Biblioteca Escola Pia Tàrrega

Jaume Cabré, escriptor

“Educar és ensenyar el jove a estar tot sol amb si mateix”

Tinc 64 anys. Vaig néixer a Barcelona i visc a Matadepera. Estic casat amb Margarida i tenim dos fills, Martí (37) i Clara (31), i un nét. Sóc independentista català. Sóc agnòstic, però em dol que s’usi a Déu per justificar violències. L’infern és que el diable no existeixi.

‘Jo confesso’
Jaume Cabré és avui el novel·lista per excel·lència de la literatura catalana, per distincions, nombre de lectors i projecció internacional. Em rep al despatx en el que escriu, en un plàcid i assolellat adossat davant una muntanya boscós, per conversar d’això i d’allò altre. Cabré ha aconseguit el seu somni: viure de les seves fantasies, del que escriu. Autor de guions televisius i cinematogràfics i de novel·les com: Les veus del Pamano, Senyoria, L’ombra de l’eunuc, Fra Junoy o l’agonia dels sons, està ara a la primera fila literària amb Jo confesso (Proa) / Jo confesso (Destino), gran aventura amb tot el que han de tenir les bones històries i amb la cultura europea de fons.

Per què escriu?
Hagués volgut ser músic: toco el violí, però no domino prou l’instrument …

I per què músic?
A casa, de nen, hi havia un piano que els meus pares tocaven a quatre mans … També vaig voler ser bomber, Papa …

Papa de Roma?
Un senyor disfressat i portat en camines … Em enlluernava!

Després ha escrit sobre el papa Lluna …
Que hi ha diversos papes i que cada un considerés heretges als altres em fascina. Qui guanya converteix els altres en antipapes: escriu la història! Què és la veritat?

Total, escriu perquè no toca el violí.
L’art encobreix alguna frustració, mancança que alleugeriment tocant el llaüt, escrivint …

La pulsió artística com a teràpia.
Si sents que no pots viure sense atendre aquesta pulsió, ¡has de seguir-la!

“Si et veus capaç de viure sense escriure, no escriguis”, va aconsellar a Borges seu pare.
Jo no he estat capaç de viure sense escriure! Durant anys vaig ser professor de secundària, arribava a casa, corregia exàmens, atenia als meus fills … i, de matinada, ¡a escriure! Era dur, però més dura era l’ensenyament: guanyar-se els alumnes, implicar-los, il·lusionar …

Què faria per millorar l’educació?
Els pares es desentenen, deleguen tot a l’escola. Si un pare es queixa que el seu fill no llegeix, pregunta-li: “I tu, llegeixes?”.

Amplia vostè responsabilitats, veig.
Vivim en una societat que prioritza un programa de tele sobre si un futbolista es depila a un altre sobre història d’Europa.

El preocupa?
Em desanima la superficialitat, que es nota en la incapacitat per estar tot sol amb nosaltres mateixos. ¡Educar consisteix a ensenyar el jove a estar tot sol amb si mateix!

Socialitzar la cultura potser la banalitza.
Jo crec possible estendre i democratitzar la cultura sense per això degradar ni baixar el llistó. Sí em preocupa molt el menyspreu pels estudis d’Humanitats …

Per què?
Portats per l’utilitarisme extrem, deixarem d’estudiar grec i llatí, després geografia, i després filosofia, després història … Tot el que ens fa cultes i amb criteri, persones estructurades! Justament el que tots haurien d’estudiar …, i després que cadascú ahondase en la parcel · la que li vingués de gust.

Signo!
Es comença per ser mal educat .., i després maltractes a la teva parella .., i després propines un cop de puny, i així arribem fins Auschwitz.

No dramatitza una mica?
No: el drama és que el mal resideix en tu. L’infern és que el diable no existeix.

Quina és la seva idea del mal?
Pretendre fer el bé em sembla tan pretensiós … Intentar no fer mal ¡és ja molt! Fixeu-vos en la petjada ecològica …

Què li passa?
Fins i tot la persona que no vol contaminar res acaba per contaminar una mica. No som àngels! I un gra de sorra acaba detenint una gran maquinària: es comença per un mal gest i …

Un exemple.
Trucar polonès a un català és un començament, com els nazis deien rata al jueu.

Ens falta ensinistrar-nos en pluralisme?
Comprenguem que la llengua comuna d’Europa no és l’anglès: és la traducció! Ho diu Umberto Eco La realitat europea és plurilingüe, i això, és una riquesa!
 
Vostè escriu en català.
No habitem un país: habitem una llengua. Jo habito la llengua catalana. Una llengua que va estar prohibida: això és una cosa que sorprèn molt quan ho expliques pel món …

A quantes llengües s’han traduït i les seves obres?
A veintitantas llengües, també a l’espanyol! del que estic molt satisfet, donades les reticències dels lectors espanyols cap als autors que escrivim en català.

Per què serà?
Els catalans sí llegeixen a autors que escriuen en castellà, però a l’inrevés … No! I em sap greu. Jo he sentit en un restaurant per Espanya a un grup de comensals rebutjar els vins catalans per ser-ho … I sap greu!

La seva última novel·la serà supervendes. I després, què escriurà?
He trigat vuit anys a escriure Jo confesso. Ara … em toca esperar.

A què?
A que em domini de nou la necessitat d’escriure alguna altra cosa.

I què tal, per ara?
Per ara, no es dóna encara el cas. Però sospito que alguna cosa arribarà, alguna cosa arribarà …

Ha escrit també culebrons i sèries televisives.
El primer serial que es va fer a Espanya: La Granja, amb Puyal. La cosa va anar molt bé, vaig guanyar diners.

Quin consell donaria a qui vulgui escriure per a televisió?
Visualitza tot el que escriguis, descriu gestos i mirades, i escriu coses que et sorprenguin a tu mateix.

Quin és el secret de les seves novel·les?
Ni idea! Només sé que dedico la vida, que em bolcada. I que els crítics alemanys diuen: “Mai havíem vist escriure així”.

Allà li llegeixen molt, tinc entès.
Sí, hi ha molts clubs de lectura, es llegeix a les escoles, reben a escriptors. Crec que si tothom llegís un llibre a l’any, canviaria el món!

La Vanguardia 2012.03.07 Víctor Amela