ESO

L’educació, dignificant la professió

Educar deu ser una cosa semblant a espavilar els nens i frenar els adolescents. Just el contrari del que fem: no és estrany veure nens de quatre anys amb cotxet i xumet parlant pel mòbil, ni tampoc ho és veure alguns de catorze sense hora de tornar a casa. L’hem anomenat sobreprotecció, però és la desprotecció més absoluta: el nen arriba a l’insti sense haver anat a comprar una trista barra de pa, just quan un amic ja s’ha passat a la coca.

Sorprèn que hi hagi tanta literatura mèdica i psicopedagògica per fer front l’embaràs, el part i el primer any de vida, i que hi hagi un buit que arriba fins als llibres de socors per a pares de adolescents, aquests que llueixen títols tan suggerents com: el meu fill em pega o el meu fill es droga. Els nens d’entre dos i dotze anys no tenen qui els escrigui. Des que abandonen el bolquer (ja era hora!) Fins que arriben les compreses (i que durin), des que els desenganxes del xumet fins que et sents que s’han enganxat al tabac, els pares fem una cosa fantàstica: descansem.

Reposem forces de l’estrès d’haver-los parit i ensenyat a caminar i ens desentenem fins que toca anar-los a buscar de matinada a la discoteca. Ara que per fi tornem a poder dormir, i fins que la por a l’accident de moto ens torni a desvetllar, fem una migdiada educativa de deu o dotze anys.

Algú s’esgarrifarà pensant que aquest període és precisament el moment clau per educar-los. Tranquil, que per alguna cosa els portem a l’escola. I si arriben immadurs a primer d’ESO que ningú pateixi, allà els esperen els col·legues de batxillerat que ens els sobreespavilaran en un curs i mig, màxim dos.

Al model de pares que sobreprotegeix els petits i abandona els adolescents ningú els podrà acusar d’haver fracassat educant els seus fills. No ho han intentat si més no. Els mestres fan alguna cosa més que vaga o vacances, i l’educació és bastant més que un problema. Demano perdó tres vegades: per col·locar en un títol tres paraules tan cursis i passades de moda, per haver-ho fet per parlar dels mestres, i, sobretot sobretot, perquè la meva idea és -ho sento molt- parlar bé d’ells.

Sé que la meva doble condició de pare i periodista, tan radical que les seves sigles són PP, em convida a criticar per fer massa vacances (com a pare) i em suggereix que parli de temes importants, com la llei d’educació (és el mínim que se li demana a un periodista aquesta setmana). Però estic fart que la paraula més utilitzada al costat de escola sigui ‘fracàs’ i davant d’educació acostumi a aparèixer sempre el concepte ‘problema’, i que ‘mestre’ sol compartir titular amb ‘vaga’. L’escola fa alguna cosa més que fracassar, els mestres fan alguna cosa més que fer vaga (i vacances) i l’educació és bastant més que un problema. De fet és l’única solució, però això ens ho tenim molt callat, per si de cas.

El meu procés, íntim i personal, ha estat el següent: vaig començar sent pare, a partir dels meus fills vaig aprendre a estimar el fet educatiu, el treball de criar-los, de encarrilar-los, i, ves per on, ara estimo als mestres, els meus còmplices . Com no he de voler a una gent que es dedica a educar als meus fills? Per això em dol que es parli malament per sistema dels meus estimats mestres, que no són tots els que cobren per fer-ho, és clar, sinó els que són, els que sumen a la professió les tres paraules del títol, els que mentre molts pares se’ls imaginen en una platja de Hawaii estan tancats en alguna escola d’estiu, fent formació, buscant eines noves, mètodes més adequats. 

Us desitjo que aprofiteu aquests dies per rearmar-nos moralment. Perquè cal molta moral per ser mestre. Moral en el sentit dels valors i moral per afrontar el dia a dia sense sentir l’estima i la confiança imprescindibles. Ni els de la societat en general, ni els dels pares que us transferim les criatures però no l’autoritat. Us imagineu un país que deixés el seu material més sensible, els criatures, en els seus anys més importants, dels zero als setze, i amb la missió més decisiva formar, en mans d’unes persones a qui no confia?

Els lleis passen, i les pissarres deixen de embrutar els dits de guix per convertir-se en digitals. Però la força i la influència d’un bon mestre sempre marcarà la diferència: el que és capaç de penjar la motxilla d’un desànim justificat al costat de les motxilles dels alumnes i, ja alliberat de pes, assumeix de bon humor que no serà recordat per el que li toca ensenyar, sinó pel que aprendran d’ell.

Carles Capdevila, Periodista

Professors optimistes

Si hi ha un col·lectiu professional en el qual, a jutjar pels mitjans de comunicació, està instal·lat el pessimisme és el de l’ensenyament. Es poden trobar professors optimistes? Haver-los, n’hi ha. I probablement molts més dels que pensem.

Hi ha qui creuen que pensar en positiu és estar cec davant la realitat i que el pessimisme, en conseqüència, suposa una posició intel·lectual superior. Plantejat en aquests termes, el món es divideix en dos bàndols: els que veuen l’ampolla mig plena i els que fa temps que van deixar de veure el recipient o que, com Woody Allen, veuen l’ampolla mig plena, però de verí …

Ara bé, si es tracta de triar, és millor ser optimista. És veritat que els pessimistes estan més ben preparats per a anticipar-se a un eventual fracàs, però donar-se per vençut mai és una solució en si mateixa. “Al final, ser optimista és gairebé l’única estratègia per resoldre qualsevol dificultat i no caure en l’autodestrucció. Quan sorgeix un problema i no es té la voluntat de solucionar-ho, no té solució “, reflexiona Pablo Fernández Berrocal, catedràtic de Psicologia a la Universitat de Màlaga i autor de Cors intel·ligents (ed. Kairós).

Assumeixen aquesta filosofia de vida els professors? En principi, no hi ha cap altra professió en la qual es subscrigui amb tant convenciment la llei de Murphy en qualsevol de les seves variants: “Tot el que va malament és susceptible d’empitjorar”. El dubte és si, efectivament, són majoria els mestres que estan desmotivats, descontents, desbordats o qualsevol altra paraula que comenci per licituds, o si també hi ha docents optimistes, que es diverteixen amb el seu treball i segueixen tenint projectes i il·lusions.

Pilar Terol es decanta per la segona alternativa. Aquesta doctora en Psicologia imparteix classes a la facultat d’Educació de la Universitat de Saragossa i es dedica a formar futurs professors. “Encara que la teoria és una cosa i la pràctica altra, diu estic força d’acord que sense optimisme la tasca educativa perdria el seu sentit més profund. És impossible que pugui educar algú que ha perdut l’esperança en si mateix i en l’ésser humà amb el qual treballa “.

Per aquest motiu, no sorprèn el seu to de veu juvenil i també que els seus referents siguin persones que comparteixen la seva visió positiva de l’ensenyament, com el conegut pedagog londinenc Guy Claxton, a qui cita en dues ocasions: “Fins l’aigua tarda a ser digerida “i” sigui el que sigui el que s’ensenyi, al final s’ensenya la pròpia personalitat “. En opinió de Guy Claxton, “si els professors no saben en què consisteix l’aprenentatge i com es produeix, tenen les mateixes possibilitats d’afavorir que d’obstaculitzar”, segons es pot llegir en el seu llibre Viure i aprendre (Alianza Editorial).

Pot ser que alguna cosa d’això estigui succeint en l’actualitat, segons del creixent nombre d’educadors que reconeixen estar cremats i de l’alt percentatge d’alumnes que fracassen amb els seus estudis. Segons un informe de la Comissió Europea, Espanya és el tercer país d’Europa amb major taxa d’abandonament escolar. Així mateix, els estudiants espanyols són els tercers que més repeteixen curs en ensenyament obligatori.

A partir d’aquí, el camí es bifurca en dos senders. El primer és el que sembla que han pres molts professors que van començar sent optimistes i que han acabat caient en la desídia i en una actitud gairebé funcionarial: arriben, donen classe i marxen per on han vingut, sense dedicar al seu treball ni un minut més de l’estrictament necessari.

L’altre camí és el que han triat els educadors que segueixen creient que el seu treball és el millor del món. D’alguna manera, el seu exemple recorda el d’aquella petita aldea gala que resistia sempre l’invasor (en aquest cas, al pessimisme), només que, en lloc de recórrer a la poció màgica d’Astèrix, s’inspiren en els ensenyaments d’altres druides menys coneguts, com ara, Rafael Bisquerra, catedràtic d’Orientació Psicopedagògica de la Universitat de Barcelona.

“Em pregunta vostè per on li aconsellaria començar a algú que volgués instal·lar-se a l’optimisme pedagògic. En primer lloc intentaria que aquesta persona prengués consciència que la professió d’educador és una de les més dignes i honroses que pot haver, ja que implica treballar per un món millor i també perquè els mateixos alumnes puguin construir el seu propi benestar i felicitat ” , declara l’autor d’Educació emocional i benestar (ed. CissPraxis).

“En realitat -prossegueix-, motius per adoptar una actitud negativa sempre van a sobrar. Però això és el fàcil. El que té valor i en alguns casos pot arribar a ser heroic és adoptar una actitud positiva, malgrat tot “, indica després alertar de la necessitat de desenvolupar competències emocionals amb vista a no perdre l’entusiasme i l’entrega que exigeix ??una activitat com la docència.

Arriba el moment, doncs, de presentar a algunes heroïnes i herois anònims. Per exemple, a Lluïsa García-Casarrubios, una valenciana de 38 anys que imparteix classes a l’IES Beatriu Civera del barri del Crist, en Aldaia, una localitat a vuit quilòmetres de València.

Segons el parer dels professors que la coneixen, Lluïsa podria ser el prototip de professora optimista. “El primer per ser-ho és que t’encanti la teva feina. Els qui trien la docència pel sou, la seguretat i les vacances comentin un error garrofal, ja que són massa hores com per treballar en alguna cosa que no t’agrada. Al final, acabes amargat i amargant els que t’envolten “, manifesta García-Casarrubios, donant a entendre la necessitat de confrontar la vocació amb el mirall. Després, Lluïsa explica que l’ensenyament secundari ve a ser com la prova del cotó. D’una banda, els adolescents necessiten enfrontar-se als adults per reafirmar la seva personalitat. Per si fos poc, molts d’ells estan en plena explosió hormonal, pel que els seus referents no són Lluís Vives o Francesc Ferrer i Guàrdia, sinó Lady Gaga, Justin Bieber i altres intel·lectuals semblants. Finalment, les noies i nois que tenen entre 14 i 18 anys se senten presoners o ostatges de l’ensenyament obligatori.

Un cop aclarit que “no hi ha pitjor error de prendre com una cosa personal les queixes d’un adolescent”, Lluïsa detalla la necessitat de sobreposar-se a les dificultats que es presenten a cada minut, especialment quan es treballa amb alumnes que estan més pendents del seu perfil a Facebook que del que s’explica a la pissarra.

“A mi em funciona tractar amb afecte i permetre que s’expressin. Això vol dir interessar per com s’ho han passat en Falles, fer-los alguna pregunta si no fan bona cara i saludar quan els veus pel carrer. El problema és quan un professor troba odiosos als seus alumnes “, avisa, després insinuar que, d’igual manera que l’optimisme es contagia, amb el pessimisme passa una cosa semblant.

Si es tracta d’això, Cristina Hernández és una professora tremendament positiva, tant com per que hagin estat alguns dels nens que l’han tingut de mestra (“és la millor”, diu una nena de 12 anys expressant el sentir de la resta), qui hagin suggerit la conveniència de parlar amb ella.

Tres frases:

Els alumnes valoren un mètode d’ensenyament dinàmic i pràctic.

El cos docent es motiva gràcies a la vocació pel seu treball.

Els professors asseguren que ensenyar a aprendre és molt gratificant.

Suplement ES de la Vanguardia del dia 30 d’abril de 2011