Per començar bé l’any, PARANOID PARK del director Gus Van Sant

Un dels millors retrats d’adolescents que ens ha donat el cinema

Paranoid Park em sembla una pel lícula gairebé perfecta. Crec que és el millor treball del director Gus Van Sant i una de les pel lícules més destacades dels últims anys. A vegades les paraules no són suficients per expressar amb minuciositat les sensacions obtingudes com a espectador.

Gus Van Sant amb saviesa utilitza una gamma d’elements cinematogràfics dispars, a penes embastades, per aconseguir dotar de significat a Alex, personatge principal d’aquesta trista, molt trista aventura, i aconseguir que sentim la seva soledat.
 
Però apropem-nos a la sinopsi, mínima, tot just un fet i un personatge. Veiem a Alex, un adolescent de Portland, que vol entrar al món adult representat per un parc, conegut com Paranoid Park, lloc on els més grans practiquen monopatí, malabarismes a bord d’un patinet. Un dia, que Alex ha estat allà, alguna cosa succeeix als voltants, en unes vies de tren, on un guàrdia de seguretat mor decapitat

Entre l’inici i final Gus Van Sant acompanya a un jove que vol conèixer el món dels adults, que vol abandonar i l’adolescència i internar en un món per al qual, encara, no té edat (potser sí maduresa). És aquesta ansietat la que ens permet corroborar la seva insatisfactòria vida. Els seus pares estan separats, es porta bé amb tots dos, no li molesten, però tampoc no li fan cas. A la mare la veiem de lluny, el pare només apareix una vegada, al principi difuminat i ho veiem nítidament quan ja sabem que Alex no va a confessar cap de les seves preocupacions, perquè al seu progenitor només li preocupa, en el fons, ell mateix i ningú més. Té un germà de tretze anys que sembla no donar-li guerra. Surt amb una jove atractiva, Jennifer, amb la qual perd la virginitat, una relació en la qual ella té més interès que ell, que gaudeix més amb la sensació que li produeix visitar aquest món que és Paranoid Park, de qui es diu que ” és recomanable no anar sol “. El ritu de pas per accedir a aquest món adult serà pujar a un tren en marxa. Però tot, per al jove, és un buit existencial, un camí sense inici ni final, com el seu alentit caminar, a qui persegueix l’operador Christopher Doyle, i al qual acompanya la música prestada per Nino Rota.

Com afirma el protagonista, “els problemes petits són molt estúpids”, com li respon Macy, “no, si et passen a tu”, Paranoid Park sembla així una història mínima, però compon un dels retrats sobre un adolescent més admirables d’ els darrers anys.

paranoid-park