Jaume Cabré: l’ofici d’escriure i de llegir

En una conferència a Terrassa, l’autor parla de la lectura i dels tres eixos que la conformen: els escriptors, els lectors i els lectors especialitzats. Assenyala  les principals diferències entre aquests i en destaca el fet que l’escriptor navega tot sol sota el neguit que l’escriptura li provoca. L’angúnia de la creació, diu, la sent tant un escriptor novell com un d’experimentat.

Els lectors

“La ficció pot tocar-te el cor”

Cabré assenyala que els lectors, a mesura que es fan grans, generalment experimenten un canvi en els seus hàbits i solen passar de llegir novel·la a llegir assaig, divulgació, biografies, etc.  En aquesta línia, divideix els no lectors  en dos grans grups: els que no llegeixen perquè no tenen temps i, per tant, en la seva escala de valors la lectura té una posició precària, i  els que no llegeixen novel·la perquè entenen que és poc seriosa o perquè els fa por. I és que segons l’autor les persones que defugen la narrativa de ficció ho fan perquè tenen por d’enfrontar-se a determinats sentiments.  La ficció, segueix argumentant, pot “tocar-te el cor a través de l’expressió literària. Perquè, en definitiva, la literatura el que fa és usar el llenguatge amb valor expressiu […] El poder de la ficció és anar directament a l’ànima de l’individu tot utilitzant el llenguatge”. Per defensar la seva tesi sobre aquest  poder que exerceix la literatura en l’ésser humà, Cabré va parlar de la seva darrera novel·la, Jo confesso, concretament del personatge d’un historiador famós que pretén reflexionar i teoritzar sobre el mal però que arriba a un punt en què s’encalla. La millor manera per sortir d’aquest atzucac serà, precisament, escriure tot el que vol dir a través del llenguatge literari ja que aquest el permetrà anar molt més enllà.

Els escriptors: per què escric?

“Hem de llegir sense pressa”

El procés pel qual hom arriba a l’escriptura comença, segons Cabré, per la lectura. Segurament, va dir, una persona molt lectora pot acabar sentint la necessitat d’escriure. Però finalment és el poder de la ficció el que acaba avocant un escriptor a escriure, és a dir, el poder d’oferir als lectors, tot utilitzant el llenguatge amb intenció literària, universos on perdre-s’hi.  Per aconseguir crear aquests móns, l’escriptor haurà de llegir i escriure molt però també estudiar la llengua i, sobretot, la tradició literària universal.  En aquest punt fa èmfasi en la importància de la relectura que és, segons ell, imprescindible i cita un escriptor hebreu que deia que “un llibre que no mereix ser rellegit, tampoc no mereix ser llegit”. Per escriure, doncs, s’ha de llegir i imitar models. Tot plegat, va exemplificar-ho amb una paràbola clàssica sobre la distinció entre els conceptes imitatio i plagium: la formiga plagia perquè no reelabora res. Agafa el gra de blat i el porta al formiguer. L’abella, en canvi, fa una reelaboració de tot el que recull i del nèctar en farà mel. Això és el que un escriptor ha de fer, doncs: reelaborar tot el bagatge que ha llegit i dir allò que necessita dir a la seva manera. Un escriptor ha de llegir i rellegir aquells escriptors que el trastornen.