ENTREVISTA AMB ROSER SALAVERT

«L’èxit escolar succeeix a l’aula: docent, alumne i continguts en són els protagonistes»

Nova York, la capital dels gratacels, té 10.000.000 d’habitants, dels quals 1.200.000 són alumnes en edat escolar, distribuïts entre 1.400 centres i atesos per 79.000 professors. El 46% d’aquests nois i noies estan matriculats a l’escola pública, en la qual un 13% de l’alumnat no parla anglès i es poden sentir 141 idiomes diferents.

La Roser Salavert, mestra i psicolingüista catalana, fa vint anys que és una de les peces que fa possible que l’engranatge d’aquest sistema funcioni, sense importar si governa Bush o Obama. Avui, directora general d’escoles del districte 3, defensa que l’excel·lència educativa per a tots és una realitat i no solament una utopia. Convidada als Debats d’Educació, va presentar el model que, segons ella, va pel camí d’aconseguir-ho.

Excel·lència educativa per a tothom. D’entrada, sembla impossible.


És possible quan s’evoluciona d’una cultura de conformitat a una cultura en què s’entén que cal retre comptes dels resultats, i quan s’evoluciona d’una cultura d’uniformitat a una cultura de diferenciació de l’aprenentatge per a accelerar el rendiment acadèmic individual.


Evolucionar d’una educació tradicional a una educació per resultats.


A dintre de l’aula tenim tres elements bàsics, que són els que defineixen l’èxit o el fracàs escolar: l’ensenyament, l’aprenentatge i els continguts. Si estan en equilibri, les coses funcionen. En el sistema tradicional, es fa èmfasi en l’ensenyament: a cobrir un currículum que no s’acaba mai i, a més, poc profund. Quan les coses són així, el professor només pot posar-se davant i fer lliçons magistrals. Hi haurà alumnes que podran seguir el ritme marcat i alumnes que no, la qual cosa porta a una cultura escolar conformista. Et conformes que aquells que poden tirant endavant ho facin, i els que no, doncs no. En l’educació per resultats tothom sap on va. És com fer servir un GPS: introdueixes una adreça, saps on has d’anar. Depèn d’on vinguis, faràs un recorregut o un altre. De vegades un es perd, però el GPS et dóna estratègies per a corregir el camí i arribar. Competeixes amb relació a tu mateix, no a un grup. La funció del docent a l’aula és diferent: facilita el camí d’aquest aprenentatge. Vol l’èxit per a tothom.


L’èxit. Què entens per ser un estudiant, un professor o un centre escolar d’èxit?


Als Estats Units, entenem per «èxit escolar» el fet que un professor aconsegueixi que un alumne arribi a unes metes molt definides d’acord amb uns estàndards. Qualsevol alumne és capaç de dir: sé què vull aconseguir i, per a fer-ho, he d’aprendre això. Arribarà a tenir èxit l’alumne que sap el que s’espera d’ell i ho sap explicar. Sempre poso l’exemple d’un esportista o cantant. «Jo vull ser com aquell». Per què? «Perquè sap cantar, perquè surt a Eurovisió…». Llavors t’has de preguntar quines són les habilitats que et fan falta o què has de practicar. Doncs caldria fer la mateixa reflexió en el sentit acadèmic. I què és un professor d’èxit? Doncs el que aconsegueix que els seus estudiants aprenguin a classe. No que arribin al nivell més alt, però sí que tots experimentin èxit escolar. Aquell que treballa amb altres per aconseguir-ho. Pel que fa al centre, tenim objectius mesurables per a saber si ho és o no. Però hem d’aconseguir la implicació de tots els estaments. L’equip directiu posa l’estratègia, la visió i l’estructura que ajudarà la resta a aconseguir el seu èxit.

Alumnes, professors, directors… tots treballen per l’excel·lència, des de l’aula, des del centre. I les autoritats, quin paper tenen?


L’èxit escolar està a l’aula. Jo, com a directora general, des de la meva oficina, no sé què passa allà. Per això, he de garantir que director i professors tinguin lideratge i autonomia. La política educativa dóna el suport per a portar a terme aquest procés. Si tens una política educativa que hi dóna suport, llavors tens una feina sostinguda i massiva. Sinó, milloraràs algunes escoles, només. Hem de crear un sistema d’autoavaluació del centre que garanteixi la continuïtat d’aquesta excel·lència. No cal donar gaires explicacions. És gràcies als resultats que la gent es convenç. A partir del treball i de l’ús del treball hi pot haver un canvi de cultura.

Els estàndards mínims són comuns a totes les escoles?


Hi ha uns mínims per a tothom: els estàndards estatals. No són baixos, però empenyem els centres que busquin objectius mesurables per a aquells que poden rendir més, no solament per als que poden rendir menys. Els alumnes passen unes proves externes de matemàtiques o llenguatge. Els estrangers també passen aquestes proves, però ho fan en una prova de llenguatge equivalent pensada per a ells. I a la de matemàtiques es poden presentar en diferents idiomes. És cert que, a més de problemes de llengua, molts d’aquests estudiants tenen problemes socials. Per a lluitar contra això tenim estratègies com la tutoria no acadèmica: 45 minuts a la setmana tots els professors es troben amb grups de 5 a 10 alumnes que parlen de qüestions no acadèmiques però que els poden afectar en el seu rendiment. A Nova York, anem més lluny d’aquesta avaluació estatal: a més de passar les proves externes comunes, busquem el progrés de cada estudiant individualment. Si ets molt avançat, mirarem si rendeixes igual el curs següent. Es mesura el progrés anual individualment per a cada estudiant i es fa una mitjana. S’avalua el centre, també. Aquesta avaluació de progrés la fa el Departament d’Educació. Cada centre, anualment, obté una nota de progrés, també, que és una combinació de la mitjana del progrés de l’estudiant –60%–, 25 punts pel percentatge d’estudiants que passen proves externes estatals, i la resta de puntuació s’obté pels resultats obtinguts en una enquesta feta a pares, mestres, alumnes… Tots responen les mateixes preguntes sobre disciplina, seguretat, comunicació, entorn, respecte…

Quanta informació! On va a parar?


Tota és pública i anònima. Tothom té accés a tot. L’Estat prepara informes individuals que s’envien als pares i publica llistes de les escoles que no han arribat als mínims. Per cert, si l’escola no compleix els estàndards, poden demanar canviar. Però, a més de donar informació als pares perquè puguin triar, també recomano que es doni als nens. Els percentatges sobre el seu centre s’utilitzen a classe de matemàtiques o de lectura: fomentem la comunicació, ajudem al debat i a generar la reflexió. Pel que fa als centres, és bo estudiar aquestes dades: veure quins són els estudiants, veure els patrons que es repeteixen; si tens un patró problemàtic, ho pots treballar. Intentem que els docents, en petits equips d’investigació, treballin per solucionar problemes concrets detectats.

Informació pública, a l’abast dels pares. Prenen decisions? Té efectes sobre el sistema?


L’escola primària no es tria; s’estableix per zona geogràfica. A partir de dotze anys, ja és optativa i pots triar la que vulguis de tota la zona. Els pares estudien la informació; a part d’aquestes notes basades en les proves anuals, hi ha una auditoria periòdica de qualitat que fa el director general –resultat de visitar l’escola durant dos dies, parlant amb tothom, valorant treballs d’estudiants…–. Els pares tenen molts elements. Part de la nostra feina és educar-los en aquest sentit. Ara s’ha creat un subcomitè de pares del districte per a visitar totes les escoles secundàries abans de decidir. A més, hi ha un conseller d’educació al centre de primària: dóna consell als nens, omple formularis…; també els eduquem perquè estiguin al dia de les escoles, es reuneixin de tant en tant entre ells i amb els directors.

Com poden ajudar les TIC en aquesta educació per resultat?


Són fantàstiques i jo hi crec, però, com tot, s’ha de saber fer servir. Si no, no val la pena. Malauradament hi ha gent que té la tecnologia en un expositor. Si les saps fer servir, fes-les servir bé. Hi ha docents que es posen a fer Powerpoints, és a dir, sessions magistrals. A aquests, per exemple, els proposem que creïn un centre de tecnologia a l’aula, amb un ordinador. Cal que deixi el document a l’escriptori i als estudiants més avançats els digui: «Per què no l’agafes i el modifiques? Fes teva la presentació». Així, aprenen, rellegeixen, adapten…

Aquest sistema, aquestes iniciatives… són exportables al nostre sistema?


Oblida’t de l’entorn. La clau està a l’aula i els protagonistes són els mateixos a tot el món: mestre, estudiants i continguts. El que passi dins de l’aula es pot aplicar arreu. Com organitzes l’entorn, la política educativa…; tot això canvia. Però la manera com el professor i l’estudiant es relacionen és independent del lloc. Per això l’autonomia és tan important.

Autonomia del centre i del professor a l’aula són pilars per a aquest sistema.


Exacte. L’autonomia de l’aula no vol dir que tanques la porta i estàs sol. Ets part d’un equip professional, part d’un centre que t’ajuda a desenvolupar-te. El lideratge del mestre i el lideratge del director van lligats a uns resultats específics. Tot sol no pot. Però, si treballa en un conjunt, amb altres, es més innovador, arriba a coses que sol no pot. A Nova York, les aules s’han tornat aules obertes. Els companys vénen i t’observen. No és inspecció, és observació. Et fan reflexionar. No volem que el professor es trobi sol. És massa bo. Volem que comparteixi coneixements amb altres. No volem provocar judici sinó reflexió i crear una comunicació de professors.

L’arribada d’Obama canvia les coses?

Obama està revisant la llei. El compromís nacional continua. Ara es desenvolupen estàndards més ambiciosos i en coordinació amb països més competitius que els Estats Units. A més, ara es revisaran horaris, salaris…

UOC. 30.06.10