ESO

Els nens fan una pressió ferotge per veure el continu de sèries dedicades a ells «Volen monopolitzar la tele», diu un pare

«La TDT havia de ser una benedicció, però darrere d’una sèrie en ve una altra i una altra i una altra», es lamenta Fernando, tot i que reconeix: «Quan estàs ocupat i no pots prestar atenció als nens, el recurs fàcil és la tele i és dur dir-los que no, no i no a l’arribar de treballar». María Jesús i Fernando, de Viladecans, són pares de Laura, de 12 anys, i Víctor, de 10. Tenen la TDT, i la seva programació d’entreteniment infantil gairebé les 24 hores de canals com Disney Channel i Clan TV aguditza la batalla diària pel control del comandament a distància.

A diferència del que passava en la seva infantesa, rememora María Jesús, en aquests canals «no apareix la família Telerín enviant els nens al llit». Fernando afegeix: «Amb el K-3 la programació infantil acabava abans de les notícies de la nit, però ara hi ha dinosaures a qualsevol hora».

Records cavernícoles

Les generacions actuals, consumidors amb drets immanents, exerceixen una fèrria pressió en les negociacions. «Vam comprar la TDT per Hannah Montana», assegura Laura. «En tot cas en vam avançar la compra», matisa Fernando, abans d’afirmar: «Quan no teníem la TDT, Laura i Víctor ens donaven la tabarra amb el Disney Channel». De l’edat de pedra semblen els seus records d’infància: «Érem set germans i el meu pare tenia la seva butaca. Quan arribava, l’hi cedíem i no hi havia negociació».

Ara, com reconeix Fernando, fins i tot els progenitors intenten «unificar un criteri» entre ells per contrarestar els estratagemes dels nois. Per exemple, sempre hi ha un amic que compta amb més privilegis. «Has d’estar amb la generació actual. No vols que hi hagi un greuge comparatiu amb altres nens», reflexiona Fernando.

«No hi ha forma de trobar el comandament», es queixa María Jesús, sobretot quan el telediari de les nou coincideix amb Hannah Montana. I Fernando, en un rampell de sinceritat, exclama: «N’estic fins als nassos. El Disney Channel el passo ràpid quan faig zàping». Tot i així, l’oferta il·limitada també «és l’oportunitat d’inculcar valors de respecte i responsabilitat en les seves eleccions», afegeix María Jesús.

La Sílvia de Badalona, mare de l’Aleix, de 8 anys, opina: «Amb l’arribada de la TDT i tota l’oferta infantil sí que hi ha un interès especial per monopolitzar el comandament, però jo sóc molt estricta». En el seu cas, un segon televisor és «una solució ràpida, però puntual». Igualment, la Sílvia prefereix «que vegi aquests canals temàtics en lloc dels canals generalistes que no vigilen els continguts indesitjats ni compleixen amb l’horari infantil».

Normes i permissivitat

«¡No els complim! ¡Ja sabeu que no els complim!», crida Laura des del sofà. «Ja sabem que no evita el problema, però vam posar unes normes per reduir els conflictes», admeten María Jesús i Fernando. Tots dos han optat per publicar una disposició que permeti minimitzar les friccions, així com fixar un límit als excessos. «La majoria dels conflictes amb el meu germà són per la televisió», confessa Laura, que ha seleccionat, com Víctor, la seva sèrie protegida, Hannah Montana i Shin Chan, respectivament. «S’han de respectar les sèries elegides», comenta María Jesús. També hi ha un control del temps. Com testifica Fernando, «ells no es posarien un límit».

«¡No s’haurien de posar normes!», persevera Laura. «Sense límits, seria un monopoli infantil», replica Fernando, que convé: «Som més permissius perquè la societat és més permissiva». María Jesús afegeix: «De terreny sempre se’n perd, però s’ha de negociar».

El poder no l’ha de tenir mai el nen, segons els pedagogs

Els ulls com plats, el dit polze aixafat de tant fer servir el comandament a distància, una tendència a llançar-se al sofà per no perdre el lloc, el xiulet constant de bandes sonores de dibuixos animats o de comèdies… Els símptomes de l’addicció televisiva infantil estan bastant clars, com també ho estan els culpables d’aquesta malaltia. Els pares haurien d’entonar el mea culpa per permetre tota la bogeria estival, però tampoc haurien de passar gaire estona fustigant-se. Ha arribat el moment de tornar els nens al camí del seny. Organització, diàleg, implicació i el comandament a distància en mans adultes són la millor medicina per poder aconseguir-ho, segons la recepta que donen els pedagogs.

«Hauríem de renyar els pares perquè ara els nens s’enfrontaran a uns dies de falta de son, de poca concentració i de desinterès, però és el moment d’aprofitar que tornen els horaris», explica la pedagoga Noemí Santiveri.

FINS ALS 10 ANYS / Segons aquesta especialista, que ofereix una sèrie de recomanacions que han de seguir les famílies amb nens fins a 10 anys, els adults han de ser els que tinguin sempre el comandament a distància. «Si el nen vol veure la tele, primer ho ha de parlar amb els seus pares. Entre tots han de decidir el programa i el moment més adequat. No pot ser que vulguin veure una sèrie després de les nou del vespre perquè a aquella hora haurien d’estar dormint», adverteix.

Seguint la línia de la dosificació, Santiveri insisteix que «és ideal que els nens fins a 10 anys no superin els 30 o 40 minuts diaris davant del televisor». Si són més grans, llavors ja es poden pactar altres temps, però sempre tenint en compte un altre suggeriment; el televisor ha d’estar apagat a l’hora de sopar. «Aquest és un bon moment perquè la família parli de com ha anat el dia». I també que els pares demostrin als seus fills que estan implicats en la seva educació. És del tot imprescindible que els nens no es vegin aparcats davant de la tele.

RAMON TOMAS      Publicat al Periòdic de Catalunya el 14-09-09