Professorat

Nada vol dir res

Fa uns quants dies que anem plens de notícies negres en l’àmbit educatiu català. La constatació des dels organismes europeus de la nostra elevada taxa de fracàs escolar (un 32% dels alumnes catalans abandonen l’ensenyament obligatori abans d’acabar-ne el cicle davant del 14% de mitjana de la Unió Europea). Ara s’ha sabut que la Generalitat, per la crisi, ha reduït l’oferta de noves places públiques per al curs que ve. Això és relativament contradictori amb el pla de lluita del govern català contra l’esmentat fracàs escolar. L’esmentat pla, sense augmentar pressupostos, vol incidir, entre d’altres, en el potencialment de la competència lectora, oral i d’escriptura.

Nosaltres, humilment, des d’aquest racó, oferim a la consellera Rigau una altra arma per aquesta lluita: la novel·la de Janne Teller, Nada, publicada per Seix Barral aquest mes de gener. És el llibre ideal que tot mestre o professor desitja tenir d’acompanyant durant el curs. Literàriament, per més que la crítica alemanya i danesa l’hagin glorificat, és poc ambiciós, però com a artefacte d’aprenentatge social i filosòfic és magnífic, insuperable. Ens arriba amb la prèvia d’haver estat prohibit a Dinamarca, a Alemanya i fins i tot d’haver provocat grans debats a França, culminats en la negativa de vendre’l per part de molts llibreters. Després, tot es col·loca al seu lloc i comencen a caure-li guardons literaris juvenils importants precisament a Dinamarca, Alemanya i França.

Què provoca aquest terratrèmol amb acció pendular? Molt senzill, planteja d’una manera simple qüestions bàsiques de la humanitat: Nada vol dir res. I res és el que li importa a un preadolescent que, com el baró rampant d’Italo Calvino, puja dalt d’un arbre i proclama que la vida no té sentit i que res no té importància. A partir d’aquí, els seus companys s’afanyen a rumiar què poden fer per demostrar-li que això no és cert, que hi ha coses importants, plenes de significat. El que arriben a realitzar per fer-li veure guarda relació amb l’altre vessant de la novel·la: la simplicitat i puresa de la lògica infantil poden dur a cometre les barbaritats més terribles enmig d’un món hipòcrita i consumista.

Professors, professores, no tot són males notícies: compreu Nada i el curs vinent (o fins i tot aquest, si aneu ràpid) tindreu la feina molt més fàcil. O més difícil, segons com us ho prengueu: haureu de respondre preguntes molt compromeses dels vostres alumnes.

13/02/11 Lluís-Anton Baulenas

UN LLIBRE EXPOSA LES CLAUS PER APRENDRE A SER “CIUTADANS DIGITALS”

Ordinadors portàtils, pissarres i llibres de text digitals ja han arribat a les aules, però s’ha canviat la metodologia d’ensenyar o simplement s’estan repetint esquemes amb nous instruments?

“Ordinadors a les aules. La clau és la metodologia” recull les opinions d’un grup de professors experts en Tecnologies de la Informació i la Comunicació que proposen ensenyar a nens i joves a ser ciutadans digitals.

“Ni els blocs, ni les wikis, ni les xarxes socials, ni YouTube, ni molt menys els llibres de text digitals o les modernes pissarres de les aules serviran de gaire als joves d’avui per enfrontar-se al futur que els espera si abans no canviem la manera d’ensenyar”. Qui diu aquestes paraules és la Carme Barba, una mestra veterana de 64 anys, formadora de l’equip Àmbit TIC+C de l’Institut de Ciències de l’Educació de la UAB i del Departament d’Educació.

La Carme Barba i en Sebastià Capella són els coordinadors del llibre acabat de publicar “Ordinadors a les aules. La clau és la metodologia“, adreçada als educadors que volen entendre el canvi tecnològic que estem vivint i de quina manera aplicar-lo a les aules. “El que es proposa és una metodologia on els nens creen el seu propi coneixement. S’ha acabat això que els mestres ensenyem només el que sabem”, explica en Sebastià Capella.

“Amb aquestes paraules”, vol puntualitzar, “no estic dient que el mestre arribi a classe i s’hagi de posar a llegir al diari. Tot el contrari, té més feina, perquè ha de buscar, prèviament, la ruta de recursos digitals que guiarà els alumnes perquè aconsegueixen aprendre segons els objectius marcats”.

Vol dir això que s’ha acabat el llibre de text per aprendre? “Vol dir”, continua responent en Sebastià Capella, “que s’ha d’ensenyar a compartir i no a viure en un món individualista. Internet ho permet i exemples com el de la xarxa educativa IERN-Pangea demostra, fa més d’una dècada, que és possible aprendre fent projectes col·laborativament entre alumnes de diferents escoles, algunes situades geogràficament a l’altre extrem del món.

Els joves s’enriqueixen molt més, treballen més motivats i entenen realment el significat de la “diversitat”.

Les webquest a les aules

El pròleg del llibre el firma Bernie Dodge, professor de Tecnologia de l’Educació de la Universitat de San Diego, i creador de les Webquest el 1995. La Carme Barba les va adoptar i va començar a aplicar-les a les aules catalanes. Recorda que ja fa 10 anys va crear el blog WebQuest.cat, una acurada guia de materials en diverses llengües. “Les webquest són activitats en les quals la informació amb què l’alumnat interactua prové de recursos d’Internet”, explica.

“Un exemple seria fer un pressupost per visitar un museu. Els alumnes han de localitzar-lo per Internet, saber els transports per arribar-hi i el seu cost, aconseguir un preu reduït, etc. Finalment, hi ha un debat a l’aula. Per a una activitat tant senzilla de matemàtiques es desenvolupa la „competència digital’, el treball cooperatiu, l’orientació en l’espai i l’organització del grup. Tot plegat és molt enriquidor”.

Més veus aportant experiències

El llibre “Ordinadors a les aules. La clau és la metodologia” és un recull de les experiències de 19 professors de Catalunya que proposen anar més enllà de fer ús dels nous aparells tecnològics del moment.

“L’escola ha de formar per aprendre durant tota la vida”, explica en Jordi Adell, director del Centre d’Educació i Noves Tecnologies (CENT) de la Universitat Jaume I. Segons ell, experts, educadors i pares han d’entendre que s’està preparant els nens i joves per funcionar en un món que no sabem com serà perquè canvia molt ràpidament.

“S’han de crear els fonaments perquè trobin sols les respostes a les preguntes que se’ls plantejaran en el futur”.

Per això proposa incloure al currículum educatiu l’assignatura “Competència digital”, on s’aprendrien habilitats per buscar informació a Internet, per gestionar-la, crear-la i difondre-la; manegant la tecnologia actual (vídeos, e-books, GPS, mòbils, etc); formant en llenguatges diferents a l’oral i a l’escrit perquè vivim en una societat multimèdia. Finalment, proposa ensenyar els més joves a ser “ciutadans digitals”, perquè hauran de viure en el món real però també en el virtual.

En la mateixa línia, l’expert en xarxes educatives Narcís Vives porta a les aules els Mediascapes (una tecnologia per generar jocs i rutes multimèdia basats en la localització), els codi QR (que permeten emmagatzemar informació en dues dimensions i llegir-la a través de mòbils) i la realitat augmentada, amb la qual es pot combinar l’entorn real amb espais virtuals. Vives advoca perquè hi hagi un canvi que sacsegi el món de l’ensenyament. “Cal acabar amb la inèrcia del professorat i de l’administració. I el sector editorial s’ha de reinventar perquè ja no calen els llibres de text”.

Intel·ligències diverses

La Núria Alart és una altra mestra tecnològica. El 2004 va conèixer la teoria de les intel·ligències múltiples de Howard Gardner i la va voler aplicar a les aules. “Tots som diversos i no tothom hem de fer el mateix. Internet ens permet personalitzar les activitats per a diferents intel·ligències, amb objectius comuns, perquè tothom pugui aprendre segons els seus nivells”. Aquesta pedagoga combina l’ensenyament en un institut amb la formació a professors al Màster de Secundària de la Facultat de Pedagogia de la UB. A ells els recomana explorar les webquests, adaptar-les al seu context, atrevir-se a crear-ne de noves i compartir-les.

El manresà Ramon Barlam també firma el llibre. Conegut des de fa més d’una dècada per ser un pedagog tecnològic pioner i incansable. El seu Projecte Espurna ha donat voltes per Internet en tots els formats: web, bloc, comunitats virtuals com Second Life o Ning, i televisió. Ara treballa amb els alumnes de socials de 1r d’ESO els desastres naturals a partir de videojocs-simuladors. Els alumnes creen un document amb l’eina typewith.me anotant el més destacat de la pràctica. El professor pot veure qui ha començat el document, si han fet un “copiar- enganxar” d’informació d’Internet, si han col·laborat uns quants o ha fet el treball només un, etc. I aquest només és un exemple dels múltiples que col·lecciona en Ramon Barlam.

Una de les coordinadores del Projecte Eduwiki, l’Anna Pérez, és del mateix parer que en Narcís Vives. “Es pot ensenyar creant continguts multimèdia (vídeo i ràdio) i prescindint dels clàssics llibres de text”. Ella és també l’autora del bloc de Ravalnet, una xarxa d’intercanvi de coneixements entre docents. Anna Pérez creu que en els propers anys es podrà fer recerca a les aules, creant continguts a partir dels coneixements adquirits entre els alumnes. “El professorat ha de ser el mediador, aconseguir que els nens i joves sentin que són protagonistes del seu propi aprenentatge”.

Per acabar, la Carme Barba diu que el llibre “Ordinadors a les aules. La clau és la metodologia” s’ha escrit en xarxa entre tots els professors implicats. Són pedagogs acostumats a manejar les TIC, a crear continguts amb els alumnes i a difondre’ls a altres pedagogs per generar nou coneixement. “Aquesta és la fórmula que hem d’aplicar a les aules per ensenyar a ser ciutadans digitals: metodologia+continguts+eines. És a dir, el professor ha de guiar l’alumne a crear el seu propi coneixement.

3CAT24.CAT. 25.01.11   KARMA PEIRÓ