ESO

Emilio Calatayud  publica el llibre ‘Reflexions d’un jutge de menors’ “Per no semblar fatxes, els pares no exerceixen”

L’èxit de les sentències dictades per Barcelona ho demostren les xifres: a Granada, la delinqüència s’ha reduït un 8%

El llibre recull les reflexions que el Jutge de Menors de Granada, Emilio Calatayud, ha anat expressant al llarg d’aquests darrers anys a conferències, entrevistes, ponències, etcètera. S’ha pres com a punt de partida les Videograbacions d’aquests actes i, a partir dels mateixos, s’ofereixen les seves opinions amb el convenciment que es tracta d’una valuosa mirada per entendre millor la nostra realitat social.

Emilio Calatayud és Llicenciat en ICADE i Llicenciat en Dret per
la Universitat de Granada el 1977. Advocat en exercici a Ciudad Real durant dos anys, el 1980 ingressa a
la Carrera Judicial, sent destinat a Güimar, Tenerife. És professor adjunt de Dret Penal a
la Universitat de
la Laguna des de 1981 a 1984, any en el que és destinat a Granada per a ocupar els Jutjats de Districte n º 3, Jutjat de 1 ª Instancia n º 4 i Jutjat d’Instrucció n º 4. Professor associat de Dret Processal de
la Universitat de Granada durant els anys 1985 a 1994, el 1988 realitza el primer curs d’especialització com a Jutge de Menors, exercint com a tal en aquest jutjat fins a l’actualitat.

ENTREVISTA per VÍCTOR-M. VÍCTOR-M. AMELA -07/06/2007 SACROMONTE Em cita a una terrassa de la plaça Aliatar, cor de l’Albaicín, ànima de la vella Granada. Arriba a la seva moto Burma, es treu el casc i demana una canya. Li ofereixo uns cargols picants, i declina: “Jo, no: les almorranas …” Acabem de conèixer i ja parla clar. És dels que van al gra i només tem una cosa: apartar-se del sentit comú. “És de sentit comú!”, Em repeteix al referir-se a sentències que li han fet popular. I respectat. I volgut. ” Al dia següent em passeig pel Museu del Sacromonte i el taquiller em pregunta: “És vostè periodista? Li vaig veure ahir parlant amb el jutge Calatayud…”.”No sap vostè el que aquest home ha fet aquí per molts nois. ¡Ha fet tant per Granada …! Aquest home és molt important, pot dir”.

– Quina ha estat la seva última sentència?

– Ha estat per a dos nens pijitos de 16 anys que havien fet unes gamberrada … Ells esperaven que els condemnés a un treballet per escrit … ¡Ja! ¡Ja! Els he enviat dos dies a servir al menjador d’indigents.

– Com són els menors que arriben al seu jutjat?

– Abans la majoria eren de famílies marginades. Ara gairebé no hi ha diferències per classes, m’arriben molts de famílies de classe mitjana i mitjana alta.

– ¿Acusats de què?

Vandalisme, desordres públics, conduir alcoholitzat, lesions, robatoris … També he jutjat 40 violacions i 30 assassinats.

– A quants menors porta jutjats?

– – Sóc jutge de menors des de fa gairebé 20 anys, a 600 casos per any …, ¡multipliqui!

– Dotze mil sentències … la creativitat li ha donat fama: els condemna a fer coses.

. – L’únic que faig és creu-me la llei.

– En quin sentit?

– La llei ofereix recursos als jutges per que intentem que el delinqüent torneu a la comunitat de manera constructiu.

– No li agrada tancar els menors.

– Hi ha delictes en els quals l’internament és automàtic. Però en els restants … Crec que hi ha maneres més eficaces d’apartar el menor dels comportaments delictius.

– Per exemple?

– Sempre tinc a un parell de nois “lijando” la façana del meu jutjat … La veu es va corrent: hi ha menys pintades ara a Granada.

– Cuénteme alguna de les seves sentències.

– La primera que va cridar l’atenció, el 1990, la va imposar a un xaval de 14 anys que robava televisors i vídeos en grans magatzems amb gran perícia. Tot un fenomen!

– Quina condemna li va imposar?

– El vaig enviar al reformatori de Sant Miquel, i llavors vaig saber que no sabia llegir, així que li vaig dir: “Si aprens a llegir i escriure, et solt”.  I als dos mesos n’hi va aprendre, l’espavilat! I li vaig donar llibertat vigilada.

— Potser el va ajudar a ser un lladre lletrat …

– L’altre dia un armari de 90 quilos i gairebé 30 anys em abraça, em planta un petó al mig del carrer i em dóna les gràcies. El vaig reconèixer: als 16 anys era un fill de …, i avui és un fenomen de l’electricitat.

 – ¿S’emociona, jutge?

– És com aquell pobre que des petit recollia olivaes, sense escolaritzar, sense saber llegir ni sumar. Un de més gran el va embolicar perquè agafés material d’una obra, i em va arribar. En sis mesos t’examinaré de llegir, escriure i les tres regles”, vaig condemnar. I amb classes de suport …¡No em va sortir un Cervantes, però va aprovar!

– Quin altre tipus de sentències dicta?

– A un Chulito, maltractador de col·legi, l’he enviat a servir el càtering en un centre de Paralítics Cerebrals. Segons el cas, els envio per hores a ajudar en els menjadors d’indigents, a
la Creu Roja, en els centres de Càritas de vells, en associacions de veïns, al cos de bombers, …

– Més profitós que estar tancats?

– Tinc ara a 900 menors en llibertat vigilada. Als nois de la costa els col·loco en grups d’assistència a pateres en les que arriben menors. O a netejar platges …

– Això serà només a l’estiu.

– És que tinc sentències de temporada: per Nadal, a nenes que roben en grans magatzems les tinc ajudant en campanyes de recollida de joguines per a nens pobres.

– Argumentim aquestes originals mesures.

– Perquè un menor no reincideixi, el primer és que sigui conscient del que ha fet! I de que vivim en comunitat. Aquests serveis a la comunitat els ajuden a entendre!

– Acumular mil anècdotes …

– Tinc un dels meus xoriços condemnat a servir durant 50 hores a les oficines d’una associació de dones paraplègiques. Les arregla coses, els fa encàrrecs … Ara aquestes dones acaben de publicar una carta a la premsa, demanant-me públicament que li baixi la condemna, que és molt bon noi, ha, ha …!

– Les diu vostè “els meus xoriços” …

– He jutjat xoricillos de l’edat dels meus fills. Això influeix …! Al marginat li ajudo a estudiar i a treure’s  el graduat escolar; i al pijito, a servir als altres. Ah, i tinc molts en la neteja del “botellón”! – Granada té fama de botellera …

– Sí. Els condemno a aixecar a les set del matí, i ¡a netejar places i carrers!

– Té tants nois com noies?

– La noia s’ha masculinitzat, en el sentit agressiu del terme: fa 20 anys em arribava un 7% de noies …, i ara és ja un 20%. I en maltractaments, ja gairebé hi ha paritat!

– A quin tipus de maltractaments es refereix?

– Maltractaments dels fills als pares. Xantatges, coaccions, cops … Són els casos que més veig augmentar, setmana a setmana …

– No li sembla espantós?

– Els pares tenen poca autoritat a ulls dels fills. Els fills ja no els respecten. I molts pares, desesperats, han de denunciar als seus propis fills per maltractaments.

– Com s’arriba a tan horrible situació?

– Fàcil: dóna-li  al nen tot el que demana, no li obligui a res a casa, no li recriminen males conductes, desautoritzi als seus professors …

– ¡Fallades dels pares, per tant!

Sí: per por a semblar fatxes, molts pares no s’han atrevit a posar límits als seus fills. I volent ser els seus col·legues … Els han deixat orfes!

– Millor tornar al ordeno i comandament?

– Un nen necessita pares, i un pare és algú que marca límits, que diu: “Fill, t’estimo molt i per això ara et dic NO”.

– Vostè ho ha fet així?

Amb “peloteras”, sí …, però exerceixo de pare.

Qui sóc?

Tinc 51 anys. Sóc manxec del Albaicín: vaig néixer a Ciudad Real i fa 23 anys que visco a Granada.. Sóc jutge de menors. Estic casat i tinc dos fills, Emilio (21) i Alba (15). Política? Inconformista! Crec en Déu, sóc catòlic poc practicant. Afició? No fer res, i descansar.

Si el voleu escoltar, el Barberà li va fer una entrevista al Programa Singulars del 33.

L’adreça és:  http://www.tv3.cat/videos/1249349

També trobareu altres vídeos a la categoria de Vídeos d’aquest bloc: Lliçó magistral.