Educació Primària

Sebastià Sorribas, escriptor És un dels autors de literatura infantil i juvenil més reconeguts a casa nostra, especialment per la seva novel·la El Zoo d’en Pitus. Hem xerrat amb ell sobre els seus personatges, els canvis en la mainada d’abans i d’ara, i el gust per la lectura.

«Jo sóc lector perquè a casa meva llegien!»

No podem començar de cap altra manera: com és possible que una novel·la infantil es mantingui durant més de 40 anys i amb més de 40 edicions, com El zoo d’en Pitus?

Sebastià Sorribas: Sí… ara acabo de rebre la 44! Suposo que hi ha diverses explicacions possibles… Quan els mestres m’expliquen els comentaris i les reaccions dels nens i les nenes lectors, em solen comentar que és un llibre que els enganxa de seguida, des del primer moment; també parlen d’un llenguatge ric i alhora planer. De fet, jo vaig ser el primer sorprès! Quan vaig escriure el llibre, ja el devia portar a dins, però no vaig pas preveure aquest gran èxit. Suposo que hi ha alguna cosa que també té molt a veure amb l’època aquella, el 65. Ens començàvem a veure les orelles democràtiques, i a la nostra societat hi va haver un ressorgir increïble, moltes ganes de fer coses, ganes de canvis, i de treure’ns de sobre tota aquella porqueria de tants anys. Aquest ressorgiment també hi és una mica, al llibre.

El Zoo d’en Pitus continua sent un best-seller, i un llibre molt present a les escoles, malgrat els anys i els canvis que hem viscut: molts dels nostres nanos ja no van en colla, per exemple.

És cert, però mira, els nens de la història, tot el que fan per salvar l’amic ho fan seriosament, entens? Ho fan amb molta convicció, tots hi treballen, demanen ajuda, i ho fan molt seriosament, i se’n surten. Crec que els lectors actuals veuen que podria ser real, que ells també podrien intervenir en una història així. Els crítics també parlen de certs ingredients formals i tècnics, però amb tota la humilitat, jo crec que, més que fórmules literàries d’èxit, aquesta novel·la té el mateix que es necessita per ballar la Bamba…gracia y salero!

Creu que, actualment, aquestes obres podrien tenir algun tipus de reserva pedagògica? Els nens i les nenes d’avui no juguen sols al carrer, ni solen empaitar animals que es convertiran després en els seus trofeus, com passa en alguna de les seves novel·les…

Sí, això ha canviat molt. Ara tenen uns costums i una manera de divertir-se molt diferent. Nosaltres érem nens de cinema, de programa doble…

I sobretot de colla, oi?

De colla i de jugar al carrer. Tot i que la colla, era una eina de doble tall! Per una banda, als nens ens anava molt bé, perquè teníem un món propi on els adults no s’hi podien ni ficar. Això era positiu, i era una mena de formació. Però també tenia aspectes negatius, perquè érem colles molt violentes, començant pel cap de colla; sovint hi havia pinyes i de seguida anàvem a cops de pedra amb els del costat. I també eren colles molt masclistes, molt.

Alguns personatges seus com el Manelitus, o el Pelat, no són pas líders, oi?

Ui, a les colles en què jo anava no els haguessin acceptat de cap de les maneres. En aquest aspecte, la colla era elitista. En Manelitus és un element anarquitzant, és un despenjat; va a la seva, és molt independent, no individualista sinó independent, i sovint aquest tipus de nois, que es consideraven una mica volats, les colles no els volien.

I, des de la realitat actual dels nous lectors, no hi ha sorpreses i preguntes?

Solen dir-me que El Zoo d’en Pitus és intemporal, però sí que hi ha coses de l’època que sovint em pregunten, com ara: com és que els nens van a demanar permís al mossèn? Home, en aquell temps, si volies fer qualsevol cosa al carrer havies de demanar permís al mossèn! Si no, no hi havia res a fer; el permís del capellà tenia molta importància i molt de sentit, encara que no fossis religiós. I, això, als nens d’ara els estranya molt, perquè el context no és el mateix. Una vegada, l’editor em va proposar suprimir-ho, però això ja està escrit; que els nens no ho entenen? Que s’espavilin i ho preguntin al pares, o als avis!

La seva trajectòria, el va portar també a ser mestre, oi?

Bé, quan tenia tretze o catorze anys, feia classe als nens i nenes de deu o onze, que anaven a l’escola, que aprenien a escriure però no a llegir, perquè els escrivien coses a la pissarra i ells anaven copiant, però no sabien què copiaven. Més tard vaig treballar en un orfeó, i allà vam començar a muntar festivals infantils, i vam fer els Pastorets d’en Folch i Torres, amb 60 criatures de 6 a 14 anys.

Tot això ja era una bona escola…
Oi tant! I després, quan vaig fer de mestre, em va estranyar el poc coneixement directe dels nanos que tenien els mestres. Jo ho vaig ser tres anys, i evidentment no en vaig aprendre, perquè de mestre, en saps a còpia de molts anys. Però com a tutor, jo coneixia molt més els nens i nenes que no pas ells. Vaig tenir un desengany força gran: totes aquelles teories, i tot allò tan parlat del grup-classe, per exemple, a la pràctica no ho veia per enlloc.

I la situació actual de l’educació, com la valora?

Doncs mira, últimament a mi el que m’ha sorprès molt són les escoles rurals. Aquest any n’he visitat moltes, i la manera com conviuen i com treballen m’ha agradat molt. Penso que moltes escoles rurals han anat molt més enllà del que es preveia. Tenen pocs nanos, i treballen de manera que aconsegueixen un horitzó més ample col·laborant amb els pobles del voltant, a un radi de 10 km: així, si es fan amistats i un nen o una nena vol convidar a un company de classe, el poden anar a buscar perquè estan a 10 minuts del poble.

És més vocacional aquest mestre que no pas el mestre d’una escola més tradicional o de zona urbana?

Suposo que són diferents… Aquí també he trobat mestres de molta qualitat. Vaig anar per exemple a una escola de Teià, al Maresme, i allà la seva realitat és diferent… vaig preguntar a una de les mestres, «aquests nens, que són de Gàmbia?», i em va dir «no, aquests són catalans, els de Gàmbia són els seus pares». Ho tenen claríssim, i ho treballen molt bé.

Com valora que moltes generacions, com ara la meva, hagi llegit El zoo d’en Pitus en una quarta, cinquena, sisena edició, i ara expliquem o llegim aquesta història als nostres fills?

L’altre dia, pel carrer, una senyora que anava amb una nena de 7 o 8 anys, em va dir «ai, no sabia que vostè era d’aquest barri. Miri, de petita m’havia agradat tant, tant…! I ara la meva filla aquí presente l’està llegint i també li agrada moltíssim…!»

I com ho viu, això?

Jo el que veig és que molta gent encara s’emociona quan em parla del llibre, i diuen que els va marcar molt. Quan va sorgir l’escola catalana, s’hi feia iniciació a la lectura, i El Zoo d’en Pitus es va vendre molt, perquè era el llibre que trobaven més senzill. Molts castellanoparlants, i catalanoparlants també, és el primer llibre que van llegir.
Dona, és una cosa per estar content. A mi no m’agrada dir que sóc modest, així que con perdón de la modestia, puc dir que és una cosa per estar més que content, tu diràs!

I aquests nens i aquestes nenes d’avui, saben llegir? Ho fan amb bona comprensió, i en gaudeixen?

Crec que sí, però és molt important que tinguin llibres adequats al seu nivell, que els agradin i que ells mateixos puguin descobrir i triar. Que els tinguin a l’abast, i que puguin llegir molt. A les escoles fan molta feina, molta més que a les famílies. El fet és que tota aquesta feina que fan a les escoles d’iniciació a la lectura, doncs resulta que sovint no té continuació més tard, hi ha com un buit en què deixen de llegir. Tot i que aquesta feina de les escoles demana continuïtat, jo vull creure que quan aquests nens i nenes siguin una mica més grandets, si han tingut la llavor aquesta de la lectura de petits, llavors llegiran.

I a casa què podem fer per fomentar aquest amor per la lectura, i per la literatura?

Doncs, en primer lloc que les famílies llegeixin. Jo sóc lector perquè a casa meva llegien. Ara l’escola fa una cosa substitutòria, intenta, i a vegades ho aconsegueix, que els nens i nenes llegeixin. Però això ho haurien de fer les famílies, i si les famílies no llegeixen… llavors què? El més important és això, és la base. També hem de tenir en compte que tots els nanos són diferents, i tenen els seus propis interessos. Però si a casa es viu la literatura és fàcil que, facin el que facin, els nens tinguin el cuc a dintre per sempre.

Eva Martínez: Portada del Viure en família 2