Bloc de la biblioteca de l'Escola Pia de Tàrrega Puntedu
Professorat
El diari a l’escola
016 anys
Ningú no posa ja en dubte que la premsa escrita és un element dinamitzador en el procés de formació
No falla. Com fa cada dimecres, avui Daniel s’encarrega d’anar a cercar la premsa que arriba a la porteria del seu centre. Carregat de diaris, entra somrient a l’aula en la qual ell i els seus companys del tercer d’ESO treballaran durant dues sessions alguns dels continguts que avui apareixen als diferents rotatius. La professora que els acompanya assegura que aquest és un sistema ben útil per enllaçar el volum de continguts curriculars que marquen diverses assignatures amb la realitat que els envolta cada dia. Ja siguin matèries ubicades dins l’àmbit social com altres que depenen dels avanços tècnics i, per suposat, les assignatures de llengües integren el conjunt d’àrees des de les quals es pot fer ús de la premsa, tot com a complement dels diferents recursos que formen part activa del procés d’aprenentatge.
Avui dia, de fet, ningú no posa ja en dubte que els diaris són uns elements dinamitzadors dels itineraris de formació. La utilitat dels periòdics a classe s’evidencia quan veiem la diversitat de diaris de les Balears -i també d’àmbit estatal- que ja incorporen suplements setmanals que pretenen ser recursos didàctics amb vista a un tractament dins l’aula. Val a dir que la convocatòria de concursos i la prestació d’espais en els quals els alumnes poden participar amb dels seus escrits -com ara Aplecs de Joves Periodistes- corroboren la tendència.
En una altra escala, convé no deixar enrere el naixement de grans programes de col·laboració entre premsa i escola, com ara el conegut Newspaper in Education (NIE), que es pot fer servir a través de www.nieonline.com. Es tracta d’un programa que es posà en marxa durant els anys trenta per iniciativa del New York Times i a hores d’ara té la participació de publicacions d’arreu del món. Tanmateix, els recursos no són escassos. Des d’algunes administracions han creat programes per consolidar la figura del diari com a instrument de feina dins al classe.
En aquest sentit, el Ministeri d’Educació té en vigor un projecte titulat “La premsa, un recurs didàctic”, que proporciona d’una manera senzilla ginys per als mestres i professors perquè puguin fer feina utilitzant aquests elements. Convé dir que les tasques poden ser aprofitades també des de casa pels pares que vulguin consolidar coneixements. Per ventura, és el bloc de treball amb la premsa digital el que resulta més aprofitable a la llar.
Un elevat valor pedagògic
Actualment, la gran quantitat d’informació que reben els més joves de vegades és mala de gestionar per ells mateixos. En conseqüència, l’enorme disparitat de mitjans genera vertaderes muntanyes d’informació farcida de missatges que, en moltes ocasions, els arriben de manera desordenada. A més de tot això, és habitual que molts d’aquests alumnes consumeixin amb freqüència informacions que no estan adaptades al seu nivell cognitiu, la qual cosa els pot arribar a generar problemes a mig i a llarg termini. Vet aquí, doncs, la vàlua d’aquesta mena d’activitats, atès que és una tasca dels educadors proporcionar els instruments perquè els deixebles siguin capaços de depurar adequadament les dades provinents dels mitjans.
Com és de suposar, l’entrada de la premsa a l’aula facilita que els alumnes tinguin un acostament millor i més intens a la informació, a més de gaudir de l’oportunitat de millorar en les tècniques de comprensió de textos, com també d’experimentar avanços notables en l’expressió de missatges gràcies a un domini més acurat del llenguatge. D’aquesta manera, el diari és aprofitable en tots els àmbits formatius: a l’etapa d’Infantil es pot reforçar el procés de lectoescriptura; a Primària es poden treballar aspectes relatius a la morfologia i a Secundària es poden exemplificar els diversos gèneres de textos escrits.
Endemés, l’anàlisi del contingut de diversos rotatius arriba a ser un element que ajuda a despertar un sentit crític i més reflexiu de tota l’actualitat que envolta aquests infants i joves. El simple exercici de tractar i analitzar la mateixa notícia des de diaris distints pot contribuir a possibilitar que l’alumne sigui capaç d’albirar diferents punts de vista que l’ajudin a posicionar-se a favor d’un o de l’altre. El foment de la recerca també esdevé una de les virtuts d’aquestes pràctiques: de fet, aprendre a cercar una determinada informació és una habilitat prou apreciada tant en l’esfera acadèmica com en la laboral.
Mates i vida real
016 anys
ENTREVISTA ANTON AUBANELL, RESPONSABLE DEL CENTRE DE RECURSOS PER ENSENYAR I APRENDRE MATEMÀTIQUES
«S’HA D’ENSENYAR LA RELACIÓ DE LES MATEMÀTIQUES AMB LA VIDA REAL»
La Casa de Cultura de Girona organitza un cicle de conferències de divulgació científica per impulsar el coneixement de les matemàtiques. Hi ha una exposició itinerant titulada Experiències matemàtiques. Prohibit no tocar, que vol donar a conèixer la utilitat d’aquesta matèria en la vida quotidiana. El professor Anton Aubanell té el propòsit és guiar-nos en un viatge matemàtic a través de les bombolles de sabó.
– Quina relació tenen la màgia de les bombolles de sabó i les mates?
Expliquen el fenomen físic de la tensió superficial dels líquids, que és la força que permet l’existència de les bombolles de sabó. A través d’aquesta propietat intentem deduir el comportament de les bombolles i arribem a conceptes com angles, arestes, cares, políedres. És una manera que la gent s’emocioni amb les matemàtiques.
– Doncs això no era el que ens ensenyaven a l’escola.
A vegades sembla que les matemàtiques estiguin fora d’aquest món, perquè s’abusa dels conceptes abstractes. La millor manera de donar-les a conèixer és ensenyar com ens ajuden en la nostra vida diària.
– Sembla senzill, però molta gent les ha arribat a avorrir.
Les matemàtiques semblen l’ovella negra de l’educació, però els alumnes que les descobreixen són els que es diverteixen més, perquè proporcionen un àmbit de gran llibertat. Un problema es pot resoldre de mil maneres diferents. Però és veritat que tenen una imatge social negativa, i això ho estan pagant professors que són innovadors i les ensenyen d’una altra manera.
– Quin és el seu consell per fer-les més populars?
No s’han d’ensenyar mecànicament i s’ha de fugir de la tradició acadèmica basada en problemes abstractes. És necessari adaptar l’educació als problemes reals. S’han de situar en un context i millorar la seva aplicació pràctica.
– I els que es diuen de lletres?
La divisió ciències i lletres no hauria d’existir. Les matemàtiques són lògica en estat pur associada al món de l’argumentació.
– Encara cal que els nens memoritzin les taules de multiplicar?
És necessari saber-les per poder fer càlculs mentals bàsics de la vida quotidiana. Però ara hi ha escoles que les ensenyen amb cançons de rock i rap.
EL PERIODICO. 04.02.10
Terra i cultura
016 anys
“Terra i Cultura”, un llibre per apropar música i poesia al públic i als alumnes de secundària
Terra i cultura (llibre i CD), editat per Cossetània Edicions i el Grup Enderrock, amb el suport del Departament d’Educació i la Institució de les Lletres Catalanes
Aquest llibre és fill del certamen “Terra i Cultura”, creat l’any 2008 per Inciativa del Celler Vall-Llach i la Fundació Miquel Martí i Pol, i que té com a objectiu premiar i promocionar les millors cançons enregistrades en un any basades en poemes en llengua catalana.
Així hi trobarem poemes (i les seves corresponents versions musicades) de Maria-Mercè Marçal, Josep Palau i Fabre, Josep Pedrals, Miquel Martí i Pol, Joan Brossa, Carles Fages de Climent, M. Antònia Salvà, Vicent Andrés Estellés, David Monllau, Salvador Espriu i J.V. Foix, amb les veus de cantants d’arreu del nostre país: Abús (Barcelona), Bikimel (Barcelona), VerdCel (Alcoi), Xavier Baró (Almacelles), Marcel Casellas (Esplugues de Llobregat), Òscar Briz (l’Alcúdia, a la Ribera Alta), Josep Tero (l’Escala), Poetristes (Principat de Catralunya), M. del Mar Bonet (Ciutat de Mallorca), Sílvia Pérez Cruz (Palafurgell), Gerard Quintana (Girona), Marina Rossell (Barcelona), Mercè Serramalera (Barcelona), Ismael Inarejos (Sant Boi de Llobregat), Andreu Rifé (Barcelona), Joanjo Bosk (Figueres), Clara Andrés (Oliva), Oliva Trencada (Mallorca).
Aquest llibre arribarà a tots els instituts de secundària del Principat de Catalunya i, amb la col·laboració de la UOC (Universitat Oberta de Catalunya), les cançons seran, properament, disponibles al web educatiu Música de Poetes.
La felicitat
016 anys
Jaume Soler Lleonart: «És més fàcil ser infeliç que feliç, perquè la felicitat demana esforç»
Psicòleg, president de la Fundació Àmbit (Institut per al creixement personal) i autor de nombrosos llibres, com Ecología emocional. Jaume Soler presenta: Si no som feliços, no podem ser bons.
–¿Si no som feliços no podem ser bons?
–És una afirmació de l’ecòleg Ramon Folch que comparteixo. La persona infeliç i ressentida, que viu en un buit, sense projecte ni sentit, difícilment generarà equilibri, harmonia o bondat.
–¿De quina felicitat parlem?
–La felicitat no és un dret, ni un deure. És la conseqüència d’haver triat el camí de la creativitat, la generositat i el compromís en lloc del de la destructivitat.
–O sigui, la bona gent és feliç.
–¿Què és bona gent? ¿Gent que es limita a sobreviure, tancats en la seva comoditat, passius davant el que passa al món? ¿Gent que es resigna davant les dificultats i calla per evitar conflictes? No és el que jo entenc per felicitat productiva. El nostre món té problemes no només per la maldat d’alguns, sinó pel silenci de moltes bones persones que no actuen ni es comprometen.
–Hi ha gent que pateix misèria i desgràcies i que, tot i això, és bona.
–La pitjor misèria és la que deriva de la pobresa interior. Hi ha persones pobres, persones que han patit successos vitals durs i que són capaços d’apreciar les petites coses que els regala la vida, valorar els petits detalls, un somriure, una abraçada… Aquestes persones cultiven la felicitat.
–¿La mala gent és gent infeliç?
–Crec que sí. No només són infeliços, sinó que han triat la destructivitat com a resposta a la vida. Les persones infelices no generen bondat, ja que en la seva òrbita emocional es mouen emocions com la desil·lusió, la ràbia, la ira, el ressentiment,
l’enveja…
–¿Es pot aprendre la felicitat?
–Sí, però no com a objectiu. La felicitat és una conseqüència, és el viatge, el procés de viure l’aquí i ara amb responsabilitat cap a la persona que som i el nostre món.
–¿Per què generen tant interès els llibres de creixement personal?
–És més fàcil ser infeliç que feliç. La felicitat demana esforç, disciplina i una elecció diària de l’actitud. La vida actual, plena d’espais incerts i ritmes desajustats, no és el millor territori perquè creixi la felicitat. Davant el buit, la falta de sentit, l’ansietat i la dificultat per mantenir l’equilibri, moltes persones busquen resposta.
BLANCA ESPACIO BARCELONA
L’ordinador a l’aula
016 anys
“AL UTILITZAR L’ORDINADOR A CLASSE HE CREAT UN AMBIENT DE BIBLIOTECA”
El catedràtic de Biologia i Geologia de l’IES “La Sedeta” de Barcelona i president d’AMES (Acció per la Millora de l’Ensenyament Secundari) Antonio Jimeno, ens dóna la seva visió sobre la situació de les noves tecnologies i els nous mètodes d’aprenentatge a l’aula. MAGISTERI el va entrevistar amb motiu de la seva conferència sobre Canvis en els coneixements i dificultats en els aprenentatges, que va impartir a la XXIV Setmana de l’Educació que es va celebrar l’última setmana de novembre a la seu del Grup Santillana.
Com influirà la nova aula digital en l’aprenentatge dels alumnes?
En Educació els canvis han de ser petits, perquè no podem fer experiments amb tots els alumnes. A més, hem de controlar de seguida si estan anant bé i en què hem de rectificar. Introduir un canvi nou important, com és que el professor delega en el programa que hi ha a l’ordinador per que l’alumne aprengui, suposa un canvi radical, i per tant massa arriscat. S’hauria de fer poc a poc.
Poden sorgir molts problemes, que les xarxes no aguantin, que els ordinadors tinguin problemes tècnics, que els alumnes al cap d’unes hores es trobin cansats, que ja no es pugui intercalar una activitat amb llibre perquè s’hagi apostat per pagar una llicència d’accés a un determinat programa d’alguna editorial … Jo crec que poden sorgir molts problemes i el millor seria començar molt a poc a poc.
Quins avantatges i inconvenients té llavors l’ordinador per a l’aprenentatge de l’alumne?
Sobre aquest tema s’han fet pocs estudis, però els resultats no són bons. S’han fet a Suècia, EUA i s’han detectat alguns problemes. Disminueix bastant la comprensió lectora, hi ha problemes de comunicació verbal entre els alumnes, disminueix la capacitat de concentració i atenció. També disminueix bastant la memorització, ja que el que s’ha vist en pantalla s’oblida abans que el que es llegeix, perquè les persones estan acostumades a anar llegint detingudament i poder rellegir. En canvi en pantalla es va a buscar dades, més que a entendre tota la frase. Després, el que s’ha detectat és que la idea o la síntesi del que s’ha estudiat es perd força.
L’ordinador va molt bé per obtenir informació, però no tant per reflexionar i adquirir una idea sobre un aspecte o tema, de manera que queden informacions que amb el temps es van a esborrar i el pensament al final no queda tan estructurat. Hi ha una frase que m’agrada molt i que té a veure amb que una imatge val més que mil paraules. Parlant de les noves tecnologies jo crec que s’ha de recuperar la idea que un pensament o reflexió val més que mil imatges.
És llavors perillós basar tot l’aprenentatge a l’ordinador?
Per descomptat. Cal anar canviant els paisatges a l’hora d’estudiar-laboratori, classe clàssica en què el professor t’explica i torna enrere si l’alumne no ho comprèn, amb uns exercicis basats en l’ordinador. I el que és fonamental és que es facin estudis, una avaluació final comparativa d’alumnes que hagin utilitzat l’ordinador, altres que hagin estudiat com sempre, i així els professors veiem on podem corregir. Llançar-se a la piscina i tots alhora és molt perillós.
I el professor està realment preparat per a l’aula digital?
Hi ha de tot. El que passa és que si el sistema fos correctament i els professors veiessin que als seus companys que l’utilitzen els va bé, es implicarien més. Perquè el professorat té força tendència a anar adquirint el que calgui, ja que té la sensació que es pot quedar enrere. El problema és que els docents no es fien, no ho veuen clar.
Com caldria utilitzar llavors l’ordinador per crear confiança?
Jo quan faig servir l’ordinador a la classe, he creat un ambient com si fos una biblioteca. Els alumnes no poden parlar entre ells, ni sortir de la pàgina on hi ha els exercicis. Si no ho fes, parlarien entre ells, es distrauria i a més, alguns anirien a buscar una altra informació que en aquell moment els ve de gust. En aquestes condicions l’ordinador funciona bé, sense aquest control seria terrible. De fet, en els treballs dels adults està passant. Quan s’introdueixen els ordinadors es descobreix que moltes persones no estan treballant, sinó que estan adquirint aquests bitllets o consultant les notícies del dia. Cal posar uns controls. Amb els nens, ja que molt més.
Però si l’alumne pot portar l’ordinador a casa, el paper de la família també és fonamental.
Fan falta controls, però no només del propi centre o de la família. És que l’Administració ha d’assumir les seves responsabilitats, ha de fer controls del que saben els alumnes per establir si un alumne pot passar d’una etapa a l’altra. Si hi ha un control per part de l’Administració, ja es van espavilar els centres i els pares perquè l’alumne estudiï. Si no hi ha controls, els alumnes poden utilitzar molt malament l’ordinador, perquè l’ordinador és una porta oberta al món. Per un ordinador poden entrar coses molt antieducatives.
L’altre gran canvi en les aules és l’aprenentatge per competències. Com es desenvolupa el professor?
És difícil perquè estem acostumats a una forma de treballar diferent. Si ens diuen que hem de treballar d’una determinada manera, però no obstant això no ho van a controlar. Si l’Administració vol que nosaltres canviem la nostra manera d’ensenyar, l’Administració també ha de controlar que els alumnes d’ara saben aquestes competències. Sense aquest control a l’alumnat, el professorat continuarà fent el que ha fet fins ara, no canviarà.
En què consistiria aquest control?
Preguntar als alumnes, mitjançant proves externes, una sèrie de preguntes en les quals quedi en evidència que dominen aquestes competències. Si l’alumne no les domina, l’Administració ha de reconèixer que aquest alumne no ha arribat a les competències i no se li pot considerar aprovada la Primària i l’ESO. En el moment en què l’Administració faci això, el professorat s’adonarà de seguida que els seus alumnes no han obtingut bons resultats, i ha de prendre’s seriosament el que l’Administració li està demanant, perquè l’està examinant segons competències. Aleshores el professorat és capaç de canviar ràpidament.
Antonio Jimeno
Gent de poques paraules
016 anys
De tant en tant, als mitjans de comunicació, se suscita el tema de l’empobriment del llenguatge i les mancances d’expressió que patim.
Alguns especialistes arribaven a la conclusió que els dèficits d’escriptura dels joves no venien pas del mòbil, sinó que en culpaven internet i els plans d’estudi.
LLEGIR COSES COM AQUESTES M’HA RECORDAT que, temps enrere, havia tingut ganes d’escriure -i aleshores no ho vaig fer- la lloança d’un anunci que sortia a la televisió i als diaris: em refereixo a una publicitat de Biblioteques de Barcelona que podríem resumir en l’eslògan Les biblioteques sí que són guai. Al meu entendre, era una autèntica troballa i, a part de l’encert de la realització, em feia feliç que incidís en aquesta pobresa creixent del nostre llenguatge, en la reducció progressiva de l’espectre de paraules que tots plegats, i no solament els joves, solem utilitzar. Per exemple: és evident que cada cop sabem menys coses d’alguns àmbits de la nostra societat que estan en regressió -el món rural, per esmentar-ne un d’evident, o ben aviat el món d’algunes indústries que han estat tan importants com ara el tèxtil-, però no sembla que aquesta pèrdua es compensi amb una riquesa equivalent en els àmbits de relació que ens són més habituals. El problema no és, doncs, que anomenem amb el genèric arbre o animal tota la diversitat d’espècies que hi ha més enllà del clos de les ciutats; el problema, prou conegut, és que cada vegada ens expliquem pitjor i manegem un vocabulari més esquifit, amb la reducció consegüent, no ens enganyem, de la nostra capacitat de pensament i raciocini.
SERIA BONIC, I TERRIBLEMENT INGENU, poder creure que tot plegat és el fruit d’haver aconseguit una destil·lació suprema del llenguatge, d’haver arribat a aquell “minimalisme de l’essencialitat” de què parlava una vegada en Modest Prats, el capellà i filòleg empordanès. És la comparació que ell retreia de Steiner, quan recordava que les 28.000 entrades lèxiques de William Shakespeare es redueixen a 2.500 en el cas de Racine, i això no priva pas el segon de ser, com el primer, un geni de la literatura… No, és clar, el nostre problema és tot un altre i no crec que tot el mal es trobi, com tan sovint sentim a dir, en una societat fonamentada en la força de la imatge, en el sincretisme del llenguatge tecnològic o en el mal costum del llenguatge volgudament reduccionista que els joves apliquen quan xategen o s’envien missatges per telèfon. Hi ha d’haver, n’estic segur, algun dèficit en la nostra formació que expliqui la gravetat d’un fenomen creixent que, malgrat que sembla preocupar unes quantes persones, no veig pas que trobi cap mena de remei. De tant en tant, és ben cert, hi ha algú que s’exclama, i que fins i tot guanya l’adhesió momentània d’algun lector distret. Valgui, doncs, aquest article, com a mostra d’un lament que tanmateix no s’apaga o com una nova veu que clama en el desert…
RECORDO TAMBÉ QUE, FA UNS QUANTS ANYS, un amic corresponsal de la televisió a França m’explicava que, quan sortien al carrer amb les càmeres per captar les opinions dels vianants sobre qualsevol tema, podien aprofitar moltes més entrevistes que les que se solen obtenir, amb el mateix procediment, al sud dels Pirineus. O sigui, per dir-ho més brutalment, que els francesos s’expliquen millor, saben articular el seu discurs més bé que nosaltres i qui sap si tenen fins i tot més vocabulari. És un problema pròxim al 1r que hem denunciat: no sols es redueix el nostre espectre de mots, sinó que cada vegada ens expliquem pitjor, sigui de paraula, sigui per escrit.
HI HAURIA, ESCLAR, LA TEMPTACIÓ de fer recaure un dèficit tan evident en el nostre sofert i forçós bilingüisme o, cada cop més, en el nostre innegable plurilingüisme. Com que el castellà s’apodera de tot i arracona cada cop més el català en això que en diem l’ús social -el pati de l’escola, el mercat o la feina-, com que tenim tres-cents idiomes voltant per Catalunya en graus diversos de penetració, ja és prou que siguem capaços d’articular uns quants mots ben endreçats en cada una de les llengües majoritàries que arribem a dominar. Però la veritat és que la comparació amb societats no tan multilingües com la nostra, o sense la presència de dues llengües oficials i preferents al costat de l’anglès, no sembla pas donar una explicació a aquest empobriment que comentem. Deixant-nos endur simplement pel que sentim aquí i allà, qualsevol diria que el castellà de Valladolid o de Múrcia tampoc no passa pel seu millor moment…
AIXÍ, DONCS, I PER RESOLDRE EL PROBLEMA de la pobresa del llenguatge, la recepta que oferia aquell vell anunci de Biblioteques de Barcelona era sens dubte eficaç i ben intencionada: aneu a les biblioteques i llegiu, venia a dir; segur que, a més d’obrir-vos a un món fascinador, apassionant, enriquireu el vostre llenguatge (i us explicareu millor, i fareu menys faltes d’ortografia, és clar). Potser sí que el noi un xic aturat de l’anunci podria penjar de la seva enamorada un reguitzell de paraules molt més ric que el de trobar-la simplement… “guai”. Però em temo que la visita sovintejada a les biblioteques, tot i els seus beneficis innegables, no resoldria tota la magnitud del problema.
FA FALTA ALGUNA COSA MÉS. El meu amic corresponsal, decebut de veure el contrast entre nosaltres i els francesos, em cantava les excel·lències del sistema educatiu dels nostres veïns, que em sembla que incloïa -i no sé ben bé si encara inclou- l’obligació a tot l’ensenyament bàsic de fer una redacció, escriure un dictat i memoritzar i recitar un poema cada setmana, és a dir, diverses pràctiques pedagògiques que alguns deuen considerar completament passades de moda, allunyades dels mètodes educatius més en voga… No sé pas com podria encabir-se enmig de la selva actual de disposicions educatives i lingüístiques -pobres mestres i pobres criatures!-, però potser si ho apliquéssim aquí, a les nostres escoles i amb caràcter general i obligatori, alguna cosa hi guanyaríem: encara no seríem capaços de discernir entre un roure i una alzina o entre una gallina i un gall, però segur que el nostre xicot d’aquell anunci oblidat expressaria millor els seus sentiments i seria capaç de dir-li a la noia que, quan estava amb ella, “el temps s’atura, el silenci parla i el meu cor sent que ja no ha de buscar res més”… I és que això li deia el noi, després de passar per l’aprenentatge benigne i salvador -realment màgic pel que es veu- de les nostres biblioteques…
ANTONI DALMAU / ESCRIPTOR Diari: Avui. 20.01.10
Paranoid Park
016 anys
Per començar bé l’any, PARANOID PARK del director Gus Van Sant
Un dels millors retrats d’adolescents que ens ha donat el cinema
Paranoid Park em sembla una pel lícula gairebé perfecta. Crec que és el millor treball del director Gus Van Sant i una de les pel lícules més destacades dels últims anys. A vegades les paraules no són suficients per expressar amb minuciositat les sensacions obtingudes com a espectador.
Gus Van Sant amb saviesa utilitza una gamma d’elements cinematogràfics dispars, a penes embastades, per aconseguir dotar de significat a Alex, personatge principal d’aquesta trista, molt trista aventura, i aconseguir que sentim la seva soledat.
Però apropem-nos a la sinopsi, mínima, tot just un fet i un personatge. Veiem a Alex, un adolescent de Portland, que vol entrar al món adult representat per un parc, conegut com Paranoid Park, lloc on els més grans practiquen monopatí, malabarismes a bord d’un patinet. Un dia, que Alex ha estat allà, alguna cosa succeeix als voltants, en unes vies de tren, on un guàrdia de seguretat mor decapitat
Entre l’inici i final Gus Van Sant acompanya a un jove que vol conèixer el món dels adults, que vol abandonar i l’adolescència i internar en un món per al qual, encara, no té edat (potser sí maduresa). És aquesta ansietat la que ens permet corroborar la seva insatisfactòria vida. Els seus pares estan separats, es porta bé amb tots dos, no li molesten, però tampoc no li fan cas. A la mare la veiem de lluny, el pare només apareix una vegada, al principi difuminat i ho veiem nítidament quan ja sabem que Alex no va a confessar cap de les seves preocupacions, perquè al seu progenitor només li preocupa, en el fons, ell mateix i ningú més. Té un germà de tretze anys que sembla no donar-li guerra. Surt amb una jove atractiva, Jennifer, amb la qual perd la virginitat, una relació en la qual ella té més interès que ell, que gaudeix més amb la sensació que li produeix visitar aquest món que és Paranoid Park, de qui es diu que ” és recomanable no anar sol “. El ritu de pas per accedir a aquest món adult serà pujar a un tren en marxa. Però tot, per al jove, és un buit existencial, un camí sense inici ni final, com el seu alentit caminar, a qui persegueix l’operador Christopher Doyle, i al qual acompanya la música prestada per Nino Rota.
Com afirma el protagonista, “els problemes petits són molt estúpids”, com li respon Macy, “no, si et passen a tu”, Paranoid Park sembla així una història mínima, però compon un dels retrats sobre un adolescent més admirables d’ els darrers anys.
Entrevista François Dubet
016 anys
François Dubet: «L’escola ha de tractar bé els vençuts»
Aquest expert en educació, un dels més respectats a França, diu que el model escolar confeccionat a mida de la nació s’esgota. La immigració convida al ‘redisseny’.
Aquest sociòleg sosté que l’escola ha aconseguit ser democràtica però que li falta ser justa. I en aquesta lluita està ficat. François Dubet (Périgueux, 1946), director d’estudis de l’École des Hautes Études en Sciences Socials, és autor d’assajos que han sacsejat el sistema francès, com ‘La escuela de las oportunidades’ i ‘El declive de la institución’, publicats en castellà per Gedisa.
–Ha canviat el paisatge a les aules. I a vegades amenaça tempesta.
Les escoles estan dissenyades a la mida de la nació. Pretenen formar bons francesos, italians o catalans. Però les coses han canviat. Cal construir programes perquè tothom els pugui realitzar.
–L’atonia d’alguns pot frenar el progrés dels altres, no li sembla?
Una escola justa no és la que fabrica vencedors que acumulen mèrits, sinó la que tracta bé els vençuts que no en tenen. Ells posseeixen tants valors humans i socials com els altres.
-Els exàmens no els avaluen.
Jo sóc partidari de no seleccionar els alumnes fins als 16 anys. S’ha de crear unitat. Després ja començarà el combat. Perquè si es comença massa aviat, hi haurà una minoria excel·lent i una immensa majoria exclosa.
-Buscar l’excel·lència no sembla un mal propòsit.
Però no es parla mai del 20 o el 30% de gent completament incompetent. Si per produir un Albert Einstein o un Rafa Nadal fa falta que hi hagi milers de cadàvers escolars, potser és millor que no es produeixin… La recerca de l’elit ha causat a França una feble confiança en les institucions i una baixa estima en els alumnes. I és a l’elit a qui li interessa que això passi.
-Això, al país de la llibertat, la igualtat i la fraternitat…
L’escola ara és millor que fa 50 anys, quan hi estava vetada l’entrada de dones, pagesos i obrers. Però no es té en compte la realitat de les aules. Per exemple, el 1970 l’escola va passar a ser mixta, l’adolescència i la seva revolució hormonal van entrar als centres, però ningú va preveure fins a quin punt això canviaria les coses.
-A la barreja de sexes s’hi suma ara la diversitat de cultures.
L’escola del segle XXI ha de ser comuna, eficaç en termes econòmics -si els alumnes senten que el diploma no els serveix, deixaran d’anar-hi-, i complir una funció moral: formar individus generosos i oberts.
– Existeix ja algun model que reuneixi tanta virtut?
L’escola escandinava no està malament. Els nens hi van contents, té un bon nivell i més igualtat. ¿El secret? Als països protestants el mestre no és el successor del capellà.
-Què vol dir?
Els països on el sistema educatiu falla són aquells que tenen una relació teològica amb l’escola. Com que és una institució creada per l’església, creiem que té un deure sagrat: salvar el món.
-No exagera una mica?
No. Esperem que l’escola fabriqui igualtat d’oportunitats, que determini la competència de l’individu, reemplaci la família, integri les minories. ¡Això no és raonable! Prestaríem un gran servei a l’escola si no esperem que arregli tots els problemes socials.
-En pot suavitzar alguns.
A França tot passa com si haguéssim renunciat a reduir les desigualtats socials. Ens conformem de dir: «Gràcies a l’escola, els pobres es podran tornar rics». ¡És fals! Primer, perquè els pobres es belluguen pitjor a l’escola, i segon, perquè els rics no estan disposats a cedir-los el lloc.
-Seria just que el mèrit manés. Però vostè no hi està d’acord.
El que no és just és que les notes defineixin tots els mèrits escolars. L’escola es concentra en l’alumne que va primer en matemàtiques, però es desentén del que és amable, que socialment resulta molt útil. ¡Això és un regal per a les classes acomodades! A més, des de la perspectiva de l’individu, el mèrit és molt violent.
-Violent en quin sentit?
Fa 50 anys un nen obrer podia dir: «No he tingut èxit a l’escola per culpa del sistema capitalista i burgès». Avui l’escola meritocràtica el condemna a dir: «Si no he tingut èxit a l’escola és perquè sóc un nul». I això el torna violent contra els educadors, i fa créixer l’absentisme.
-I a sobre hi ha crisi d’autoritat.
Cada alumne ha de percebre el seu centre com una comunitat política en la qual existeix una llei i aquesta llei s’ha de respectar. Per la seva banda, els professors hi han d’estar presents.
-Els que, a vegades, no ho estan són els pares.
Hi ha veus que reclamen que la dona torni a casa, però això no passarà. Per tant, l’escola ha d’acollir, fer sentir el nen que allà es fa més intel·ligent i més lliure. El problema, insisteixo, és que l’objectiu és tenir èxit en la competició…
El Periodico de Catalunya. 27.01.10
Hort ecològic
016 anys
La Generalitat potencia l’agricultura ecològica a les escoles
Els consellers d’Agricultura i d’Educació han presentat la maleta pedagògica de l’hort a casa
L’objectiu d’aquest recull de materials didàctics és ampliar l’oferta pedagògica relacionada amb els horts escolars ecològics
El conseller d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural, Joaquim Llena, i el conseller d’Educació, Ernest Maragall, han presentat a Barcelona, la maleta pedagògica De l’hort a casa. És un recull de materials didàctics adreçats a l’alumnat i al professorat de primària i secundària de Catalunya, que ha estat editat per l’Associació Vida Sana i la Generalitat de Catalunya amb el suport de l’Obra Social de la Fundació “la Caixa”.
Aquesta iniciativa forma part de les 105 accions que conformen el Pla d’acció per a l’alimentació i l’agricultura ecològiques 2008-2012, aprovat pel Govern el passat mes de novembre de 2008. Els materials s’enviaran als 75 centres de recursos pedagògics distribuïts arreu del territori per poder-los fer arribar als centres educatius amb guies didàctiques i formació dels mestres i professors que l’utilitzaran.
L’objectiu d’aquesta iniciativa no és un altre que informar i formar als infants sobre la producció agrària ecològica i ampliar l’oferta pedagògica relacionada amb els horts escolars ecològics. La producció agroalimentària ecològica és un sistema de producció encaminat a l’obtenció d’aliments d’elevada qualitat nutritiva i organolèptica mitjançant l’aplicació de mètodes productius sostenibles i respectuosos amb el medi ambient i l’entorn rural, sotmesos a un estricte sistema de control i certificació.
Així, a l’interior de la maleta es troben propostes d’activitats fàcils d’integrar en projectes escolars destinats a desenvolupar competències orientades en fer un ús responsable dels recursos naturals i tenir cura del medi ambient. Amb aquesta proposta, la Generalitat posa a l’abast dels infants i els docents una informació bàsica sobre producció ecològica dels aliments amb un format entenedor i participatiu.
Durant la presentació, el conseller d’Educació, Ernest Maragall, ha destacat l’elevat valor educatiu d’aquesta iniciativa que promou una alimentació sana entre els escolars. Maragall, a més, ha dit que estan treballant perquè la majoria de centres escolars de Catalunya tinguin horts a les seves instal·lacions. Actualment, a la ciutat de Barcelona hi ha 180 centres que tenen hort escolar, d’un total de 550 escoles tant de primària com de secundària i públiques o privades.
Per la seva part, el conseller Joaquim Llena, ha dit que és important educar els més petits en una alimentació sana, ja que per exemple el 70% de les patologies cròniques, com ara la obesitat, estan relacionades amb l’alimentació. “Si es promouen hàbits sans, es pot gaudir d’una vida millor, una salut millor i alhora, es promou un contacte amb la mare Terra”. Així mateix, “estem acostant els infants als productes de proximitat i posem en valor la feina que fan els agricultors”, ha dit Llena, que ha afegit que iniciatives com promoure els horts escolars són una eina més per combatre el canvi climàtic.
DINS DE LA CAIXA DE FRUITES I VERDURES DE L’HORT A CASA ES POT TROBAR:
Joc de la bioca
Joc de preguntes i respostes que té com a objectiu passar una bona estona compartint reflexions al voltant de l’hort ecològic i el respecte pel medi ambient. Per aquest motiu, els continguts proposats són molt amplis i abasten aspectes relacionats amb el coneixement del calendari de l’hort, la sostenibilitat, el compost o el reciclatge. Es tracta d’una adaptació del popular joc de l’oca amb una nova cantarella: de col en col avança el cargol.
Joc Dóna la cara
Es tracta d’un joc motriu de persecució que simula les relacions alimentàries que es poden donar en un hort ecològic per comparar-les amb les que es donen en un hort en què es practica l’agricultura intensiva.
Dins una llavor
Es tracta d’un tetraflexàgon que permet veure una sèrie d’imatges que representen un cicle natural. Retallant i plegant el paper s’obté un fris de quadrats articulats que permeten doblar les dues cares que té el full presentant una seqüència de quatre imatges. El full, a banda del desenvolupament pla del tetraflexàgon, va acompanyat de les instruccions de muntatge i de dos textos que permeten treballar continguts relacionats amb els cicles naturals dels vegetals i el respecte pel medi ambient.
Experimentem amb el sòl
A través d’aquest joc es pretén donar a conèixer les propietats del sòl per tal de tenir una idea més clara de com és el nostre sòl per tal d’iniciar amb més èxit el nostre hort ecològic.
HorTAC
HorTAC és un CDRom que pretén desenvolupar un conjunt d’habilitats que són necessàries per resoldre una sèrie de reptes mitjançant l’experimentació digital. El seu contingut s’estructura en tres apartats:
El calaix d’informació: permet l’accés a un conjunt d’arxius que contenen els originals del materials didàctics que composen la maleta ecològica. Va adreçat al professorat.
L’hort pas a pas: l’entrada a aquest apartat es realitza a través d’una animació que dóna pas a 12 activitats que tenen com a fil conductor l’hort escolar ecològic.
Jocs: set propostes lúdiques ambientades en l’hort, que permeten jugar i, alhora, aprendre.
Calendari de l’hort escolar ecològic
Amb aquest calendari es pretén diferenciar amb facilitat les espècies pròpies de l’hort de tardor-hivern, les de l’hort de primavera-estiu i les que es poden conrear tot l’any. D’altra banda, també s’indica si la sembra s’ha de fer directament amb les llavors o si s’ha d’iniciar amb planter. Les 26 espècies d’horta que es presenten són les més clàssiques dels horts i estan ordenades segons la part de la planta que es menja. El calendari es complementa amb tota una sèrie de suggeriments per treballar a l’hort i una justificació de l’agricultura ecològica que poden donar peu a debats constructius.
La maleta es complementa amb tres llibres. La Guia de les espècies més comunes d’horta a Catalunya, ésun llibre de coneixements que recull un conjunt de fitxes, seleccionades a partir d’entrevistes realitzades a avis i àvies de Catalunya. Cadascuna de les fitxes conté una imatge, informació específica de l’espècie i consells pràctics per aconseguir bons productes ecològics. La informació específica s’organitza en diferents camps com ara el sòl, clima, sembra, reg, fertilització, plagues i malalties. D’altra banda, el llibre Què és l’agricultura ecològica? dóna a conèixer, amb un llenguatge planer i entenedor, els principis fonamentals de l’agricultura ecològica. Finalment, L’hort escolar ecològic és un manual que combina els coneixements relacionats amb l’hort amb lectures i propostes didàctiques.
Mestre ideal
016 anys
«El mestre ideal fa que l’alumne se senti atès i protagonista»
El matí del 4 de juny de 1992, Joan Triadú va ser citat al col·legi Thau de Barcelona, del qual és cofundador. Els 1.200 alumnes de l’escola que va marcar la seva carrera pedagògica omplien tots els patis del centre per regalar-li un aplaudiment multitudinari: li havia estat concedit el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. La foto d’aquella felicitació sorpresa és la portada del llibre que avui presenta: Textos i pretextos de pedagogia. 1938-2008 (Eumo Editorial).
-Van aixecar una escola alternativa i catalana en ple franquisme. ¿Quines anècdotes guarda d’això?
-Havíem d’estar sempre pendents de la censura. Quan hi havia una inspecció, amagàvem els llibres en català i portàvem els nens a una planta i les nenes a una altra, perquè havien d’estar, almenys, un quilòmetre separats. L’inspector acostumava a fer els ulls grossos.
-¿Què deixen 70 anys a l’aula?
-Una cosa que no es paga amb diners. Als 16 anys, en plena guerra, vaig fer la meva primera classe. Els meus alumnes tenien 10 anys. Si en algun lloc he estat feliç, ha estat fent classe. Encara ara trobo a faltar l’escola.
-¿Quin és el professor ideal?
-Aquell que no es queda a la seva tarima, sinó que passeja per la classe fent participar els alumnes i fa que se sentin, a la vegada, atesos i protagonistes. L’escola ha de ser activa i participativa.
-¿I el més difícil per a un mestre?
-Que els alumnes acceptin de bon grat la teva manera de fer, no de pensar. I que pensin pel seu compte.
-¿Quins temes aborda el seu llibre?
-El tracte amb els alumnes, la seva immersió, la relació que mantenen amb els pares…
-¿Què ha millorat i què no?
-Tenim llibertat i democràcia. Catalunya té un Estatut i el català, en lloc d’estar prohibit, és la llengua de l’escola. Però falta exigència. Abans, la pedagogia valorava l’esforç, treball i personalitat de l’alumne, i li educava el caràcter. Avui, això es valora menys.
-¿Creu que per això es fracassa?
-Als alumnes que no passen a secundària no se’ls ha exigit prou esforç. Sembla que els pares temen enfrontar-se als fills pels estudis, per si els giren l’esquena. Molts parlen d’amistat, però la condició de pares i amics és diferent. Amics tindran els que tinguin, de pares, només uns.
-¿Com es construeix l’esforç?
-Acostumant-los a donar tot el rendiment de manera espontània i alegre, no com a càstig.
Entrevista de CARME ESCALES El Periòdico de Catalunya 18-01-2010
Resenya del llibre: Textos i pretextos de pedagogia 1938-2008 de Joan Triadú.
Aquest llibre és com una moneda perquè té dues cares que no es poden separar.
En una d’aquestes cares, l’anomenada textos, reprodueixo parcialment un cert nombre d’escrits, la majoria publicats; alguns que eren resposta a incidències d’una època llunyana, i altres, en bona part, encara actuals. Perquè la permanència de certes idees, en pedagogia, és més important que pretendre adaptar-les als anomenats signes del temps.
L’altra cara del llibre consisteix a comentar, amb criteris que es valen de la perspectiva i de l’experiència, cada un dels escrits esmentats. Aquesta part és, naturalment, inèdita i l’hem anomenada pretextos.
Convé, doncs, confrontar totes dues cares, ara posades de costat, i, parafrasejant Maragall i Foix -com qui no diu res-, que el vell i el nou es facin estimar amb l’enamorament jove i setanta anys de fidelitat.
