EM FAIG pipí al llit, I QUÈ?

El 95% dels casos es deu al son profund, a la de la bufeta o una immaduresa hormonal. Mullar el llit és inevitable per al 16% dels nens i nenes de 5 anys, el 11% dels de 7 anys, el 2,5% dels de 19 anys i l’1% dels adults. Des del servei de pediatria de Sant Joan de Déu es reclama respecte, comprensió i més “sortir de l’armari” perquè els pipís nocturns deixin de ser motiu de patiment.
“Ningú mulla el llit voluntàriament”, és la primera consigna del pediatre Santiago García-Tornel.

El control dels esfínters és en gran part voluntari i mentre es dorm no funciona. Només les alarmes que envia al cervell la bufeta urinària. I si aquest senyal falla un somni profund, o perquè la bufeta és més petita del que és habitual, o més activa, o perquè l’hormona responsable que l’orina es concentri de nit no funciona encara bé en el seu organisme, el seu amo no es aixecarà a solucionar-i despertarà mullat. “Aquestes són les causes en el 95 per cent dels casos”, assenyala el pediatre, encara que reconeix que el somni profund no hi ha hagut forma de mesurar-ho amb garanties.
Però el circuit del nen que mulla sol ser més complicat. “Vam provar amb una psicòloga i els calendaris lunars, fulls on apuntes si s’ha escapat o no. Provem la medicació i li va fatal, s’inflava. I també vam provar el clàssic d’aixecar a la nit diverses vegades, i què va”, enumera Noemí, mare d’un nen de deu anys. El medicament que va prendre, la desmopresina, augmenta la concentració de l’orina per la nit, aquest fenomen de concentració és una cosa natural a la majoria, però hi ha persones que per immaduresa o per altres motius no la concentren i acumulen tanta orina com de dia. “Ara sabem que té la bufeta petita i que amb el temps creixerà i cada vegada anirà a menys. I pren unes pastilles”.

A més, té els seus trucs. Va de colònies i es posa el bolquer dins del sac. Ningú el veu. Com també té problemes de dia i contínuament demana anar al bany – i no sempre el deixen a classe-, quan juga a futbol i arriba al vestuari acostuma a treure pantalons i calçotets junts i així no hi ha preguntes. Per si de cas.

Aquesta ocultació és un drama innecessari, segons denuncien els pediatres. “La majoria no té trastorns psicològics, però acabarà tenint-los”, assenyala García-Tornel. “És important desmitificar, i per això busquem adults que hagin patit aquest estigma, per a convertir-se en referents dels nens”, convida el pediatre de Sant Joan de Déu. Perquè sàpiguen que és el quelcom que es pot dir, perquè cada dia cinc milions de nens europeus menors de 15 anys s’aixequen mullats. “I molts temen adormir i es passen hores en alerta perquè no s’escapi”.

“Durant molts anys va ser desesperant, perquè ara hi ha Dodotis més eficaços, però en els meus temps tot es rentava a mà”, explica Pepe Carretero, pintor manxec de 48 anys que mullava el llit durant la seva adolescència i ha decidit donar la cara per acabar amb aquest dolorós tabú. “La matinada era un suplici, intentava mantenir-me despert perquè la meva mare s’enfadava. I no pots evitar-ho”. Recorda les limitacions: “Ni cases d’amics, ni vacances on algú pogués riure’s de mi. No sabia de ningú a qui li passés això. Era un secret gairebé familiar. Només ho sabien els meus oncles. I una nit vaig sentir com la meva mare ho comentava amb uns veïns. I vaig sortir corrent “.

Les reaccions dels pares són ara menys dures perquè hi ha més informació i més possibilitats de rebre ajuda, “però, per favor, no diguis noms, perquè es sentiria fatal”. Ho reclama la mare d’un nen de 13 anys que fa un descobrir que el seu fill tenia bufeta petita i per això mulla el llit. Fins als 6 anys li van treure importància. Després van començar amb medicació, alarmes elèctriques a la roba interior, un any de tractament psicològic. Cap resultat. Cada nit. “Un amic ens va aconsellar un especialista i li van fer proves. Efectivament, té la bufeta petita i molt activa, per això té contínuament sensació d’urgència i ha d’anar al bany cada dos per tres al llarg del dia”. La medicació li ha solucionat el dia. La nit ha millorat, però encara no s’ha arreglat. “Però el nen creix i també la seva bufeta”, explica la mare.

Tampoc ell coneix a altres nens a qui els passi el mateix, encara que en la seva classe segur que hi ha algun més. Per estadística.
“El millor ha estat saber què li passava. Li va tranquil·litzar molt, perquè sovint preguntava si ell era estrany”.

Enrere han quedat el refregar la llençol mullada per la cara, els liniments en els testicles, els insults, les coques i un llarg ritual d’horrors que la humanitat ha desenvolupat contra un problema totalment involuntari.

La Vanguardia 17/10/2010