Archive for novembre, 2011

L’educació, dignificant la professió

Educar deu ser una cosa semblant a espavilar els nens i frenar els adolescents. Just el contrari del que fem: no és estrany veure nens de quatre anys amb cotxet i xumet parlant pel mòbil, ni tampoc ho és veure alguns de catorze sense hora de tornar a casa. L’hem anomenat sobreprotecció, però és la desprotecció més absoluta: el nen arriba a l’insti sense haver anat a comprar una trista barra de pa, just quan un amic ja s’ha passat a la coca.

Sorprèn que hi hagi tanta literatura mèdica i psicopedagògica per fer front l’embaràs, el part i el primer any de vida, i que hi hagi un buit que arriba fins als llibres de socors per a pares de adolescents, aquests que llueixen títols tan suggerents com: el meu fill em pega o el meu fill es droga. Els nens d’entre dos i dotze anys no tenen qui els escrigui. Des que abandonen el bolquer (ja era hora!) Fins que arriben les compreses (i que durin), des que els desenganxes del xumet fins que et sents que s’han enganxat al tabac, els pares fem una cosa fantàstica: descansem.

Reposem forces de l’estrès d’haver-los parit i ensenyat a caminar i ens desentenem fins que toca anar-los a buscar de matinada a la discoteca. Ara que per fi tornem a poder dormir, i fins que la por a l’accident de moto ens torni a desvetllar, fem una migdiada educativa de deu o dotze anys.

Algú s’esgarrifarà pensant que aquest període és precisament el moment clau per educar-los. Tranquil, que per alguna cosa els portem a l’escola. I si arriben immadurs a primer d’ESO que ningú pateixi, allà els esperen els col·legues de batxillerat que ens els sobreespavilaran en un curs i mig, màxim dos.

Al model de pares que sobreprotegeix els petits i abandona els adolescents ningú els podrà acusar d’haver fracassat educant els seus fills. No ho han intentat si més no. Els mestres fan alguna cosa més que vaga o vacances, i l’educació és bastant més que un problema. Demano perdó tres vegades: per col·locar en un títol tres paraules tan cursis i passades de moda, per haver-ho fet per parlar dels mestres, i, sobretot sobretot, perquè la meva idea és -ho sento molt- parlar bé d’ells.

Sé que la meva doble condició de pare i periodista, tan radical que les seves sigles són PP, em convida a criticar per fer massa vacances (com a pare) i em suggereix que parli de temes importants, com la llei d’educació (és el mínim que se li demana a un periodista aquesta setmana). Però estic fart que la paraula més utilitzada al costat de escola sigui ‘fracàs’ i davant d’educació acostumi a aparèixer sempre el concepte ‘problema’, i que ‘mestre’ sol compartir titular amb ‘vaga’. L’escola fa alguna cosa més que fracassar, els mestres fan alguna cosa més que fer vaga (i vacances) i l’educació és bastant més que un problema. De fet és l’única solució, però això ens ho tenim molt callat, per si de cas.

El meu procés, íntim i personal, ha estat el següent: vaig començar sent pare, a partir dels meus fills vaig aprendre a estimar el fet educatiu, el treball de criar-los, de encarrilar-los, i, ves per on, ara estimo als mestres, els meus còmplices . Com no he de voler a una gent que es dedica a educar als meus fills? Per això em dol que es parli malament per sistema dels meus estimats mestres, que no són tots els que cobren per fer-ho, és clar, sinó els que són, els que sumen a la professió les tres paraules del títol, els que mentre molts pares se’ls imaginen en una platja de Hawaii estan tancats en alguna escola d’estiu, fent formació, buscant eines noves, mètodes més adequats. 

Us desitjo que aprofiteu aquests dies per rearmar-nos moralment. Perquè cal molta moral per ser mestre. Moral en el sentit dels valors i moral per afrontar el dia a dia sense sentir l’estima i la confiança imprescindibles. Ni els de la societat en general, ni els dels pares que us transferim les criatures però no l’autoritat. Us imagineu un país que deixés el seu material més sensible, els criatures, en els seus anys més importants, dels zero als setze, i amb la missió més decisiva formar, en mans d’unes persones a qui no confia?

Els lleis passen, i les pissarres deixen de embrutar els dits de guix per convertir-se en digitals. Però la força i la influència d’un bon mestre sempre marcarà la diferència: el que és capaç de penjar la motxilla d’un desànim justificat al costat de les motxilles dels alumnes i, ja alliberat de pes, assumeix de bon humor que no serà recordat per el que li toca ensenyar, sinó pel que aprendran d’ell.

Carles Capdevila, Periodista