Educació Primària

Maria Lluïsa Ferrerós: “El càstig perquè sigui efectiu ha de ser excepcional”

La psicòloga infantil Maria Lluïsa Ferrerós, autora del llibre Castigat!, Diu que a més ha de ser coherent i d’acord amb el que ha fet el nen.

Com corregir els comportaments dels nens i els adolescents? Quin tipus de càstig és realment més efectiu? Aquestes són algunes qüestions que la psicòloga infantil, Maria Lluïsa Ferrerós, desgrana en el llibre ‘Castigat!‘ (Editorial Columna). Ferrerós, llicenciada en la Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona, posa sobre la taula diferents alternatives educatives i defensa la necessitat que els càstigs siguin educatius.

En el llibre parla de diferents modalitats i mètodes de càstig. Avui és possible educar un nen sense castigar?

El llibre va començar perquè el càstig de moda que ara apliquen els pares és ‘et deixo sense’ … televisió, mòbil, videoconsola, etc. És com si als pares no els agradés castigar amb els càstigs d’abans, més opressius o humiliants, i llavors aquest tipus de càstig, deixar sense privilegis al nen, els sembla més modern.

I és efectiu?

Deixar sense privilegis funciona una o dues vegades i després deixa de fer efecte. El problema és que quan em consulten els pares ja no saben què treure més el nen perquè els han deixat sense res i el nen no reacciona. Estem educant amb un càstig que no funciona però un càstig educatiu, a diferència del humiliant o físic, és el que funciona perquè implica un esforç per part del nen. És una conseqüència pedagògica perquè fa reflexionar al nen.

Per què els pares opten per aquest càstig de moda?

Sembla que els pares actualment tenen por que el nen s’enfadi, es rebot o es traumatitzi. Els càstigs pedagògics i les conseqüències educatives no traumatitzen a ningú, a més els nens necessiten que hi hagi un límit amb un grau d’esforç perquè aprenguin per on han d’anar perquè llavors no funciona. Però potser aquesta por ve del sentiment de culpa dels pares que no estan prou amb els nens, o van molt estressats i no els fan cas, i l’únic que s’atreveixen és a deixar-li, per exemple, sense televisió dos dies.

Un altre dels problemes en l’educació és que alguns pares volen ser amics dels seus fills?

Els pares ara pretenen tenir molta confiança amb els seus fills i anar molt d’amics però això no funciona. El nen ja té els seus amics i els pares tenen una responsabilitat més gran que és educar. El nen no té criteri suficient per saber el que li va bé i no li va bé, i l’han de tenir els pares.

Com han d’educar els pares?

El pare ha de ser una persona que guiï el nen, que sigui el seu ancoratge emocional i la persona de referència. És bàsic que el nen tingui respecte, admiració i confiança cap als pares. Jo sempre dic que el pare quan arriba a casa s’ha de posar l’uniforme de capità de vaixell o de pilot d’avió, i tenir clar que ha de controlar la situació i donar la sensació al nen que els pares saben on van, tenen una direcció molt clara i que no trontolla. I quan diu no, vol dir no. Si el nen s’enfada té dos problemes. Enfadar i desenfadat. Però el no continua estant.

Llavors és important saber dir que no?

El no cal guardar-lo per les coses importants ja aquestes edats, des que tenen dos anys fins a 15, el més important són les faltes de respecte perquè les faltes de respecte si no s’ensenyen en comptes de desaparèixer augmenten. I a més perjudiquen els nens perquè no aprenen a ser una persona solidària, respectuosa, col·laboradora i el dia de demà ningú els aguantarà. Per tant, si nosaltres no els ensenyem després ningú voldrà ser el seu amic. Això és molt important perquè en aquesta vida si no hi ha respecte i no hi ha confiança no pots fer res.

Com poden aconseguir això els pares?

Sent coherents, ferms i conseqüents. Però això implica evidentment un esforç.

En el llibre també analitza diferents càstigs i com aplicar-los en funció de l’edat del nen. Realment com ha de ser un càstig perquè sigui efectiu?

El càstig ha de ser excepcional en el sentit que no es pot estar castigant al nen cada cinc minuts. També ha de ser coherent i d’acord amb el que ha fet el nen. És important que quan els pares castiguin estiguin calmats i no histèrics ni nerviosos. El càstig també ha de ser dissuasori, no val treure privilegis sinó que ha ser una acció immediata que al nen li costi un esforç. Tampoc cal amenaçar el nen amb un càstig que mai es complirà perquè llavors és incoherent. Després mai cal aixecar el càstig, s’ha de complir.

En el cas que els pares provin diferents càstigs però no funciona cap. Què poden fer?

Primer han de parlar amb els seus fills. Els nens asseguts i els pares de peu, amb l’uniforme de capità. Allà tota la tripulació. I a casa posaran unes normes, les van a escriure en una cartolina que estigui visible i les van a treballar. I cada cosa tindrà una conseqüència. Aquí la clau de l’èxit serà l’actitud. Els pares han de ser un equip i tenir clar que són els capitans i que transmeten seguretat. Després les pautes cal anar adaptant i cal fer un vestit a mida per a cada nen perquè el mitjà no funciona igual que el major, i moltes vegades les receptes màgiques no solen funcionar perquè per a un nen si que funciona però no per l’altre.

També un dels càstigs més polèmics és el físic. Des del seu punt de vista són admissibles els càstigs corporals?

Tampoc em sembla bé que estigui prohibit. Penso que no calia. Cal diferenciar diverses coses. Una cosa seria el maltractament físic, és a dir, quan un de forma conscient amb premeditació i traïdoria va ‘a carregar’ a aquell nen. Òbviament això és el que hauria d’estar regulat pel codi civil. Una altra cosa és que de forma controlada i educativa es decideix en un moment donar una bufetada al cul, això és molt diferent. Una altra cosa és la bufetada. Per a un nen de vuit anys és molt humiliant i realment l’únic que s’aconsegueix és que et tingui ràbia i no aprengui res.

Fa uns dies es publicava un estudi en el qual s’assenyalava que els nens prefereixen ja més les xarxes socials que les joguines. En una societat marcada per les noves tecnologies, amb els mòbils o les videoconsoles, ara és més difícil educar que abans?

Ara costa molt més perquè posar límits als nens d’avui en dia és molt difícil ja que tenen tot il·limitadament.

Vostè també comenta en el llibre que educar és a llarg termini, però des de quan els pares han de començar a educar?

A l’any i mig ja s’ha de començar a dir que no. També és important educar en la realitat. No es pot educar al nen per a un món irreal i virtual que no existeix. Jo crec que l’educació també és sentit comú.

En tot cas l’educació continua sent la màxima responsabilitat dels pares, no?

L’escola ajuda òbviament. Fa un treball molt important però mentre són petits valors com el respecte es treballen a casa. Si a casa no hi ha respecte el nen al col·legi tampoc respecta als professors. Jo crec que és un equip però el pes més important el tenen els pares i han de treballar-.

Jesús Sancho La Vanguardia 19/10/2011

Pot volar un cranc?  (Àlbum il·lustrat)

“Amb freqüència la diferència entre el possible i l’impossible es redueix a la tenacitat de certes persones per no rendir-se davant la primera evidència.”

Pot volar un cranc?
Per què les prunes negres són vermelles quan estan verdes?
Per què separat s’escriu tot junt i tot junt s’escriu separat?
Per què si algú té la raó hem de donar?
On està el que no existeix?
L’acte de preguntar potser sigui en si mateix un acte de saviesa.
Qüestionar i qüestionar el perquè d’allò més trivial potser signifiqui fer un ús immediat de la intel·ligència.
Preguntar és raonar abans d’obtenir una resposta.
L’acte de preguntar comença a cobrar importància i naturalitat si ho comparem amb les conductes adquirides o generades errònia i pedagògicament anys enrere.
Quan estava en tercer grau preguntar significava o no estar prestant atenció o no haver comprès l’explicació de la mestra.
Així m’ho ha demostrat algunes docents el nom no puc recordar.
La veritat és que el que pregunta s’anima. Qui pregunta desafia.
El que pregunta és valenta.
El que pregunta és il·luminat i molt abans de ser-ho, el que pregunta ha aconseguit encendre en la seva ment una facultat humana exquisida per excel·lència.
La capacitat de confirmar allò que el sorprèn. D’esmicolar aquest fenomen que val la pena conèixer.
Preguntar exigeix ??un viatge intel·lectual des de la comprensió cap a l’aventura de l’enteniment.
Algunes obres no generen preguntes. ¿A qui li importa la probabilitat de la realitat quan la versemblança desplega els seus encants?
En relació amb la literatura infantil, de vegades, preguntar pot significar un joc entre el lector i l’escriptor.
Entre el text i l’imaginari de qui el llegeix.
Entre el llibre com a obra d’art i l’humà com a receptor de la bellesa en les paraules, de l’atracció a les imatges.
En el llibre Pot volar un cranc? les escriptores Graciela Repún i Florència Esses que és un fet menor que un cranc no pugui volar.
Que si el lector és un nen obert a la fantasia tot l’il·lògic o improbable és possible.
D’aquesta manera el text ens farà imaginar l’existència de polls en una puça o la imminent inundació que provoca un cocodril.
Conegudes i destacades persones de la cultura participen en aquest llibre per mitjà de les originals il·lustracions de Javier Peña que complementen el text en interpretar les preguntes de manera diferent i rupturista.
Preguntar per sentir la curiositat d’allò que mereix als nostres ulls ser descobert.
Per creure que mai serà increïble que pugui una tortuga salvar el món.

Segell: Oceà Travessia
Col·lecció: Els àlbums
Autors: Esses, Florència / Repún, Graciela
Il·lustracions de Javier Peña