«El mestre ideal fa que l’alumne se senti atès i protagonista»

El matí del 4 de juny de 1992, Joan Triadú va ser citat al col·legi Thau de Barcelona, del qual és cofundador. Els 1.200 alumnes de l’escola que va marcar la seva carrera pedagògica omplien tots els patis del centre per regalar-li un aplaudiment multitudinari: li havia estat concedit el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. La foto d’aquella felicitació sorpresa és la portada del llibre que avui presenta: Textos i pretextos de pedagogia. 1938-2008 (Eumo Editorial).

-Van aixecar una escola alternativa i catalana en ple franquisme. ¿Quines anècdotes guarda d’això?
-Havíem d’estar sempre pendents de la censura. Quan hi havia una inspecció, amagàvem els llibres en català i portàvem els nens a una planta i les nenes a una altra, perquè havien d’estar, almenys, un quilòmetre separats. L’inspector acostumava a fer els ulls grossos.
-¿Què deixen 70 anys a l’aula?
-Una cosa que no es paga amb diners. Als 16 anys, en plena guerra, vaig fer la meva primera classe. Els meus alumnes tenien 10 anys. Si en algun lloc he estat feliç, ha estat fent classe. Encara ara trobo a faltar l’escola.
-¿Quin és el professor ideal?
-Aquell que no es queda a la seva tarima, sinó que passeja per la classe fent participar els alumnes i fa que se sentin, a la vegada, atesos i protagonistes. L’escola ha de ser activa i participativa.
-¿I el més difícil per a un mestre?
-Que els alumnes acceptin de bon grat la teva manera de fer, no de pensar. I que pensin pel seu compte.
-¿Quins temes aborda el seu llibre?
-El tracte amb els alumnes, la seva immersió, la relació que mantenen amb els pares…
-¿Què ha millorat i què no?
-Tenim llibertat i democràcia. Catalunya té un Estatut i el català, en lloc d’estar prohibit, és la llengua de l’escola. Però falta exigència. Abans, la pedagogia valorava l’esforç, treball i personalitat de l’alumne, i li educava el caràcter. Avui, això es valora menys.
-¿Creu que per això es fracassa?
-Als alumnes que no passen a secundària no se’ls ha exigit prou esforç. Sembla que els pares temen enfrontar-se als fills pels estudis, per si els giren l’esquena. Molts parlen d’amistat, però la condició de pares i amics és diferent. Amics tindran els que tinguin, de pares, només uns.
-¿Com es construeix l’esforç?
-Acostumant-los a donar tot el rendiment de manera espontània i alegre, no com a càstig.

Entrevista de CARME ESCALES    El Periòdico de Catalunya 18-01-2010

Resenya del llibre: Textos i pretextos de pedagogia 1938-2008 de  Joan Triadú.

Aquest llibre és com una moneda perquè té dues cares que no es poden separar.

En una d’aquestes cares, l’anomenada textos, reprodueixo parcialment un cert nombre d’escrits, la majoria publicats; alguns que eren resposta a incidències d’una època llunyana, i altres, en bona part, encara actuals. Perquè la permanència de certes idees, en pedagogia, és més important que pretendre adaptar-les als anomenats signes del temps.

L’altra cara del llibre consisteix a comentar, amb criteris que es valen de la perspectiva i de l’experiència, cada un dels escrits esmentats. Aquesta part és, naturalment, inèdita i l’hem anomenada pretextos.

Convé, doncs, confrontar totes dues cares, ara posades de costat, i, parafrasejant Maragall i Foix -com qui no diu res-, que el vell i el nou es facin estimar amb l’enamorament jove i setanta anys de fidelitat.

 triadau