Bloc de la biblioteca de l'Escola Pia de Tàrrega Puntedu
Archive for maig, 2010
Contes per educar
015 anys
CONTES PER EDUCAR LES EMOCIONS
El passat mes d’abril es van celebrar a Madrid les V Jornades d’Educació Infantil Educar les emocions a través dels contes, organitzades per l’editorial SM i que han comptat amb la participació de la psicòloga i terapeuta infantil Begoña Ibarrola.
Durant l’acte, al qual van assistir més de 1.200 docents d’Educació Infantil, Ibarrola va declarar que “educar per a la vida és fer veure als nens que no tots els dies són feliços i això no s’aconsegueix edulcorat els contes”.
En aquest sentit, Begoña Ibarrola va defensar el paper del relat per treballar les emocions a classe, ja que “gràcies als contes el nen té la possibilitat de multiplicar o expandir la seva experiència a través de les vivències dels personatges i té l’oportunitat d’explorar la conducta humana d’una manera comprensible “.
Tradicionalment s’han atribuït al conte cinc funcions: màgica, per estimular la imaginació i la fantasia, lúdica, per entretenir i estimular, ètica, per servir per transmetre ensenyaments morals i identificar els valors; espiritual, en contribuir a comprendre les veritats metafísiques i filosòfiques i terapèutica. A aquestes funcions, Ibarrola, durant la seva intervenció, va incorporar una sisena: la del conte “com a factor clau per a l’Educació emocional dels més petits”.
Així doncs, els contes es converteixen en magnífiques eines per educar les emocions i comprendre el nostre món interior, alhora que permeten endinsar-nos en la vida d’altres, observant el món i les milers de vivències que s’hi plasmen des d’una distància de seguretat .
Per tant, cada conte és un món on es presenten situacions que el nen pot imaginar i amb el qual es pot identificar fàcilment, de manera que la seva lectura té sentit per si mateixa. Però, a més el conte ofereix la possibilitat de realitzar activitats pràctiques relacionades en què és emissor els diferents tipus de llenguatge-corporal, pictòric, verbal …-, el que permet explorar el món de les emocions i els sentiments dels nens a partir de diferents angles, al mateix temps que es desenvolupa la seva creativitat i la seva capacitat de generar respostes pròpies.
UNA NOVA FORMA DE CONTAR CONTES
• En un original intent de crear una nova experiència lectora, Brian Selznick va escriure i il·lustrar el llibre: La invenció d’Hugo Cabreta, jugant amb les paraules, les il·lustracions i les fotografies. Tant els textos com els dibuixos suposen baules imprescindibles de la cadena que conforma la història que el director cinematogràfic, Martin Scorsese, portarà a la gran pantalla per estrenar la pel·lícula el desembre de l’any que ve.
• L’obra de Selznick va ser editada com si fos una pantalla de cinema, juga amb la combinació del blanc i negre, i el conjunt que conforma el llibre està ideat de tal manera que dóna la sensació que el lector està dins d’una sala fosca , davant d’una tela blanca, preparat per veure la projecció d’una de les primeres pel·lícules de cinema.
• El llibre “La invenció de Hugo Cabreta” explica la història d’un nen orfe que té la il·lusió d’arreglar un antic autòmat perquè està convençut que la màquina guarda un missatge del seu pare.
A més la psicòloga va assenyalar que “desenvolupar les habilitats emocionals dels alumnes fa que disminueixi el fracàs escolar, prevé l’assetjament en el centres i crea climes més saludables”, i va destacar que “per tenir èxit en la vida és més important que els nens adquireixin determinades habilitats o competències emocionals que siguin intel·ligents”.
Por a les Mates
015 anys
La informàtica a l’aula posa fre al rebuig a la matèria
Els docents confien que la introducció de portàtils a l’ESO faci atractiva la matèria
La tecnologia comença a ser una de les eines més utilitzades per motivar els alumnes de la secundària obligatòria i de batxillerat. Aquest curs ha començat amb una novetat a l’IES Joan Coromines de Barcelona, igual que en altres centres de Catalunya. Cada estudiant dels primers cursos d’ESO disposa del seu propi ordinador portàtil amb connexió sense fil a internet.
Les famílies dels alumnes han pagat 150 euros per l’aparell, i la resta la subvenciona la Generalitat. «Els ordinadors tenen un paper molt important per a les matemàtiques en els primers cursos de l’ESO», explica Rodríguez. «Utilitzem la tecnologia perquè els alumnes s’adonin que les matemàtiques són divertides i pràctiques. D’aquesta manera desapareix la por i poden enfrontar-s’hi sense cap temor».
CONCURSOS DE CÀLCUL
Alguns instituts de Catalunya, conscients de la falta d’interès dels alumnes per les matemàtiques, s’han posat mans a l’obra. Antoni Montoliu, professor de Matemàtiques del col·legi Sant Josep de Tàrrega (Urgell), manifesta que «els alumnes no volen estudiar carreres de ciències pures perquè no hi veuen una aplicació directa, els espanta la seva abstracció». Aquest centre lleidatà fa anys que ha posat en marxa noves fórmules a l’ESO per fomentar el gust per les matemàtiques. Els alumnes poden apuntar-se a concursos de càlcul mental i a diferents proves que preparen els professors del departament. Montoliu opina que «les matemàtiques s’han d’ensenyar des del seu vessant de ciència abstracta, però després s’hi poden aplicar diferents recursos didàctics per fer-les més divertides».
Però les matemàtiques sembla que encara costen, i molt. La nota mitjana dels estudiants que es van examinar de l’assignatura aquest any en les proves d’accés a la universitat (PAU) va ser d’un 4,58. La nota ha baixat gairebé un punt respecte a l’any 2008 , en què va ser de 5,38. Les causes, segons els professors de secundària, són diverses. Els mestres atribueixen majoritàriament el descens a la falta de motivació per part dels alumnes i a les poques hores que s’imparteixen de la matèria. L’interès per les matemàtiques i les ciències pures en general ha disminuït considerablement en els últims vuit anys, una dada de la qual també dóna fe la poca demanda per les carreres d’aquest àmbit.
Anna Rodríguez és cap d’estudis i imparteix classes de Matemàtiques des de fa 12 anys a l’institut d’educació secundària Joan Coromines. Aquesta professora va començar i va acabar la carrera de la matèria sabent que volia dedicar-se a l’ensenyament. «La vocació per aquesta assignatura em ve del meu pare. Encara que ell no tenia cap educació superior, em va encomanar l’amor per les matemàtiques», afegeix Rodríguez. Segons la seva opinió, l’ambient familiar és essencial per transmetre el gust per les ciències. «Entre els pares i els professors podríem canviar la mala imatge que tenen les ciències entre els alumnes», sentencia.
A aquesta professora no la sorprenen les xifres negatives dels diversos estudis que demostren la falta de popularitat de l’assignatura entre els joves. Rodríguez assegura que «fa molts anys que les matemàtiques i l’ensenyament en general pateixen un constant desprestigi per part de la societat». «La gent no valora la figura del professor», assegura la professora.
EL PERIODICO. 21.10.09
Pel·lícula divertida
015 anys
“El petit Nicolàs”
Adaptació al cinema del popular personatge creat per Jean-Jacques Sempé i René Goscinny. Divertida, simpàtica, enèrgica i acurada aventura per a tota la família, capaç de satisfer a grans i petits.
Nicolau (Maxime Godart) té una vida, en les seves pròpies paraules, “fenomenal”. No sap què vol ser de gran, senzillament, perquè no vol que res canviï en la seva magnífica relació amb el pare (Kad Merad) i mare (Valérie Lemercier). Però quan mal interpreta una conversa i dedueix que tindrà un germanet, la por de ser abandonat al bosc, com el Patufet, s’apodera d’ell.
A través de la mirada del nen protagonista i els seus extravagants companys de classe (especial menció mereix Aniana (Damien Ferdel), al qual ningú no pot pegar perquè porta ulleres) descobrim un món en el qual la innocència vela la realitat d’un món adult ple de llums i ombres, amb dos pares candorosos (extraordinaris Merad i, sobretot, Lemercier) atrapats pels dificultats econòmics de la classe mitjana i els sempre complexos nusos de les relacions socials i laborals.
Un cúmul de malentesos ben filats i argumentats sustenten el veloç i desvergonyit ritme que Tirard imprimeix a una pel·lícula que transcorre en un sospir, arrencant rialles a grans i petits.
Adolescència
015 anys
Adolescència pactada
Els experts aconsellen als pares que en lloc d’imposar, negociïn amb els seus fills | Tot i que és una època de canvis físics i psicològics, no té per què ser conflictiva
“És que està en plena adolescència…”. Massa sovint s’utilitza aquesta frase per justificar segons quines actituds. I és que l’adolescència no té per què ser conflictiva. O, almenys, no té per què ser-ho tant com sovint es presenta. L’actitud dels pares pot ser determinant per evitar que una etapa de canvi es converteixi en un problema de convivència familiar.
“Els generadors del conflicte són els adolescents, però ho fan com a part del seu procés evolutiu, els pares han d’entendre-ho i assumir-ho amb naturalitat”, explica el vicedegà del Col·legi de Psicòlegs de Catalunya i expert en adolescència, Andrés González. L’investigador de la Universitat de Girona expert en temes de qualitat de vida, Ferran Casas, hi està d’acord: “La subjectivitat de molts adults fa que vegin l’adolescència com a etapa conflictiva”.
Canvi no vol dir conflicte
“El procés biològic i psicològic de canvi es dóna sempre però en altres societats no se li dóna aquesta importància, en certa manera l’adolescència és un invent de les societats avançades”, afirma González. I és que, de fet, l’adolescència no és res més que una etapa vital en què la velocitat de maduració és molt alta. De fet, a part dels dos primers anys de vida, és el moment en què madurem més ràpidament.
L’adolescent viu canvis físics i psicològics importants: s’allarguen els braços i les cames, apareix pèl, els nois canvien la veu, arriba la menstruació, sovint augmenten de pes i tenen problemes de pell com l’acné, entre d’altres.
Els canvis físics són molt evidents, però hi ha també altres canvis importants: “Els adolescents assoleixen un cert nivell d’independència psicològica, però tenen una gran inseguretat i l’autoestima molt baixa, no es troben a gust enlloc, consideren que són el centre de tot, es rebel·len contra les normes i el grup influeix molt en ells”, explica González.
“Jo diria que un cert conflicte és inevitable perquè estan a cavall de la infància i l’adultesa, i això per si sol ja és una situació conflictiva”, indica la responsable del Grup de Mediació Familiar del Col·legi de Psicòlegs, Núria Mestres. Però matisa que aquest procés evolutiu “no té per què ser explosiu” ni desencadenar una situació problemàtica que vagi més enllà d’alguna discussió familiar.
Pactar els límits
La clau està en el diàleg, la negociació i el pacte, i són els adults, principalment els pares, els que han de dirigir la situació. “La tendència de qualsevol adolescent sempre és la independència respecte als pares i l’aconseguirà segur; pretendre imposar límits és una batalla perduda”, afirma el vicedegà del Col·legi de Psicòlegs. Cal “pactar” els límits però tenint clar que “el pacte no és entre iguals, els pares no són col·legues, i a vegades hauran d’imposar”, matisa.
Mestres hi coincideix: “És molt important que els pares destriïn el que és important i que per tant no admet cessions, del que no ho és tant”.
Segons els experts, pactar pot ser en molts casos la clau per evitar un distanciament: “No servirà de res obligar-lo a arribar a casa a les nou -exemplifica González- si els seus amics poden arribar a les onze, perquè li serà més difícil dir davant del grup que ha de marxar que no pas barallar-se amb els pares”.
“Mantenir l’autoritat perquè sí, moltes vegades no ens en dóna més sinó que ens la fa perdre”, afegeix Mestres. Però no és fàcil, ja que pactar implica flexibilitat per part dels pares i compromís per part dels fills.
Pares desbordats
“Els pares haurien d’interessar-se més per entendre el món des de la perspectiva dels seus fills”, diu Ferran Casas, expert de la UdG, i això implica “temps per poder parlar, del que sigui, però parlar”.
La poca conciliació entre la vida familiar i laboral ho dificulta, però, per si això no fos prou, els pares sovint eviten alguns temes de conversa, justament els que més agraden als fills: “En un estudi vam detectar que molts pares i mares ni jugaven ni parlaven de videojocs amb els seus fills per desconeixement del tema i per por de fer el ridícul”, diu Casas. “Hi ha hagut un trencament de la concepció tradicional del que és un nen -el que sap menys que un adult-, però aquesta idea segueix sent a l’imaginari col·lectiu”, constata.
Els adults es veuen desbordats en un país en què els joves viuen de cara a les noves tecnologies i dominen eines que ells no coneixen. Casas recomana als pares que s’apropin a aquest món des d’un punt de vista ampli: “Amb internet hi ha riscos i oportunitats. No cal només parlar dels riscos”.
ELS JOVES ESTAN MÉS TEMPS DAVANT D’UNA PANTALLA QUE AMB LA FAMÍLIA
Els menors passen només un 10% del dia amb adults | Un 70% usen les xarxes socials i el correu electrònic per comunicar-se amb els amics
Comunicar-se amb els seus amics, escoltar música, jugar, mirar la televisió, informar-se sobre l’actualitat, buscar feina o buscar informació sobre els estudis són només algunes de les activitats que els adolescents fan davant de la pantalla de l’ordinador. I tot això ho fan mentre miren la televisió o mentre fan altres activitats. Passen la majoria del temps davant de la pantalla i només un 10% del dia amb els seus familiars adults.
La capacitat dels joves per al multitasking i el seu interès per tenir-ho tot, i gratis, són alguns dels aspectes que destaca l’estudi Outlook Teens 2010, finançat per Esade i el departament d’Economia de la Generalitat. L’estudi s’ha fet a partir de 1.200 entrevistes a adolescents de l’Estat i 7.400 enquestes interactives a nois i noies del Brasil, els Estats Units, França, el Japó, Mèxic, el Regne Unit i la Xina.
Segons l’estudi, un 68% dels nois i noies d’entre 12 i 19 anys es comuniquen habitualment per correu electrònic i freqüenta xarxes socials. Les dades presentades per l’Agència Catalana de Consum fa unes setmanes reafirmen el pes de la tecnologia: un 92% dels joves tenen mòbil i uns 30.000 nens d’11 i 12 anys tenen perfil a Facebook.
“El seu oci és majoritàriament tecnològic”, conclou l’estudi, que assegura que de cara al 2020 hi haurà “50.000 milions de dispositius multiusos interconnectats al món” que permetran tenir mobilitat, connectivitat i ubiqüitat totals. És per això que els adolescents passaran cada vegada menys temps en família -només un 5% del dia- i dedicaran més temps a navegar per internet, amb una tecnologia que els permetrà comprar i treballar des de casa, a més de divertir-se i relacionar-se.
Tot i aquesta eufòria tecnològica, l’informe també reflecteix una certa desconfiança per part dels adolescents. Malgrat que l’ús de les xarxes socials és majoritari (68%), només un 16% asseguren que en un futur confiaran en la informació que rebi a través d’aquestes xarxes. I gairebé la meitat dels adolescents enquestats (43%) creuen que quan siguin més grans no compraran gaire per internet perquè no es fiaran ni de la forma de pagament ni de l’entrega del producte.
Tot i això, Internet seguirà tenint molt de pes: un 75% dels adolescents d’avui creuen que de grans l’utilitzaran per informar-se de diferents productes. A més, asseguren que utilitzaran la xarxa per llegir diaris digitals i mirar programes de televisió.
Avui. 06.04.10
Aprendre llengües
015 anys
«Quan naixem el cervell està preparat per aprendre qualsevol llengua»
Formada a la Universitat de Barcelona, Sebastián (Barcelona, 1958), actualment des de la Universitat Pompeu Fabra, Núria Sebastián lidera un projecte de recerca sobre el bilingüisme i la neurociència cognitiva
La seva feina se centra bàsicament a descobrir els misteris del bilingüisme…
–«El que m’interessa és saber com s’ho fa el cervell humà per aprendre una llengua. El fet del bilingüisme permet estudiar coses que no és possible observar en altres situacions.»
–Per exemple?
–«Doncs per exemple saber fins a quin punt hi ha un període crític per aprendre una llengua.»
–És cert això?
–«Per a certes coses, sí. No hi ha límit per aprendre paraules. La gent aprèn paraules noves tota la seva vida. En la llengua nativa i en la segona llengua. La gent té noranta anys i aprèn paraules noves, i un nen de tres anys també. Per tant, sabem que en tots els aspectes que tenen a veure amb l’aprenentatge de paraules no hi ha cap límit temporal. Però per a l’aprenentatge d’altres aspectes del llenguatge, com per exemple els sons, els fonemes, de la teva pròpia llengua, hi ha l’evidència més forta que això passa en un temps concret i no després.»
–Quins serien?
–«Hi ha gent que tota la vida conserva una excepcional capacitat per aprendre una altra llengua, però això no és un fet habitual. Això fa pensar que hi ha aspectes sobretot relacionats amb la fonètica i la sintaxi, que són molt difícils d’aprendre.»
–Els períodes crítics van associats a l’edat?
–«La idea és que evolutivament el cervell es troba en una posició en la qual certs estímuls provoquen una sèrie de modificacions. Parlaríem dels primers mesos de vida durant els quals determinats estímuls modifiquen les connexions neuronals que fan que a partir de determinat moment es percebin els estímuls d’una forma concreta. Es faci millor una determinada cosa i pitjor una altra.»
–És indiferent de la llengua?
–«Els nens de totes les cultures del món, en néixer, poden percebre tots els sons de totes les llengües del món. Un nounat japonès no té cap problema a notar que cala i cara són dos sons diferents. Però els seus pares no poden produir un so determinat i de fet si a aquest nadó japonès quan té un any li fem una prova, comprovarem que es comportarà com els pares. Quan naixem el cervell està preparat per aprendre qualsevol llengua del món, en sentir-ne una i no una altra es configuren les connexions neuronals de determinada manera. Algunes deixen de ser operatives perquè no funcionen i d’altres s’enfortiran. La conseqüència és que després d’un cert temps d’estar-hi exposat, el cervell ja no pot respondre a certes coses.»
–Amb quin mètode se sap que un nadó pot distingir tots els sons?
–«Posaré l’exemple d’un estudi amb el català i el castellà sobre l’evolució de la è i la é. Vàrem agafar bebès de famílies catalanoparlants i famílies castellanoparlants, assegurant-nos que els catalanoparlants fessin el contrast entre les e i que els castellanoparlants, no. Vàrem buscar una paraula sense significat, dedi, i persones que la pronunciessin amb la e oberta i la e tancada. Els estímuls es varen presentar només d’una categoria primer (o bé dédi o bé dèdi) i quan es cansaven els presentàvem estímuls de la categoria nova (dèdi o dédi, seguint l’ordre precedent). Si amb el canvi els bebès se sorprenien, interpretàvem que percebien que hi havia dues vocals diferents; si no se sorprenien, consideràvem que era perquè tot els sonava igual.»
– I a quina conclusió van arribar?
– «Que els primers quatre mesos tots ho fan. Els nens castellanoparlants fins a quatre mesos no tenen cap problema a adonar-se que la e pot ser oberta o tancada, i els catalans també. Als vuit mesos, als bebès que creixen en un entorn castellanoparlant tant els fa que diguis dédi o dèdi. Als catalans no, perquè aquesta exposició ha fet canviar els sistemes neuronals. Un nen catalanoparlant ho percebrà millor i per al castellanoparlant tot forma part de la mateixa categoria. Que és el que fan els adults castellanoparlants als quals el so entre la e oberta i tancada els sembla igual.»
Entrevista a Núria Sebastián Gallés El Punt: 04.02.10
Respecte pares i mestres
015 anys
Un nen no pot perdre el respecte ni als pares ni als mestres
Miguel Clemente (Madrid, 1960) és un influent especialista en l’anomenada síndrome de l’emperador.
–¿Síndrome de l’emperador?
–El solen patir els infants amb excés d’atencions i dedicació desmesurada. Si no se’ls exigeix cap esforç es converteixen en tirans. El nom prové de la política xinesa de tenir només un fill. Quan creixien, no volien estudiar, ni entrar al mercat laboral, ni assumir la més mínima responsabilitat.
–¿Com es comporten?
–La seva conducta és problemàtica, d’oposició total als pares, als quals agredeixen psicològicament i fins i tot físicament. Són molt egoistes, no tenen capacitat d’empatia i presenten una baixa tolerància a la frustració. Només lluiten per al profit propi. És la generació del jo. S’aïllen radicalment, no accepten ser adults. Al Japó es va denominar el fenomen otaku, que consisteix en el recolliment en un món infantil. És el fet de no voler créixer, el que anomenem la patologia de Peter Pan.
–¿Com influeixen els mitjans de comunicació en els adolescents?
–El valor que predomina a les sèries, als dibuixos, als videojocs i a les pel·lícules és el consum.
–¿Quines alarmes desperta aquesta conducta de la síndrome de l’emperador?
–A Espanya, ens estem acostant a 100.000 denúncies de pares que han estat atesos en centres mèdics d’urgències per maltractaments de fills entre 14 i 18 anys. Això és la punta de l’iceberg. La xifra és més gran de la que arriba a les fiscalies. Molts no els denuncien, demanen ajuda als serveis socials.
–¿Com s’arriba a aquest extrem?
–El nen no pot perdre el respecte ni als pares ni als mestres. A poc a poc els van deixant fer el que volen. Es comença per l’hora d’anar a dormir, continua amb el que mengen, després no els obliguen a esforçar-se en els estudis i acaben agredint les figures més febles que tenen al seu voltant. Les mares i els avis són les primeres víctimes.
–¿On es perden els pares?
–Hem creat una societat en què no es valora l’esforç. Si alguna matèria costa és un problema de qui ensenya i no de qui aprèn. Es dóna més importància a l’oci i a la diversió que no al fet d’afrontar responsabilitats socials.
El Periódico. 27.04.10