Bloc de la biblioteca de l'Escola Pia de Tàrrega Puntedu
jvendre2
This user hasn't shared any profile information
Articles per jvendre2
Millor educació
016 anys
La millor educació
Pocs assumptes tan delicats com l’educació, pocs llocs on se la maltracti així. A la intel·ligent ofensiva del ministre Ángel Gabilondo per un acord perquè, per una vegada, una generació tingui garantit un model educatiu, ha sortit a l’aguait la gran mestra de les receptes de l’àvia, Esperanza Aguirre. La seva ocurrència d’ordenar per llei l’autoritat del professorat ha enlluernat en aquest país addicte a solucionar els problemes declarant-los il·legals.
El principal avantatge de la recepta és que no costa ni un duro. A més, marca per llei el culpable si surt malament: aquell professor a qui vam fer autoritat i no l’exerceix perquè no vol. És inútil, en canvi, per a quatre de cada 10 alumnes en centres concertats i per als seus professors; fora que allà només regeixin les lleis del mercat i, si es peguen, sigui per coses d’oferta i demanda. Inquieta una mica pensar què serà el següent si tot i així un altre pare irromp en un col·legi com si fos un personatge de Quentin Tarantino… ¿Posar tricorni als docents?
Ara que tant es diu això de prestigiar el professor, convindria començar per situar els seus salaris en la mitjana de l’OCDE i tornar-los la confiança de treballar en un sistema que sap donar-los suport en recursos i en qualitat, però també en responsabilitat i autoritat. La nostra inversió en educació ha crescut menys que la nostra riquesa. Proliferen els discursos de governants que converteixen l’ensenyament en un servei a la carta on cada pare o alumne escull el que li agrada i el docent és un subordinat. Igual que es proclama el dret dels pares a elegir idioma d’ensenyament, es justifica la seva potestat a fixar fins on ha d’aguantar el professor, «que per a això li pago».
Resulta imprescindible que els pares fem la nostra feina i deixem d’actuar com a encobridors, còmplices o inductors de les incontinències filials. No més excuses habituals: les presses, el ritme de vida, l’estrès…
L’única veritat és que educar és un treball dur, però som els pares els que hem d’ensenyar als fills que, a més de drets, existeixen altres coses anomenades deures i un és responsable dels seus actes.
També té tasca pendent el que anomenem societat quan volem utilitzar-la com a coartada. ¿O és que no tenen responsabilitat les empreses, organitzacions o mitjans de comunicació que converteixen en triomfadors a cretins la principal habilitat dels quals és explotar els altres? ¿O és que també és innocu el nostre culte general a l’èxit per qualsevol mitjà necessari?
ANTON LOSADA El Periòdico de Catalunya. 20.09.09
S’hereta el saber?
016 anys
El saber s’hereta: L’educació dels pares és factor determinant en l’èxit escolar
Els fills que viuen amb un sol progenitor tenen gairebé el doble de possibilitats de deixar l’escola prematurament.
Els èxits educatius dels fills estan fonamentalment en mans dels seus pares i, més concretament, en el seu nivell educatiu. Un exemple: el 73% dels fills d’universitaris que van néixer en la dècada dels setanta han estudiat una carrera, mentre que només ho ha fet el 20% d’aquells en que els pares no eren universitaris.
El fet que els pares siguin universitaris atorga clars avantatges educatives, segons l’últim informe de Caixa Catalunya Informe de la inclusió social a Espanya 2009. Aquestes són que aquests pares són més proclius a escolaritzar els seus fills abans dels tres anys, que transmeten als seus fills més aspiracions i que tenen més recursos educatius i culturals.
Hi ha altres factors que també incideixen en les taxes d’èxits educatius, com el gènere (els nois es graduen en ESO un 16% menys que les noies), l’estructura de la llar(l’abandonament escolar prematur és un 86% més alt en les famílies monoparentals a igualtat de condicions socials) i l’origen (els immigrants tenen, per raons econòmiques i d’entorn, menors taxes d’educació secundària i post obligatòria).
El tipus d’escola (privat, públic o concertat) en relació als resultats afavoreix molt als col·legis privats però, segons l’estudi, que ha extrapolat les dades estadísticament, els resultats pràcticament s’igualen.
Pel que fa a la influència de l’equipament de les escoles en els resultats escolars, Pau Mari-Klose, director de l’estudi, ha volgut incidir que “no és tan important en relació amb l’educació dels pares i l’entorn”. “No podem seguir donant la culpa a les escoles sense polítiques públiques de família, sense que hi hagi més accés a l’escolarització primerenca, perquè així no anem a aconseguir elevar el nivell educatiu”, ha assegurat Mari-Klose.
Les conclusions de l’estudi posen l’accent en el protagonisme dels pares davant de tots els actors en el món educatiu, però també a la necessitat de desenvolupar polítiques públiques de suport per als més desfavorits, que necessiten aquest complement en l’acompanyament de l’educació (mecanismes de compensació, com classes de suport).
En aquest sentit, els autors de l’estudi són optimistes respecte al futur. L’augment progressiu del nivell educatiu dels pares afavorirà el de les noves generacions i, en relació a la crisi, també van apuntar al seu caràcter d’oportunitat per la disminució d’oportunitats de treball primerenques en l’hostaleria i la construcció, per exemple, que poden desincentivar als joves del mercat laboral ràpid i incitar a seguir estudiant.
EL PAIS. 23.09.09
Família i escola
016 anys
Família i escola: compartir l’educació
En els diferents debats sobre l’educació apareix de forma insistent el tema de les relacions entre la família i l’escola. Aquest llibre posa de manifest que cal promoure un debat conjunt entre família i centre educatiu que faci possible l’acostament entre ambdues institucions i que afavoreixi un clima de confiança en benefici de l’educació de petits i grans. La seva principal intenció és oferir una mirada als aspectes que poden aportar un guiatge en aquesta reflexió.
Índex:
El desprestigi de l’educació: L’educació, un dret fonamental per a tothom.
L’educació en crisi? Quina crisi?
Podem recuperar la confiança necessària?: La desconfiança i el recel. De la desconfiança i el recel a la confiança i la comunicació.
L’escola i la família . Educar en col·laboració: L’educació, una acció complexa. L’educació, una acció per compartir.
El lloc idoni per a cada aprenentatge. Què ha de fer l’escola i què ha de fer la família: L’escola d’ahir, l’escola d’avui. Escola i família: aprenentatges compartits i aspectes diferents. Infants i adolescents entre dos col·lectius
El rol de persones adultes que eduquem: Els canvis i les inseguretats. Mantenir els criteris. Compartir el criteris.
Un repte comú. Com entenem l’autoritat i l’afectivitat i com les compartim: L’autoritat i l’afectivitat. Compartir l’autoritat.
Quan van creixent, ja no cal que s’estableixi cap comunicació entre la família i l’escola? La comunicació entre la família i l’escola al llarg del procés educatiu.
La participació de les famílies: Problemes amb al participació? Propostes per a la comunicació.
Un context de col·laboració. Veïnatge i xarxes de proximitat: La societat de la informació. La xarxa, una alternativa.
Podem saber-ne més.
Aquest llibre de la doctora en Psicologia de la UAB, na M. Jesús Comellas és molt adient per resoldre problemes i trobar solucions positives en les relacions de l’alumnat, la família i el centre educatiu.
Si no es volt comprar, el podeu trobar a la Biblioteca Comarcal de Tàrrega amb la signatura: 37.06 COM.
Dites desembre
016 anys
Les últimes dites de l’any
- Al desembre i al gener, busca sempre un bon recer.
- Anar a dormir d’hora i llevar-se de matí tan bo és al desembre com a l’abril.
- Arriba a temps, com la sabata de Sant Nicolau.
- Boira pel desembre, pluja o llevant.
- Boira pel desembre, pluja o sol.
- Boires pel desembre, ni pluges ni neus són de tembre.
- Calor pel desembre, calor pel gener, fred fort pel febrer.
- Darrera el desembre nuvolós, ve el gener polsós.
- Darrera un desembre plujós, ve un gener polsós.
- De desembre a la fi, cada cabra amb son cabrit.
- De Sant Tomàs a Nadal just una passa de gall.
- Desembre, el mes més vell de l’any.
- Desembre finat, any acabat.
- Desembre, gelat i nevat.
- Desembre, moltes coses es fan, però ja som a fi d’any.
- Desembre mullat, gener ben gelat.
- Desembre nevat, bon any pel blat.
- Desembre passat, fred arribat, si no s’ha perdut o no l’han robat.
- Desembre que fred no plany, bon gener i millor any.
- Desembre tremolant, bon gener i millor any.
- Dies de desembre, dies de malura: tot just es fa dia que ja és nit obscura.
- Ditxós és el mes de desembre, que entra amb llardons i surt amb torrons.
- El desembre ben portat, o pluja o tempesta.
- El desembre és l’avi de l’any, i el gener l’hereu.
- El desembre és un vell que fa arrugar la pell.
- El desembre pren i no dóna.
- El fred del desembre es fica dins per sempre.
- El mes de desembre, el mes de les festes.
- El sol del desembre i del gener porta gelades pel febrer.
- Els Innocents no tenen dents, no tenen pa per a menjar, no tenen vi per a dormir.
- En els Advents, baixen els gels i pugen els vents.
- La boira de desembre duu el garbí al ventre.
- La festa de la Puríssima dura fins a Santa Llúcia.
- Més curt que el dia de Sant Tomàs.
- Neus pel desembre, bon any pel que ve.
- Ni en desembre assolellat, no et treguis la capa del costat.
- Pel desembre calor, porta mal pitjor.
- Pel desembre, desembrot, el pastor deixa les ovelles i se’n va vora del foc.
- Pel desembre, el dia temperat, el vent l’ha portat.
- Pel desembre, el fred o el vent fan tremolar el més valent.
- Pel desembre, el temps que fa el dia tres el fa tota la resta del mes.
- Pel desembre es gelen les canyes i es torren les castanyes.
- Pel desembre, fred, i calor per l’estiuet.
- Pel desembre, gelades i nevades i llargues matinades.
- Pel desembre, gelades i sopes escaldades.
- Pel desembre i pel gener, no siguis matiner.
- Pel desembre i pel gener, omple la pica i l’olier.
- Pel desembre, tremola el vent i l’home més valent.
- Per la Concepció fa un fred de debò.
- Per Sant Esteve, plou i neva.
- Per Sant Esteve, un pas de llebre.
- Per Sant Nicolau, la neu hi cau.
- Per Sant Nicolau, plou si a Déu plau.
- Per Sant Silvestre, el que no es fa resta.
- Per Sant Silvestre, entra el sol per la porta i per la finestra.
- Per Sant Silvestre, es treu l’ase per la finestra.
- Per Sant Silvestre, la pluja ja està llesta.
- Per Sant Silvestre, salten les bruixes per la finestra.
- Per Sant Silvestre, un any se’n va i un altre en resta.
- Per Santa Llúcia, creix el dia un pas de puça; no creix ni disminueix fins que el Nen Jesús no neix.
- Per Santa Llúcia, l’oli torna a l’oliva.
- Per Santa Llúcia, minva la nit i creix el dia.
- Per Santa Llúcia, s’escurça la nit i s’allarga el dia.
- Per Santa Llúcia un pas de puça; per Nadal un pas de gall; per Ninou un pas de bou, i per Reis mitja hora creix.
- Per Santa Llúcia un pas de puça; per Nadal un pas de pardal; i per Reis burro és qui no ho coneix.
- Quan pel desembre canta el mussol, pluja o bon sol.
- Qui anar bé vol es compra roba pel desembre i calçat pel juliol.
- Qui el desembre acabarà l’any nou veurà.
- Sant Nicolau de la neu porta la clau.
- Sant Nicolau obre les festes amb clau.
- Sant Silvestre, duu a les bruixes del cabestre.
- Sant Silvestre és el darrer vespre.
- Santa Llúcia de Puigmal, tretze dies d’aquí a Nadal.
- Santa Llúcia la bisbal, a tretze dies de Nadal.
- Santa Llúcia treu les fires i les festes de la bústia.
- Santa Llúcia us conservi la vista i la claredat!
- Si bon raïm vols menjar, pel desembre has de podar.
- Si el desembre plou, bon any nou.
- Si l’any se’n va nedant mal per les vinyes i malament pels camps.
- Si plou per la Concepció, plou per Carnestoltes, per Setmana Santa i per Resurrecció.
- Si plou per Santa Bibiana, plou quaranta dies i una setmana.
- Si Sant Silvestre plora tot l’any plora; Si Sant Silvestre riu tot l’any riu.
Acte inagural 125 anys
016 anys
En la web de l’escola podeu veure el vídeo de l’acte inagural.
Cliqueu: ESCOLA PIA TÀRREGA
125 anys al servei de l’educació 1884-2009
Educar en la família
016 anys
100 consells per educar dins de la família
La família esdevé la primera institució social que acull els infants. Per tant, educar en aquest entorn esdevé bàsic, abans d’entrar en consideracions pedagògiques. Aquesta és la teoria de Mauro Valenciano, autor del llibre ‘100 consells per educar dins de la família’. Valenciano amb aquesta obra vol formular l’educació dins de la família com un projecte arrelat i articulat en la vivència dels adults.
L’objectiu de l’autor és allunyar-se de la defensa a ultrança dels valors tradicionals, que creu que poden generar fractures morals en la societat fruit de l’aparició de noves fórmules de convivència familiar. Valenciano considera a ‘100 consells per educar dins de la família’ que la cura inicial del nadó, en especial la física, és el primer pas en l’assumpció progressiva per part de l’infant i l’adolescent d’un rol adult afavoridor en el camp de la maduració emocional.
Guarderies ???
016 anys
Entrevista a Eulàlia Torras de Beà, psicoanalista y psiquiatra infantil
“La guardería no puede criar saludablemente a un bebé”
Soy lo bastante mayor para acumular experiencia y lo bastante joven para seguir aprendiendo. Soy de Barcelona. Soy médica, psiquiatra y psicoanalista. Estoy casada y tengo tres hijos y seis nietos. ¿Política? Favorable a los más necesitados. ¿Dios? Eso son cuestiones privadas
¿Qué tiene de malo una guardería?
Es algo que necesitan los padres…, pero no es lo que necesita un bebé.
¿Y qué necesita un bebé?
La cercanía cálida, constante y segura de sus amorosos padres.
Pero si los padres no pueden…
Dejan a sus bebés cada vez más tempranamente en guarderías, sin calibrar las consecuencias…
¿A qué edad entran los bebés en guarderías?
¡Con cuatro meses! Algo impensable hace 40 años…
¿Y qué consecuencias tiene esto?Mala crianza. Asumimos como normal que nuestros bebés enfermen, ¡y no lo es!
¿Enferman por culpa de la guardería?Multiplica las posibilidades de enfermar: el bebé está más expuesto a gérmenes… y, sobre todo, más propenso a toda afección.
¿La guardería acentúa la propensión a enfermar del bebé?
Sí. El propio hogar, los brazos de mamá y papá, un círculo reducido de personas… ¡eso es lo que fortalece emocional, cognitiva y físicamente al bebé! La guardería, en cambio, puede comprometer su desarrollo.
¿Tanto como eso?
El ingreso en la guardería lo hace retroceder temporalmente en competencias que está adquiriendo, como hablar, caminar…
¿Por qué?
Un entorno estable proporciona seguridad al bebé, seguridad que lo anima a explorar: así madura bien. Alterar su entorno le resta seguridad, lo que frena su desarrollo.
¿No está dramatizando, doctora?
Lo confirman los últimos hallazgos en neurociencias y psicología evolutiva.
¿Me los resume?
De los cero a los dos años, cuando más plástico es el cerebro, las neuronas del bebé se desarrollan según la calidad de los estímulos que recibe por interacción con las personas centrales de su mundo: abrazos, achuchones, caricias, risas, balanceos, movimientos, sonidos, voces, cantos, palabras, mimos, cariños, músicas, olores, colores, sabores…
¿Y besos?
Y besos. Todo eso sofistica y enriquece su sistema neural y nervioso, el sistema desde el que establece su relación emocional y cognitiva con el mundo y consigo mismo.
¿La guardería no da esos estímulos?
Imposible en grado óptimo, improbable en el necesario, difícilmente con la intensidad y calidad de unos papás atentos y amorosos.
Ya no existen a tiempo completo.
Y quizá por eso llegan cada día a las consultas más psicopatologías en niños cada vez menores… ¡España es ahora el tercer país que más psicofármacos receta a menores! Cortamos síntomas sin analizar causas.
También padecemos en España un elevado fracaso escolar.
Tampoco analizamos causas, preferimos castigar o etiquetar: “trastorno por déficit de atención e hiperactividad”, y medicar.
Ir pronto a la guardería ¿no garantiza una mejor escolaridad ulterior?
No. Hay que escolarizar al niño justo cuando empieza a quedársele pequeño su hogar.
¿Y a qué edad sucede eso?
No antes de los tres años.
¿Tan tarde?
En Finlandia los padres no están obligados a escolarizar a sus hijos ¡hasta los siete años! Y Finlandia es el país con menos fracaso escolar de Europa, vea el informe PISA.
Seguro que concurren otros factores…
El principal es que el Estado sufraga durante el primer año a los padres. Y luego permite horarios laborales intensivos o reducidos. Así, ¡los padres pueden criar a sus hijos! Y un niño bien criado en casa llegará a la escuela muy estimulado, con ganas de descubrir. Y aprenderá más y mejor.
O sea, que deberíamos mimar al bebé.
Atender sus necesidades de hambre, sueño y – sobre todo-cariño. No es sobreprotegerlo, ¡es protegerlo de lo que vendrá! Porque el niño así criado gozará de estabilidad emocional, autoestima y coherencia: estará bien preparado para los reveses que vendrán.
¿Y no será así si se ha criado con mucha guardería o en un orfanato?
La pobreza de estímulos empobrece su desarrollo: serán niños poco orientados, intemperantes y más agresivos, más vulnerables a la frustración, más depresivos…
Diga algo bueno de las guarderías.
Muchas tienen excelentes cuidadoras, pero repartirse entre tantos niños imposibilita la calidad de la atención personalizada.
Mejor una guardería que algún hogar.
Ante un hogar con abandono, conflicto permanente y agresividad crónica, ¡mejor una guardería, sí! La guardería es útil en ciertos casos y momentos, pero no es la opción principal para criar saludablemente a un bebé.
Envíe un mensaje a los padres.
Uno de la doctora Julia Corominas: “Dedicar tiempo a los hijos de pequeños os ahorrará mucho tiempo cuando sean mayores”. Ahorro en salud física, mental y emocional.
¿Qué haría si mandase en España?
En vez del populismo político de inaugurar guarderías, subvencionaría a los padres para que dedicasen tiempo a criar a sus hijos hasta los tres años: ¡eso sí sería progresista!
En algo sí habremos progresado en los últimos 40 años..
Sí: en conocimiento. Sabemos cómo optimizar el desarrollo de los niños. ¿Por qué no lo aplicamos? ¿Queremos su felicidad futura?
Cambio social:
Madres a la oficina, bebés a la guardería: relevante cambio social de los últimos 40 años. Con algunas consecuencias indeseables. Quien las señale se expone a ser tildado de carca. Pero se agolpan las evidencias neurocientíficas, y hay que plantearlas: lo hace la doctora Torras – ¡se reprocha haber callado demasiados años!-,presidenta de la Fundació Eulàlia Torras de Beà (www. fetb. org), gestora de varios centros de salud mental infantil y juvenil y que ahora celebra 40 años de trabajos. Cada día hay más padres inquietos ante una política socioeconómica que dificulta procurar a sus hijos una feliz y saludable crianza, padres como los que se mueven en:
http://www.mastiempoconloshijos.blogspot.com/
VÍCTOR-M. AMELA – La Contra de la Vanguardia 23/11/2009
500 dies junts
016 anys
Una altra pel·lícula recomanada per en Sadurní Tudela sobre l’amor i els seus perills.
Notable debut en el llargmetratge del director Marc Webb, fins ara responsable d’alguns vídeos i curts musicals. Per fer-se un lloc en la nòmina de realitzadors amb talent tria una comèdia romàntica atípica, adobada amb molt d’encert amb nombrosos temes musicals que per alguna cosa és un expert en el tema i un aire cínic de modernitat depriment, acuradament estudiat, però també fresc i eficaç.
“Noi coneix noia. Ell s’enamora. Ella no “. Així de simple diu el ‘tràiler’ de 500 dies junts, i és justament això: l’amor i el desamor, les penes provocades per les misterioses relacions entre els éssers humans, difícils sobretot quan no es comparteixen ni el mateix enfocament ni la meta a la qual es dirigeixen. En el fons el plantejament ve a desentranyar dos clàssics visions del món: la dels que creuen en l’amor, en el destí, en un perquè de l’existència, i la dels que no creuen en absolut que la paraula amor signifiqui alguna cosa, la dels que opinen que tot és casualitat, per l’atzar sense pal·liatius. Tom és el jove que s’enamora d’Summer, una noia que coneix en el seu treball. Ell és idealista, romàntic, capaç de caure embruixat al primer cop d’ull de la dona dels seus somnis. Ella és pràctica, vital, divertida i poc donada a crear fantasies de princesa. Tots dos es agraden i l’espectador contemplarà la seva història: la trobada, els dies i dies que passen junts, les converses, les mirades, les tonteries, les rialles, el sexe, les baralles, els dubtes, etc.
Destaca, és clar, l’abrupta estructura narrativa, ja que la narració no porta un ordre cronològic, sinó que es presenta saltejament dins de l’ampli ventall dels 500 dies del títol. La cosa funciona sense més i dóna lloc a algunes transicions molt còmiques, o les divertides imatges en que Tom s’imagina suportant el seu sofriment en saberudes pel·lícules franceses o del mateix Ingmar Bergman. També resulta sorprenent que la narració tingui un biaix molt literari, exemple de la qual cosa és l’extraordinària seqüència de la fragmentació de pantalla, on una part d’ella recull les expectatives del protagonista i una altra la realitat dels fets. Són, en fi, grans detalls que fan diferent a aquest film romàntic, còmic i dramàtic, d’anell decididament independent.
Passejant per Sant Eloi
016 anys
Després de conéixer Tàrrega anem a fer un petit recorrregut pel seu parc més emblemàtic: Sant Eloi.
El Parc De Sant Eloi
View more documents from escolapiatarrega.
Lluita pel comandament
016 anys
Els nens fan una pressió ferotge per veure el continu de sèries dedicades a ells «Volen monopolitzar la tele», diu un pare
«La TDT havia de ser una benedicció, però darrere d’una sèrie en ve una altra i una altra i una altra», es lamenta Fernando, tot i que reconeix: «Quan estàs ocupat i no pots prestar atenció als nens, el recurs fàcil és la tele i és dur dir-los que no, no i no a l’arribar de treballar». María Jesús i Fernando, de Viladecans, són pares de Laura, de 12 anys, i Víctor, de 10. Tenen la TDT, i la seva programació d’entreteniment infantil gairebé les 24 hores de canals com Disney Channel i Clan TV aguditza la batalla diària pel control del comandament a distància.
A diferència del que passava en la seva infantesa, rememora María Jesús, en aquests canals «no apareix la família Telerín enviant els nens al llit». Fernando afegeix: «Amb el K-3 la programació infantil acabava abans de les notícies de la nit, però ara hi ha dinosaures a qualsevol hora».
Records cavernícoles
Les generacions actuals, consumidors amb drets immanents, exerceixen una fèrria pressió en les negociacions. «Vam comprar la TDT per Hannah Montana», assegura Laura. «En tot cas en vam avançar la compra», matisa Fernando, abans d’afirmar: «Quan no teníem la TDT, Laura i Víctor ens donaven la tabarra amb el Disney Channel». De l’edat de pedra semblen els seus records d’infància: «Érem set germans i el meu pare tenia la seva butaca. Quan arribava, l’hi cedíem i no hi havia negociació».
Ara, com reconeix Fernando, fins i tot els progenitors intenten «unificar un criteri» entre ells per contrarestar els estratagemes dels nois. Per exemple, sempre hi ha un amic que compta amb més privilegis. «Has d’estar amb la generació actual. No vols que hi hagi un greuge comparatiu amb altres nens», reflexiona Fernando.
«No hi ha forma de trobar el comandament», es queixa María Jesús, sobretot quan el telediari de les nou coincideix amb Hannah Montana. I Fernando, en un rampell de sinceritat, exclama: «N’estic fins als nassos. El Disney Channel el passo ràpid quan faig zàping». Tot i així, l’oferta il·limitada també «és l’oportunitat d’inculcar valors de respecte i responsabilitat en les seves eleccions», afegeix María Jesús.
La Sílvia de Badalona, mare de l’Aleix, de 8 anys, opina: «Amb l’arribada de la TDT i tota l’oferta infantil sí que hi ha un interès especial per monopolitzar el comandament, però jo sóc molt estricta». En el seu cas, un segon televisor és «una solució ràpida, però puntual». Igualment, la Sílvia prefereix «que vegi aquests canals temàtics en lloc dels canals generalistes que no vigilen els continguts indesitjats ni compleixen amb l’horari infantil».
Normes i permissivitat
«¡No els complim! ¡Ja sabeu que no els complim!», crida Laura des del sofà. «Ja sabem que no evita el problema, però vam posar unes normes per reduir els conflictes», admeten María Jesús i Fernando. Tots dos han optat per publicar una disposició que permeti minimitzar les friccions, així com fixar un límit als excessos. «La majoria dels conflictes amb el meu germà són per la televisió», confessa Laura, que ha seleccionat, com Víctor, la seva sèrie protegida, Hannah Montana i Shin Chan, respectivament. «S’han de respectar les sèries elegides», comenta María Jesús. També hi ha un control del temps. Com testifica Fernando, «ells no es posarien un límit».
«¡No s’haurien de posar normes!», persevera Laura. «Sense límits, seria un monopoli infantil», replica Fernando, que convé: «Som més permissius perquè la societat és més permissiva». María Jesús afegeix: «De terreny sempre se’n perd, però s’ha de negociar».
El poder no l’ha de tenir mai el nen, segons els pedagogs
Els ulls com plats, el dit polze aixafat de tant fer servir el comandament a distància, una tendència a llançar-se al sofà per no perdre el lloc, el xiulet constant de bandes sonores de dibuixos animats o de comèdies… Els símptomes de l’addicció televisiva infantil estan bastant clars, com també ho estan els culpables d’aquesta malaltia. Els pares haurien d’entonar el mea culpa per permetre tota la bogeria estival, però tampoc haurien de passar gaire estona fustigant-se. Ha arribat el moment de tornar els nens al camí del seny. Organització, diàleg, implicació i el comandament a distància en mans adultes són la millor medicina per poder aconseguir-ho, segons la recepta que donen els pedagogs.
«Hauríem de renyar els pares perquè ara els nens s’enfrontaran a uns dies de falta de son, de poca concentració i de desinterès, però és el moment d’aprofitar que tornen els horaris», explica la pedagoga Noemí Santiveri.
FINS ALS 10 ANYS / Segons aquesta especialista, que ofereix una sèrie de recomanacions que han de seguir les famílies amb nens fins a 10 anys, els adults han de ser els que tinguin sempre el comandament a distància. «Si el nen vol veure la tele, primer ho ha de parlar amb els seus pares. Entre tots han de decidir el programa i el moment més adequat. No pot ser que vulguin veure una sèrie després de les nou del vespre perquè a aquella hora haurien d’estar dormint», adverteix.
Seguint la línia de la dosificació, Santiveri insisteix que «és ideal que els nens fins a 10 anys no superin els 30 o 40 minuts diaris davant del televisor». Si són més grans, llavors ja es poden pactar altres temps, però sempre tenint en compte un altre suggeriment; el televisor ha d’estar apagat a l’hora de sopar. «Aquest és un bon moment perquè la família parli de com ha anat el dia». I també que els pares demostrin als seus fills que estan implicats en la seva educació. És del tot imprescindible que els nens no es vegin aparcats davant de la tele.
RAMON TOMAS Publicat al Periòdic de Catalunya el 14-09-09