Bloc de la biblioteca de l'Escola Pia de Tàrrega Puntedu
Archive for febrer, 2010
Mòbil als 10 anys
016 anys
Un estudi revela que els adolescents són cada cop més precoços en l’adquisició de telèfons | El 92,2% dels joves de 12 a 16 anys tenen mòbil, tot i que la gran majoria no ha participat en la seva compra.
Segurament no és cap secret que la majoria d’adolescents tinguin mòbil, però sí que suposa una revelació que no arribi al 10% el percentatge de joves que no disposen d’aquests telèfons i encara més que cada cop l’adquireixin en edats més primerenques. Segons un estudi de l’Agència Catalana de Consum, els nens de 10 anys ja compten amb el seu primer mòbil, mentre que fa cinc anys no en tenien fins als 12.
L’informe, realitzat a partir de 1.035 enquestes a alumnes d’ESO (12-16 anys) amb l’objectiu de determinar els hàbits dels joves amb el mòbil, l’ordinador i internet, constata que el 92,27% dels enquestats tenen mòbil, un percentatge que s’eleva fins al 96,71% en el cas de l’ordinador, si bé més de la meitat utilitzen l’ordinador familiar. I malgrat les diverses tipologies d’adolescents existents en funció de l’ús que fan d’aquestes tecnologies, l’estudi conclou que un 90% dels estudiants de secundària configuren un perfil de jove online.
Una de les dades més rellevants que aporta la radiografia és la precocitat amb què s’adquireixen els aparells. Així, mentre que els joves de 16 i 17 anys afirmen que van tenir el seu primer mòbil als 11,9 anys i el seu primer ordinador als 10,8, els que en tenen 11 i 12 sostenen que disposen de mòbil des dels 10,3 anys, i d’ordinador des dels 8,1.
El director de l’Agència Catalana de Consum, Jordi Anguera, va qualificar aquestes dades de “bastant sorprenents”, tot i considerar que aquesta precocitat, a priori, “no és bona ni dolenta”, tot depèn de l’ús que se’n faci i del control que en tinguin les famílies.
Malgrat l’ús generalitzat d’aquests aparells, un 80,42% dels joves no han participat en la compra dels telèfons i fins a un 46,96% ni tan sols saben quant costen. En canvi, el 71% sí que han triat el model que volien. Pel que fa als preus, la majoria (59,81%) afirmen que els ha costat menys de 100 euros i que el renoven amb una freqüència que no arriba a dos anys. En el cas de l’ordinador, el preu mitjà se situa al voltant dels 1.043 euros, i es renova cada tres anys.
Més noies que nois
El percentatge de noies que tenen telèfon mòbil, un 95,7%, és superior al dels nois (89,2%), i les primeres disposen també d’aparells més cars. Els criteris que han primat a l’hora d’adquirir un telèfon són, primer, el preu (30,6%) i, en segon lloc, les característiques tècniques (27,1%), sobretot les propietats gràfiques, la memòria i la capacitat. Altres criteris són la qualitat (22,9%), els accessoris (17,4%) i l’estil (16,7%).
En la compra d’ordinadors el criteri més rellevant són les característiques tècniques (54,7%), concretament la memòria, la capacitat, les aplicacions multimèdia i la connectivitat. I, a continuació, els accessoris (29,3%), el preu (27,3%) i l’estètica (24,6%).
“NOMÉS PUC GASTAR FINS A UN LÍMIT”
SMS · La majoria de joves fan servir el mòbil per parlar, i sobretot per enviar SMSs i escoltar música VIGILÀNCIA · Mantenen que als pares ja els va bé que tinguin telèfon per tenir-los més controlats
Només una noia del nombrós grup de joves que ahir a quarts de sis de la tarda va sortir en marabunta d’un l’IES de Barcelona va confessar que no té mòbil. Tots els altres en tenen de fa anys. L’Alan, de 14 anys, en té des que anava a cinquè de primària (10-11 anys), l’Álex, de 15 anys, també en té des dels deu, en Javi des dels onze, la Rencel des dels “nou o deu”, la Joana des dels onze… i així tots. A tots invariablement els hi van comprar els seus pares i també són els seus pares els que paguen mensualment les trucades que fan.
Despesa
Això sí, la majoria, tenen les despeses restringides i quan se’ls acaba el límit marcat pels seus pares només poden rebre trucades. A en Xavi, que té 15 anys, els seus pares només li deixen gastar vint euros al mes i ell reconeix que es poleix el saldo en només dues setmanes. “Quan ja no puc parlar més envio missatges”, diu. La Joana gasta més. 50 euros, confessa. El primer mòbil li van regalar ara fa quatre anys les seves tietes i l’últim l’ha pagat a mitges amb els seus pares. Amb quasi tots els mòbils que duen a sobre poden connectar-se a internet i , per tant, en alguna xarxa social. La majoria de nois i noies confessen que fan servir el Facebook.
L’Àlex, un noi que acaba de fer els 18 anys, ja va amb dos mòbils. El vell el fa servir per escoltar música i el més nou per connectar-se, trucar i enviar missatges. El primer diu que els seus pares li van comprar ara fa quatre anys (en tenia 14) i que ja els va costar uns cent euros. El nou fa poc que el té i diu que, com que aquest estiu va treballar, l’han pagat a mitges. Va costar 300 euros. Com que la paga de l’estiu no dóna per més els seus pares accedeixen a pagar-li 24 euros al mes en trucades.
La majoria de nois i noies de l’IES entrevistats, de tercer i quart d’ESO, asseguren que als seus pares ja els va bé que ells tinguin mòbil perquè així, diuen, els tenen controlats. La Rencel diu que a ella li van comprar quan tenia “nou o deu anys”. “Com que anava sola a l’escola la meva mare me’l va comprar per poder-me trucar i saber si havia arribat bé o per si jo tenia algun problema o si em passava alguna cosa”, explica.
A tots aquests nois i noies, a qui anar sense mòbil els semblaria com anar sense sabates, se’ls fa estrany que els preguntem si tenen ordinador. Quina pregunta! “És clar que en tenim”, diuen tots.
I és que tots ells formen part de la generació tecnològica. Malgrat tot, i segons l’estudi de l’Agència Catalana de Consum, hi ha diversos perfils.
Perfil expert: 21,7%
Tenen ordinador i mòbil i han participat en el seu procés de compra. Han triat els seus aparells, els han adquirit i en saben el preu. Estan molt familiaritzats amb el món de la virtualitat i acostumen a utilitzar internet per tenir pàgines personals, per jugar, per comprar i per baixar música.
Perfil no comprador: 45,9%
Tenen ordinador i mòbil però no acostumen a intervenir en el procés de compra. No saben quant valen ni han triat. Estan força familiaritzats amb internet, que utilitzen, sobretot, per tenir pàgines personals i descarregar música.
Perfil poc avesats 12,6%
Tenen ordinador i mòbil però encara estan poc familiaritzat amb el món de la virtualitat. S’hi connecten amb mesura i ocasionalment.
Perfil debutant:9,2%
Tenen mòbil però no ordinador. Coneixen el preu dels aparells. No estan gaire familiaritzats amb internet, que només utilitzen per tenir pàgines personals.
Perfil desinteressats: 6%
No tenen ni mòbil ni ordinador. Poc familiaritzats amb internet, que fan servir quasi només per jugar. Tenen altres inquietuds socials.
Avui. 05.02.10
El diari a l’escola
016 anys
Ningú no posa ja en dubte que la premsa escrita és un element dinamitzador en el procés de formació
No falla. Com fa cada dimecres, avui Daniel s’encarrega d’anar a cercar la premsa que arriba a la porteria del seu centre. Carregat de diaris, entra somrient a l’aula en la qual ell i els seus companys del tercer d’ESO treballaran durant dues sessions alguns dels continguts que avui apareixen als diferents rotatius. La professora que els acompanya assegura que aquest és un sistema ben útil per enllaçar el volum de continguts curriculars que marquen diverses assignatures amb la realitat que els envolta cada dia. Ja siguin matèries ubicades dins l’àmbit social com altres que depenen dels avanços tècnics i, per suposat, les assignatures de llengües integren el conjunt d’àrees des de les quals es pot fer ús de la premsa, tot com a complement dels diferents recursos que formen part activa del procés d’aprenentatge.
Avui dia, de fet, ningú no posa ja en dubte que els diaris són uns elements dinamitzadors dels itineraris de formació. La utilitat dels periòdics a classe s’evidencia quan veiem la diversitat de diaris de les Balears -i també d’àmbit estatal- que ja incorporen suplements setmanals que pretenen ser recursos didàctics amb vista a un tractament dins l’aula. Val a dir que la convocatòria de concursos i la prestació d’espais en els quals els alumnes poden participar amb dels seus escrits -com ara Aplecs de Joves Periodistes- corroboren la tendència.
En una altra escala, convé no deixar enrere el naixement de grans programes de col·laboració entre premsa i escola, com ara el conegut Newspaper in Education (NIE), que es pot fer servir a través de www.nieonline.com. Es tracta d’un programa que es posà en marxa durant els anys trenta per iniciativa del New York Times i a hores d’ara té la participació de publicacions d’arreu del món. Tanmateix, els recursos no són escassos. Des d’algunes administracions han creat programes per consolidar la figura del diari com a instrument de feina dins al classe.
En aquest sentit, el Ministeri d’Educació té en vigor un projecte titulat “La premsa, un recurs didàctic”, que proporciona d’una manera senzilla ginys per als mestres i professors perquè puguin fer feina utilitzant aquests elements. Convé dir que les tasques poden ser aprofitades també des de casa pels pares que vulguin consolidar coneixements. Per ventura, és el bloc de treball amb la premsa digital el que resulta més aprofitable a la llar.
Un elevat valor pedagògic
Actualment, la gran quantitat d’informació que reben els més joves de vegades és mala de gestionar per ells mateixos. En conseqüència, l’enorme disparitat de mitjans genera vertaderes muntanyes d’informació farcida de missatges que, en moltes ocasions, els arriben de manera desordenada. A més de tot això, és habitual que molts d’aquests alumnes consumeixin amb freqüència informacions que no estan adaptades al seu nivell cognitiu, la qual cosa els pot arribar a generar problemes a mig i a llarg termini. Vet aquí, doncs, la vàlua d’aquesta mena d’activitats, atès que és una tasca dels educadors proporcionar els instruments perquè els deixebles siguin capaços de depurar adequadament les dades provinents dels mitjans.
Com és de suposar, l’entrada de la premsa a l’aula facilita que els alumnes tinguin un acostament millor i més intens a la informació, a més de gaudir de l’oportunitat de millorar en les tècniques de comprensió de textos, com també d’experimentar avanços notables en l’expressió de missatges gràcies a un domini més acurat del llenguatge. D’aquesta manera, el diari és aprofitable en tots els àmbits formatius: a l’etapa d’Infantil es pot reforçar el procés de lectoescriptura; a Primària es poden treballar aspectes relatius a la morfologia i a Secundària es poden exemplificar els diversos gèneres de textos escrits.
Endemés, l’anàlisi del contingut de diversos rotatius arriba a ser un element que ajuda a despertar un sentit crític i més reflexiu de tota l’actualitat que envolta aquests infants i joves. El simple exercici de tractar i analitzar la mateixa notícia des de diaris distints pot contribuir a possibilitar que l’alumne sigui capaç d’albirar diferents punts de vista que l’ajudin a posicionar-se a favor d’un o de l’altre. El foment de la recerca també esdevé una de les virtuts d’aquestes pràctiques: de fet, aprendre a cercar una determinada informació és una habilitat prou apreciada tant en l’esfera acadèmica com en la laboral.
Mates i vida real
016 anys
ENTREVISTA ANTON AUBANELL, RESPONSABLE DEL CENTRE DE RECURSOS PER ENSENYAR I APRENDRE MATEMÀTIQUES
«S’HA D’ENSENYAR LA RELACIÓ DE LES MATEMÀTIQUES AMB LA VIDA REAL»
La Casa de Cultura de Girona organitza un cicle de conferències de divulgació científica per impulsar el coneixement de les matemàtiques. Hi ha una exposició itinerant titulada Experiències matemàtiques. Prohibit no tocar, que vol donar a conèixer la utilitat d’aquesta matèria en la vida quotidiana. El professor Anton Aubanell té el propòsit és guiar-nos en un viatge matemàtic a través de les bombolles de sabó.
– Quina relació tenen la màgia de les bombolles de sabó i les mates?
Expliquen el fenomen físic de la tensió superficial dels líquids, que és la força que permet l’existència de les bombolles de sabó. A través d’aquesta propietat intentem deduir el comportament de les bombolles i arribem a conceptes com angles, arestes, cares, políedres. És una manera que la gent s’emocioni amb les matemàtiques.
– Doncs això no era el que ens ensenyaven a l’escola.
A vegades sembla que les matemàtiques estiguin fora d’aquest món, perquè s’abusa dels conceptes abstractes. La millor manera de donar-les a conèixer és ensenyar com ens ajuden en la nostra vida diària.
– Sembla senzill, però molta gent les ha arribat a avorrir.
Les matemàtiques semblen l’ovella negra de l’educació, però els alumnes que les descobreixen són els que es diverteixen més, perquè proporcionen un àmbit de gran llibertat. Un problema es pot resoldre de mil maneres diferents. Però és veritat que tenen una imatge social negativa, i això ho estan pagant professors que són innovadors i les ensenyen d’una altra manera.
– Quin és el seu consell per fer-les més populars?
No s’han d’ensenyar mecànicament i s’ha de fugir de la tradició acadèmica basada en problemes abstractes. És necessari adaptar l’educació als problemes reals. S’han de situar en un context i millorar la seva aplicació pràctica.
– I els que es diuen de lletres?
La divisió ciències i lletres no hauria d’existir. Les matemàtiques són lògica en estat pur associada al món de l’argumentació.
– Encara cal que els nens memoritzin les taules de multiplicar?
És necessari saber-les per poder fer càlculs mentals bàsics de la vida quotidiana. Però ara hi ha escoles que les ensenyen amb cançons de rock i rap.
EL PERIODICO. 04.02.10
Terra i cultura
016 anys
“Terra i Cultura”, un llibre per apropar música i poesia al públic i als alumnes de secundària
Terra i cultura (llibre i CD), editat per Cossetània Edicions i el Grup Enderrock, amb el suport del Departament d’Educació i la Institució de les Lletres Catalanes
Aquest llibre és fill del certamen “Terra i Cultura”, creat l’any 2008 per Inciativa del Celler Vall-Llach i la Fundació Miquel Martí i Pol, i que té com a objectiu premiar i promocionar les millors cançons enregistrades en un any basades en poemes en llengua catalana.
Així hi trobarem poemes (i les seves corresponents versions musicades) de Maria-Mercè Marçal, Josep Palau i Fabre, Josep Pedrals, Miquel Martí i Pol, Joan Brossa, Carles Fages de Climent, M. Antònia Salvà, Vicent Andrés Estellés, David Monllau, Salvador Espriu i J.V. Foix, amb les veus de cantants d’arreu del nostre país: Abús (Barcelona), Bikimel (Barcelona), VerdCel (Alcoi), Xavier Baró (Almacelles), Marcel Casellas (Esplugues de Llobregat), Òscar Briz (l’Alcúdia, a la Ribera Alta), Josep Tero (l’Escala), Poetristes (Principat de Catralunya), M. del Mar Bonet (Ciutat de Mallorca), Sílvia Pérez Cruz (Palafurgell), Gerard Quintana (Girona), Marina Rossell (Barcelona), Mercè Serramalera (Barcelona), Ismael Inarejos (Sant Boi de Llobregat), Andreu Rifé (Barcelona), Joanjo Bosk (Figueres), Clara Andrés (Oliva), Oliva Trencada (Mallorca).
Aquest llibre arribarà a tots els instituts de secundària del Principat de Catalunya i, amb la col·laboració de la UOC (Universitat Oberta de Catalunya), les cançons seran, properament, disponibles al web educatiu Música de Poetes.
La felicitat
016 anys
Jaume Soler Lleonart: «És més fàcil ser infeliç que feliç, perquè la felicitat demana esforç»
Psicòleg, president de la Fundació Àmbit (Institut per al creixement personal) i autor de nombrosos llibres, com Ecología emocional. Jaume Soler presenta: Si no som feliços, no podem ser bons.
–¿Si no som feliços no podem ser bons?
–És una afirmació de l’ecòleg Ramon Folch que comparteixo. La persona infeliç i ressentida, que viu en un buit, sense projecte ni sentit, difícilment generarà equilibri, harmonia o bondat.
–¿De quina felicitat parlem?
–La felicitat no és un dret, ni un deure. És la conseqüència d’haver triat el camí de la creativitat, la generositat i el compromís en lloc del de la destructivitat.
–O sigui, la bona gent és feliç.
–¿Què és bona gent? ¿Gent que es limita a sobreviure, tancats en la seva comoditat, passius davant el que passa al món? ¿Gent que es resigna davant les dificultats i calla per evitar conflictes? No és el que jo entenc per felicitat productiva. El nostre món té problemes no només per la maldat d’alguns, sinó pel silenci de moltes bones persones que no actuen ni es comprometen.
–Hi ha gent que pateix misèria i desgràcies i que, tot i això, és bona.
–La pitjor misèria és la que deriva de la pobresa interior. Hi ha persones pobres, persones que han patit successos vitals durs i que són capaços d’apreciar les petites coses que els regala la vida, valorar els petits detalls, un somriure, una abraçada… Aquestes persones cultiven la felicitat.
–¿La mala gent és gent infeliç?
–Crec que sí. No només són infeliços, sinó que han triat la destructivitat com a resposta a la vida. Les persones infelices no generen bondat, ja que en la seva òrbita emocional es mouen emocions com la desil·lusió, la ràbia, la ira, el ressentiment,
l’enveja…
–¿Es pot aprendre la felicitat?
–Sí, però no com a objectiu. La felicitat és una conseqüència, és el viatge, el procés de viure l’aquí i ara amb responsabilitat cap a la persona que som i el nostre món.
–¿Per què generen tant interès els llibres de creixement personal?
–És més fàcil ser infeliç que feliç. La felicitat demana esforç, disciplina i una elecció diària de l’actitud. La vida actual, plena d’espais incerts i ritmes desajustats, no és el millor territori perquè creixi la felicitat. Davant el buit, la falta de sentit, l’ansietat i la dificultat per mantenir l’equilibri, moltes persones busquen resposta.
BLANCA ESPACIO BARCELONA
L’ordinador a l’aula
016 anys
“AL UTILITZAR L’ORDINADOR A CLASSE HE CREAT UN AMBIENT DE BIBLIOTECA”
El catedràtic de Biologia i Geologia de l’IES “La Sedeta” de Barcelona i president d’AMES (Acció per la Millora de l’Ensenyament Secundari) Antonio Jimeno, ens dóna la seva visió sobre la situació de les noves tecnologies i els nous mètodes d’aprenentatge a l’aula. MAGISTERI el va entrevistar amb motiu de la seva conferència sobre Canvis en els coneixements i dificultats en els aprenentatges, que va impartir a la XXIV Setmana de l’Educació que es va celebrar l’última setmana de novembre a la seu del Grup Santillana.
Com influirà la nova aula digital en l’aprenentatge dels alumnes?
En Educació els canvis han de ser petits, perquè no podem fer experiments amb tots els alumnes. A més, hem de controlar de seguida si estan anant bé i en què hem de rectificar. Introduir un canvi nou important, com és que el professor delega en el programa que hi ha a l’ordinador per que l’alumne aprengui, suposa un canvi radical, i per tant massa arriscat. S’hauria de fer poc a poc.
Poden sorgir molts problemes, que les xarxes no aguantin, que els ordinadors tinguin problemes tècnics, que els alumnes al cap d’unes hores es trobin cansats, que ja no es pugui intercalar una activitat amb llibre perquè s’hagi apostat per pagar una llicència d’accés a un determinat programa d’alguna editorial … Jo crec que poden sorgir molts problemes i el millor seria començar molt a poc a poc.
Quins avantatges i inconvenients té llavors l’ordinador per a l’aprenentatge de l’alumne?
Sobre aquest tema s’han fet pocs estudis, però els resultats no són bons. S’han fet a Suècia, EUA i s’han detectat alguns problemes. Disminueix bastant la comprensió lectora, hi ha problemes de comunicació verbal entre els alumnes, disminueix la capacitat de concentració i atenció. També disminueix bastant la memorització, ja que el que s’ha vist en pantalla s’oblida abans que el que es llegeix, perquè les persones estan acostumades a anar llegint detingudament i poder rellegir. En canvi en pantalla es va a buscar dades, més que a entendre tota la frase. Després, el que s’ha detectat és que la idea o la síntesi del que s’ha estudiat es perd força.
L’ordinador va molt bé per obtenir informació, però no tant per reflexionar i adquirir una idea sobre un aspecte o tema, de manera que queden informacions que amb el temps es van a esborrar i el pensament al final no queda tan estructurat. Hi ha una frase que m’agrada molt i que té a veure amb que una imatge val més que mil paraules. Parlant de les noves tecnologies jo crec que s’ha de recuperar la idea que un pensament o reflexió val més que mil imatges.
És llavors perillós basar tot l’aprenentatge a l’ordinador?
Per descomptat. Cal anar canviant els paisatges a l’hora d’estudiar-laboratori, classe clàssica en què el professor t’explica i torna enrere si l’alumne no ho comprèn, amb uns exercicis basats en l’ordinador. I el que és fonamental és que es facin estudis, una avaluació final comparativa d’alumnes que hagin utilitzat l’ordinador, altres que hagin estudiat com sempre, i així els professors veiem on podem corregir. Llançar-se a la piscina i tots alhora és molt perillós.
I el professor està realment preparat per a l’aula digital?
Hi ha de tot. El que passa és que si el sistema fos correctament i els professors veiessin que als seus companys que l’utilitzen els va bé, es implicarien més. Perquè el professorat té força tendència a anar adquirint el que calgui, ja que té la sensació que es pot quedar enrere. El problema és que els docents no es fien, no ho veuen clar.
Com caldria utilitzar llavors l’ordinador per crear confiança?
Jo quan faig servir l’ordinador a la classe, he creat un ambient com si fos una biblioteca. Els alumnes no poden parlar entre ells, ni sortir de la pàgina on hi ha els exercicis. Si no ho fes, parlarien entre ells, es distrauria i a més, alguns anirien a buscar una altra informació que en aquell moment els ve de gust. En aquestes condicions l’ordinador funciona bé, sense aquest control seria terrible. De fet, en els treballs dels adults està passant. Quan s’introdueixen els ordinadors es descobreix que moltes persones no estan treballant, sinó que estan adquirint aquests bitllets o consultant les notícies del dia. Cal posar uns controls. Amb els nens, ja que molt més.
Però si l’alumne pot portar l’ordinador a casa, el paper de la família també és fonamental.
Fan falta controls, però no només del propi centre o de la família. És que l’Administració ha d’assumir les seves responsabilitats, ha de fer controls del que saben els alumnes per establir si un alumne pot passar d’una etapa a l’altra. Si hi ha un control per part de l’Administració, ja es van espavilar els centres i els pares perquè l’alumne estudiï. Si no hi ha controls, els alumnes poden utilitzar molt malament l’ordinador, perquè l’ordinador és una porta oberta al món. Per un ordinador poden entrar coses molt antieducatives.
L’altre gran canvi en les aules és l’aprenentatge per competències. Com es desenvolupa el professor?
És difícil perquè estem acostumats a una forma de treballar diferent. Si ens diuen que hem de treballar d’una determinada manera, però no obstant això no ho van a controlar. Si l’Administració vol que nosaltres canviem la nostra manera d’ensenyar, l’Administració també ha de controlar que els alumnes d’ara saben aquestes competències. Sense aquest control a l’alumnat, el professorat continuarà fent el que ha fet fins ara, no canviarà.
En què consistiria aquest control?
Preguntar als alumnes, mitjançant proves externes, una sèrie de preguntes en les quals quedi en evidència que dominen aquestes competències. Si l’alumne no les domina, l’Administració ha de reconèixer que aquest alumne no ha arribat a les competències i no se li pot considerar aprovada la Primària i l’ESO. En el moment en què l’Administració faci això, el professorat s’adonarà de seguida que els seus alumnes no han obtingut bons resultats, i ha de prendre’s seriosament el que l’Administració li està demanant, perquè l’està examinant segons competències. Aleshores el professorat és capaç de canviar ràpidament.
Antonio Jimeno
Gent de poques paraules
016 anys
De tant en tant, als mitjans de comunicació, se suscita el tema de l’empobriment del llenguatge i les mancances d’expressió que patim.
Alguns especialistes arribaven a la conclusió que els dèficits d’escriptura dels joves no venien pas del mòbil, sinó que en culpaven internet i els plans d’estudi.
LLEGIR COSES COM AQUESTES M’HA RECORDAT que, temps enrere, havia tingut ganes d’escriure -i aleshores no ho vaig fer- la lloança d’un anunci que sortia a la televisió i als diaris: em refereixo a una publicitat de Biblioteques de Barcelona que podríem resumir en l’eslògan Les biblioteques sí que són guai. Al meu entendre, era una autèntica troballa i, a part de l’encert de la realització, em feia feliç que incidís en aquesta pobresa creixent del nostre llenguatge, en la reducció progressiva de l’espectre de paraules que tots plegats, i no solament els joves, solem utilitzar. Per exemple: és evident que cada cop sabem menys coses d’alguns àmbits de la nostra societat que estan en regressió -el món rural, per esmentar-ne un d’evident, o ben aviat el món d’algunes indústries que han estat tan importants com ara el tèxtil-, però no sembla que aquesta pèrdua es compensi amb una riquesa equivalent en els àmbits de relació que ens són més habituals. El problema no és, doncs, que anomenem amb el genèric arbre o animal tota la diversitat d’espècies que hi ha més enllà del clos de les ciutats; el problema, prou conegut, és que cada vegada ens expliquem pitjor i manegem un vocabulari més esquifit, amb la reducció consegüent, no ens enganyem, de la nostra capacitat de pensament i raciocini.
SERIA BONIC, I TERRIBLEMENT INGENU, poder creure que tot plegat és el fruit d’haver aconseguit una destil·lació suprema del llenguatge, d’haver arribat a aquell “minimalisme de l’essencialitat” de què parlava una vegada en Modest Prats, el capellà i filòleg empordanès. És la comparació que ell retreia de Steiner, quan recordava que les 28.000 entrades lèxiques de William Shakespeare es redueixen a 2.500 en el cas de Racine, i això no priva pas el segon de ser, com el primer, un geni de la literatura… No, és clar, el nostre problema és tot un altre i no crec que tot el mal es trobi, com tan sovint sentim a dir, en una societat fonamentada en la força de la imatge, en el sincretisme del llenguatge tecnològic o en el mal costum del llenguatge volgudament reduccionista que els joves apliquen quan xategen o s’envien missatges per telèfon. Hi ha d’haver, n’estic segur, algun dèficit en la nostra formació que expliqui la gravetat d’un fenomen creixent que, malgrat que sembla preocupar unes quantes persones, no veig pas que trobi cap mena de remei. De tant en tant, és ben cert, hi ha algú que s’exclama, i que fins i tot guanya l’adhesió momentània d’algun lector distret. Valgui, doncs, aquest article, com a mostra d’un lament que tanmateix no s’apaga o com una nova veu que clama en el desert…
RECORDO TAMBÉ QUE, FA UNS QUANTS ANYS, un amic corresponsal de la televisió a França m’explicava que, quan sortien al carrer amb les càmeres per captar les opinions dels vianants sobre qualsevol tema, podien aprofitar moltes més entrevistes que les que se solen obtenir, amb el mateix procediment, al sud dels Pirineus. O sigui, per dir-ho més brutalment, que els francesos s’expliquen millor, saben articular el seu discurs més bé que nosaltres i qui sap si tenen fins i tot més vocabulari. És un problema pròxim al 1r que hem denunciat: no sols es redueix el nostre espectre de mots, sinó que cada vegada ens expliquem pitjor, sigui de paraula, sigui per escrit.
HI HAURIA, ESCLAR, LA TEMPTACIÓ de fer recaure un dèficit tan evident en el nostre sofert i forçós bilingüisme o, cada cop més, en el nostre innegable plurilingüisme. Com que el castellà s’apodera de tot i arracona cada cop més el català en això que en diem l’ús social -el pati de l’escola, el mercat o la feina-, com que tenim tres-cents idiomes voltant per Catalunya en graus diversos de penetració, ja és prou que siguem capaços d’articular uns quants mots ben endreçats en cada una de les llengües majoritàries que arribem a dominar. Però la veritat és que la comparació amb societats no tan multilingües com la nostra, o sense la presència de dues llengües oficials i preferents al costat de l’anglès, no sembla pas donar una explicació a aquest empobriment que comentem. Deixant-nos endur simplement pel que sentim aquí i allà, qualsevol diria que el castellà de Valladolid o de Múrcia tampoc no passa pel seu millor moment…
AIXÍ, DONCS, I PER RESOLDRE EL PROBLEMA de la pobresa del llenguatge, la recepta que oferia aquell vell anunci de Biblioteques de Barcelona era sens dubte eficaç i ben intencionada: aneu a les biblioteques i llegiu, venia a dir; segur que, a més d’obrir-vos a un món fascinador, apassionant, enriquireu el vostre llenguatge (i us explicareu millor, i fareu menys faltes d’ortografia, és clar). Potser sí que el noi un xic aturat de l’anunci podria penjar de la seva enamorada un reguitzell de paraules molt més ric que el de trobar-la simplement… “guai”. Però em temo que la visita sovintejada a les biblioteques, tot i els seus beneficis innegables, no resoldria tota la magnitud del problema.
FA FALTA ALGUNA COSA MÉS. El meu amic corresponsal, decebut de veure el contrast entre nosaltres i els francesos, em cantava les excel·lències del sistema educatiu dels nostres veïns, que em sembla que incloïa -i no sé ben bé si encara inclou- l’obligació a tot l’ensenyament bàsic de fer una redacció, escriure un dictat i memoritzar i recitar un poema cada setmana, és a dir, diverses pràctiques pedagògiques que alguns deuen considerar completament passades de moda, allunyades dels mètodes educatius més en voga… No sé pas com podria encabir-se enmig de la selva actual de disposicions educatives i lingüístiques -pobres mestres i pobres criatures!-, però potser si ho apliquéssim aquí, a les nostres escoles i amb caràcter general i obligatori, alguna cosa hi guanyaríem: encara no seríem capaços de discernir entre un roure i una alzina o entre una gallina i un gall, però segur que el nostre xicot d’aquell anunci oblidat expressaria millor els seus sentiments i seria capaç de dir-li a la noia que, quan estava amb ella, “el temps s’atura, el silenci parla i el meu cor sent que ja no ha de buscar res més”… I és que això li deia el noi, després de passar per l’aprenentatge benigne i salvador -realment màgic pel que es veu- de les nostres biblioteques…
ANTONI DALMAU / ESCRIPTOR Diari: Avui. 20.01.10
Paranoid Park
016 anys
Per començar bé l’any, PARANOID PARK del director Gus Van Sant
Un dels millors retrats d’adolescents que ens ha donat el cinema
Paranoid Park em sembla una pel lícula gairebé perfecta. Crec que és el millor treball del director Gus Van Sant i una de les pel lícules més destacades dels últims anys. A vegades les paraules no són suficients per expressar amb minuciositat les sensacions obtingudes com a espectador.
Gus Van Sant amb saviesa utilitza una gamma d’elements cinematogràfics dispars, a penes embastades, per aconseguir dotar de significat a Alex, personatge principal d’aquesta trista, molt trista aventura, i aconseguir que sentim la seva soledat.
Però apropem-nos a la sinopsi, mínima, tot just un fet i un personatge. Veiem a Alex, un adolescent de Portland, que vol entrar al món adult representat per un parc, conegut com Paranoid Park, lloc on els més grans practiquen monopatí, malabarismes a bord d’un patinet. Un dia, que Alex ha estat allà, alguna cosa succeeix als voltants, en unes vies de tren, on un guàrdia de seguretat mor decapitat
Entre l’inici i final Gus Van Sant acompanya a un jove que vol conèixer el món dels adults, que vol abandonar i l’adolescència i internar en un món per al qual, encara, no té edat (potser sí maduresa). És aquesta ansietat la que ens permet corroborar la seva insatisfactòria vida. Els seus pares estan separats, es porta bé amb tots dos, no li molesten, però tampoc no li fan cas. A la mare la veiem de lluny, el pare només apareix una vegada, al principi difuminat i ho veiem nítidament quan ja sabem que Alex no va a confessar cap de les seves preocupacions, perquè al seu progenitor només li preocupa, en el fons, ell mateix i ningú més. Té un germà de tretze anys que sembla no donar-li guerra. Surt amb una jove atractiva, Jennifer, amb la qual perd la virginitat, una relació en la qual ella té més interès que ell, que gaudeix més amb la sensació que li produeix visitar aquest món que és Paranoid Park, de qui es diu que ” és recomanable no anar sol “. El ritu de pas per accedir a aquest món adult serà pujar a un tren en marxa. Però tot, per al jove, és un buit existencial, un camí sense inici ni final, com el seu alentit caminar, a qui persegueix l’operador Christopher Doyle, i al qual acompanya la música prestada per Nino Rota.
Com afirma el protagonista, “els problemes petits són molt estúpids”, com li respon Macy, “no, si et passen a tu”, Paranoid Park sembla així una història mínima, però compon un dels retrats sobre un adolescent més admirables d’ els darrers anys.
