La millor educació

Pocs assumptes tan delicats com l’educació, pocs llocs on se la maltracti així. A la intel·ligent ofensiva del ministre Ángel Gabilondo per un acord perquè, per una vegada, una generació tingui garantit un model educatiu, ha sortit a l’aguait la gran mestra de les receptes de l’àvia, Esperanza Aguirre. La seva ocurrència d’ordenar per llei l’autoritat del professorat ha enlluernat en aquest país addicte a solucionar els problemes declarant-los il·legals.

El principal avantatge de la recepta és que no costa ni un duro. A més, marca per llei el culpable si surt malament: aquell professor a qui vam fer autoritat i no l’exerceix perquè no vol. És inútil, en canvi, per a quatre de cada 10 alumnes en centres concertats i per als seus professors; fora que allà només regeixin les lleis del mercat i, si es peguen, sigui per coses d’oferta i demanda. Inquieta una mica pensar què serà el següent si tot i així un altre pare irromp en un col·legi com si fos un personatge de Quentin Tarantino… ¿Posar tricorni als docents?

Ara que tant es diu això de prestigiar el professor, convindria començar per situar els seus salaris en la mitjana de l’OCDE i tornar-los la confiança de treballar en un sistema que sap donar-los suport en recursos i en qualitat, però també en responsabilitat i autoritat. La nostra inversió en educació ha crescut menys que la nostra riquesa. Proliferen els discursos de governants que converteixen l’ensenyament en un servei a la carta on cada pare o alumne escull el que li agrada i el docent és un subordinat. Igual que es proclama el dret dels pares a elegir idioma d’ensenyament, es justifica la seva potestat a fixar fins on ha d’aguantar el professor, «que per a això li pago».

Resulta imprescindible que els pares fem la nostra feina i deixem d’actuar com a encobridors, còmplices o inductors de les incontinències filials. No més excuses habituals: les presses, el ritme de vida, l’estrès…

L’única veritat és que educar és un treball dur, però som els pares els que hem d’ensenyar als fills que, a més de drets, existeixen altres coses anomenades deures i un és responsable dels seus actes.

També té tasca pendent el que anomenem societat quan volem utilitzar-la com a coartada. ¿O és que no tenen responsabilitat les empreses, organitzacions o mitjans de comunicació que converteixen en triomfadors a cretins la principal habilitat dels quals és explotar els altres? ¿O és que també és innocu el nostre culte general a l’èxit per qualsevol mitjà necessari?

 ANTON  LOSADA     El Periòdico de Catalunya. 20.09.09