Una altra pel·lícula recomanada per en Sadurní Tudela sobre l’amor i els seus perills.

500_dias_juntos1

Notable debut en el llargmetratge del director Marc Webb, fins ara responsable d’alguns vídeos i curts musicals. Per fer-se un lloc en la nòmina de realitzadors amb talent tria una comèdia romàntica atípica, adobada amb molt d’encert amb nombrosos temes musicals que per alguna cosa és un expert en el tema i un aire cínic de modernitat depriment, acuradament estudiat, però també fresc i eficaç.

 

“Noi coneix noia. Ell s’enamora. Ella no “. Així de simple diu el ‘tràiler’ de 500 dies junts, i és justament això: l’amor i el desamor, les penes provocades per les misterioses relacions entre els éssers humans, difícils sobretot quan no es comparteixen ni el mateix enfocament ni la meta a la qual es dirigeixen. En el fons el plantejament ve a desentranyar dos clàssics visions del món: la dels que creuen en l’amor, en el destí, en un perquè de l’existència, i la dels que no creuen en absolut que la paraula amor signifiqui alguna cosa, la dels que opinen que tot és casualitat, per l’atzar sense pal·liatius. Tom és el jove que s’enamora d’Summer, una noia que coneix en el seu treball. Ell és idealista, romàntic, capaç de caure embruixat al primer cop d’ull de la dona dels seus somnis. Ella és pràctica, vital, divertida i poc donada a crear fantasies de princesa. Tots dos es agraden i l’espectador contemplarà la seva història: la trobada, els dies i dies que passen junts, les converses, les mirades, les tonteries, les rialles, el sexe, les baralles, els dubtes, etc.

 

Destaca, és clar, l’abrupta estructura narrativa, ja que la narració no porta un ordre cronològic, sinó que es presenta saltejament dins de l’ampli ventall dels 500 dies del títol. La cosa funciona sense més i dóna lloc a algunes transicions molt còmiques, o les divertides imatges en que Tom s’imagina suportant el seu sofriment en saberudes pel·lícules franceses o del mateix Ingmar Bergman. També resulta sorprenent que la narració tingui un biaix molt literari, exemple de la qual cosa és l’extraordinària seqüència de la fragmentació de pantalla, on una part d’ella recull les expectatives del protagonista i una altra la realitat dels fets. Són, en fi, grans detalls que fan diferent a aquest film romàntic, còmic i dramàtic, d’anell decididament independent.