Educació Primària

Neus Castellano: “Detesto el tòpic de la grisa bibliotecària amb ulleres”

Amant dels llibres. Intenta millorar els hàbits de lectura de la gent des de la direcció d’una petita biblioteca de Barcelona

En aquella època, a Xàtiva, hi havia una papereria que era l’únic lloc del poble on es podia comprar llibres, i la portava un senyor alt, una mica gran, que cada tarda que li havia de dir que no ho feia amb la seva expressió més bondadosa. Per esmorteir.

–El meu avi, un dia, em va comprar en aquella botiga un dels llibres de Los cinco, i després un de Las mellizas en Santa Clara. Llibres de Bruguera, que era l’únic que tenia aquell senyor. Només de Bruguera. I des d’aleshores jo cada setmana passava per allà preguntant si ja havia arribat la comanda de Barcelona. Perquè d’allà venien els llibres. El senyor Vidal, ara me’n recordo, el senyor Vidal. La quantitat de vegades que em va haver de dir que no.

–I 30 anys més tard està a càrrec de la seva pròpia biblioteca…

–Per a mi és el que suposo que deu ser per a un diabètic treballar en una pastisseria. Veure i no tocar.

–I veure com els altres se’n llepen els dits.

–Bé, no sempre… jo crec que tenim una missió social. Hi ha molta gent, per exemple, que ve amb el catàleg complet al cap: «¿Té El codi Da Vinci?» «¿Té L’església del mar?» «¿Té El noi del pijama de ratlles?» I és aquí quan entres tu, quan entra la missió social i li dius a l’usuari: «Endugui’s això», i li treus El nom de la rosa. O gent que ve buscant una novel·la històrica i tu els recomanes Mirall trencat, de Rodoreda. Perquè pugin un esglaó. Hi ha gent que ve més oberta als consells, i gent que ve directament a demanar-te un llibre en concret. Recordo una vegada, per exemple, que va venir una senyora i va dir: «Doni’m alguna cosa per llegir». «¿Però què?», li vaig dir jo, i li vaig preguntar què li agradava. «Tant me fa el que em donis, qualsevol cosa». Després vaig saber que tenia depressió. El metge li havia aconsellat que llegís.

–De manera que el que més li agrada és la secció de préstecs.

–Sí. De tot el que es pot fer aquí és el que més m’agrada. A Com una novel·la, Pennac escriu, no és literal, compte, escriu si fa no fa que quan tu regales un llibre esperes que l’altre hi vegi alguna cosa de tu, en aquell llibre; i al taulell de préstecs, i només al taulell de préstecs, poden passar coses com que arribi algú a demanar un llibre que tu has llegit, o que tens ganes de llegir, o que just acabes de comprar, o que precisament en aquell moment estàs llegint, i de sobte allà es crea una espècie de complicitat. No sé si m’explico.

–¿Li queda temps per llegir?

–¿No veu les ulleres que faig? Fins fa poc vivia a Vilafranca del Penedès i tenia una hora i mitja de tren per llegir. Una i mitja a l’anada i una i mitja a la tornada. De fet, gairebé tota la vida, o almenys des que tenia 18 anys… gairebé sempre he tingut hores de transport públic per llegir. Per anar a estudiar, quan anava a la universitat, vull dir, tenia una hora de lectura. De Xàtiva a València. I ja no visc a Vilafranca, ja fa temps que ens vam mudar aquí, a Barcelona, i d’alguna manera sí: trobo a faltar aquest temps.

La Neus té una filla de 4 anys que li va fer la foto per al Facebook. Com que viu i treballa a la mateixa zona, a vegades passa pel costat del conjunt monumental de Miralles, a l’avinguda d’Icària, i l’admira. L’aprecia. «Crec que alguna vegada, en alguna enquesta, va ser escollit el pitjor monument de Barcelona, però a mi m’agrada». El seu treball a la Xavier Benguerel és, de moment, la culminació d’un camí que va començar quan fa vuit anys va arribar a Barcelona: va començar fent substitucions («crec que va ser una de les millors èpoques. Vaig passar per 24 de les 27 biblioteques que hi havia a la ciutat en aquella època») i, més tard, diu:

–Vaig ser directora d’una biblioteca petita, després d’una de mitjana i ara d’una de gran. I no sóc una dona grisa i avorrida i amb els cabells recollits i que du ulleres enormes.

–¿Com diu?

–Hi ha un tòpic que encara té la gent i és el de la bibliotecària grisa que es passa la vida tancada llegint. I no. Jo m’hi rebel·lo. Just ahir, a Polònia, en un d’aquells gags de Bob Estatut, apareixia una bibliotecària i era justament això. Tal qual. Estava veient el programa i vaig dir: «No pot ser». Em va recordar una portada de la revista Qué leer, en què havien tret una dona amb unes ulleres enormes. És això, un tòpic. Les biblioteques i les bibliotecàries hem canviat.

–El senyor Vidal hi estaria d’acord.

–El senyor Vidal es va morir fa un parell d’anys. Recordo un dia, poc abans que es morís, que estava parlant amb la meva mare i ella em va dir que se l’havia trobat pel carrer. Li va preguntar si seguia llegint tant com quan era petita. I la meva mare li va respondre: «¡Miri si ha seguit llegint que ara és bibliotecària!» Suposo que li devia fer il·lusió.

Mauricio Bernal El periódico

Dissabte, 19 de juny del 2010

Un nen no pot perdre el respecte ni als pares ni als mestres

Miguel Clemente (Madrid, 1960) és un influent especialista en l’anomenada síndrome de l’emperador.

–¿Síndrome de l’emperador?

–El solen patir els infants amb excés d’atencions i dedicació desmesurada. Si no se’ls exigeix cap esforç es converteixen en tirans. El nom prové de la política xinesa de tenir només un fill. Quan creixien, no volien estudiar, ni entrar al mercat laboral, ni assumir la més mínima responsabilitat.

–¿Com es comporten?

–La seva conducta és problemàtica, d’oposició total als pares, als quals agredeixen psicològicament i fins i tot físicament. Són molt egoistes, no tenen capacitat d’empatia i presenten una baixa tolerància a la frustració. Només lluiten per al profit propi. És la generació del jo. S’aïllen radicalment, no accepten ser adults. Al Japó es va denominar el fenomen otaku, que consisteix en el recolliment en un món infantil. És el fet de no voler créixer, el que anomenem la patologia de Peter Pan.

–¿Com influeixen els mitjans de comunicació en els adolescents?

–El valor que predomina a les sèries, als dibuixos, als videojocs i a les pel·lícules és el consum.

–¿Quines alarmes desperta aquesta conducta de la síndrome de l’emperador?

–A Espanya, ens estem acostant a 100.000 denúncies de pares que han estat atesos en centres mèdics d’urgències per maltractaments de fills entre 14 i 18 anys. Això és la punta de l’iceberg. La xifra és més gran de la que arriba a les fiscalies. Molts no els denuncien, demanen ajuda als serveis socials.

–¿Com s’arriba a aquest extrem?

–El nen no pot perdre el respecte ni als pares ni als mestres. A poc a poc els van deixant fer el que volen. Es comença per l’hora d’anar a dormir, continua amb el que mengen, després no els obliguen a esforçar-se en els estudis i acaben agredint les figures més febles que tenen al seu voltant. Les mares i els avis són les primeres víctimes.

–¿On es perden els pares?

–Hem creat una societat en què no es valora l’esforç. Si alguna matèria costa és un problema de qui ensenya i no de qui aprèn. Es dóna més importància a l’oci i a la diversió que no al fet d’afrontar responsabilitats socials.

El Periódico. 27.04.10