Archive for març, 2010

Han perdut l’autoritat els professors?

Comença el nou curs escolar i reapareixen opinions sobre la situació que es viu a les aules, descriure en termes preocupants, com marcada per la violència psíquica i física que exerceixen els alumnes cap als seus professors, concloent que la situació és insostenible. A continuació, es proposen solucions, la principal de les quals és reintegrar de nou al professorat l’autoritat perduda, reforçant el seu poder sobre els alumnes. El lector es planteja dues qüestions: Què situació s’està vivint en els centres educatius? La solució necessària és la recuperació de l’autoritat perduda i el seu reforç entre el professorat?

Podem consultar l’ampli estudi que en el curs 2007-08 va dur a terme l’Observatori Estatal de la Convivència Escolar, en ell van participar 301 centres d’Educació Secundària de tot l’Estat, 23.100 alumnes i 6.175 professors. La seva elaboració, concreció de preguntes, aplicació i elaboració de conclusions es va dur a terme per consens de les disset comunitats autònomes i dels representants del Ministeri d’Educació.

La situació que descriu l’estudi pot qualificar de bona, encara que persisteixen problemes que cal abordar a fons. La majoria del professorat i de l’alumnat (entre el 85 i el 90%) valora positivament el clima de convivència que hi ha al centre i les relacions entre alumnes, entre professors i de tots dos entre si. El professorat considera que la seva feina és important, se sent orgullós de treballar en el seu centre, valora com a molt alta la qualitat de les relacions que manté amb els seus companys i pensen que són ben valorats i apreciats pels seus alumnes. Semblant opinió mantenen els alumnes respecte de les seves relacions amb els companys, els vincles d’amistat que mantenen amb altres companys i el bon nivell d’integració existent.

Però també posa de manifest problemes de convivència, la majoria dels professors mantenen una relació difícil amb altres sectors no professionals i més del 10% manifesten que deixarien la professió si poguessin. Així mateix, un 15% de l’alumnat voldria canviar de centre i destaca les seves dificultats per a una bona relació amb altres companys. També hi ha dificultats de relació entre els diferents sectors educatius. Un 1,5% del professorat diu que ha patit amb freqüència o moltes vegades insults per part de l’alumnat i un 0,6% haver estat objecte d’agressions físiques. Pel que fa a la interacció de les famílies amb el professorat, el 0,7% reconeix haver rebut amb freqüència un tracte ofensiu per part dels pares i un 0,2% haver-s’ho donat als pares. Però, tot i ser poc freqüent el tracte ofensiu entre famílies i professorat, la violència entre els dos és especialment significativa i indicadora d’un dèficit molt greu en la tasca educadora.

Com obstacles importants per a la convivència en els censos detecten, a més de l’assetjament entre iguals, les “conductes disruptives” que duen a terme els alumnes cap als seus professors: parlar a classe, interrompre al professor, aixecar-se i desplaçar-se per l’aula, no portar el material necessari per a l’activitat, contestar inadequadament al professor, etc.; aquestes conductes no són considerades com a importants per alumnes, però són les que més preocupen al professor i les que més incideixen en la seva moral i motivació professional.

Els problemes són de manca d’autoritat, de permissivitat del centre o d’alguns professors? Es solucionarien amb més “mà dura”, increment de les sancions i reforç del poder del professorat? Com sempre en educació, el problema és complex, hi incideixen diverses variables i precisa solucions complexes, sense simplificacions que no porten enlloc.

Aquestes conductes dels alumnes en les classes són símptoma de problemes més profunds i importants i, només si s’aborden des de la seva complexitat, trobaran solució. Centrar-se únicament en el reforç de la “autoritat” del professorat és utilitzar un tractament simptomàtic, però no causal, dels problemes.

Una anàlisi de les situacions conflictives en les classes ens mostra que tenen lloc, sobretot, en l’educació secundària i, dins d’ella, a 2n i 1r d’ESO, tres de cada quatre incidents estan protagonitzats per alumnes i un per alumnes, dues terços dels alumnes disruptius són repetidors, el que mostra que és un fenomen associat al fracàs escolar; una quarta part de l’alumnat acumula el 70% de les sancions, el mateix percentatge que es dóna entre el professorat a l’hora de sancionar, ja que un 75% del mateix a penes té problemes, no totes les assignatures susciten similars problemes, que s’acumulen més en unes que en d’altres, i estan molt vinculats a la metodologia i recursos d’aquests professors, per últim, influeixen clarament factors organitzatius, amb més freqüència disruptiva a principi de curs, els primers dies de la setmana i, segons l’esbarjo, a últimes hores del matí.

Aquestes conductes disruptives són símptoma de problemes més profunds. En primer lloc, de la inadequació dels continguts curriculars als interessos i nivells dels alumnes: sobrecàrrega en continguts, academicisme, primacia del currículum sobre els interessos i preocupacions dels alumnes, així, en l’estudi de l’Observatori un 34% de l’alumnat manifesta no entendre la majoria de les classes i un 67% que aquestes no desperten el seu interès.

En segon lloc, el sistema educatiu encara no ha trobat com tractar eficaçment la diversitat dels alumnes, en èpoques anteriors només estudiaven determinats grups d’alumnes i havia itineraris per canalitzar els bons, els menys bons i els mals estudiants. Ara, l’educació atén a tots, nois i noies amb diferents interessos, motivacions, actituds, etc., La rigidesa del currículum, la inflexibilitat dels programes, la uniformitat dels ensenyaments són encara obstacles importants que impedeixen l’adequada atenció a la diversitat l’alumnat.

En tercer lloc, l’organització dels centres de secundària és la mateixa que atenia alumnes seleccionats i motivats. Un exemple, el professorat s’organitza per departaments didàctics, quan els problemes es concentren en grups concrets de 2 º A o 1 º C; quan es reuneix el professorat que dóna classe a aquests alumnes per analitzar aquestes situacions i establir criteris comuns d’actuació, ja no organitzats per assignatures? No hi ha espai ni temps previstos per a això.

En quart lloc, i no menys important, la falta de formació per abordar aquestes situacions que caracteritza el professorat de secundària. Amb una pèssima formació inicial, la majoria ha de dur a terme un aprenentatge de “assaig i error”, aprenent sobre la marxa i en solitari com fer front a aquestes situacions.

Tants variats factors, que expliquen les dificultats per fer classe avui a secundària, no poden reduir-se a una simple falta de “autoritat”. És cert que aquestes situacions afecten profundament al professorat i minen la seva motivació. I cal donar suport a tot el possible als professors, especialment els que viuen més dificultats per impartir les seves classes.

Hi ha mesures que corresponen a l’administració educativa, dotant als centres que més dificultats troben amb més recursos humans i materials i introduint als cambes normatius necessaris. Només des de plantejaments d’inclusió de tots, d’adequada atenció a la diversitat i de garantia de l’èxit escolar per a tots es podran solucionar aquestes situacions. Cal comptar de veritat amb els pares i mares, no veure’ls com a perill a evitar, sinó com a col.laboradors necessaris i imprescindibles per a l’educació. I cal donar suport al professorat amb més formació, més treball en equip, més facilitació de la seva docència i eliminació de traves burocràtiques innecessàries.

Sobretot cal comptar amb el propi alumnat. Quin paper, quin protagonisme tenen avui els alumnes en els centres de secundària? Davant d’opinions que poden circular per aquí, els alumnes són els grans absents del procés educatiu, sense que es compti amb prou feines amb ells pel que fa a valoracions, opinions i decisions per a la millora dels centres. I, per experiència pròpia, milloren molt les condicions i les situacions problemàtiques quan se’ls dóna als alumnes l’oportunitat de dissenyar i formar part activa de les solucions.

Reforçar la “autoritat” del professorat no és solució si la mesura no va acompanyada d’altres decisions. No s’ha d’oblidar que l’autoritat no s’atorga i concedeix, sinó alguna cosa que s’aconsegueix i s’obté. A més, parlant de reforçar la “autoritat” del professorat, no s’estan confonent els conceptes i s’està volent dir que la solució és reforçar el poder dels professors? A diferència del poder, caracteritzat per la capacitat d’aconseguir determinades conductes a través de recompenses i càstigs, l’autoritat es basa en la capacitat d’influència, en el prestigi moral que convenç a les persones perquè, sense necessitat de recórrer al poder, assumeixin determinades conductes.

L’educació només és possible des de l’autoritat moral del professorat: des del poder és molt difícil, per no dir impossible, educar persones autònomes. Treballem per reforçar la veritable autoritat del professorat i per reforçar-la amb altres mesures imprescindibles per a la millora del nostre sistema educatiu.

PEDRO Mª URUÑUELA NÁJERA ES CATEDRÁTICO DE FILOSOFIA E INSPECTOR DE EDUCACIÓN    EL PAIS. 19.10.09