Bloc de la biblioteca de l'Escola Pia de Tàrrega Puntedu
jvendre2
This user hasn't shared any profile information
Articles per jvendre2
Llibre recomanat estiu
014 anys
Pot volar un cranc? (Àlbum il·lustrat)
“Amb freqüència la diferència entre el possible i l’impossible es redueix a la tenacitat de certes persones per no rendir-se davant la primera evidència.”
Pot volar un cranc?
Per què les prunes negres són vermelles quan estan verdes?
Per què separat s’escriu tot junt i tot junt s’escriu separat?
Per què si algú té la raó hem de donar?
On està el que no existeix?
L’acte de preguntar potser sigui en si mateix un acte de saviesa.
Qüestionar i qüestionar el perquè d’allò més trivial potser signifiqui fer un ús immediat de la intel·ligència.
Preguntar és raonar abans d’obtenir una resposta.
L’acte de preguntar comença a cobrar importància i naturalitat si ho comparem amb les conductes adquirides o generades errònia i pedagògicament anys enrere.
Quan estava en tercer grau preguntar significava o no estar prestant atenció o no haver comprès l’explicació de la mestra.
Així m’ho ha demostrat algunes docents el nom no puc recordar.
La veritat és que el que pregunta s’anima. Qui pregunta desafia.
El que pregunta és valenta.
El que pregunta és il·luminat i molt abans de ser-ho, el que pregunta ha aconseguit encendre en la seva ment una facultat humana exquisida per excel·lència.
La capacitat de confirmar allò que el sorprèn. D’esmicolar aquest fenomen que val la pena conèixer.
Preguntar exigeix ??un viatge intel·lectual des de la comprensió cap a l’aventura de l’enteniment.
Algunes obres no generen preguntes. ¿A qui li importa la probabilitat de la realitat quan la versemblança desplega els seus encants?
En relació amb la literatura infantil, de vegades, preguntar pot significar un joc entre el lector i l’escriptor.
Entre el text i l’imaginari de qui el llegeix.
Entre el llibre com a obra d’art i l’humà com a receptor de la bellesa en les paraules, de l’atracció a les imatges.
En el llibre Pot volar un cranc? les escriptores Graciela Repún i Florència Esses que és un fet menor que un cranc no pugui volar.
Que si el lector és un nen obert a la fantasia tot l’il·lògic o improbable és possible.
D’aquesta manera el text ens farà imaginar l’existència de polls en una puça o la imminent inundació que provoca un cocodril.
Conegudes i destacades persones de la cultura participen en aquest llibre per mitjà de les originals il·lustracions de Javier Peña que complementen el text en interpretar les preguntes de manera diferent i rupturista.
Preguntar per sentir la curiositat d’allò que mereix als nostres ulls ser descobert.
Per creure que mai serà increïble que pugui una tortuga salvar el món.
Segell: Oceà Travessia
Col·lecció: Els àlbums
Autors: Esses, Florència / Repún, Graciela
Il·lustracions de Javier Peña
Entrevista Consellera
014 anys
LA CONSELLERA RIGAU QÜESTIONA ELS MÈTODES EDUCATIUS “SUAUS” I ANUNCIA CANVIS
La titular d’Ensenyament aposta per potenciar els valors de l'”esforç i el treball ben fet”
L’oposició l’acusa de “voler tornar a la llista dels reis gots”
La consellera d’Ensenyament, Irene Rigau, ha remarcat aquesta tarda a la Comissió d’Ensenyament i Universitats del Parlament que la millora de l’èxit escolar serà el principal objectiu del seu departament durant aquesta legislatura. Per a això, Rigau ha insistit que “s’ha de recuperar la confiança en l’escola”, cosa que haurà d’anaracompanyada “del respecte a la funció educadora”.
La consellera també ha advocat per recuperar amb força “els valors cabdals de l’esforç i del treball bé fet”, i ha posat en dubte els “mètodes suaus” d’ensenyament, i per això no ha dubtat a manifestar la seva intenció de canviar certs postulats. Per exemple, ha apostat per desterrar “mites” com l’ortografia natural perquè aquesta “no ho és”. S’ha d’acabar amb això de no corregir-li les faltes a un alumne “perquè està en la fase d’ortografia natural”, ha vingut a dir. “Hem de reflexionar sobre alguns mètodes”, ha afegit. La màxima responsable d’Ensenyament ha advocat per acostar el nivell educatiu de Catalunya a la mitjana de la UE a partir de tres mesures, que són les següents:
Mesures de prevenció:
“Com podem tenir carències en la detecció precoç dels problemes d’aprenentatge?”, s’ha preguntat Rigau. ” En l’etapa de 0 a 6 anys hem de posar tots els esforços per detectar i prevenir possibles problemes. Necessitem un diagnòstic gratuït dels trastorns d’aprenentatge per evitar que es facin crònics. No es pot confiar sempre que el nen maduri, Hi ha molta feina feta però molta per fer”, ha afegit.
També ha situat la competència lectora com a punt central de la lluita contra el fracàs escolar, potenciant la lectura “sistemàtica” al llarg de primària i d’ESO, sense oblidar els mecanismes de prelectura i preescriptura en segon cicle d’educació infantil. A més, la consellera, que ha anunciat un pla conjunt amb el Departament de Cultura per reforçar la comprensió lectora dels joves, ha apostat per promoure “una participació més gran de les famílies”, no només als consells escolars o les AMPES.
Mesures d’intervenció:
Una de les primeres actuacions en aquest sentit és la d’ampliar els programes de qualificació professional inicial.
“Volem que el ni-ni (joves que ni estudien ni treballen) desaparegui del nostre paisatge futur”. Implantar mesures de reforç escolar serà una altra prioritat, amb la recuperació dels exàmens de setembre en secundària i les mesures de diversificació curricular en l’última etapa d’aquest cicle.
Mesures compensatòries:
“La família té una importància capital en la formació però no podem exigir-los res si no els hem facilitat la informació pertinent”, ha argumentat Rigau. “Reprendrem el programa Temps de Família amb l’ajuda dels mestres i crearem un espai a la web del departament Espai Família perquè puguin conèixer tot el que té que a veure amb l’escolarització dels seus fills.
Reforçar l’ajuda a les escoles amb més dificultats i efectuar un seguiment específic dels alumnes amb més problemes són altres de les anomenades “mesures compensatòries”. El replantejament de les tutories i la intensificació de la lluita contra la droga en els entorns dels col·legis seran dues accions previstes més.
Respostes de l’oposició
En el seu torn d’intervenció, el diputat del PSC Daniel Font ha acusat a la consellera de “voler tornar a les Cartilles Palau i a la llista dels reis gots” i de no explicar cap mesura “concreta ni tangible”. Per la seva part, Dolors Camats (ICV) també ha lamentat l'”aire d’antigalla” de parts del discurs i li ha recriminat que, en ple inici de la preinscripció escolar, hagi anunciat que alguns centres educatius es quedaran en barracons, el fre a la digitalització de les aules i altres mesures de retallada pressupostària.
La representant de ERC, Anna Simó, també ha insistit a demanar-li “que no canviï cada dia de polítiques educatives”. “El senyor Mas va dir que l’educació seria una prioritat, però sembla que és una prioritat en les retallades”, ha afirmat.
EL PERIODICO. 18.02.11
Llibre recomanat
014 anys
Tu m’aprens. Memòria i oblit d’un aprenent de mestre
Cela i Ollé, Jaume EDITORIAL GRAO
Recomanada la seva lectura als mestres i als estudiants i futurs mestres!
Tu m’aprens no és un llibre de memòries. És un llibre sobre la memòria on l’autor reflexiona a partir d’allò que recorda, a partir d’alguns dels moments que l’han fet ser com és. Així, aquesta memòria es projecta en el present i en el futur, ajuda a donar sentit al dia a dia on el mestre intenta respondre a les necessitats que té la persona a qui acull i acompanya en el procés de descobriment del món. Potser és per això que l’autor creu que una manera de definir què significa educar és la següent: compartir la interpretació que fem del món.
Índex:
A tall de justificació ?
Dues bufetades ?
Nena que planxava.
Primera classe de ciutadania a sisè ?
Divisió de poders i teologia ?
Adaptació ?
Realment, no plou ?
Síndrome de Down ?
El vestit nou de l’emperador ?
Qui mana a l’escola?
Malnoms ?
Un fil d’or ?
Una mostra d’amor ?
Creu de Sant Jordi ?
El pas del temps ?
Valorar textos escrits ?
Veure coses diferents ?
Qui diu que Nadal és una festa d’alegria?
Com aquell que maten durant l’últim segon d’una guerra ?
Hi ha criatures que són un silenci.
El gentil cavaller ?
El poder del relat ?
En educació, «projectar» és un verb difícil d’evitar ?
Una pregunta que no s’oblida ?
Esforç. ?
Autoestima ?
No els ho ensenyem tot ?
Perdre els papers ens porta a negar l’evidència ?
Conflictes ? Fer escola ?
Nenes i nens amb problemes auditius ?
Brandant la llarga cua ?
Criatures petites no vol dir problemes petits ?
«Si de un dulce mirar sois alabados» ?
Hi ha noms que no pots dir ?
Einstein devia començar així ?
Cloenda.
Repetició de contes
014 anys
ELS NENS QUE VOLEN SENTIR MOLTES VEGADES EL MATEIX CONTE APRENEN MÉS RÀPID
La repetició de les històries accelera l’adquisició del vocabulari
Repetir una vegada i una altra el mateix conte és bo per a l’aprenentatge dels nens, segons un estudi de la Universitat britànica de Sussex, els autors del qual consideren que és aquesta repetició el que accelera l’adquisició del vocabulari. L’estudi va ser dirigit per la psicòloga Jessica Horst i els seus resultats són conseqüència d’un experiment en què es va exposar dos grups de nens de 3 anys a l’aprenentatge de dues paraules noves. Cada una d’elles era una paraula inventada per designar un objecte desconegut, com per exemple sprock per referir-se a un article manual utilitzat per barrejar menjar.
Durant tres setmanes
Durant una setmana, un dels grups va escoltar tres històries diferents amb aquestes paraules, mentre que l’altre grup va escoltar una única història amb les mateixes paraules noves. Passat aquest període, es va constatar que els nens a qui s’havia explicat un sol conte recordaven millor les noves paraules que els nens a qui s’havien explicat tres històries diferents.
Biblioteca familiar
“Sabem que com més llibres es tenen a casa, més bons són els resultats acadèmics dels nens, però el que no hem comprès és com té lloc l’aprenentatge”, ha dit Horst. “El que aquesta investigació suggereix –ha explicat la psicòloga– és que l’important no és la quantitat de llibres, sinó la repetició de cada un d’ells, perquè és el que propicia un aprenentatge més bo”. Horst ha indicat que ja se sabia que els nens que veuen el mateix programa de televisió o la mateixa pel·lícula una vegada i una altra “ofereixen més bons resultats en els posteriors exàmens de comprensió”.
Nova informació cada vegada
“El que creiem que està passant amb la lectura és que cada vegada que un nen escolta el conte està adquirint nova informació. La primera vegada pot ser només la comprensió de la història, la segona la percepció dels detalls i la descripció, i així progressivament”, va dir la professora del centre britànic. “I si la nova paraula s’introdueix en una varietat de contextos, com va passar amb aquells a qui se’ls van llegir tres contes diferents, el més probable és que els nens no aconsegueixin concentrar-se tant en la paraula nova”, afegeix la investigadora.
Millor una exposició repetida
En conclusió, indica Horst, “el missatge podria ser que als nens no els cal necessàriament una gran quantitat de llibres, sinó que es beneficien d’una exposició repetida als que tinguin”.
Pel·lícula recomanada
014 anys
“Bebés“: bellesa en bolquers
78 minuts de nadons, quatre nadons pertanyents a diferents cultures i classes socials, però iguals davant d’una càmera que capta miraculosament la innocència i debilitat, la fortalesa i murrieria, l’alegria i l’exasperació.
Darrere de la idea de “Bebés“ està Alain Chabat, tot terreny francès al que hem vist com a guionista, actor, director i productor. Com a això últim presenta aquest documental que no és documental, o almenys no en el sentit estricte del gènere -si és que existeix aquest sentit estricte per al documental-, sinó com a registre dels comportaments i gestos humans durant els primers mesos de vida. No hi ha intervenció artística més enllà de la música de Bruno Coulais, discreta i sempre harmoniosa, no hi ha veus en off ni artificis de cap tipus. Es tracta de 79 minuts de nadons, quatre nadons pertanyents a diferents cultures i classes socials, però iguals davant d’una càmera que capta miraculosament indicis d’una personalitat en desenvolupament, innocència i debilitat al costat de fortalesa i murrieria, alegria i exasperació parvulària.
Catàleg de mirades, somriures i plors d’una naturalitat preciosa, és envejable la naturalitat gestual que la càmera de Thomas Balmes extreu de la quotidianitat, de contextos i famílies tan diferents com els seus petits protagonistes: de la acomodada Sant Francesc a la rural, de l’estepa mongola a la metròpoli de Tòquio, aquesta peça diminuta traspua més autenticitat i humanitat en la seva interrelació cultural que la “Babel“(2006) d’Alejandro G. Iñárritu. Podríem fins i tot legar un cert interès antropològic -que ho té–, però llavors oblidaríem que no és aquesta una pel·lícula per a analitzar, sinó per gaudir i deixar-se portar per la seva bellesa en bolquers, que és molta. Namíbia
Optimisme al professorat
014 anys
Professors optimistes
Si hi ha un col·lectiu professional en el qual, a jutjar pels mitjans de comunicació, està instal·lat el pessimisme és el de l’ensenyament. Es poden trobar professors optimistes? Haver-los, n’hi ha. I probablement molts més dels que pensem.
Hi ha qui creuen que pensar en positiu és estar cec davant la realitat i que el pessimisme, en conseqüència, suposa una posició intel·lectual superior. Plantejat en aquests termes, el món es divideix en dos bàndols: els que veuen l’ampolla mig plena i els que fa temps que van deixar de veure el recipient o que, com Woody Allen, veuen l’ampolla mig plena, però de verí …
Ara bé, si es tracta de triar, és millor ser optimista. És veritat que els pessimistes estan més ben preparats per a anticipar-se a un eventual fracàs, però donar-se per vençut mai és una solució en si mateixa. “Al final, ser optimista és gairebé l’única estratègia per resoldre qualsevol dificultat i no caure en l’autodestrucció. Quan sorgeix un problema i no es té la voluntat de solucionar-ho, no té solució “, reflexiona Pablo Fernández Berrocal, catedràtic de Psicologia a la Universitat de Màlaga i autor de Cors intel·ligents (ed. Kairós).
Assumeixen aquesta filosofia de vida els professors? En principi, no hi ha cap altra professió en la qual es subscrigui amb tant convenciment la llei de Murphy en qualsevol de les seves variants: “Tot el que va malament és susceptible d’empitjorar”. El dubte és si, efectivament, són majoria els mestres que estan desmotivats, descontents, desbordats o qualsevol altra paraula que comenci per licituds, o si també hi ha docents optimistes, que es diverteixen amb el seu treball i segueixen tenint projectes i il·lusions.
Pilar Terol es decanta per la segona alternativa. Aquesta doctora en Psicologia imparteix classes a la facultat d’Educació de la Universitat de Saragossa i es dedica a formar futurs professors. “Encara que la teoria és una cosa i la pràctica altra, diu estic força d’acord que sense optimisme la tasca educativa perdria el seu sentit més profund. És impossible que pugui educar algú que ha perdut l’esperança en si mateix i en l’ésser humà amb el qual treballa “.
Per aquest motiu, no sorprèn el seu to de veu juvenil i també que els seus referents siguin persones que comparteixen la seva visió positiva de l’ensenyament, com el conegut pedagog londinenc Guy Claxton, a qui cita en dues ocasions: “Fins l’aigua tarda a ser digerida “i” sigui el que sigui el que s’ensenyi, al final s’ensenya la pròpia personalitat “. En opinió de Guy Claxton, “si els professors no saben en què consisteix l’aprenentatge i com es produeix, tenen les mateixes possibilitats d’afavorir que d’obstaculitzar”, segons es pot llegir en el seu llibre Viure i aprendre (Alianza Editorial).
Pot ser que alguna cosa d’això estigui succeint en l’actualitat, segons del creixent nombre d’educadors que reconeixen estar cremats i de l’alt percentatge d’alumnes que fracassen amb els seus estudis. Segons un informe de la Comissió Europea, Espanya és el tercer país d’Europa amb major taxa d’abandonament escolar. Així mateix, els estudiants espanyols són els tercers que més repeteixen curs en ensenyament obligatori.
A partir d’aquí, el camí es bifurca en dos senders. El primer és el que sembla que han pres molts professors que van començar sent optimistes i que han acabat caient en la desídia i en una actitud gairebé funcionarial: arriben, donen classe i marxen per on han vingut, sense dedicar al seu treball ni un minut més de l’estrictament necessari.
L’altre camí és el que han triat els educadors que segueixen creient que el seu treball és el millor del món. D’alguna manera, el seu exemple recorda el d’aquella petita aldea gala que resistia sempre l’invasor (en aquest cas, al pessimisme), només que, en lloc de recórrer a la poció màgica d’Astèrix, s’inspiren en els ensenyaments d’altres druides menys coneguts, com ara, Rafael Bisquerra, catedràtic d’Orientació Psicopedagògica de la Universitat de Barcelona.
“Em pregunta vostè per on li aconsellaria començar a algú que volgués instal·lar-se a l’optimisme pedagògic. En primer lloc intentaria que aquesta persona prengués consciència que la professió d’educador és una de les més dignes i honroses que pot haver, ja que implica treballar per un món millor i també perquè els mateixos alumnes puguin construir el seu propi benestar i felicitat ” , declara l’autor d’Educació emocional i benestar (ed. CissPraxis).
“En realitat -prossegueix-, motius per adoptar una actitud negativa sempre van a sobrar. Però això és el fàcil. El que té valor i en alguns casos pot arribar a ser heroic és adoptar una actitud positiva, malgrat tot “, indica després alertar de la necessitat de desenvolupar competències emocionals amb vista a no perdre l’entusiasme i l’entrega que exigeix ??una activitat com la docència.
Arriba el moment, doncs, de presentar a algunes heroïnes i herois anònims. Per exemple, a Lluïsa García-Casarrubios, una valenciana de 38 anys que imparteix classes a l’IES Beatriu Civera del barri del Crist, en Aldaia, una localitat a vuit quilòmetres de València.
Segons el parer dels professors que la coneixen, Lluïsa podria ser el prototip de professora optimista. “El primer per ser-ho és que t’encanti la teva feina. Els qui trien la docència pel sou, la seguretat i les vacances comentin un error garrofal, ja que són massa hores com per treballar en alguna cosa que no t’agrada. Al final, acabes amargat i amargant els que t’envolten “, manifesta García-Casarrubios, donant a entendre la necessitat de confrontar la vocació amb el mirall. Després, Lluïsa explica que l’ensenyament secundari ve a ser com la prova del cotó. D’una banda, els adolescents necessiten enfrontar-se als adults per reafirmar la seva personalitat. Per si fos poc, molts d’ells estan en plena explosió hormonal, pel que els seus referents no són Lluís Vives o Francesc Ferrer i Guàrdia, sinó Lady Gaga, Justin Bieber i altres intel·lectuals semblants. Finalment, les noies i nois que tenen entre 14 i 18 anys se senten presoners o ostatges de l’ensenyament obligatori.
Un cop aclarit que “no hi ha pitjor error de prendre com una cosa personal les queixes d’un adolescent”, Lluïsa detalla la necessitat de sobreposar-se a les dificultats que es presenten a cada minut, especialment quan es treballa amb alumnes que estan més pendents del seu perfil a Facebook que del que s’explica a la pissarra.
“A mi em funciona tractar amb afecte i permetre que s’expressin. Això vol dir interessar per com s’ho han passat en Falles, fer-los alguna pregunta si no fan bona cara i saludar quan els veus pel carrer. El problema és quan un professor troba odiosos als seus alumnes “, avisa, després insinuar que, d’igual manera que l’optimisme es contagia, amb el pessimisme passa una cosa semblant.
Si es tracta d’això, Cristina Hernández és una professora tremendament positiva, tant com per que hagin estat alguns dels nens que l’han tingut de mestra (“és la millor”, diu una nena de 12 anys expressant el sentir de la resta), qui hagin suggerit la conveniència de parlar amb ella.
Tres frases:
Els alumnes valoren un mètode d’ensenyament dinàmic i pràctic.
El cos docent es motiva gràcies a la vocació pel seu treball.
Els professors asseguren que ensenyar a aprendre és molt gratificant.
Suplement ES de la Vanguardia del dia 30 d’abril de 2011
Dos articles interessants
015 anys
Dimarts de llibres
Quan l’assistència social li va enviar aquella marroquina, va protestar. No en veu alta, però durant uns dies li va regalar tot el mal humor acumulat. Ella el va advertir que els dies festius no podia atendre’l, havia de cuidar el seu fill. Ell ni li va respondre. Millor, va pensar, així me’n posaran una altra. Però un dia ella li va preparar una sopa que li recordava la de la seva mare i, entre cullerades, la duresa es va anar fonent. Va començar a parlar-li. I ella el va escoltar. Amb el temps, ell també va voler escoltar-la i es va acostumar a tenir amb qui conversar. Venien les vacances de Setmana Santa i ell no volia passar una setmana sense ella. Pots venir amb el teu fill, li va dir al final.
Quan el va veure, se’n va penedir. El nen era més petit del que es pensava. Va témer que comencés a córrer o a cridar per tota la casa. Però el nen no deia res. Només el seguia a tot arreu i no parava d’observar- lo. Els seus ulls semblaven dues boques afamades. Té cara d’espavilat, va pensar. Però no sabia què dir-li ni com parlar-li. Així que es va acostar a la llibreria i va triar el llibre preferit de la seva infància. Es va seure a la butaca i va començar a llegir La volta al món en 80 dies, de Jules Verne. A l’instant, el menut va seure a terra per escoltar-lo. Divendres va caure l’última línia. L’avi va mirar el nen d’ulls insaciables, va tancar el llibre i l’hi va regalar. Demà és Sant Jordi, li va dir. I el marrec va somriure amb avidesa.
Emma Riverola Escriptora El Periodico Dimarts, 19 de abril del 2011
…………………………………………………………………………………..
Les escoles abandonades
Sols els grans silencis provoquen un estrèpit més gran que els grans sorolls. Això és el que va passar ahir a les portes de totes les escoles sotmeses a la gresca de Setmana Santa. Què queda d’una escola quan ja no hi ha nens a dins? Els patis buits semblen ciutats abandonades. Se sent el cruixit dels cèrcols de bàsquet, el rumor dels arbres, la pols dels fossats de sorra. De tant en tant un gat policia passa impunement per la superfície d’un joc interromput. En alguns llocs alguns operaris han aprofitat la deserció dels alumnes per repintar línies a terra o per reparar tot allò que l’erosió infantil ha anat provocant.
A l’interior d’aquestes escoles abandonades encara s’hi sent olor de guix i restes de suculents entrepans. A les aules menors les bates alineades pengen immòbils com si cada aula fos una sala de banderes amb oficials en plena rendició. Una escola buida sempre ofereix al visitant aquella polsina de savieses mortes que se’ns cola pel nas. Als patis deserts les pilotes es desinflen al no tenir cap cama que les impulsi. Una escola buida és com un banc de diners buit.
Carrers en silenci: I després hi ha la sorpresa dels carrers. Els veïns es relaxen quan deixen de sentir la cridòria de les petites masses. ¿Què es deuen dir aquells nens i nenes quan els deixen anar i surten de la cleda de la classe? Les nenes s’entretenen en un racó. Els nens s’empenyen entre si. A vegades li agafen mania a un dels seus companys i li fan la vida impossible, perquè la infància és cruel i la infància en grup és una eina de xoc.
Als carrers pròxims a les escoles els botiguers surten a l’exterior i pensen que la vida en silenci fa fructificar les vendes. Els venedors de txutxes, en canvi, senten que aquell silenci es posa sobre les gominoles fins que la crisi econòmica de les mercaderies mínimes acaba sent tan greu com la dels grans bancs.
I on són els nens en aquests dies de Setmana Santa? A quin lloc han anat a parar en el seu forçat exili? Perquè els carrers segueixen ocupats per turistes menuts, gent que també ha deixat la seva escola buida als països del nord i que ara treuen el cap a ciutats noves que aspiren al que algun dia serà el triomf de l’espècie. De la mà dels seus pares aquests nens turistes també desitjarien entrar de rellogats en una escola aliena per experimentar el tacte dels pupitres i la llum diürna i prolongada del Mediterrani.
I què faran durant aquesta setmana estranya, amb un Sant Jordi despistat i unes roses transatlàntiques, els policies municipals que cada dia a les nou del matí i a les cinc de la tarda intenten posar d’acord la mobilitat de la vida del present i l’esperança de la vida futura? Passaran els dies i no sabrem què fer amb ells. Les pantalles telemàtiques trauran fum des de les seves cases i les escoles seguiran oferint-se a la mirada adulta com les restes d’antigues acadèmies que s’ha empassat la vegetació rampant de totes les jungles.
Les escoles buides són el repòs del guerrer docent i el desconcert d’uns pares que no saben què fer quan es troben cara a cara amb els seus fills solitaris. Per sort per a ells la Setmana Santa només dura una setmana, però intueixen que el desconcert serà etern.
Joan Barril Periodista El Periodico Dimarts, 19 de abril del 2011
El dia d’avui…
015 anys
Com serà el teu dia avui?
Aquest matí vaig despertar emocionat
amb totes les coses que he de fer
abans que el rellotge sonés.
Tinc responsabilitats de complir avui. Sóc important.
La meva feina és escollir quina mena de dia vaig a tenir.
Avui puc queixar-me perquè el dia és plujós
o puc donar gràcies a Déu perquè les plantes estan sent regades.
Avui em puc sentir trist perquè no tinc més diners
o puc estar content que les meves finances m’empenyen
a planejar les meves compres amb intel·ligència.
Avui puc queixar-me de la meva salut
o puc sentir l’alegria de que estic viu.
Avui puc lamentar de tot.
el que els meus pares no em van donar mentre estava creixent
o puc sentir-me agraït de que em permetessin haver nascut.
Avui puc plorar perquè les roses tenen espines
o puc celebrar que les espines tenen roses.
Avui puc autocompadir-me per no tenir molts amics
o puc emocionar-me i embarcar-me en l’aventura de descobrir noves relacions.
Avui puc queixar-me perquè he d’anar a treballar
o puc cridar d’alegria perquè tinc una feina.
Avui puc queixar-me perquè he d’anar a l’escola
o puc obrir la meva ment enèrgicament
i omplir-la amb nous i rics coneixements.
Avui puc murmurar amargament perquè he de fer les tasques de la llar o puc sentir-me honrat perquè tinc un sostre per la meva ment, cos i ànima.
Avui el dia es presenta davant meu esperant que jo li de forma i aquí estic, sóc l’escultor. El que passi avui depèn de mi,
jo he de triar quin tipus de dia vaig a tenir.
Que tinguis un gran dia … al menys que tinguis altres plans!
Dia mundial de l’Activitat Física
015 anys
El dia 6 d’abril es celebra el dia Mundial de l’Activitat Física.
L’activitat física regular és bona per a totes les edats. Practicar algun esport, fer gimnàstica o simplement jugar, caminar, anar amb bicicleta o fer activitats quotidianes d’una manera activa convé perquè:
- Ajuda a sentir-se millor, amb més energia, i a relaxar-se, reduir l’estrès, dormir millor i tonificar els músculs.
- Ajuda a prevenir i tractar l’excés de pes perquè regula la gana i augmenta el nombre de calories que es gasten cada dia.
- Ajuda la canalla a relacionar-se amb els altres i a créixer millor, més alegres i més sans.
Un munt de beneficis
Fer activitat física de manera regular és cuidar-se, perquè tot l’organisme en surt beneficiat.
- COR: redueix el risc de patir malalties cardíaques, embòlies, diabetis i hipertensió arterial.
- ARTÈRIES: ajuda a mantenir-les flexibles i sanes.
- ARTICULACIONS: enforteix els músculs, els ossos i manté la funció de les articulacions.
- SISTEMA NERVIÓS: ajuda a mantenir-lo en bona forma.
Atenció: cal que consulteu el metge si teniu la intenció d’augmentar molt la intensitat o el volum de les activitats que feu normalment.
El que convé:
- PERSONES ADULTES: com a mínim 30 minuts d’activitat física moderada 5 o més dies per setmana. Les persones més grans han d’incloure exercicis específics de força, flexibilitat i equilibri.
- INFANTS I GENT JOVE: cada dia cal fer 1 hora d’activitat física moderada, com a mínim.
- Trieu activitats que us agradin.
- Si no teniu temps, podeu anar sumant minuts actius durant el dia.
- Si us va millor, o si ho preferiu, podeu combinar activitats diferents (esports, jocs, desplaçaments a peu o en bicicleta, gimnàstica, exercici planificat). N’obtindreu més beneficis.
- Convertiu l’estil de vida actiu en un hàbit.
30 minuts d’activitat física moderada equivalen a un d’aquests exercicis:
15 minuts
- pujant escales
- saltant a corda
- corrent 2,5 km
- recorrent 6,5 km amb bicicleta
20 minuts
- jugant a bàsquet
- fent natació
30 minuts
- fent gimnàstica a l’aigua
- ballant
- caminant 3 km a bon pas
- recorrent 8 km amb bicicleta
40 / 60 minuts
- netejant vidres, el terra, el cotxe, etcètera.
Això suposa cremar al voltant de 150 kcal
L’educació lenta
015 anys
L’Educació lenta (De vegades correm molt i no s’arriba enlloc)
A partir de la lectura d’un llibre que es diu:“Elogi a l’educació lenta” de Joan Doménech Francesh
Avui en dia que estan de moda tots els moviments de “Slow food” (menjar lent), “Slow life” (Forma de vida lenta), també comencen a arribar alguns documents sobre l’educació lenta, tant a casa, amb la família (aquesta societat d’avui en dia que sempre corre i sempre té pressa…) i també a l’escola.
Tot està impregnat per una velocitat que no deixa assaborir el sentit de les coses.
Alguns punts que tenen a veure amb l’educació a casa, amb la família.
” Més, abans i més ràpid, ja no són sinònim de millor”
No es tracta de fer totes les coses a poc a poc, sinó de saber trobar el temps just per a cadascú i per a cada activitat.
– Mai hem de fer comparacions entre germans, cosins, amics o coneguts. Cada infant te el seu propi ritme d’aprenentatge.
– Els infants en les seves edats primerenques han de dedicar moltes estones al joc. Han de jugar, jugar i jugar. Ja que jugant aprenen a gestionar el seu temps, a què dediquen més o menys estona i així van aprenen. Cadascú al seu ritme. No cal que siguin sempre jocs didàctics. Juga amb una capsa pot significar un aprenentatge sobre la imaginació i la creativitat. Ell, poc a poc anirà escollint els seus jocs i així anirà aprenen. La qüestió és que han de jugar fins al límit d’avorrir-se.
Ja arribarà l’edat d’aprendre altres coses i després ja no hi haurà tan temps per jugar. No se’ls ha d’avançar l’aprenentatge de coses que són típiques de nens més grans. No s’ha de forçar. Ja ho aprendran.
– Els pares l’únic que han de controlar és l’estona que passen davant la TV i altres màquines de jugar, que sovint fan que l’infant es comporti com un autòmat i desconnecti del que l’envolta.
– L’exemple dels pares i de la família que l’envolta és la millor manera d’educar els fills.
– Interessar-se per les activitats culturals de l’entorn i viure-les plegats.
– En les primeres edats eliminar les activitats extraescolars ( que tenen la pretensió d’ampliar, accelerar o avançar els coneixements). Els infants ja en tenen prou anant a l’escola i tot l’altre temps l’han de passar amb la família i sobretot han de jugar.
– Explicar molts contes, compartir músiques. Han de fer petits encàrrecs que suposin adquisició de coneixements.
– Treballar la responsabilitat dels infants en les tasques domèstiques.
– Valorar cada fill pels seus valors individuals
– Programar espais de temps per als fills. Temps per compartir i no deixar-ho només pel cap de setmana.
– Donar exemple d’utilització pausada del temps. Deixar estones per a la conversa. S’ha de conversar molt, això també és compartir.
– Esforçar-nos per coincidir al menys en un àpat, per seure al voltant de la taula i fer d’aquesta estona la millor del dia. Sense pressa.
– Revisar amb ells els hàbits alimentaris, la consciència amb el medi ambient, el tràfic, la conducció responsable, etc.
Tot això en un ambient el més relaxat possible.
“Educar lentament, en la mesura que els infants puguin assolir els nous coneixements, però al mateix temps amb la justa energia per a que no sigui avorrit per ells.”
Això no serà fàcil, però almenys ho haurem d’intentar, no?