Dimarts de llibres

Quan l’assistència social li va enviar aquella marroquina, va protestar. No en veu alta, però durant uns dies li va regalar tot el mal humor acumulat. Ella el va advertir que els dies festius no podia atendre’l, havia de cuidar el seu fill. Ell ni li va respondre. Millor, va pensar, així me’n posaran una altra. Però un dia ella li va preparar una sopa que li recordava la de la seva mare i, entre cullerades, la duresa es va anar fonent. Va començar a parlar-li. I ella el va escoltar. Amb el temps, ell també va voler escoltar-la i es va acostumar a tenir amb qui conversar. Venien les vacances de Setmana Santa i ell no volia passar una setmana sense ella. Pots venir amb el teu fill, li va dir al final.

Quan el va veure, se’n va penedir. El nen era més petit del que es pensava. Va témer que comencés a córrer o a cridar per tota la casa. Però el nen no deia res. Només el seguia a tot arreu i no parava d’observar- lo. Els seus ulls semblaven dues boques afamades. Té cara d’espavilat, va pensar. Però no sabia què dir-li ni com parlar-li. Així que es va acostar a la llibreria i va triar el llibre preferit de la seva infància. Es va seure a la butaca i va començar a llegir La volta al món en 80 dies, de Jules Verne. A l’instant, el menut va seure a terra per escoltar-lo. Divendres va caure l’última línia. L’avi va mirar el nen d’ulls insaciables, va tancar el llibre i l’hi va regalar. Demà és Sant Jordi, li va dir. I el marrec va somriure amb avidesa.

Emma Riverola Escriptora El Periodico Dimarts, 19 de abril del 2011

…………………………………………………………………………………..

Les escoles abandonades

Sols els grans silencis provoquen un estrèpit més gran que els grans sorolls. Això és el que va passar ahir a les portes de totes les escoles sotmeses a la gresca de Setmana Santa.  Què queda d’una escola quan ja no hi ha nens a dins? Els patis buits semblen ciutats abandonades. Se sent el cruixit dels cèrcols de bàsquet, el rumor dels arbres, la pols dels fossats de sorra. De tant en tant un gat policia passa impunement per la superfície d’un joc interromput. En alguns llocs alguns operaris han aprofitat la deserció dels alumnes per repintar línies a terra o per reparar tot allò que l’erosió infantil ha anat provocant.

A l’interior d’aquestes escoles abandonades encara s’hi sent olor de guix i restes de suculents entrepans. A les aules menors les bates alineades pengen immòbils com si cada aula fos una sala de banderes amb oficials en plena rendició. Una escola buida sempre ofereix al visitant aquella polsina de savieses mortes que se’ns cola pel nas. Als patis deserts les pilotes es desinflen al no tenir cap cama que les impulsi. Una escola buida és com un banc de diners buit.

Carrers en silenci: I després hi ha la sorpresa dels carrers. Els veïns es relaxen quan deixen de sentir la cridòria de les petites masses. ¿Què es deuen dir aquells nens i nenes quan els deixen anar i surten de la cleda de la classe? Les nenes s’entretenen en un racó. Els nens s’empenyen entre si. A vegades li agafen mania a un dels seus companys i li fan la vida impossible, perquè la infància és cruel i la infància en grup és una eina de xoc.

Als carrers pròxims a les escoles els botiguers surten a l’exterior i pensen que la vida en silenci fa fructificar les vendes. Els venedors de txutxes, en canvi, senten que aquell silenci es posa sobre les gominoles fins que la crisi econòmica de les mercaderies mínimes acaba sent tan greu com la dels grans bancs.

I on són els nens en aquests dies de Setmana Santa?  A quin lloc han anat a parar en el seu forçat exili? Perquè els carrers segueixen ocupats per turistes menuts, gent que també ha deixat la seva escola buida als països del nord i que ara treuen el cap a ciutats noves que aspiren al que algun dia serà el triomf de l’espècie. De la mà dels seus pares aquests nens turistes també desitjarien entrar de rellogats en una escola aliena per experimentar el tacte dels pupitres i la llum diürna i prolongada del Mediterrani.

I què faran durant aquesta setmana estranya, amb un Sant Jordi despistat i unes roses transatlàntiques, els policies municipals que cada dia a les nou del matí i a les cinc de la tarda intenten posar d’acord la mobilitat de la vida del present i l’esperança de la vida futura? Passaran els dies i no sabrem què fer amb ells. Les pantalles telemàtiques trauran fum des de les seves cases i les escoles seguiran oferint-se a la mirada adulta com les restes d’antigues acadèmies que s’ha empassat la vegetació rampant de totes les jungles.

Les escoles buides són el repòs del guerrer docent i el desconcert d’uns pares que no saben què fer quan es troben cara a cara amb els seus fills solitaris. Per sort per a ells la Setmana Santa només dura una setmana, però intueixen que el desconcert serà etern.

Joan Barril Periodista  El Periodico Dimarts, 19 de abril del 2011