Bloc de la biblioteca de l'Escola Pia de Tàrrega Puntedu
Famílies
Canal TV juvenil
015 anys
EL CANAL 3XL ESTRENA ‘DOTZE+1’
El canal juvenil 3XL, que la televisió catalana va posar en marxa diumenge, estrena aquesta nit Dotze+1, la gran aposta de producció pròpia d’aquesta franja juvenil que comparteix espai amb el Super3. A Dotze+1 (22.00 h), que té una durada de quinze minuts, dotze joves d’entre 17 i 23 anys conversen sense embuts i d’una manera extremament directa amb un convidat, també jove, sobre un valor humà o social. Cadascun dels 26 convidats que hi haurà, a més de tenir una trajectòria personal o professional interessant, representa un valor, fins al punt que “simbolitza” el tema de cada un dels 26 capítols previstos.
Per exemple, el dia en què Jordi Évole és el convidat, s’aborda l’humor. Quan visita el programa el futbolista Gerard Piqué, es parla de la motivació. El dia que ve Xavi Piñol, invident, els joves parlen de la integració. I quan es convida Els Amics de les Arts, el tema del debat és l’amistat. Hi ha convidats que són coneguts per la majoria d’espectadors, però també hi participaran persones no tan famoses. Per exemple, Ariadna Capdevila, una jove amb síndrome de Down, és la convidada perfecta per abordar el tema de la confiança. I per parlar de la singularitat, el convidat és Neil Harbisson, un ciborg que hi veu en blanc i negre i que porta integrada al cos una càmera per percebre els colors mitjançant sons.
Els dotze joves, per la seva banda, no es coneixien abans del programa. Tenen personalitats, vides i aspiracions molt diferents i han estat escollits després d’un acurat procés de selecció, precisament, per aquestes diferències entre ells. Tot i que l’element central és una conversa debat, l’estètica del programa s’acosta més a un videoclip que als talk shows. A més, no hi ha filtres ni moderador. Per propiciar l’espontaneïtat de la conversa, els joves no saben qui és el convidat fins que entra al plató, de manera que no tenen temps de preparar-se cap pregunta.
AVUI. 22.09.10
Llegeix un llibre!
115 anys
Lliurement, però s’ha de llegir
M’expliquen que en un programa de televisió una noia ha dit que s’entén molt bé amb la seva mare, i que segueix els seus consells. El presentador del programa li pregunta quin és l’últim consell que la mare li ha donat, i la noia respon: «Llegeix un llibre».
Potser algú voldria saber quin llibre. Això em sembla molt menys important que aquest «un». «Llegeix un llibre». I penso que la noia potser no tenia el costum de llegir -qui sap si n’havia llegit mai cap-.
Una enquesta deia, ja fa anys, que en el 49% de les cases de Barcelona només hi havia els llibres de l’escola. Cap de triat per gust. Espero que la situació hagi millorat.
El cas de què parlo em permet imaginar que el consell de la mare era genèric, senzillament recomanava a la noia que fes aquest experiment: llegir un llibre. Qualsevol. A veure quins resultats donava la novetat.
Si prescindim de grans i concrets best-sellers que impulsen i condicionen la compra als lectors -no ho dic com a crítica, poden ser bones lectures-, el fet interessant és quin llibre, entre tants milers, tria un lector, i per què. A vegades, algú entra en una llibreria i demana un títol determinat. L’hi ha recomanat un amic, ha vist al diari una crítica, o la informació que ha sortit un nou llibre d’un autor que ja coneix.
Però penso en el ciutadà que es mou per una llibreria sense referències. Que va passejant a poc a poc per entre els taulells, mira i remira els llibres, agafa un volum perquè el títol l’atrau, o potser la il·lustració, i llegeix què diu el text de la contracoberta, o la nota biogràfica de l’autor. I després deixa el volum on era i, una mica més enllà, s’atura davant d’un altre llibre i també l’examina. Sovint hi he vist futurs clients dubitatius, i ho entenc. ¿Per què aquest llibre i no aquest altre?
«Llegeix un llibre», ha aconsellat la mare a la seva filla. Els escriptors ens hem de meravellar que, entre tants milers de llibres, un visitant de la llibreria decideixi comprar el nostre. Visitar una llibreria és per als autors un exercici de modèstia. A més, és un reducte de democràcia. Cada comprador tria -vota- el que vol.
La mare d’aquella noia tenia raó. Compra un llibre, tu mateixa. Perquè, tal com va dir Plini el Vell fa molt temps: «No hi ha cap llibre tan dolent que no tingui alguna cosa útil».
JOSEP MARIA Espinàs El Periòdic de Catalunya 5/1/2010
Comença un nou curs
015 anys
L’ANY DE LA PAUSA DEL MARÇ I ELS LLIBRES DIGITALS
El curs que s’inaugura posarà a prova la idoneïtat del nou calendari escolar, amb una setmana de vacances al març, l’arrencada dels ordinadors portàtils i els llibres digitals a l’ESO i l’eficàcia d’un decret d’autonomia que dóna un marge més gran de maniobra als directors d’escoles i instituts. I l’alumnat de quart d’ESO haurà d’enfrontar-se, per primera vegada, a un examen extern que avaluarà les seves competències bàsiques.
Algunes de les novetats:
Portàtils per a 100.000 alumnes
L’aposta per l’extensió dels ordinadors portàtils (netbooks) a les aules d’ESO, inaugurada a començaments del curs passat, es complementa ara amb el desembarcament, per primera vegada, d’una àmplia oferta de llibres i de materials digitals, que fins ara era molt limitada. Els textos electrònics arribaran amb l’inici del curs a prop de 100.000 estudiants de més de mig miler d’instituts i col·legis, encara que l’alumnat d’almenys un centenar d’ells no podrà fer ús dels llibres digitals fins a l’octubre perquè les obres de millora de les connexions dels centres no han finalitzat. La irrupció dels continguts digitals, subvencionats per Educació, comportarà que més d’un 85% dels alumnes implicats tinguin aquest curs els llibres gratis.
Una setmana de vacances al març
L’avançament de l’inici del curs ha comportat la necessitat d’establir una setmana de vacances durant el segon trimestre, el període lectiu que es fa més llarg per als alumnes. D’aquesta manera, més de 450.000 estudiants (els adscrits als serveis territorials d’Educació a la Catalunya central, Girona, Lleida, Maresme-Vallès Oriental i Terres de l’Ebre) no aniran a classe del 28 de febrer al 4 de març. Per a la setmana blanca, les entitats d’oci infantil oferiran casals i colònies amb uns preus que aniran des dels 90 fins als 350 euros, i Educació subvencionarà amb 800.000 euros associacions de pares i ajuntaments. El curs acabarà el 22 de juny.
Avaluació externa a quart d’ESO
Un total de 64.072 alumnes de quart d’ESO hauran de fer durant el mes d’abril una nova avaluació externa de competències bàsiques. Els exàmens,que se celebraran en 1.164 centres educatius, seran de matemàtiques, català, castellà i anglès, i no afectaran l’expedient acadèmic de l’estudiant. Se seguirà, per tant, el model establert per les proves que s’efectuen a sisè de primària des de fa dos cursos. Amb aquesta avaluació, el Departament d’Educació pretén que els centres educatius disposin de més informació sobre l’evolució del seu alumnat per saber si s’està treballant bé. La conselleria, a més a més, considera que els resultats d’aquestes proves serviran perquè la societat en el seu conjunt sàpiga si els estudiants catalans tenen el nivell acadèmic que correspon a la seva edat.
EL PERIODICO. 07.09.10
Entrevista bibliotecària
015 anys
Neus Castellano: “Detesto el tòpic de la grisa bibliotecària amb ulleres”
Amant dels llibres. Intenta millorar els hàbits de lectura de la gent des de la direcció d’una petita biblioteca de Barcelona
En aquella època, a Xàtiva, hi havia una papereria que era l’únic lloc del poble on es podia comprar llibres, i la portava un senyor alt, una mica gran, que cada tarda que li havia de dir que no ho feia amb la seva expressió més bondadosa. Per esmorteir.
–El meu avi, un dia, em va comprar en aquella botiga un dels llibres de Los cinco, i després un de Las mellizas en Santa Clara. Llibres de Bruguera, que era l’únic que tenia aquell senyor. Només de Bruguera. I des d’aleshores jo cada setmana passava per allà preguntant si ja havia arribat la comanda de Barcelona. Perquè d’allà venien els llibres. El senyor Vidal, ara me’n recordo, el senyor Vidal. La quantitat de vegades que em va haver de dir que no.
–I 30 anys més tard està a càrrec de la seva pròpia biblioteca…
–Per a mi és el que suposo que deu ser per a un diabètic treballar en una pastisseria. Veure i no tocar.
–I veure com els altres se’n llepen els dits.
–Bé, no sempre… jo crec que tenim una missió social. Hi ha molta gent, per exemple, que ve amb el catàleg complet al cap: «¿Té El codi Da Vinci?» «¿Té L’església del mar?» «¿Té El noi del pijama de ratlles?» I és aquí quan entres tu, quan entra la missió social i li dius a l’usuari: «Endugui’s això», i li treus El nom de la rosa. O gent que ve buscant una novel·la històrica i tu els recomanes Mirall trencat, de Rodoreda. Perquè pugin un esglaó. Hi ha gent que ve més oberta als consells, i gent que ve directament a demanar-te un llibre en concret. Recordo una vegada, per exemple, que va venir una senyora i va dir: «Doni’m alguna cosa per llegir». «¿Però què?», li vaig dir jo, i li vaig preguntar què li agradava. «Tant me fa el que em donis, qualsevol cosa». Després vaig saber que tenia depressió. El metge li havia aconsellat que llegís.
–De manera que el que més li agrada és la secció de préstecs.
–Sí. De tot el que es pot fer aquí és el que més m’agrada. A Com una novel·la, Pennac escriu, no és literal, compte, escriu si fa no fa que quan tu regales un llibre esperes que l’altre hi vegi alguna cosa de tu, en aquell llibre; i al taulell de préstecs, i només al taulell de préstecs, poden passar coses com que arribi algú a demanar un llibre que tu has llegit, o que tens ganes de llegir, o que just acabes de comprar, o que precisament en aquell moment estàs llegint, i de sobte allà es crea una espècie de complicitat. No sé si m’explico.
–¿Li queda temps per llegir?
–¿No veu les ulleres que faig? Fins fa poc vivia a Vilafranca del Penedès i tenia una hora i mitja de tren per llegir. Una i mitja a l’anada i una i mitja a la tornada. De fet, gairebé tota la vida, o almenys des que tenia 18 anys… gairebé sempre he tingut hores de transport públic per llegir. Per anar a estudiar, quan anava a la universitat, vull dir, tenia una hora de lectura. De Xàtiva a València. I ja no visc a Vilafranca, ja fa temps que ens vam mudar aquí, a Barcelona, i d’alguna manera sí: trobo a faltar aquest temps.
La Neus té una filla de 4 anys que li va fer la foto per al Facebook. Com que viu i treballa a la mateixa zona, a vegades passa pel costat del conjunt monumental de Miralles, a l’avinguda d’Icària, i l’admira. L’aprecia. «Crec que alguna vegada, en alguna enquesta, va ser escollit el pitjor monument de Barcelona, però a mi m’agrada». El seu treball a la Xavier Benguerel és, de moment, la culminació d’un camí que va començar quan fa vuit anys va arribar a Barcelona: va començar fent substitucions («crec que va ser una de les millors èpoques. Vaig passar per 24 de les 27 biblioteques que hi havia a la ciutat en aquella època») i, més tard, diu:
–Vaig ser directora d’una biblioteca petita, després d’una de mitjana i ara d’una de gran. I no sóc una dona grisa i avorrida i amb els cabells recollits i que du ulleres enormes.
–¿Com diu?
–Hi ha un tòpic que encara té la gent i és el de la bibliotecària grisa que es passa la vida tancada llegint. I no. Jo m’hi rebel·lo. Just ahir, a Polònia, en un d’aquells gags de Bob Estatut, apareixia una bibliotecària i era justament això. Tal qual. Estava veient el programa i vaig dir: «No pot ser». Em va recordar una portada de la revista Qué leer, en què havien tret una dona amb unes ulleres enormes. És això, un tòpic. Les biblioteques i les bibliotecàries hem canviat.
–El senyor Vidal hi estaria d’acord.
–El senyor Vidal es va morir fa un parell d’anys. Recordo un dia, poc abans que es morís, que estava parlant amb la meva mare i ella em va dir que se l’havia trobat pel carrer. Li va preguntar si seguia llegint tant com quan era petita. I la meva mare li va respondre: «¡Miri si ha seguit llegint que ara és bibliotecària!» Suposo que li devia fer il·lusió.
Mauricio Bernal El periódico
Dissabte, 19 de juny del 2010
Llibres digitals a ESO
015 anys
Quatre de cada deu alumnes usaran aquest any llibres digitals a l’ESO
La irrupció dels petits ordinadors portàtils (els netbook) a l’escola catalana a començaments del curs 2009-2010 anirà acompanyada, d’aquí dos mesos, a l’inici de l’any que ve acadèmic, d’un nou salt de gegant en el procés d’incorporació de les noves tecnologies a les aules. Prop de 100.000 dels 271.000 estudiants matriculats a l’ESO (quatre de cada deu) disposaran ara de llibres digitals per seguir el seu procés d’aprenentatge. Una quarantena de productores digitals o editorials ja ofereixen els seus productes als centres des d’una plataforma creada per la Conselleria d’Educació (EduCAT 1×1) que al setembre adoptarà un nou nom i passarà a ser gestionada per una operadora privada després de la seva adjudicació en concurs públic.
De la mà de la revolució tecnològica s’operarà un altre canvi substancial. L’adopció dels manuals digitals comportarà un notable abaratiment dels costos que han de suportar les famílies. Si els pares amb fills a l’ESO fins ara havien de desemborsar entre 250 i 300 euros anuals per adquirir els llibres de text, amb el nou format podran comprar-los per un import que, en la majoria dels casos, no anirà més enllà dels 60 euros en concepte de llicències, segons les fonts consultades.
En realitat, els llibres digitals poden arribar a ser gratuïts. Educació ha anunciat que aportarà 30 euros per alumne per a la seva adquisició i sis editorials ofereixen un paquet de manuals, que inclou una bona part de les assignatures, per aquest preu. En la pràctica, no obstant, resultarà imprescindible comptar amb un llibre d’anglès d’una editorial especialitzada, per exemple, o d’unes fitxes per realitzar els exercicis de dibuix artístic, fins i tot de llibres convencionals de lectures, cosa que, inevitablement, engreixarà la factura.
Les famílies també han de costejar el 50% del cost del netbook, cosa que en números equival a una única entrega de 150 euros, perquè la vida útil de l’aparell és superior als quatre anys de durada d’aquesta etapa educativa. Educació admet que al llarg de l’últim any els
preus dels ordinadors portàtils s’han abaratit. No obstant, es manté l’exigència que els alumnes que rebin per primera vegada un ordinador segueixin entregant els 150 euros estipulats a l’inici del programa. A canvi, la conselleria reclama als fabricants «més potència, bateries que aguantin sis hores i no quatre, com fins ara, i aparells més resistents a les caigudes», asseguren els responsables del programa d’introducció dels portàtils a les aules.
CODI D’ACCÉS Als centres on a partir d’ara es treballi amb materials digitals, cada alumne rebrà un codi amb el qual podrà accedir als manuals adquirits durant un any, des del netbook o des de qualsevol altre ordinador. Si el professorat de l’institut o col·legi selecciona materials curriculars amb un cost superior als 30 euros, que és el que subvenciona Educació, les famílies hauran de realitzar un ingrés per l’import restant a través del procés que la nova plataforma de materials digitals determini. En qualsevol cas, els alumnes disposaran d’un accés provisional als continguts mentre no facin efectiu el pagament dels corresponents drets.
Educació preveu seguir incorporant continguts a la plataforma de materials digitals els pròxims mesos, de forma que creixi la llibertat d’elecció. Amb tot, la celeritat amb què els editorials de llibres de text s’han sumat a la iniciativa ha sorprès els promotors de l’experiència. La ràpida extensió dels ordinadors ha estat un factor clau per esperonar l’interès editorial en la iniciativa.
JORDI CASABELLA
El Periódico Dijous, 8 de juliol del 2010
Excel·lència educativa
015 anys
ENTREVISTA AMB ROSER SALAVERT
«L’èxit escolar succeeix a l’aula: docent, alumne i continguts en són els protagonistes»
Nova York, la capital dels gratacels, té 10.000.000 d’habitants, dels quals 1.200.000 són alumnes en edat escolar, distribuïts entre 1.400 centres i atesos per 79.000 professors. El 46% d’aquests nois i noies estan matriculats a l’escola pública, en la qual un 13% de l’alumnat no parla anglès i es poden sentir 141 idiomes diferents.
La Roser Salavert, mestra i psicolingüista catalana, fa vint anys que és una de les peces que fa possible que l’engranatge d’aquest sistema funcioni, sense importar si governa Bush o Obama. Avui, directora general d’escoles del districte 3, defensa que l’excel·lència educativa per a tots és una realitat i no solament una utopia. Convidada als Debats d’Educació, va presentar el model que, segons ella, va pel camí d’aconseguir-ho.
Excel·lència educativa per a tothom. D’entrada, sembla impossible.
És possible quan s’evoluciona d’una cultura de conformitat a una cultura en què s’entén que cal retre comptes dels resultats, i quan s’evoluciona d’una cultura d’uniformitat a una cultura de diferenciació de l’aprenentatge per a accelerar el rendiment acadèmic individual.
Evolucionar d’una educació tradicional a una educació per resultats.
A dintre de l’aula tenim tres elements bàsics, que són els que defineixen l’èxit o el fracàs escolar: l’ensenyament, l’aprenentatge i els continguts. Si estan en equilibri, les coses funcionen. En el sistema tradicional, es fa èmfasi en l’ensenyament: a cobrir un currículum que no s’acaba mai i, a més, poc profund. Quan les coses són així, el professor només pot posar-se davant i fer lliçons magistrals. Hi haurà alumnes que podran seguir el ritme marcat i alumnes que no, la qual cosa porta a una cultura escolar conformista. Et conformes que aquells que poden tirant endavant ho facin, i els que no, doncs no. En l’educació per resultats tothom sap on va. És com fer servir un GPS: introdueixes una adreça, saps on has d’anar. Depèn d’on vinguis, faràs un recorregut o un altre. De vegades un es perd, però el GPS et dóna estratègies per a corregir el camí i arribar. Competeixes amb relació a tu mateix, no a un grup. La funció del docent a l’aula és diferent: facilita el camí d’aquest aprenentatge. Vol l’èxit per a tothom.
L’èxit. Què entens per ser un estudiant, un professor o un centre escolar d’èxit?
Als Estats Units, entenem per «èxit escolar» el fet que un professor aconsegueixi que un alumne arribi a unes metes molt definides d’acord amb uns estàndards. Qualsevol alumne és capaç de dir: sé què vull aconseguir i, per a fer-ho, he d’aprendre això. Arribarà a tenir èxit l’alumne que sap el que s’espera d’ell i ho sap explicar. Sempre poso l’exemple d’un esportista o cantant. «Jo vull ser com aquell». Per què? «Perquè sap cantar, perquè surt a Eurovisió…». Llavors t’has de preguntar quines són les habilitats que et fan falta o què has de practicar. Doncs caldria fer la mateixa reflexió en el sentit acadèmic. I què és un professor d’èxit? Doncs el que aconsegueix que els seus estudiants aprenguin a classe. No que arribin al nivell més alt, però sí que tots experimentin èxit escolar. Aquell que treballa amb altres per aconseguir-ho. Pel que fa al centre, tenim objectius mesurables per a saber si ho és o no. Però hem d’aconseguir la implicació de tots els estaments. L’equip directiu posa l’estratègia, la visió i l’estructura que ajudarà la resta a aconseguir el seu èxit.
Alumnes, professors, directors… tots treballen per l’excel·lència, des de l’aula, des del centre. I les autoritats, quin paper tenen?
L’èxit escolar està a l’aula. Jo, com a directora general, des de la meva oficina, no sé què passa allà. Per això, he de garantir que director i professors tinguin lideratge i autonomia. La política educativa dóna el suport per a portar a terme aquest procés. Si tens una política educativa que hi dóna suport, llavors tens una feina sostinguda i massiva. Sinó, milloraràs algunes escoles, només. Hem de crear un sistema d’autoavaluació del centre que garanteixi la continuïtat d’aquesta excel·lència. No cal donar gaires explicacions. És gràcies als resultats que la gent es convenç. A partir del treball i de l’ús del treball hi pot haver un canvi de cultura.
Els estàndards mínims són comuns a totes les escoles?
Hi ha uns mínims per a tothom: els estàndards estatals. No són baixos, però empenyem els centres que busquin objectius mesurables per a aquells que poden rendir més, no solament per als que poden rendir menys. Els alumnes passen unes proves externes de matemàtiques o llenguatge. Els estrangers també passen aquestes proves, però ho fan en una prova de llenguatge equivalent pensada per a ells. I a la de matemàtiques es poden presentar en diferents idiomes. És cert que, a més de problemes de llengua, molts d’aquests estudiants tenen problemes socials. Per a lluitar contra això tenim estratègies com la tutoria no acadèmica: 45 minuts a la setmana tots els professors es troben amb grups de 5 a 10 alumnes que parlen de qüestions no acadèmiques però que els poden afectar en el seu rendiment. A Nova York, anem més lluny d’aquesta avaluació estatal: a més de passar les proves externes comunes, busquem el progrés de cada estudiant individualment. Si ets molt avançat, mirarem si rendeixes igual el curs següent. Es mesura el progrés anual individualment per a cada estudiant i es fa una mitjana. S’avalua el centre, també. Aquesta avaluació de progrés la fa el Departament d’Educació. Cada centre, anualment, obté una nota de progrés, també, que és una combinació de la mitjana del progrés de l’estudiant –60%–, 25 punts pel percentatge d’estudiants que passen proves externes estatals, i la resta de puntuació s’obté pels resultats obtinguts en una enquesta feta a pares, mestres, alumnes… Tots responen les mateixes preguntes sobre disciplina, seguretat, comunicació, entorn, respecte…
Quanta informació! On va a parar?
Tota és pública i anònima. Tothom té accés a tot. L’Estat prepara informes individuals que s’envien als pares i publica llistes de les escoles que no han arribat als mínims. Per cert, si l’escola no compleix els estàndards, poden demanar canviar. Però, a més de donar informació als pares perquè puguin triar, també recomano que es doni als nens. Els percentatges sobre el seu centre s’utilitzen a classe de matemàtiques o de lectura: fomentem la comunicació, ajudem al debat i a generar la reflexió. Pel que fa als centres, és bo estudiar aquestes dades: veure quins són els estudiants, veure els patrons que es repeteixen; si tens un patró problemàtic, ho pots treballar. Intentem que els docents, en petits equips d’investigació, treballin per solucionar problemes concrets detectats.
Informació pública, a l’abast dels pares. Prenen decisions? Té efectes sobre el sistema?
L’escola primària no es tria; s’estableix per zona geogràfica. A partir de dotze anys, ja és optativa i pots triar la que vulguis de tota la zona. Els pares estudien la informació; a part d’aquestes notes basades en les proves anuals, hi ha una auditoria periòdica de qualitat que fa el director general –resultat de visitar l’escola durant dos dies, parlant amb tothom, valorant treballs d’estudiants…–. Els pares tenen molts elements. Part de la nostra feina és educar-los en aquest sentit. Ara s’ha creat un subcomitè de pares del districte per a visitar totes les escoles secundàries abans de decidir. A més, hi ha un conseller d’educació al centre de primària: dóna consell als nens, omple formularis…; també els eduquem perquè estiguin al dia de les escoles, es reuneixin de tant en tant entre ells i amb els directors.
Com poden ajudar les TIC en aquesta educació per resultat?
Són fantàstiques i jo hi crec, però, com tot, s’ha de saber fer servir. Si no, no val la pena. Malauradament hi ha gent que té la tecnologia en un expositor. Si les saps fer servir, fes-les servir bé. Hi ha docents que es posen a fer Powerpoints, és a dir, sessions magistrals. A aquests, per exemple, els proposem que creïn un centre de tecnologia a l’aula, amb un ordinador. Cal que deixi el document a l’escriptori i als estudiants més avançats els digui: «Per què no l’agafes i el modifiques? Fes teva la presentació». Així, aprenen, rellegeixen, adapten…
Aquest sistema, aquestes iniciatives… són exportables al nostre sistema?
Oblida’t de l’entorn. La clau està a l’aula i els protagonistes són els mateixos a tot el món: mestre, estudiants i continguts. El que passi dins de l’aula es pot aplicar arreu. Com organitzes l’entorn, la política educativa…; tot això canvia. Però la manera com el professor i l’estudiant es relacionen és independent del lloc. Per això l’autonomia és tan important.
Autonomia del centre i del professor a l’aula són pilars per a aquest sistema.
Exacte. L’autonomia de l’aula no vol dir que tanques la porta i estàs sol. Ets part d’un equip professional, part d’un centre que t’ajuda a desenvolupar-te. El lideratge del mestre i el lideratge del director van lligats a uns resultats específics. Tot sol no pot. Però, si treballa en un conjunt, amb altres, es més innovador, arriba a coses que sol no pot. A Nova York, les aules s’han tornat aules obertes. Els companys vénen i t’observen. No és inspecció, és observació. Et fan reflexionar. No volem que el professor es trobi sol. És massa bo. Volem que comparteixi coneixements amb altres. No volem provocar judici sinó reflexió i crear una comunicació de professors.
L’arribada d’Obama canvia les coses?
Obama està revisant la llei. El compromís nacional continua. Ara es desenvolupen estàndards més ambiciosos i en coordinació amb països més competitius que els Estats Units. A més, ara es revisaran horaris, salaris…
UOC. 30.06.10
Exàmens Primària
015 anys
Els exàmens de primària, més fàcils
La prova de nivell va ser senzilla | A català van fer un dictat, lectura i comprensió de dos textos i una redacció de 10 línies | No hi havia qüestions d’ortografia ni de sintaxi
“Molt fàcils”. Els alumnes de sisè de primària que ahir es van sotmetre a l’avaluació de nivell, que ha de revelar si han assolit o no les competències mínimes que se suposa que han de tenir per passar a l’ESO, van trobar les proves de llengua catalana i matemàtiques molt assumibles. A les proves de català (o aranès a la Vall d’Aran) i matemàtiques, que es van fer ahir, les seguiran avui les proves de llengua castellana i estrangera (majoritàriament anglès). “Realment no tenien cap complicació”, va explicar ahir la Berta, una alumna de sisè del col·legi Reina Violant del barri de Gràcia, que va assegurar que “la nostra tutora ens havia preparat per a preguntes molt més complicades”. Passats els nervis del primer dia, la majoria d’estudiants de sisè reconeixien ahir que, sobretot, els havia neguitejat el fet que hi hagués un professor o professora “de fora” fent-los la prova.
L’examen de comprensió de llengua catalana es va fer a primera hora del matí, i per contestar-lo els alumnes van tenir 45 minuts. Cada alumne tenia un quadern que després havia d’entregar. El primer exercici va consistir en un dictat. Primer s’havia d’escoltar (estava gravat en un CD) i, després, completar-lo i omplir uns espais en blanc.
Seguidament hi havia dos textos que s’havien de llegir, un de Gerald Durrell, que reproduïm en aquesta pàgina, i un altre titulat Navilis i galions, firmat per Alba Espargaró i aparegut a la revista Cavall Fort. Després de llegir els dos textos, els alumnes havien de respondre una sèrie de preguntes que n’acreditessin la comprensió. En cada una de les preguntes hi havia quatre opcions de resposta i s’havia de marcar la correcta amb una creu.
Finalment cada alumne havia de fer una redacció d’un mínim de 10 línies. En aquest cas el títol era El meu animal preferit (i s’havia d’explicar quin és, com es diu, com és, etc.).
En aquesta prova no hi havia ni preguntes específiques d’ortografia ni de sintaxis. Era només de comprensió lectora.
L’avaluació a què es van sotmetre ahir 66.851 alumnes permetrà comparar les dades amb les de l’any passat, quan es va fer per primer cop, i analitzar l’evolució dels resultats. L’any 2009, en què no hi havia examen de llengua anglesa, els resultats van indicar clarament que una quarta part dels escolars no havien assolit les competències bàsiques de comprensió lectora i expressió escrita en llengua catalana ni de càlcul matemàtic i resolució de problemes.
Les proves no tenen capacitat selectiva, sinó que serviran per reflectir la realitat del coneixement dels alumnes i quins dèficits tenen. Amb l’examen d’enguany sembla que Educació s’ha volgut assegurar que hi hagi molts “aprovats”. No obstant, el conseller Ernest Maragall, que ahir va assegurar que les proves s’havien fet en “absoluta normalitat”, va avançar que els resultats mostraran que “queda camí per recórrer” en la millora de competències bàsiques dels alumnes.
OPERACIONS BÀSIQUES I PROBLEMES SENZILLS PER A LA PROVA DE MATEMÀTIQUES
| Entre les preguntes hi havia sumes i restes de només dues xifres i problemes molt elementals | Els alumnes ho troben “facilíssim”
El quadern de la prova de matemàtiques que ahir van fer els alumnes de sisè començava preguntant quant fan 9 x 7. És a dir, la taula de multiplicar del nou (o del set) que s’aprèn a tercer de bàsica. Després les operacions s’anaven complicant, tot i que molt poc: 32-15?, 60:5? O dir si era més gran 32 o 23.
Els problemes de càlcul també eren senzills i anaven de (a) Si a cada calaix hi caben 9 llibres, quants calaixos necessites per col·locar 36 llibre? a (b) Un llibre costa 8 euros. Si has pagat amb un bitllet de 20 euros, quants euros et tornaran de
canvi?
Les preguntes de completar sèries (10, 14, 18…) tampoc van tenir cap dificultat i les de geometria, igual. Els problemes més complicats, potser, van ser els de càlcul de superfícies, tot i que els alumnes, en general, ho van trobar tot molt fàcil i els professors asseguraven que en els últims dies s’havien fet exercicis semblants per preparar bé aquesta prova. “A mi m’ha anat molt bé i he tingut temps suficient per respondre-ho tot”, va explicar l’Alba, una alumna de Tiana que va explicar que la matèria que els havien preguntat la tenien molt ben estudiada.
Fins i tot la d’idioma estranger, que era la que més temien.
Aquest examen va consistir en tres parts. En una primera s’havien d’escoltar dos textos orals, gravats en CD, i, després respondre a unes preguntes per veure si s’havien entès. Les altres dues parts van ser més o menys el mateix, però sobre la base de dos textos escrits, un dels quals, una postal enviada des de Tarragona, que reproduïm en aquesta pàgina. Van tenir 45 minuts per fer-ho.
A la prova de castellà també en primer lloc van haver d’escoltar un text oral i, després, omplir els buits del mateix text escrit per veure si s’havia entès. Després van haver de llegir dos textos més: un fragment adaptat de Tom Sawyer, de Mark Twain, i una descripció sobre la reproducció de les tortugues. En tots dos casos van haver de demostrar que havien comprès el text responent a una sèrie de preguntes.
La prova de castellà, per a la qual també van tenir 45 minuts, va acabar amb una redacció d’un mínim de deu línies on havien d’explicar una sensació de por. “Explica una situació en què hagis experimentat por. Explica què va passar, on eres, amb qui, etc.”, deia l’enunciat.
L’any passat els resultats de la prova de llengua castellana van evidenciar que un 30% de l’alumnat no havia assolit les competències bàsiques de comprensió lectora i, per tant, que trenta de cada cent nens i nenes catalans d’11 i 12 anys no estaven prou preparats per passar a l’ESO.
L’anglès, menys fàcil
La prova d’anglès és, de les quatre que s’han fet, la que va costar més als alumnes, segons va explicar la Montse, una mestra de primària Lleida. En la seva opinió la comprensió oral va ser la principal dificultat.
L’anglès ha estat, aquest any, la principal novetat de l’avaluació de nivell programada per Educació i on, a parer d’aquesta mestra, es registrarà el pitjor resultat.
L’any passat, que va ser la primera vegada que es va fer aquesta prova de nivell, es va posar en evidència que una quarta part de l’alumnat català no tenia el nivell mínim en aquesta matèria.
Els exàmens, elaborats pel Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu, seran corregits per docents de fora del centre escolar al qual està adscrit cada alumne. Els resultats es donaran a conèixer als col·legis i a les famílies però seran estrictament confidencials.
Avui. 06.05.10
Pel·lícula: L’escriptor
015 anys
Roman Polanski continua oferint-nos unes històries inquietants, plenes d’ombres que semblen amenaçar-nos. Pocs com ell saben crear el clima que necessita el relat que ens explica i fer-ho sense recórrer a trucs de guinyol. Reviseu una joia com “La semilla del diablo”, penseu que hauria passat si aquest guió hagués caigut a les mans d’algun d’aquests directors que fan jocs artificials amb quatre encenalls i amb la pòlvora mullada i entendreu la traça d’aquest home, deixeble –hereu del gran Hitchcock, que ha tingut una vida molt plena d’alts i baixos i amb vivències esgarrifoses de debò que han omplert les pàgines més tèrboles de la premsa mundial.La pel·lícula ens explica la història d’un escriptor amb poc èxit que accepta redactar la biografia d’un primer ministre anglès que podem identificar amb Tony Blair. El seu antecessor en les feines literàries va ser trobat mort en una platja i no acabem de saber si va ser un accident, un suïcidi o un assassinat. El nou escriptor comença a investigar i va descobrint una trama fosca, on ningú juga prou net i que el pot portar a les portes de la mort, com va passar al primer literat.
El paper principal l’interpreta Ewan McGregor, que cada dia és més bon actor, i l’acompanyen Pierce Brosnan, Olivia Williams, Kim Cattrall i el sempre encertat Tom Wilkinson. Cal prendre nota de la breu intervenció d’Eli Wallach que, tot i els anys que té, continua actiu. En Wallach, ell tot sol, és una pàgina de la història del cine.
El paisatge, les cases i els hotels on viu el nostre protagonista tenen un gran protagonisme, natura seca i inhòspita, onades desfermades, cels grisos, espais tancats, massa polits però que amaguen el misteri que rodeja la trama, una història que es va complicant fins arribar a un desenllaç que Polanski filma magistralment en un fora camp que és tota una lliçó de cine.
Tant se val, si la pel·lícula parla del Blair que tots coneixem, l’home que va ser l’esperança del socialisme mundial quan va iniciar el seu mandat i que va mentir tot el que va voler i més per ficar-nos en una guerra que encara cueja.
El que val la pena és contemplar com a mesura que avança la pel·lícula la reflexió sobre els mecanismes del poder va passant per davant del seu possible referent polític.
Direcció: Roman Polanski
Guió: Robert Harris i Roman Polanski; basat en la novel.la “El poder en la sombra”, de Robert Harris
Fotografia: Pawel Edelman
Intèrprets: Ewan McGregor, Pierce Brosnan, Kim Cattrall, Olivia Williams, James Belushi, Timothy Hutton, Eli Wallach, Tom Wilkinson, Robert Pugh
Durada: 128′
Guió: Robert Harris i Roman Polanski; basat en la novel.la “El poder en la sombra”, de Robert Harris
Fotografia: Pawel Edelman
Intèrprets: Ewan McGregor, Pierce Brosnan, Kim Cattrall, Olivia Williams, James Belushi, Timothy Hutton, Eli Wallach, Tom Wilkinson, Robert Pugh
Durada: 128′
Els drets de llegir
015 anys
En el bloc de l’Escola Pia de Catalunya han penjat l’article: Els deu drets del lector de Daniel Pennac.
Val la pena fer-li una ullada tant pel continguts com per les il·lustracions!
Cliqueu: El goig de llegir
Ser adolescent
015 anys
«Ser adolescent significa ser feliç»
Jaume Funes: Psicòleg. Escolta els adolescents des de fa més de 30 anys i acaba d’editar ‘9 ideas clave. Educar en la adolescencia’, una espècie de manual amb pistes per afrontar aquesta complicada edat en què els xavals es pregunten qui són i què hi pinten en aquest món.
Una vegada, Jaume Funes (Calataiud, Saragossa, 1947) va preguntar a una noia de 16 anys què era per ella un «consum responsable» de marihuana, i la noia li va respondre: «Igual que quan vas de marxa no t’emportes els llibres, a l’anar a classe no t’emportes els porros. Tot al seu temps». Funes comprèn el pensament dels adolescents perquè es dedica a escoltar-los, tant els marginals com els elitistes, o els que no són ni una cosa ni l’altra. Diu que així els entén.
–Els adolescents d’ara són diferents dels de fa 30 anys?
–És que fa 30 anys no existia l’adolescència, excepte per a alguns, els que podien estudiar i ajornar uns quants anys l’assumpció de responsabilitats. Per a la majoria, tenir 13 o 14 anys significava escombrar cada dia un taller mecànic, ser a la cadena de muntatge d’una fàbrica o cuidar els germans petits.
–Ara sí que existeix.
–L’adolescència és obligatòria des de fa gairebé 25 anys. La societat ha decidit que entre els 13 i els 18 anys, el període en què una persona passa de nen a adult, els individus s’han de dedicar a ser adolescents. Són persones amb capacitat sexual i aptituds per relacionar-se, però els adults no saben què fer amb ells i els han buscat un entreteniment: ser adolescents.
–I què significa això?
–Significa ser feliç, divertir-se, passar-s’ho bé, estudiar, somiar, experimentar, descobrir mons, afirmar-se com a individus. Com que no treballen, no són necessaris en el sistema productiu i, en conseqüència, es dediquen a ser adolescents. Fa 30 anys, escombraven un taller i es convertien en adults. No tenien temps per a històries, encara que, com ara, havien d’esbrinar qui eren.
–Com ho esbrinen els d’ara?
–A través de les xarxes socials. Abans es miraven al mirall buscant-hi una identitat, ara pengen les seves fotos a Internet i intenten que els altres els ajudin a respondre a la pregunta de qui sóc jo.
–Les xarxes els donen identitat?
–Els ajuden a assajar identitats diverses. Abans només en tenien una. Ara en poden trossejar diverses, inventades o no, igual que fan els adults. Com que no s’aclareixen, fan provatures: avui vaig de provocadora, demà de Lolita, demà passat em presento com a estudiant modèlica i empollona… Estan molt confusos.
–És una etapa de confusió.
–Per definició, és una època de malestar, de desencaixar. De sobte no se sap qui s’és ni què se serà. Tenen quatre anys per aclarir-se. Les seves tres preguntes clau són: qui dimonis sóc?, què faré amb la meva vida? i què hi pinto jo en aquest món?
–Les qüestions eternes.
–Eternes. Els nois de 15 anys abans intentaven construir la seva identitat a partir de la seva feina. Ara estan obligats a anar a classe, a ser feliços i a descobrir-se a si mateixos a través de l’oci. No són comparables, però els seus problemes són els mateixos, encara que des de fa decennis es diu que els adolescents cada cop són més violents, agressius i irresponsables.
–Vostè no els veu així.
–Ells no s’inventen res. Aprofiten al màxim la societat de la comunicació i la porten a l’extrem.
–Els veu més madurs que abans?
–Tenen més capacitat per ser responsables, una altra cosa és que els deixem ser-ho, o que els interessi comportar-se així. Tenen més formació, més experiència, més relacions, han vist més món. Disposen de més potencial, però en una societat que només accepta dues categories –o nens o adults– ells no hi encaixen.
–No hi encaixen.
–No. D’aquí vénen les contradiccions del Govern sobre els anticonceptius d’emergència o sobre l’avortament. Una noia de 16 anys pot decidir si s’opera a cor obert, però no si és mare o no.
–No tenir autonomia econòmica, els fa ser una mica irresponsables?
–Els fa ser una mica caradures. Com que no han de pagar res, i si s’ho munten bé els ho paguen tot, es converteixen en vividors, en el bon o mal sentit de la paraula. Depenen feliçment de l’economia adulta.
–Falla alguna cosa en tot això?
–Els adults s’han d’aclarir. Tenen una dificultat enorme per entendre què els passa als seus fills i existeix una gran tensió entre ells, sigui quin sigui el seu nivell econòmic. En el rerefons d’això hi ha la fràgil vinculació entre pares i fills.
–¿Fràgil vinculació?
–Els motius pels quals s’és pare són fràgils. Es tenen nens ikea. Mentre són petits, són molt macos, però quan arriben a l’adolescència, apareixen grans problemes, perquè no han construït uns valors ètics entre ells. Són nens estèticament estimats, però no íntimament desitjats.
–¿I què suggereix?
–Jo faria una revisió profunda del motiu pel qual les parelles tenen fills. Moltes vegades la motivació té més a veure amb insatisfaccions, por a la soledat o modes socials que amb verdaderes construccions ètiques sobre per què jo decideixo portar una criatura al món, algú que canviarà la meva vida.
El Periòdic de Catalunya 7/6/2010
L’entrevista d’ ÁNGELS GALLARDO