«Ser adolescent significa ser feliç»

Jaume Funes: Psicòleg. Escolta els adolescents des de fa més de 30 anys i acaba d’editar ‘9 ideas clave. Educar en la adolescencia’, una espècie de manual amb pistes per afrontar aquesta complicada edat en què els xavals es pregunten qui són i què hi pinten en aquest món.

 

Una vegada, Jaume Funes (Calataiud, Saragossa, 1947) va preguntar a una noia de 16 anys què era per ella un «consum responsable» de marihuana, i la noia li va respondre: «Igual que quan vas de marxa no t’emportes els llibres, a l’anar a classe no t’emportes els porros. Tot al seu temps». Funes comprèn el pensament dels adolescents perquè es dedica a escoltar-los, tant els marginals com els elitistes, o els que no són ni una cosa ni l’altra. Diu que així els entén.

 

–Els adolescents d’ara són diferents dels de fa 30 anys?

–És que fa 30 anys no existia l’adolescència, excepte per a alguns, els que podien estudiar i ajornar uns quants anys l’assumpció de responsabilitats. Per a la majoria, tenir 13 o 14 anys significava escombrar cada dia un taller mecànic, ser a la cadena de muntatge d’una fàbrica o cuidar els germans petits.

–Ara sí que existeix.

–L’adolescència és obligatòria des de fa gairebé 25 anys. La societat ha decidit que entre els 13 i els 18 anys, el període en què una persona passa de nen a adult, els individus s’han de dedicar a ser adolescents. Són persones amb capacitat sexual i aptituds per relacionar-se, però els adults no saben què fer amb ells i els han buscat un entreteniment: ser adolescents.

–I què significa això?

–Significa ser feliç, divertir-se, passar-s’ho bé, estudiar, somiar, experimentar, descobrir mons, afirmar-se com a individus. Com que no treballen, no són necessaris en el sistema productiu i, en conseqüència, es dediquen a ser adolescents. Fa 30 anys, escombraven un taller i es convertien en adults. No tenien temps per a històries, encara que, com ara, havien d’esbrinar qui eren.

–Com ho esbrinen els d’ara?

–A través de les xarxes socials. Abans es miraven al mirall buscant-hi una identitat, ara pengen les seves fotos a Internet i intenten que els altres els ajudin a respondre a la pregunta de qui sóc jo.

–Les xarxes els donen identitat?

–Els ajuden a assajar identitats diverses. Abans només en tenien una. Ara en poden trossejar diverses, inventades o no, igual que fan els adults. Com que no s’aclareixen, fan provatures: avui vaig de provocadora, demà de Lolita, demà passat em presento com a estudiant modèlica i empollona… Estan molt confusos.

–És una etapa de confusió.

–Per definició, és una època de malestar, de desencaixar. De sobte no se sap qui s’és ni què se serà. Tenen quatre anys per aclarir-se. Les seves tres preguntes clau són: qui dimonis sóc?, què faré amb la meva vida? i què hi pinto jo en aquest món?

–Les qüestions eternes.

–Eternes. Els nois de 15 anys abans intentaven construir la seva identitat a partir de la seva feina. Ara estan ­obligats a anar a classe, a ser feliços i a descobrir-se a si mateixos a través de l’oci. No són comparables, però els seus problemes són els mateixos, encara que des de fa decennis es diu que els adolescents cada cop són més violents, agressius i ­irresponsables.

–Vostè no els veu així.

–Ells no s’inventen res. Aprofiten al màxim la societat de la comunicació i la porten a l’extrem.

–Els veu més madurs que abans?

–Tenen més capacitat per ser responsables, una altra cosa és que els deixem ser-ho, o que els interessi comportar-se així. Tenen més formació, més experiència, més relacions, han vist més món. Disposen de més potencial, però en una societat que només accepta dues categories –o nens o adults– ells no hi encaixen.

–No hi encaixen.

–No. D’aquí vénen les contradiccions del Govern sobre els anticonceptius d’emergència o sobre l’avortament. Una noia de 16 anys pot decidir si s’opera a cor obert, però no si és mare o no.

–No tenir autonomia econòmica, els fa ser una mica irresponsables?

–Els fa ser una mica caradures. Com que no han de pagar res, i si s’ho munten bé els ho paguen tot, es converteixen en vividors, en el bon o mal sentit de la paraula. Depenen feliçment de l’economia adulta.

–Falla alguna cosa en tot això?

–Els adults s’han d’aclarir. Tenen una dificultat enorme per entendre què els passa als seus fills i existeix una gran tensió entre ells, sigui quin sigui el seu nivell econòmic. En el rerefons d’això hi ha la fràgil vinculació entre pares i fills.

–¿Fràgil vinculació?

–Els motius pels quals s’és pare són fràgils. Es tenen nens ikea. Mentre són petits, són molt macos, però quan arriben a l’adolescència, apareixen grans problemes, perquè no han construït uns valors ètics entre ells. Són nens estèticament estimats, però no íntimament desitjats.

–¿I què suggereix?

–Jo faria una revisió profunda del motiu pel qual les parelles tenen fills. Moltes vegades la motivació té més a veure amb insatisfaccions, por a la soledat o modes socials que amb verdaderes construccions ètiques sobre per què jo decideixo portar una criatura al món, algú que canviarà la meva vida.

El Periòdic de Catalunya 7/6/2010

L’entrevista d’ ÁNGELS GALLARDO