De tant en tant, als mitjans de comunicació, se suscita el tema de l’empobriment del llenguatge i les mancances d’expressió que patim.

Alguns especialistes arribaven a la conclusió que els dèficits d’escriptura dels joves no venien pas del mòbil, sinó que en culpaven internet i els plans d’estudi.

LLEGIR COSES COM AQUESTES M’HA RECORDAT que, temps enrere, havia tingut ganes d’escriure -i aleshores no ho vaig fer- la lloança d’un anunci que sortia a la televisió i als diaris: em refereixo a una publicitat de Biblioteques de Barcelona que podríem resumir en l’eslògan Les biblioteques sí que són guai. Al meu entendre, era una autèntica troballa i, a part de l’encert de la realització, em feia feliç que incidís en aquesta pobresa creixent del nostre llenguatge, en la reducció progressiva de l’espectre de paraules que tots plegats, i no solament els joves, solem utilitzar. Per exemple: és evident que cada cop sabem menys coses d’alguns àmbits de la nostra societat que estan en regressió -el món rural, per esmentar-ne un d’evident, o ben aviat el món d’algunes indústries que han estat tan importants com ara el tèxtil-, però no sembla que aquesta pèrdua es compensi amb una riquesa equivalent en els àmbits de relació que ens són més habituals. El problema no és, doncs, que anomenem amb el genèric arbre o animal tota la diversitat d’espècies que hi ha més enllà del clos de les ciutats; el problema, prou conegut, és que cada vegada ens expliquem pitjor i manegem un vocabulari més esquifit, amb la reducció consegüent, no ens enganyem, de la nostra capacitat de pensament i raciocini.

SERIA BONIC, I TERRIBLEMENT INGENU, poder creure que tot plegat és el fruit d’haver aconseguit una destil·lació suprema del llenguatge, d’haver arribat a aquell “minimalisme de l’essencialitat” de què parlava una vegada en Modest Prats, el capellà i filòleg empordanès. És la comparació que ell retreia de Steiner, quan recordava que les 28.000 entrades lèxiques de William Shakespeare es redueixen a 2.500 en el cas de Racine, i això no priva pas el segon de ser, com el primer, un geni de la literatura… No, és clar, el nostre problema és tot un altre i no crec que tot el mal es trobi, com tan sovint sentim a dir, en una societat fonamentada en la força de la imatge, en el sincretisme del llenguatge tecnològic o en el mal costum del llenguatge volgudament reduccionista que els joves apliquen quan xategen o s’envien missatges per telèfon. Hi ha d’haver, n’estic segur, algun dèficit en la nostra formació que expliqui la gravetat d’un fenomen creixent que, malgrat que sembla preocupar unes quantes persones, no veig pas que trobi cap mena de remei. De tant en tant, és ben cert, hi ha algú que s’exclama, i que fins i tot guanya l’adhesió momentània d’algun lector distret. Valgui, doncs, aquest article, com a mostra d’un lament que tanmateix no s’apaga o com una nova veu que clama en el desert…

RECORDO TAMBÉ QUE, FA UNS QUANTS ANYS, un amic corresponsal de la televisió a França m’explicava que, quan sortien al carrer amb les càmeres per captar les opinions dels vianants sobre qualsevol tema, podien aprofitar moltes més entrevistes que les que se solen obtenir, amb el mateix procediment, al sud dels Pirineus. O sigui, per dir-ho més brutalment, que els francesos s’expliquen millor, saben articular el seu discurs més bé que nosaltres i qui sap si tenen fins i tot més vocabulari. És un problema pròxim al 1r que hem denunciat: no sols es redueix el nostre espectre de mots, sinó que cada vegada ens expliquem pitjor, sigui de paraula, sigui per escrit.

HI HAURIA, ESCLAR, LA TEMPTACIÓ de fer recaure un dèficit tan evident en el nostre sofert i forçós bilingüisme o, cada cop més, en el nostre innegable plurilingüisme. Com que el castellà s’apodera de tot i arracona cada cop més el català en això que en diem l’ús social -el pati de l’escola, el mercat o la feina-, com que tenim tres-cents idiomes voltant per Catalunya en graus diversos de penetració, ja és prou que siguem capaços d’articular uns quants mots ben endreçats en cada una de les llengües majoritàries que arribem a dominar. Però la veritat és que la comparació amb societats no tan multilingües com la nostra, o sense la presència de dues llengües oficials i preferents al costat de l’anglès, no sembla pas donar una explicació a aquest empobriment que comentem. Deixant-nos endur simplement pel que sentim aquí i allà, qualsevol diria que el castellà de Valladolid o de Múrcia tampoc no passa pel seu millor moment…

AIXÍ, DONCS, I PER RESOLDRE EL PROBLEMA de la pobresa del llenguatge, la recepta que oferia aquell vell anunci de Biblioteques de Barcelona era sens dubte eficaç i ben intencionada: aneu a les biblioteques i llegiu, venia a dir; segur que, a més d’obrir-vos a un món fascinador, apassionant, enriquireu el vostre llenguatge (i us explicareu millor, i fareu menys faltes d’ortografia, és clar). Potser sí que el noi un xic aturat de l’anunci podria penjar de la seva enamorada un reguitzell de paraules molt més ric que el de trobar-la simplement… “guai”. Però em temo que la visita sovintejada a les biblioteques, tot i els seus beneficis innegables, no resoldria tota la magnitud del problema.

FA FALTA ALGUNA COSA MÉS. El meu amic corresponsal, decebut de veure el contrast entre nosaltres i els francesos, em cantava les excel·lències del sistema educatiu dels nostres veïns, que em sembla que incloïa -i no sé ben bé si encara inclou- l’obligació a tot l’ensenyament bàsic de fer una redacció, escriure un dictat i memoritzar i recitar un poema cada setmana, és a dir, diverses pràctiques pedagògiques que alguns deuen considerar completament passades de moda, allunyades dels mètodes educatius més en voga… No sé pas com podria encabir-se enmig de la selva actual de disposicions educatives i lingüístiques -pobres mestres i pobres criatures!-, però potser si ho apliquéssim aquí, a les nostres escoles i amb caràcter general i obligatori, alguna cosa hi guanyaríem: encara no seríem capaços de discernir entre un roure i una alzina o entre una gallina i un gall, però segur que el nostre xicot d’aquell anunci oblidat expressaria millor els seus sentiments i seria capaç de dir-li a la noia que, quan estava amb ella, “el temps s’atura, el silenci parla i el meu cor sent que ja no ha de buscar res més”… I és que això li deia el noi, després de passar per l’aprenentatge benigne i salvador -realment màgic pel que es veu- de les nostres biblioteques…

 ANTONI DALMAU / ESCRIPTOR  Diari: Avui. 20.01.10