s’aixecava una senyora (això és pregunta de senyores) i deia aquesta frase que em a mi em fa tanta gràcia: “quin món els deixarem als nostres fills?”
Ara, com em veuen gran i veuen que els meus fills ja estan crescuts i que es manegen bé pel món, em solen dir “quin món els deixarem als nostres néts?”
Jo acostumo a tenir una contestació, de la qual cada vegada estic més convençut:
“I a mi, què m’importa?!”
Potser sona una mica malament, però és que, realment, m’importa molt poc.
Jo era fill únic. Ara, quan em reuneixo amb els altres 64 membres de la meva família directa, penso el que dirien els meus pares, si em veiessin, perquè d’1 a 65 hi ha molta gent. Si més no, 64.
Els meus pares van ser un model per a mi. Es van preocupar molt per les meves coses, em van animar a estudiar fora de casa (cosa fonamental, de la qual parlaré un altre dia, que t’ajuda a treure’t la boina ia descobrir que hi ha altres mons fora del teu poble, del teu carrer i del teu pis), es van bolcar perquè fos feliç. I em van exigir molt.
Però quin món em van deixar? Doncs mireu, em van deixar:
1. La guerra civil espanyola
2. La segona guerra mundial
3. Les dues bombes atòmiques
4. Corea
5. Vietnam
6. Els Balcans
7. Afganistan
8. Iraq
9. Internet
10. La globalització
I no segueixo, perquè aquesta és la llista que m’ha sortit d’una tirada, sense pensar. Si penso una mica, escric un llibre.
Vosaltres creieu que els meus pares pensaven al món que m’anaven a deixar? Si no s’ho podien imaginar!
El que sí que van fer va ser una cosa que mai els agrairé prou: intentar donar-me una molt bona formació. Si no la vaig adquirir, va ser culpa meva.
Això és el que jo vull deixar als meus fills, perquè si em poso a pensar en el que passarà en el futur, m’entrarà la depressió i a més, no servirà per res, perquè no els ajudaré gens ni mica.
A mi m’agradaria que els meus fills i els fills d’aquest senyor que m’ha escrit i els teus i els dels altres, fossin gent responsable, sana, de mirada neta, honrats, no murmuradores, sincers, lleials. Lo que per aquí es diu “bona gent”.
Perquè si són bona gent faran un món bo.
Per tant, menys preocupar-se pels fills i més donar-los una bona formació:
que sàpiguen distingir el bé del mal,
que no diguin que tot val,
que pensin en els altres,
que siguin generosos. . .
En aquests punts suspensius podeu posar totes les coses bones que se us acudeixin.
En acabar una conferència la setmana passada, es va acostar una senyora jove amb dos fills petits. Com també aquell dia m’havien preguntat allò del món que els deixarem als nostres fills, ella em va dir que el preocupava molt quins fills anàvem a deixar aquest món ..
A la senyora jove li sobrava saviesa, i em va fer pensar. I vaig tornar a adonar-me de la importància dels pares. Perquè és fàcil això de pensar en el món, en el futur, en el malament que està tot, però mentre els pares no s’adonin que els fills són cosa seva i que si surten bé, la responsabilitat és un 97% seva i si surten malament, també, no arreglarem les coses.
I el Govern i les Autonomies s’esgotaran fent Plans d’Educació, traient l’assignatura de Filosofia i tornant-la a posar, afegint l’assignatura d’Història del meu poble (per allò de pensar en gran) o traient-, dient que cal saber anglès i totes aquestes coses.
Però el fonamental és l’altre: els pares. Ja sé que tots tenen molta feina,
que les coses ja no són com abans,
que el pare i la mare arriben cansats a casa,
que mentre arriben, els fills veuen la tele escombraries, que això de la llibertat és el que es porta,
que l’autoritat dels pares és cosa del segle passat.
Ho sé tot. TOT. Però no fos cas que com ho sabem tot, no fem RES.
Leopoldo Abadia
P. D.
1. No he parlat dels néts, perquè per això tenen els seus pares.
2. Jo, amb els meus néts, a berenar ia dir ximpleries ia riure’ns, ia explicar les notes que treia el seu pare quan era petit.
3. I així, a més de divertir-me, potser també ajudo a formar.
Llibre sobre els càstics
014 anys
Maria Lluïsa Ferrerós: “El càstig perquè sigui efectiu ha de ser excepcional”
La psicòloga infantil Maria Lluïsa Ferrerós, autora del llibre Castigat!, Diu que a més ha de ser coherent i d’acord amb el que ha fet el nen.
Com corregir els comportaments dels nens i els adolescents? Quin tipus de càstig és realment més efectiu? Aquestes són algunes qüestions que la psicòloga infantil, Maria Lluïsa Ferrerós, desgrana en el llibre ‘Castigat!‘ (Editorial Columna). Ferrerós, llicenciada en la Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona, posa sobre la taula diferents alternatives educatives i defensa la necessitat que els càstigs siguin educatius.
En el llibre parla de diferents modalitats i mètodes de càstig. Avui és possible educar un nen sense castigar?
El llibre va començar perquè el càstig de moda que ara apliquen els pares és ‘et deixo sense’ … televisió, mòbil, videoconsola, etc. És com si als pares no els agradés castigar amb els càstigs d’abans, més opressius o humiliants, i llavors aquest tipus de càstig, deixar sense privilegis al nen, els sembla més modern.
I és efectiu?
Deixar sense privilegis funciona una o dues vegades i després deixa de fer efecte. El problema és que quan em consulten els pares ja no saben què treure més el nen perquè els han deixat sense res i el nen no reacciona. Estem educant amb un càstig que no funciona però un càstig educatiu, a diferència del humiliant o físic, és el que funciona perquè implica un esforç per part del nen. És una conseqüència pedagògica perquè fa reflexionar al nen.
Per què els pares opten per aquest càstig de moda?
Sembla que els pares actualment tenen por que el nen s’enfadi, es rebot o es traumatitzi. Els càstigs pedagògics i les conseqüències educatives no traumatitzen a ningú, a més els nens necessiten que hi hagi un límit amb un grau d’esforç perquè aprenguin per on han d’anar perquè llavors no funciona. Però potser aquesta por ve del sentiment de culpa dels pares que no estan prou amb els nens, o van molt estressats i no els fan cas, i l’únic que s’atreveixen és a deixar-li, per exemple, sense televisió dos dies.
Un altre dels problemes en l’educació és que alguns pares volen ser amics dels seus fills?
Els pares ara pretenen tenir molta confiança amb els seus fills i anar molt d’amics però això no funciona. El nen ja té els seus amics i els pares tenen una responsabilitat més gran que és educar. El nen no té criteri suficient per saber el que li va bé i no li va bé, i l’han de tenir els pares.
Com han d’educar els pares?
El pare ha de ser una persona que guiï el nen, que sigui el seu ancoratge emocional i la persona de referència. És bàsic que el nen tingui respecte, admiració i confiança cap als pares. Jo sempre dic que el pare quan arriba a casa s’ha de posar l’uniforme de capità de vaixell o de pilot d’avió, i tenir clar que ha de controlar la situació i donar la sensació al nen que els pares saben on van, tenen una direcció molt clara i que no trontolla. I quan diu no, vol dir no. Si el nen s’enfada té dos problemes. Enfadar i desenfadat. Però el no continua estant.
Llavors és important saber dir que no?
El no cal guardar-lo per les coses importants ja aquestes edats, des que tenen dos anys fins a 15, el més important són les faltes de respecte perquè les faltes de respecte si no s’ensenyen en comptes de desaparèixer augmenten. I a més perjudiquen els nens perquè no aprenen a ser una persona solidària, respectuosa, col·laboradora i el dia de demà ningú els aguantarà. Per tant, si nosaltres no els ensenyem després ningú voldrà ser el seu amic. Això és molt important perquè en aquesta vida si no hi ha respecte i no hi ha confiança no pots fer res.
Com poden aconseguir això els pares?
Sent coherents, ferms i conseqüents. Però això implica evidentment un esforç.
En el llibre també analitza diferents càstigs i com aplicar-los en funció de l’edat del nen. Realment com ha de ser un càstig perquè sigui efectiu?
El càstig ha de ser excepcional en el sentit que no es pot estar castigant al nen cada cinc minuts. També ha de ser coherent i d’acord amb el que ha fet el nen. És important que quan els pares castiguin estiguin calmats i no histèrics ni nerviosos. El càstig també ha de ser dissuasori, no val treure privilegis sinó que ha ser una acció immediata que al nen li costi un esforç. Tampoc cal amenaçar el nen amb un càstig que mai es complirà perquè llavors és incoherent. Després mai cal aixecar el càstig, s’ha de complir.
En el cas que els pares provin diferents càstigs però no funciona cap. Què poden fer?
Primer han de parlar amb els seus fills. Els nens asseguts i els pares de peu, amb l’uniforme de capità. Allà tota la tripulació. I a casa posaran unes normes, les van a escriure en una cartolina que estigui visible i les van a treballar. I cada cosa tindrà una conseqüència. Aquí la clau de l’èxit serà l’actitud. Els pares han de ser un equip i tenir clar que són els capitans i que transmeten seguretat. Després les pautes cal anar adaptant i cal fer un vestit a mida per a cada nen perquè el mitjà no funciona igual que el major, i moltes vegades les receptes màgiques no solen funcionar perquè per a un nen si que funciona però no per l’altre.
També un dels càstigs més polèmics és el físic. Des del seu punt de vista són admissibles els càstigs corporals?
Tampoc em sembla bé que estigui prohibit. Penso que no calia. Cal diferenciar diverses coses. Una cosa seria el maltractament físic, és a dir, quan un de forma conscient amb premeditació i traïdoria va ‘a carregar’ a aquell nen. Òbviament això és el que hauria d’estar regulat pel codi civil. Una altra cosa és que de forma controlada i educativa es decideix en un moment donar una bufetada al cul, això és molt diferent. Una altra cosa és la bufetada. Per a un nen de vuit anys és molt humiliant i realment l’únic que s’aconsegueix és que et tingui ràbia i no aprengui res.
Fa uns dies es publicava un estudi en el qual s’assenyalava que els nens prefereixen ja més les xarxes socials que les joguines. En una societat marcada per les noves tecnologies, amb els mòbils o les videoconsoles, ara és més difícil educar que abans?
Ara costa molt més perquè posar límits als nens d’avui en dia és molt difícil ja que tenen tot il·limitadament.
Vostè també comenta en el llibre que educar és a llarg termini, però des de quan els pares han de començar a educar?
A l’any i mig ja s’ha de començar a dir que no. També és important educar en la realitat. No es pot educar al nen per a un món irreal i virtual que no existeix. Jo crec que l’educació també és sentit comú.
En tot cas l’educació continua sent la màxima responsabilitat dels pares, no?
L’escola ajuda òbviament. Fa un treball molt important però mentre són petits valors com el respecte es treballen a casa. Si a casa no hi ha respecte el nen al col·legi tampoc respecta als professors. Jo crec que és un equip però el pes més important el tenen els pares i han de treballar-.
Jesús Sancho La Vanguardia 19/10/2011