Bloc de la biblioteca de l'Escola Pia de Tàrrega Puntedu
Archive for octubre, 2011
Els fills i els néts
014 anys
Leopoldo Abadia (Saragossa, 1933) és un professor i escriptor espanyol conegut per la seva anàlisi de la crisi econòmica actual.
Leopoldo Abadia (autor de “La crisi Ninja”) diu en el seu article:
M’ escriu un amic dient que està molt preocupat pel futur dels seus néts.
Que no sap què fer: si deixar-los herència perquè estudiïn o gastar-se els diners amb la seva dona i que “Déu els agafi confessats”.
El que Déu els agafi confessats és un bon desig, però em sembla que no té a veure amb la seva preocupació.
En moltes de les meves conferències, s’aixecava una senyora (això és pregunta de senyores) i deia aquesta frase que em a mi em fa tanta gràcia: “quin món els deixarem als nostres fills?”
Ara, com em veuen gran i veuen que els meus fills ja estan crescuts i que es manegen bé pel món, em solen dir “quin món els deixarem als nostres néts?”
Jo acostumo a tenir una contestació, de la qual cada vegada estic més convençut:
“I a mi, què m’importa?!”
Potser sona una mica malament, però és que, realment, m’importa molt poc.
Jo era fill únic. Ara, quan em reuneixo amb els altres 64 membres de la meva família directa, penso el que dirien els meus pares, si em veiessin, perquè d’1 a 65 hi ha molta gent. Si més no, 64.
Els meus pares van ser un model per a mi. Es van preocupar molt per les meves coses, em van animar a estudiar fora de casa (cosa fonamental, de la qual parlaré un altre dia, que t’ajuda a treure’t la boina ia descobrir que hi ha altres mons fora del teu poble, del teu carrer i del teu pis), es van bolcar perquè fos feliç. I em van exigir molt.
Però quin món em van deixar? Doncs mireu, em van deixar:
1. La guerra civil espanyola
2. La segona guerra mundial
3. Les dues bombes atòmiques
4. Corea
5. Vietnam
6. Els Balcans
7. Afganistan
8. Iraq
9. Internet
10. La globalització
I no segueixo, perquè aquesta és la llista que m’ha sortit d’una tirada, sense pensar. Si penso una mica, escric un llibre.
Vosaltres creieu que els meus pares pensaven al món que m’anaven a deixar? Si no s’ho podien imaginar!
El que sí que van fer va ser una cosa que mai els agrairé prou: intentar donar-me una molt bona formació. Si no la vaig adquirir, va ser culpa meva.
Això és el que jo vull deixar als meus fills, perquè si em poso a pensar en el que passarà en el futur, m’entrarà la depressió i a més, no servirà per res, perquè no els ajudaré gens ni mica.
A mi m’agradaria que els meus fills i els fills d’aquest senyor que m’ha escrit i els teus i els dels altres, fossin gent responsable, sana, de mirada neta, honrats, no murmuradores, sincers, lleials. Lo que per aquí es diu “bona gent”.
Perquè si són bona gent faran un món bo.
Per tant, menys preocupar-se pels fills i més donar-los una bona formació:
que sàpiguen distingir el bé del mal,
que no diguin que tot val,
que pensin en els altres,
que siguin generosos. . .
En aquests punts suspensius podeu posar totes les coses bones que se us acudeixin.
En acabar una conferència la setmana passada, es va acostar una senyora jove amb dos fills petits. Com també aquell dia m’havien preguntat allò del món que els deixarem als nostres fills, ella em va dir que el preocupava molt quins fills anàvem a deixar aquest món ..
A la senyora jove li sobrava saviesa, i em va fer pensar. I vaig tornar a adonar-me de la importància dels pares. Perquè és fàcil això de pensar en el món, en el futur, en el malament que està tot, però mentre els pares no s’adonin que els fills són cosa seva i que si surten bé, la responsabilitat és un 97% seva i si surten malament, també, no arreglarem les coses.
I el Govern i les Autonomies s’esgotaran fent Plans d’Educació, traient l’assignatura de Filosofia i tornant-la a posar, afegint l’assignatura d’Història del meu poble (per allò de pensar en gran) o traient-, dient que cal saber anglès i totes aquestes coses.
Però el fonamental és l’altre: els pares. Ja sé que tots tenen molta feina,
que les coses ja no són com abans,
que el pare i la mare arriben cansats a casa,
que mentre arriben, els fills veuen la tele escombraries, que això de la llibertat és el que es porta,
que l’autoritat dels pares és cosa del segle passat.
Ho sé tot. TOT. Però no fos cas que com ho sabem tot, no fem RES.
Leopoldo Abadia
P. D.
1. No he parlat dels néts, perquè per això tenen els seus pares.
2. Jo, amb els meus néts, a berenar ia dir ximpleries ia riure’ns, ia explicar les notes que treia el seu pare quan era petit.
3. I així, a més de divertir-me, potser també ajudo a formar.
Llibre sobre els càstics
014 anys
Maria Lluïsa Ferrerós: “El càstig perquè sigui efectiu ha de ser excepcional”
La psicòloga infantil Maria Lluïsa Ferrerós, autora del llibre Castigat!, Diu que a més ha de ser coherent i d’acord amb el que ha fet el nen.
Com corregir els comportaments dels nens i els adolescents? Quin tipus de càstig és realment més efectiu? Aquestes són algunes qüestions que la psicòloga infantil, Maria Lluïsa Ferrerós, desgrana en el llibre ‘Castigat!‘ (Editorial Columna). Ferrerós, llicenciada en la Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona, posa sobre la taula diferents alternatives educatives i defensa la necessitat que els càstigs siguin educatius.
En el llibre parla de diferents modalitats i mètodes de càstig. Avui és possible educar un nen sense castigar?
El llibre va començar perquè el càstig de moda que ara apliquen els pares és ‘et deixo sense’ … televisió, mòbil, videoconsola, etc. És com si als pares no els agradés castigar amb els càstigs d’abans, més opressius o humiliants, i llavors aquest tipus de càstig, deixar sense privilegis al nen, els sembla més modern.
I és efectiu?
Deixar sense privilegis funciona una o dues vegades i després deixa de fer efecte. El problema és que quan em consulten els pares ja no saben què treure més el nen perquè els han deixat sense res i el nen no reacciona. Estem educant amb un càstig que no funciona però un càstig educatiu, a diferència del humiliant o físic, és el que funciona perquè implica un esforç per part del nen. És una conseqüència pedagògica perquè fa reflexionar al nen.
Per què els pares opten per aquest càstig de moda?
Sembla que els pares actualment tenen por que el nen s’enfadi, es rebot o es traumatitzi. Els càstigs pedagògics i les conseqüències educatives no traumatitzen a ningú, a més els nens necessiten que hi hagi un límit amb un grau d’esforç perquè aprenguin per on han d’anar perquè llavors no funciona. Però potser aquesta por ve del sentiment de culpa dels pares que no estan prou amb els nens, o van molt estressats i no els fan cas, i l’únic que s’atreveixen és a deixar-li, per exemple, sense televisió dos dies.
Un altre dels problemes en l’educació és que alguns pares volen ser amics dels seus fills?
Els pares ara pretenen tenir molta confiança amb els seus fills i anar molt d’amics però això no funciona. El nen ja té els seus amics i els pares tenen una responsabilitat més gran que és educar. El nen no té criteri suficient per saber el que li va bé i no li va bé, i l’han de tenir els pares.
Com han d’educar els pares?
El pare ha de ser una persona que guiï el nen, que sigui el seu ancoratge emocional i la persona de referència. És bàsic que el nen tingui respecte, admiració i confiança cap als pares. Jo sempre dic que el pare quan arriba a casa s’ha de posar l’uniforme de capità de vaixell o de pilot d’avió, i tenir clar que ha de controlar la situació i donar la sensació al nen que els pares saben on van, tenen una direcció molt clara i que no trontolla. I quan diu no, vol dir no. Si el nen s’enfada té dos problemes. Enfadar i desenfadat. Però el no continua estant.
Llavors és important saber dir que no?
El no cal guardar-lo per les coses importants ja aquestes edats, des que tenen dos anys fins a 15, el més important són les faltes de respecte perquè les faltes de respecte si no s’ensenyen en comptes de desaparèixer augmenten. I a més perjudiquen els nens perquè no aprenen a ser una persona solidària, respectuosa, col·laboradora i el dia de demà ningú els aguantarà. Per tant, si nosaltres no els ensenyem després ningú voldrà ser el seu amic. Això és molt important perquè en aquesta vida si no hi ha respecte i no hi ha confiança no pots fer res.
Com poden aconseguir això els pares?
Sent coherents, ferms i conseqüents. Però això implica evidentment un esforç.
En el llibre també analitza diferents càstigs i com aplicar-los en funció de l’edat del nen. Realment com ha de ser un càstig perquè sigui efectiu?
El càstig ha de ser excepcional en el sentit que no es pot estar castigant al nen cada cinc minuts. També ha de ser coherent i d’acord amb el que ha fet el nen. És important que quan els pares castiguin estiguin calmats i no histèrics ni nerviosos. El càstig també ha de ser dissuasori, no val treure privilegis sinó que ha ser una acció immediata que al nen li costi un esforç. Tampoc cal amenaçar el nen amb un càstig que mai es complirà perquè llavors és incoherent. Després mai cal aixecar el càstig, s’ha de complir.
En el cas que els pares provin diferents càstigs però no funciona cap. Què poden fer?
Primer han de parlar amb els seus fills. Els nens asseguts i els pares de peu, amb l’uniforme de capità. Allà tota la tripulació. I a casa posaran unes normes, les van a escriure en una cartolina que estigui visible i les van a treballar. I cada cosa tindrà una conseqüència. Aquí la clau de l’èxit serà l’actitud. Els pares han de ser un equip i tenir clar que són els capitans i que transmeten seguretat. Després les pautes cal anar adaptant i cal fer un vestit a mida per a cada nen perquè el mitjà no funciona igual que el major, i moltes vegades les receptes màgiques no solen funcionar perquè per a un nen si que funciona però no per l’altre.
També un dels càstigs més polèmics és el físic. Des del seu punt de vista són admissibles els càstigs corporals?
Tampoc em sembla bé que estigui prohibit. Penso que no calia. Cal diferenciar diverses coses. Una cosa seria el maltractament físic, és a dir, quan un de forma conscient amb premeditació i traïdoria va ‘a carregar’ a aquell nen. Òbviament això és el que hauria d’estar regulat pel codi civil. Una altra cosa és que de forma controlada i educativa es decideix en un moment donar una bufetada al cul, això és molt diferent. Una altra cosa és la bufetada. Per a un nen de vuit anys és molt humiliant i realment l’únic que s’aconsegueix és que et tingui ràbia i no aprengui res.
Fa uns dies es publicava un estudi en el qual s’assenyalava que els nens prefereixen ja més les xarxes socials que les joguines. En una societat marcada per les noves tecnologies, amb els mòbils o les videoconsoles, ara és més difícil educar que abans?
Ara costa molt més perquè posar límits als nens d’avui en dia és molt difícil ja que tenen tot il·limitadament.
Vostè també comenta en el llibre que educar és a llarg termini, però des de quan els pares han de començar a educar?
A l’any i mig ja s’ha de començar a dir que no. També és important educar en la realitat. No es pot educar al nen per a un món irreal i virtual que no existeix. Jo crec que l’educació també és sentit comú.
En tot cas l’educació continua sent la màxima responsabilitat dels pares, no?
L’escola ajuda òbviament. Fa un treball molt important però mentre són petits valors com el respecte es treballen a casa. Si a casa no hi ha respecte el nen al col·legi tampoc respecta als professors. Jo crec que és un equip però el pes més important el tenen els pares i han de treballar-.
Jesús Sancho La Vanguardia 19/10/2011
Hort ECO-PIA
014 anys
Aquesta setmana hem començat un nou projecte a l’escola: La iniciació d’un hort ecològic.
El projecte es justifica per que creiem que és necessari introduir nous elements i situacions d’aprenentatge a l’escola per tal de poder fer que l’escola encara més atractiva a l’alumnat i als pares. Amb l’hort escolar es pretén motivar i responsabilitzar als alumnes partint dels seus interessos fent servir eines suggestives i atraients, així com possibilitar-los el domini de tècniques instrumentals i estratègies que possibilitin una participació activa, crítica i creativa. Els objectius didàctics del projecte amb els seus corresponents continguts es distribuiran al llarg del curs seguint tres cicles naturals: tardor, hivern i primavera i es desenvoluparan dintre de l’àrea de coneixement del medi natural i social i en els eixos transversals d’educació per la salut, medi ambient, alimentació correcta i sostenibilitat .
Un hort escolar ecològic es basa en el profund respecte de la natura i els diversos ecosistemes, procurant un cultiu racional amb mitjans naturals que conservin les característiques del sòl, i l’enriqueixin any rere any, per aquest motiu farem servir adobs naturals, humus de plantes, fems d’animals i rotació de conreus. Amb l’hort els alumnes podran prendre consciència de la importància de protegir i conservar la natura evitant la utilització de productes no naturals que actualment es fan servir (herbicides, fungicides, insecticides i verins) i produeixen alteracions en animals i persones tals com alteracions del sistema nerviós, de l’aparell reproductor i alteracions cel·lulars, esgotant els sòls i deixant-los improductius. En aquest projecte treballaran tots el nivells de l’escola, adaptant els objectius generals del projecte als objectius de cada unitat de l’àrea del coneixement del medi natural i social.
Els alumnes de Cicle infantil han plantat maduixeres, bledes i plantes aromàtiques (menta i orenga). Mentre ho feien cantaven la cançó adaptada de “Les nenes maques al dematí … però canviant un xic la lletra!
Els de Cicle Inicial de Primària enciams i porros (puerros) i un parell de cebes. Així com romaní i menta.
Els alumnes de Cicle Mitjà de Primària escaroles i cols i les plantes aromàtiques: timó i sajolida.
Els de cicle superior de Primària bròquils i espinacs juntament amb alfàbrega i julivert.
A cada Cicle s’han posat uns alumnes responsables per fer-hi un seguiment pel rec i per si surt algun problema (plagues, ocells…)
Esperem que aquest nou projecte tingui èxit!