Bloc de la biblioteca de l'Escola Pia de Tàrrega Puntedu
Cicle Infantil
Amb qui llegeixes?
115 anys
Inserir els llibres en la vida quotidiana, clau per estimular els nens
Cooperativa Abacus. Ahir. Una nena, després de passar per la secció de peluixos, exclama: «Mira, llibres!». Els seus pares, d’esquena, continuen buscant entre les nines. Aquesta escena va ser l’excepció. La majoria de visitants de la secció de llibres infantils i juvenils van ser pares i mares acompanyats dels seus fills i tan interessats com ells en un nou volum que satisfés la seva set lectora.
«Els pares s’han d’interessar pel que llegeixen els seus fills i també llegir-ho per després comentar-ho junts, això és fonamental», proposa com a recomanació central Jaume Cela, professor. El millor exemple és el del Jordi, de 46 anys, que va introduir a casa l’afició pels llibres de Harry Potter. La seva filla, Violeta, d’11 anys, s’acaba de llegir el setè volum. «Si Messi és el primer que lluita al camp i dóna exemple, la resta dels jugadors seran el seu reflex. Doncs a casa i amb la lectura, igual», descriu el Jordi.
Qui treballa amb nens sap que difícil que és captar la seva atenció. La Sílvia i la Ivet, monitores d’esplai, buscaven ahir títols perquè els nens s’hi sentin atrets. «Ens enganxen més a nosaltres que a ells», lamenten. La Sílvia suggereix un motiu: «Ho veuen com una obligació de l’escola i no com a oci. Fins i tot els còmics a vegades els cansen». Per a la pedagoga Mari Carmen Mira, en lloc de les tradicionals fitxes de comprovació de la lectura a l’escola, «es tracta que els nens s’ho passin bé» llegint i de «prestar-los atenció. Si la Playstation enganxa és perquè proporciona un feedback al jugador. Els pares han de fer el mateix: que el nen vegi que estan per ell, que poden comentar amb ell les seves lectures».
Quin tipus de lectures? Per a Cela, qualsevol és útil. «Ja els arrossegarem cap a la novel·la de qualitat, podem aconseguir passar de les fotonovel·les a Madame Bovary». L’escriptor Andreu Martín recorda que va començar amb tebeos i assenyala la diferència entre el llibre didàctic per aprendre i el text pensat per entretenir. Com la diferència entre estudiar i llegir.
Martín elogia l’abundant oferta de literatura infantil i juvenil que ofereixen les llibreries. Sobre això, Emili Teixidor, a La lectura i la vida, convida a aquesta lectura que fomenti la imaginació: «No hi ha res que frustri més que la impossibilitat de fugir d’una situació. Sobretot per als joves. I aquesta és una de les funcions més oblidades d’una literatura que pretén ensenyar a viure en lloc d’ensenyar a somiar, a escapar-se, a fugir».
Precisament, quan el Jordi i l’Assumpta, pares de la Violeta i el Marcel, repassen els llibres llegits pels seus fills, es troben amb aquest ensenyar a somiar que reivindica Teixidor: Harry Potter, Geronimo Stilton, les Antibarbis… A la Violeta el que l’ha atrapat de Potter és precisament «que sempre passen coses i no et pots perdre res». Només ha volgut veure dues pel·lícules de la saga perquè no alteressin la seva versió de la màgia.
Compartir
Una altra clau és que aquest hàbit lector pugui ser compartit a casa i amb els companys d’aula. Jaume Cela va preguntar una vegada a un alumne per què li agradava tant llegir les novel·les de Potter. «No m’agrada, però si no, de què parlo amb els altres?», li va contestar.
No sempre és fàcil. Ahir el Jordi, amb les seves filles de 8 i 6 anys, buscava insistentment títols atractius. «Hem d’insistir una mica, a casa, cada nit», descriu. Sens dubte, com reclama Cela, si els ídols musicals, esportius i televisius de les filles de Jordi sortissin més sovint llegint públicament, a ell no li costaria tant cada dia inculcar aquest hàbit.
FIDEL MASREAL EL PERIÓDICO 09/12/2010 BARCELONA
Carta dels drets alumnat
115 anys
Carta dels drets de l’ alumnat en l’era de la informació
Els alumnes s’enfronten a un futur ric en informació, en què el canvi serà una de les constants de les seves vides. Perquè puguin adaptar-se i realitzar plenament el seu potencial, hauran de ser capaços d’aprendre durant tota la seva vida i prendre decisions de manera autònoma.
Tots els alumnes han de tenir la possibilitat de:
. Dominar les habilitats necessàries per accedir a la informació, sigui quin sigui el suport que la vehiculi (imprès, no imprès, electrònic).
. Comprendre i dominar les habilitats tècniques de cerca d’informació i de presentació dels resultats.
. Desenvolupar habilitats per avaluar, extreure, sintetitzar i utilitzar la informació que prové de diferents fonts.
. Utilitzar les dades i la informació per ampliar la seva base de coneixement personal.
. Explorar formes creatives d’utilitzar la informació.
. Comprendre l’herència cultural i la seva història, així com la cultura i la història d’altres societats i grups socials.
. Millorar les seves capacitats per conèixer-se desenvolupant el plaer per la lectura.
. Explorar els valors i creences d’altres llegint obres del món sencer.
. Pensar de manera crítica i prendre decisions en funció de les necessitats i valors de cadascú.
. Participar activament en les decisions del seu propi aprenentatge.
Donat que la informació és un element vital per al desenvolupament del pensament crític i per a la presa de decisions autònoma, resulta que l’accés a un cos d’informació que no para de créixer és vital per al desenvolupament del potencial dels alumnes. En conseqüència, tots el alumnes haurien de tenir dret a:
. Tenir accés, en el seu aprenentatge, a un gran ventall de recursos d’un nivell adequat.
. Explorar documents que presenten una varietat d’opinions i perspectives.
. Triar lliurement qualsevol lectura, així com qualsevol document sonor i/o visual, tant pel lleure com pels estudis.
Association for Teacher-Librarianship in Canada (ATLC)
L’ATLC és una organització canadenca d’educadors i amics de les biblioteques escolars que va ser fundada el 1989. El manifest que acabem d’exposar va ser publicat el 1995 pel seu consell d’administració.
Per a més informació: http://www.sbe.saskatoon.sk.ca/~atlc.
Aquesta carta ha estat extreta de la revista Educación y Biblioteca, nº 91 (1998), p. 19.
Mullar el llit
015 anys
EM FAIG pipí al llit, I QUÈ?
El 95% dels casos es deu al son profund, a la de la bufeta o una immaduresa hormonal. Mullar el llit és inevitable per al 16% dels nens i nenes de 5 anys, el 11% dels de 7 anys, el 2,5% dels de 19 anys i l’1% dels adults. Des del servei de pediatria de Sant Joan de Déu es reclama respecte, comprensió i més “sortir de l’armari” perquè els pipís nocturns deixin de ser motiu de patiment.
“Ningú mulla el llit voluntàriament”, és la primera consigna del pediatre Santiago García-Tornel.
El control dels esfínters és en gran part voluntari i mentre es dorm no funciona. Només les alarmes que envia al cervell la bufeta urinària. I si aquest senyal falla un somni profund, o perquè la bufeta és més petita del que és habitual, o més activa, o perquè l’hormona responsable que l’orina es concentri de nit no funciona encara bé en el seu organisme, el seu amo no es aixecarà a solucionar-i despertarà mullat. “Aquestes són les causes en el 95 per cent dels casos”, assenyala el pediatre, encara que reconeix que el somni profund no hi ha hagut forma de mesurar-ho amb garanties.
Però el circuit del nen que mulla sol ser més complicat. “Vam provar amb una psicòloga i els calendaris lunars, fulls on apuntes si s’ha escapat o no. Provem la medicació i li va fatal, s’inflava. I també vam provar el clàssic d’aixecar a la nit diverses vegades, i què va”, enumera Noemí, mare d’un nen de deu anys. El medicament que va prendre, la desmopresina, augmenta la concentració de l’orina per la nit, aquest fenomen de concentració és una cosa natural a la majoria, però hi ha persones que per immaduresa o per altres motius no la concentren i acumulen tanta orina com de dia. “Ara sabem que té la bufeta petita i que amb el temps creixerà i cada vegada anirà a menys. I pren unes pastilles”.
A més, té els seus trucs. Va de colònies i es posa el bolquer dins del sac. Ningú el veu. Com també té problemes de dia i contínuament demana anar al bany – i no sempre el deixen a classe-, quan juga a futbol i arriba al vestuari acostuma a treure pantalons i calçotets junts i així no hi ha preguntes. Per si de cas.
Aquesta ocultació és un drama innecessari, segons denuncien els pediatres. “La majoria no té trastorns psicològics, però acabarà tenint-los”, assenyala García-Tornel. “És important desmitificar, i per això busquem adults que hagin patit aquest estigma, per a convertir-se en referents dels nens”, convida el pediatre de Sant Joan de Déu. Perquè sàpiguen que és el quelcom que es pot dir, perquè cada dia cinc milions de nens europeus menors de 15 anys s’aixequen mullats. “I molts temen adormir i es passen hores en alerta perquè no s’escapi”.
“Durant molts anys va ser desesperant, perquè ara hi ha Dodotis més eficaços, però en els meus temps tot es rentava a mà”, explica Pepe Carretero, pintor manxec de 48 anys que mullava el llit durant la seva adolescència i ha decidit donar la cara per acabar amb aquest dolorós tabú. “La matinada era un suplici, intentava mantenir-me despert perquè la meva mare s’enfadava. I no pots evitar-ho”. Recorda les limitacions: “Ni cases d’amics, ni vacances on algú pogués riure’s de mi. No sabia de ningú a qui li passés això. Era un secret gairebé familiar. Només ho sabien els meus oncles. I una nit vaig sentir com la meva mare ho comentava amb uns veïns. I vaig sortir corrent “.
Les reaccions dels pares són ara menys dures perquè hi ha més informació i més possibilitats de rebre ajuda, “però, per favor, no diguis noms, perquè es sentiria fatal”. Ho reclama la mare d’un nen de 13 anys que fa un descobrir que el seu fill tenia bufeta petita i per això mulla el llit. Fins als 6 anys li van treure importància. Després van començar amb medicació, alarmes elèctriques a la roba interior, un any de tractament psicològic. Cap resultat. Cada nit. “Un amic ens va aconsellar un especialista i li van fer proves. Efectivament, té la bufeta petita i molt activa, per això té contínuament sensació d’urgència i ha d’anar al bany cada dos per tres al llarg del dia”. La medicació li ha solucionat el dia. La nit ha millorat, però encara no s’ha arreglat. “Però el nen creix i també la seva bufeta”, explica la mare.
Tampoc ell coneix a altres nens a qui els passi el mateix, encara que en la seva classe segur que hi ha algun més. Per estadística.
“El millor ha estat saber què li passava. Li va tranquil·litzar molt, perquè sovint preguntava si ell era estrany”.
Enrere han quedat el refregar la llençol mullada per la cara, els liniments en els testicles, els insults, les coques i un llarg ritual d’horrors que la humanitat ha desenvolupat contra un problema totalment involuntari.
La Vanguardia 17/10/2010
Els drets de llegir
015 anys
En el bloc de l’Escola Pia de Catalunya han penjat l’article: Els deu drets del lector de Daniel Pennac.
Val la pena fer-li una ullada tant pel continguts com per les il·lustracions!
Cliqueu: El goig de llegir
Contes per educar
015 anys
CONTES PER EDUCAR LES EMOCIONS
El passat mes d’abril es van celebrar a Madrid les V Jornades d’Educació Infantil Educar les emocions a través dels contes, organitzades per l’editorial SM i que han comptat amb la participació de la psicòloga i terapeuta infantil Begoña Ibarrola.
Durant l’acte, al qual van assistir més de 1.200 docents d’Educació Infantil, Ibarrola va declarar que “educar per a la vida és fer veure als nens que no tots els dies són feliços i això no s’aconsegueix edulcorat els contes”.
En aquest sentit, Begoña Ibarrola va defensar el paper del relat per treballar les emocions a classe, ja que “gràcies als contes el nen té la possibilitat de multiplicar o expandir la seva experiència a través de les vivències dels personatges i té l’oportunitat d’explorar la conducta humana d’una manera comprensible “.
Tradicionalment s’han atribuït al conte cinc funcions: màgica, per estimular la imaginació i la fantasia, lúdica, per entretenir i estimular, ètica, per servir per transmetre ensenyaments morals i identificar els valors; espiritual, en contribuir a comprendre les veritats metafísiques i filosòfiques i terapèutica. A aquestes funcions, Ibarrola, durant la seva intervenció, va incorporar una sisena: la del conte “com a factor clau per a l’Educació emocional dels més petits”.
Així doncs, els contes es converteixen en magnífiques eines per educar les emocions i comprendre el nostre món interior, alhora que permeten endinsar-nos en la vida d’altres, observant el món i les milers de vivències que s’hi plasmen des d’una distància de seguretat .
Per tant, cada conte és un món on es presenten situacions que el nen pot imaginar i amb el qual es pot identificar fàcilment, de manera que la seva lectura té sentit per si mateixa. Però, a més el conte ofereix la possibilitat de realitzar activitats pràctiques relacionades en què és emissor els diferents tipus de llenguatge-corporal, pictòric, verbal …-, el que permet explorar el món de les emocions i els sentiments dels nens a partir de diferents angles, al mateix temps que es desenvolupa la seva creativitat i la seva capacitat de generar respostes pròpies.
UNA NOVA FORMA DE CONTAR CONTES
• En un original intent de crear una nova experiència lectora, Brian Selznick va escriure i il·lustrar el llibre: La invenció d’Hugo Cabreta, jugant amb les paraules, les il·lustracions i les fotografies. Tant els textos com els dibuixos suposen baules imprescindibles de la cadena que conforma la història que el director cinematogràfic, Martin Scorsese, portarà a la gran pantalla per estrenar la pel·lícula el desembre de l’any que ve.
• L’obra de Selznick va ser editada com si fos una pantalla de cinema, juga amb la combinació del blanc i negre, i el conjunt que conforma el llibre està ideat de tal manera que dóna la sensació que el lector està dins d’una sala fosca , davant d’una tela blanca, preparat per veure la projecció d’una de les primeres pel·lícules de cinema.
• El llibre “La invenció de Hugo Cabreta” explica la història d’un nen orfe que té la il·lusió d’arreglar un antic autòmat perquè està convençut que la màquina guarda un missatge del seu pare.
A més la psicòloga va assenyalar que “desenvolupar les habilitats emocionals dels alumnes fa que disminueixi el fracàs escolar, prevé l’assetjament en el centres i crea climes més saludables”, i va destacar que “per tenir èxit en la vida és més important que els nens adquireixin determinades habilitats o competències emocionals que siguin intel·ligents”.
Aprendre llengües
015 anys
«Quan naixem el cervell està preparat per aprendre qualsevol llengua»
Formada a la Universitat de Barcelona, Sebastián (Barcelona, 1958), actualment des de la Universitat Pompeu Fabra, Núria Sebastián lidera un projecte de recerca sobre el bilingüisme i la neurociència cognitiva
La seva feina se centra bàsicament a descobrir els misteris del bilingüisme…
–«El que m’interessa és saber com s’ho fa el cervell humà per aprendre una llengua. El fet del bilingüisme permet estudiar coses que no és possible observar en altres situacions.»
–Per exemple?
–«Doncs per exemple saber fins a quin punt hi ha un període crític per aprendre una llengua.»
–És cert això?
–«Per a certes coses, sí. No hi ha límit per aprendre paraules. La gent aprèn paraules noves tota la seva vida. En la llengua nativa i en la segona llengua. La gent té noranta anys i aprèn paraules noves, i un nen de tres anys també. Per tant, sabem que en tots els aspectes que tenen a veure amb l’aprenentatge de paraules no hi ha cap límit temporal. Però per a l’aprenentatge d’altres aspectes del llenguatge, com per exemple els sons, els fonemes, de la teva pròpia llengua, hi ha l’evidència més forta que això passa en un temps concret i no després.»
–Quins serien?
–«Hi ha gent que tota la vida conserva una excepcional capacitat per aprendre una altra llengua, però això no és un fet habitual. Això fa pensar que hi ha aspectes sobretot relacionats amb la fonètica i la sintaxi, que són molt difícils d’aprendre.»
–Els períodes crítics van associats a l’edat?
–«La idea és que evolutivament el cervell es troba en una posició en la qual certs estímuls provoquen una sèrie de modificacions. Parlaríem dels primers mesos de vida durant els quals determinats estímuls modifiquen les connexions neuronals que fan que a partir de determinat moment es percebin els estímuls d’una forma concreta. Es faci millor una determinada cosa i pitjor una altra.»
–És indiferent de la llengua?
–«Els nens de totes les cultures del món, en néixer, poden percebre tots els sons de totes les llengües del món. Un nounat japonès no té cap problema a notar que cala i cara són dos sons diferents. Però els seus pares no poden produir un so determinat i de fet si a aquest nadó japonès quan té un any li fem una prova, comprovarem que es comportarà com els pares. Quan naixem el cervell està preparat per aprendre qualsevol llengua del món, en sentir-ne una i no una altra es configuren les connexions neuronals de determinada manera. Algunes deixen de ser operatives perquè no funcionen i d’altres s’enfortiran. La conseqüència és que després d’un cert temps d’estar-hi exposat, el cervell ja no pot respondre a certes coses.»
–Amb quin mètode se sap que un nadó pot distingir tots els sons?
–«Posaré l’exemple d’un estudi amb el català i el castellà sobre l’evolució de la è i la é. Vàrem agafar bebès de famílies catalanoparlants i famílies castellanoparlants, assegurant-nos que els catalanoparlants fessin el contrast entre les e i que els castellanoparlants, no. Vàrem buscar una paraula sense significat, dedi, i persones que la pronunciessin amb la e oberta i la e tancada. Els estímuls es varen presentar només d’una categoria primer (o bé dédi o bé dèdi) i quan es cansaven els presentàvem estímuls de la categoria nova (dèdi o dédi, seguint l’ordre precedent). Si amb el canvi els bebès se sorprenien, interpretàvem que percebien que hi havia dues vocals diferents; si no se sorprenien, consideràvem que era perquè tot els sonava igual.»
– I a quina conclusió van arribar?
– «Que els primers quatre mesos tots ho fan. Els nens castellanoparlants fins a quatre mesos no tenen cap problema a adonar-se que la e pot ser oberta o tancada, i els catalans també. Als vuit mesos, als bebès que creixen en un entorn castellanoparlant tant els fa que diguis dédi o dèdi. Als catalans no, perquè aquesta exposició ha fet canviar els sistemes neuronals. Un nen catalanoparlant ho percebrà millor i per al castellanoparlant tot forma part de la mateixa categoria. Que és el que fan els adults castellanoparlants als quals el so entre la e oberta i tancada els sembla igual.»
Entrevista a Núria Sebastián Gallés El Punt: 04.02.10
Sant Jordi a la xarxa
015 anys
Com cada any a les pàgines del xtec hi ha moltes suggerències per la diada de Sant Jordi.
Cliqueu a l’adreça: http://www.edu365.cat/stjordi/index.htm
Pel·lícula dibuixos
016 anys
“Com entrenar al teu drac”: El camí a la convivència.
La millor pel·lícula de DreamWorks Animation ens porta a un món rude i espectacular, d’enfrontaments constants entre forçuts víkings i llegendàries criatures voladores.
Hiccup és un jove víking que vol, més que res en el món, ser tan poderós com els homes del seu poble. L’objectiu, matar tants dracs com pugui. Però quan entaula una inesperada relació amb un d’ells, la situació canvia per complet.
La hilarant innocència bàrbara dels matxotes barbuts xoca frontalment amb la quasi obligada brutalitat de les castes guerreres, alienes a la por i capaços de llançar-se a la gola de la bèstia sense detenir-se a calibrar conseqüències, als ulls del intel·ligent i pretesament insensible Hiccup, un oasi de virilitat tan anhelat com impossible en el fons, un alliçonador contrast generacional perpetu amb el seu pare, el rude i extremista Stoick
Davant aquest panorama, les simpaties entre el noi i l’entranyable drac obren les portes a una llotja familiar que gaudirà amb les aventures de l’estranya parella, una amistat que alberga el obligatori missatge per als més petits, referent a l’acceptació de l’altre i de un mateix per sobre de prejudicis i suposicions infundades.
Rapidíssima en el seu desenvolupament, divertida en les seves situacions i extraordinàriament elaborada en l’aspecte visual, “Com entrenar al teu drac” es gaudeix a cada minut del seu ajustat metratge gràcies a filar l’alternança d’humor i acció sense deixar pràcticament espai per als temps morts, la pel·lícula oculta, a més, una carta de serietat i coherència argumental en el seu epíleg que pot allunyar del pati més estrictament infantil i no té una qualificació apta per a tots els públics, però que aporta un punt de solidesa sorprenent encara sense abandonar els seus paràmetres pràcticament universals. La lluita pel regne animat segueix, i l’espectador és el gran beneficiat. Diversió assegurada per a tota la família.
Eulàlia Torras de Beià
016 anys
Eulàlia Torras de Beà, políticament incorrecta
Eulàlia Torras de Beà és metge, psicoanalista i psiquiatra infantil i juvenil. Va ser pionera a Catalunya a oferir atenció psiquiàtrica i psicològica a nens i adolescents des de l’assistència pública.
És també una de les promotores d’un manifest, “Más tiempo con los hijos”, que demana als poders públics normatives que permetin a pares i mares tenir més temps de permís remunerat per tal de poder cuidar millor els fills petits.
ENTREVISTA AL PROGRAMA ‘SINGULARS’:
http://www.tv3.cat/videos/2790570/Eulalia-Torras-de-Bea-politicament-incorrecta
Bon any
016 anys
Que tingueu un Any Nou 2010, ple d’alegries, salut i feina.
Us envio aquests dos enllaços que ens han agradat.
Un brindis: Cliqueu a l’enllaç i desprès a la porta.
http://www.jacquielawson.com/preview.asp?cont=1&hdn=0&pv=3175362
Concert d’Any Nou: Cliqueu a l’enllaç i desprès al violí
http://www.jacquielawson.com/preview.asp?cont=1&hdn=0&pv=3148566