Bloc de la biblioteca de l'Escola Pia de Tàrrega Puntedu
Archive for setembre, 2011
Entrevista professor
014 anys
Fernando Alberca, professor de secundària
Tinc 44 anys. Vaig néixer i visc a Còrdova. Sóc professor de secundària, expert en educació. Estic casat amb Maria i tenim vuit fills únics (17, 16, 15, 13, 11, 9, 6 i 4 anys). Sóc un indignat. Sóc un catòlic fart de la pobresa i la mentida. Si eduques a nens, somriu i exigeix.
¡Vuit fills! Una cosa sabrà de criança i educació aquest home: “A partir del quart fill tot és fàcil, ja que entre ells ho fan tot: posen la taula, es fan el llit, els majors banyen als petits …”, m’explica. La seva filla gran (la intel·ligència és normal, però llegeix en 15 segons una pàgina d’un llibre”. Alberca sap motivar: “Els nens volen llegir des dels dos anys … però els frenen fins als sis anys. Quina pena! Jo els incito, se senten gratificats … i avui llegeixen molt”. Segur que la seva filla ja ha llegit: Tots els nens poden ser Einstein (Toromitico), llibre en què Alberca advoca per l’afecte en comptes de l’amenaça i la sanció per acabar amb el fracàs escolar.
Tots els nens poden ser Einstein?
Els teus fills poden arribar a qualsevol èxit intel·lectual.
Però Einstein … Això és picar molt alt!
Einstein va ser carn de fracàs escolar fins als 15 anys. “Mortalment lerdo”, va diagnosticar d’ell una professora. “No està preparat per aprendre, no arribarà a res”, va dir un altre.
Tan desastrós era?
La seva pròpia mare deia que era retardat mental. Fins als nou anys no va parlar bé.
Què li va passar per passar a ser genial?
El que pot passar-li a qualsevol: motivació i mètode. Motivació: tot i haver suspès, un professor el va convidar a assistir gratis a les seves classes. Per primera vegada, va sentir que li valoraven, que creien en ell. ¡Va sentir afecte!
Va assistir Einstein a aquesta classe?
Va haver de marxar a una altra escola. Però allà un professor d’història va fer el que ningú abans: demanar-li opinió sobre les coses.
Això va motivar a Einstein?
Sí si sents que confien en tu, et escreix, per ser mereixedor!
I què és això del mètode?
Va usar l’hemisferi dret per resoldre problemes de l’esquerre. Visualitzava una solució, i la seva dona l’ajudava a formular matemàticament. Però era l’hemisferi dret, el intuïtiu i creatiu, el que resolia, no l’esquerre, el matemàtic.
Jo ho vaig passar fatal amb les matemàtiques.
Els teus professors no van valorar l’ús del teu hemisferi dret: podries haver acabat trobant la solució, però no et van donar temps. Tots els escolars poden ser motivats i tots poden triomfar.
Cada un neix amb la seva intel·ligència …
El coeficient d’intel·ligència és innat, roman inalterable … i no serveix per res. El determinant és la motivació!
Com motiva vostè als seus alumnes?
Els dic que tothom pot treure un 10 amb mi. A partir d’aquí, ¡un 5 els sembla poc!
Tan fàcil?
L’escola posa el focus en la sanció, fomenta la por a l’error. Hauria posar-lo en l’encert. I en la creativitat. Vaig preguntar als meus alumnes: “De vuit cargols d’una cistella, surten tres, quants queden?”.
Cinc, li dirien.
“Vuit, va respondre un, perquè han sortit de la closca, però no de la cistella!”. És una resposta que no hauria de ser penalitzada!
Mentrestant, 30% de fracàs escolar.
La nostra escola sembla renyida amb la intel·ligència. És impossible que hi hagi un 30% de ximples! Desconfiem dels alumnes, els eduquem per evitar el fracàs i no per tenir èxit. Aprenguem a jugar a l’èxit!
A vostè li funciona?
Des de 1993 només he hagut de suspendre a dos alumnes. M’han renyit per aprovar tant. Per què? No està bé aconseguir estimular els alumnes perquè triomfin?
Doncs aconselli als seus col·legues professors.
Sapigueu ser el cap de la ventrada. Algú a qui els alumnes vulguin seguir. Que notin que tu els ajudaràs a millorar.
Alguna cosa més?
Sí: no oblideu la grandesa d’aquest ofici. Centreu-vos en els per què i per a què més que en els com. I feu servir el que avui se sap sobre l’aprenentatge.
Què se sap?
Que som animals emocionals, i que una simple mirada aprovatòria d’un professor … estimularà l’alumne. Només educa qui vol a algú! Si voleu als vostres alumnes, els educareu. Si no, no.
Res estimula més a un alumne que l’afecte, em vol dir.
És així. Somriu … i exigeix. Si el teu fill detecta que confies en ell, voldrà superar-se. Als nens els atrau el repte, l’heroïcitat.
Els pares, hem d’ajudar o no a fer els deures?
Si el teu nen pot cordar l’abric, no l’hi cordin tu. Orienta’l en els deures, però digues-li que saps que ell els resoldrà. Si els resols tu, li ensenyes a ser incapaç.
Si pogués imposar una sola reforma escolar, quin seria?
Dedicaria tota la primària a una sola i única cosa: aprendre bé a llegir i escriure!
I res més?
No hi ha res més decisiu! Si estan ben avesats a la lectura, podran estudiar el que vulguin: s’obren la porta a tots els coneixements. I com més coses aprenguin llegint, més intel·ligents seran!
No és al revés?
“L’aprenentatge és experiència, la resta és informació”, va dir Einstein. No aprens coses perquè ets intel·ligent: aprendre coses et fa intel·ligent.
I feliç?
Si de veritat ets intel·ligent, seràs feliç.
Ah, sí?
La intel·ligència consisteix a resoldre problemes, i el problema més difícil és ser feliç.
Puc ensenyar als meus fills com viure feliços?
Ensenya’ls a superar obstacles. A veure l’extraordinari en l’ordinari. A que tot acte té conseqüències. I a estimar de veritat.
Com s’estima de veritat?
Sense esperar res a canvi. Res reporta tanta felicitat com fer feliç a l’altre sense que ni tan sols s’assabenti.
Fent això els nostres fills siguin intel·ligents i feliços?
Dependran menys dels atzars i seran capaços del que es proposin. I l’ intel·ligent podria ser proposar-se no estudiar una carrera.
Però Einstein … Això és picar molt alt!
Einstein va ser carn de fracàs escolar fins als 15 anys. “Mortalment lerdo”, va diagnosticar d’ell una professora. “No està preparat per aprendre, no arribarà a res”, va dir un altre.
Tan desastrós era?
La seva pròpia mare deia que era retardat mental. Fins als nou anys no va parlar bé.
Què li va passar per passar a ser genial?
El que pot passar-li a qualsevol: motivació i mètode. Motivació: tot i haver suspès, un professor el va convidar a assistir gratis a les seves classes. Per primera vegada, va sentir que li valoraven, que creien en ell. ¡Va sentir afecte!
Va assistir Einstein a aquesta classe?
Va haver de marxar a una altra escola. Però allà un professor d’història va fer el que ningú abans: demanar-li opinió sobre les coses.
Això va motivar a Einstein?
Sí si sents que confien en tu, et escreix, per ser mereixedor!
I què és això del mètode?
Va usar l’hemisferi dret per resoldre problemes de l’esquerre. Visualitzava una solució, i la seva dona l’ajudava a formular matemàticament. Però era l’hemisferi dret, el intuïtiu i creatiu, el que resolia, no l’esquerre, el matemàtic.
Jo ho vaig passar fatal amb les matemàtiques.
Els teus professors no van valorar l’ús del teu hemisferi dret: podries haver acabat trobant la solució, però no et van donar temps. Tots els escolars poden ser motivats i tots poden triomfar.
Cada un neix amb la seva intel·ligència …
El coeficient d’intel·ligència és innat, roman inalterable … i no serveix per res. El determinant és la motivació!
Com motiva vostè als seus alumnes?
Els dic que tothom pot treure un 10 amb mi. A partir d’aquí, ¡un 5 els sembla poc!
Tan fàcil?
L’escola posa el focus en la sanció, fomenta la por a l’error. Hauria posar-lo en l’encert. I en la creativitat. Vaig preguntar als meus alumnes: “De vuit cargols d’una cistella, surten tres, quants queden?”.
Cinc, li dirien.
“Vuit, va respondre un, perquè han sortit de la closca, però no de la cistella!”. És una resposta que no hauria de ser penalitzada!
Mentrestant, 30% de fracàs escolar.
La nostra escola sembla renyida amb la intel·ligència. És impossible que hi hagi un 30% de ximples! Desconfiem dels alumnes, els eduquem per evitar el fracàs i no per tenir èxit. Aprenguem a jugar a l’èxit!
A vostè li funciona?
Des de 1993 només he hagut de suspendre a dos alumnes. M’han renyit per aprovar tant. Per què? No està bé aconseguir estimular els alumnes perquè triomfin?
Doncs aconselli als seus col·legues professors.
Sapigueu ser el cap de la ventrada. Algú a qui els alumnes vulguin seguir. Que notin que tu els ajudaràs a millorar.
Alguna cosa més?
Sí: no oblideu la grandesa d’aquest ofici. Centreu-vos en els per què i per a què més que en els com. I feu servir el que avui se sap sobre l’aprenentatge.
Què se sap?
Que som animals emocionals, i que una simple mirada aprovatòria d’un professor … estimularà l’alumne. Només educa qui vol a algú! Si voleu als vostres alumnes, els educareu. Si no, no.
Res estimula més a un alumne que l’afecte, em vol dir.
És així. Somriu … i exigeix. Si el teu fill detecta que confies en ell, voldrà superar-se. Als nens els atrau el repte, l’heroïcitat.
Els pares, hem d’ajudar o no a fer els deures?
Si el teu nen pot cordar l’abric, no l’hi cordin tu. Orienta’l en els deures, però digues-li que saps que ell els resoldrà. Si els resols tu, li ensenyes a ser incapaç.
Si pogués imposar una sola reforma escolar, quin seria?
Dedicaria tota la primària a una sola i única cosa: aprendre bé a llegir i escriure!
I res més?
No hi ha res més decisiu! Si estan ben avesats a la lectura, podran estudiar el que vulguin: s’obren la porta a tots els coneixements. I com més coses aprenguin llegint, més intel·ligents seran!
No és al revés?
“L’aprenentatge és experiència, la resta és informació”, va dir Einstein. No aprens coses perquè ets intel·ligent: aprendre coses et fa intel·ligent.
I feliç?
Si de veritat ets intel·ligent, seràs feliç.
Ah, sí?
La intel·ligència consisteix a resoldre problemes, i el problema més difícil és ser feliç.
Puc ensenyar als meus fills com viure feliços?
Ensenya’ls a superar obstacles. A veure l’extraordinari en l’ordinari. A que tot acte té conseqüències. I a estimar de veritat.
Com s’estima de veritat?
Sense esperar res a canvi. Res reporta tanta felicitat com fer feliç a l’altre sense que ni tan sols s’assabenti.
Fent això els nostres fills siguin intel·ligents i feliços?
Dependran menys dels atzars i seran capaços del que es proposin. I l’ intel·ligent podria ser proposar-se no estudiar una carrera.
La Vanguardia dimarts 27 de setembre de 2011 Víctor Amela
No ferir a l’alumnat
0Josep Padró: “El mestre no ha de ferir mai un alumne”
Mestre. Com a professor de secundària ha tingut 1.700 alumnes, per als quals no ha estat mai indiferent
Ahir, com cada setembre, Josep Padró (Colònia Güell, 1947) va acabar el primer dia de classe amb el cap com un timbal. La primera vegada que va sentir aquell zummm, zummm insuportable va ser fa més de 30 anys al sortir d’una aula amb 63 alumnes. Ser mestre compromès sempre ha estat costós. Avui té més recursos. Fins i tot disfruta, però ha decidit jubilar-se. És el seu últim curs.
¿Què el va motivar a ser mestre?
-Vaig començar enginyeria tècnica mecànica. Molts anys encallat en una carrera amb la qual no em vaig identificar mai. Mentrestant, feia classes de matemàtiques en una acadèmia. Fins als 25 anys no em vaig plantejar seriosament la possibilitat de ser mestre. I llavors vaig entrar a l’Escola de Mestres de Sant Cugat.
-¿I quina va ser la primera feina després de llicenciar-se?
-A Sant Boi, amb 63 alumnes de dos cursos diferents a la mateixa aula.
-¿Com afrontava aquella situació?
-Era aguantar nens i res més. Les possibilitats de treure’n profit eren mínimes. Només un 20% treia el graduat escolar. Poquíssims arribaven a la universitat. Eren alumnes directes, viscerals en les respostes, aprenien poc, però eren molt agraïts, valoraven el que feies per ells, encara que només fos tocar la guitarra per cantar No serem moguts i així ensenyar-los paraules en català. Però si se’ls creuaven els cables, et punxaven les rodes del cotxe. Eren així, però tinc molt bon record d’aquella època.
-¿Com s’educa?
-Amb respecte, cordialitat i fraternitat, i acostant-se a la família.
-D’allà va saltar al centre Costa i Llobera, l’escola pública de referència de Can Caralleu, que integra alumnes amb discapacitats.
-D’això ja fa 29 anys. Pere Darder, un dels fundadors, va ser el meu professor de pedagogia. Coincidíem en la mateixa línia didàctica.
-Aquell canvi a una escola d’alumnes de classe econòmica i cultural mitjana alta devia ser abismal.
–Hi vaig entrar amb un prejudici. El Costa i Llobera era, en certa manera, elitista. Reconeixia la seva trajectòria i la seva qualitat pedagògica, però era un centre concertat amb una quota elevada. Em va convèncer saber que seria una escola pública. Era innovadora, es reflexionava, tot es discutia, però em va costar integrar-m’hi, adaptar-me als nous alumnes.
-¿Com és un fill de la classe alta?
-Un privilegiat. Ve d’una família culturitzada, s’acostuma a sentir segur, sap que trepitja fort. Són alumnes que senten campanes, el problema és fer que posin els peus a terra. Estan acostumats que la vida els tracti bé, fins i tot el professorat. Estan cuidats, protegits.
-¿Han canviat els valors?
-Els valors de fons són atemporals i universals. Segueixen sent els mateixos: la solidaritat social, el progressisme biològic, l’esforç, el control del consumisme i el respecte pels grans, per la institució escolar i pel mestre. El que ha canviat són les conductes.
-El consumisme és desenfrenat.
-Molts pares donen als seus fills tot el que els demanen i sense temps d’espera. I no parlo només de les classes altes. Als barris perifèrics passa el mateix.
-¿S’ha perdut el respecte per pares i mestres?
-L’autoritat és una qualitat que s’ha de guanyar. No es pot ser tou. Jo sempre dic que quan un alumne et tira una pilota enverinada, tu, com a professor, ets el frontó que la rebota. Si no estàs al lloc que toca, desconcertes el nen.
-Ell ha de conèixer els seus límits.
-I saber quina resposta li donaràs. Et posa a prova i necessita algú coherent al davant. Mirarà de superar-te , i és aquí on entra l’autoritat. Però el mestre ha de demostrar afecte de debò. Si és teatral, el nen ho intueix. No s’ha de ferir mai l’alumne. Hi ha pares que diuen a la mestra de parvulari: «Digui-li vostè això al meu fill, que jo no en sóc capaç». Si amb tres anys no saben què dir a un nen, ¿què faran quan sigui un adolescent?
-¿El cas més difícil?
-El de la franja de fracàs escolar. Són els alumnes que tenen capacitats, però que suspenen i pateixen. Em fan patir els nens que pateixen, que no es deixen ajudar o que no saps com fer-ho. Crec en les segones oportunitats, jo vaig canviar de carrera als 25 anys. El que més m’ha gratificat com a mestre són els alumnes que creen conflictes a classe i que els he pogut ajudar com a persones. Hi ha moments en què una classe té màgia, quan veus les cares de tots els nens mirant-te, escoltant amb atenció el que expliques. Això sí que val la pena.
CRISTINA SAVALL El Periódico de Catalunya Dimarts, 13 de setembre del 2011