Archive for maig, 2009

La mancança afectiva és traumàtica per als infants 

Vostè va patir la mort dels seus pares en un camp de concentració nazi, del qual va aconseguir escapar-se amb només sis anys. Després, com a neuròleg i psiquiatre, ha investigat els traumes infantils. Per a un infant, ¿viure un trauma és determinant per a la seva personalitat?El trauma essencial per a un infant és la mancança afectiva, que pot danyar el cervell molt més que una agressió física. Això sí que pot deixar un escenari que després determini un desenvolupament, però no tota la personalitat. 

El llenguatge, la paraula, són importants?Quan el trauma es produeix abans de la paraula, el que pot danyar més l’infant és l’empobriment afectiu, l’empobriment sensorial. El nen no recordarà el que ha passat, més enllà que el trauma li pugui deixar alguna empremta. Per contra, després de la paraula, l’infant es representa aquest trauma i el traumatisme esdevé un nou organitzador de la seva personalitat. Ara bé, la personalitat és una tendència, no està inexorablement i irreparablement determinada per aquest trauma. Cal tenir clar que un nen maltractat no té per què convertir-se en un pare maltractador. 

Vostè és un dels impulsors del terme resiliència, del qual s’ha parlat molt després dels atemptats de l’11-S. Aquest concepte fa referència a la capacitat d’una persona de seguir projectant-se un futur malgrat fets traumàtics i tràgics que hagi pogut viure. Com va sorgir la idea?Des del 1970 treballo en l’àmbit de les mancances afectives i la possibilitat de reparar traumes a l’Hospital de Toló. Ja fa molts anys, no li sembla? El 1968 vaig començar a treballar en etologia clínica, però jo no vaig proposar la metàfora de la resiliència. Es diu que va ser una psicòloga nord-americana, Emmy Werner. És veritat que abans que ella ho divulgués, el concepte resiliència ja apareixia en la literatura científica francesa i anglesa. Però és a ella a qui cal atribuir-ne la maternitat. 

Amb tot, vostè sí que treballa en resiliència i ha portat a terme moltes investigacions.Sí. El 1983 vaig organitzar el primer grup de recerca internacional sobre resiliència. Ara a tot el món hi ha més d’un centenar d’equips investigadors: a Sud-amèrica, als Estats Units, a Europa, al Pròxim Orient. És un àmbit en què es fa molta recerca. 

Vostè ha comparat la ment d’un nen amb un submarí. Per què?Jo no parlaria de comparació. Més aviat em sembla una metàfora interessant, en el sentit que la ment d’un nen suporta tones i tones de pressió sense trencar-se i sempre pot tornar al nivell de flotació. 

Què fa que un nen superi un fet traumàtic?Per respondre-li la pregunta cal analitzar tres àmbits diferents: els recursos interns de l’infant; els externs -sobretot el suport afectiu- i la significació que es dóna al trauma, al record traumàtic. El cas de nens que han patit maltractaments és il·lustratiu. 

Per què ho diu? En quin sentit?Els estudis científics han posat en relleu que nens maltractats que han comptat amb suport afectiu i que han dotat la seva vida d’un sentit clar no s’han convertit, quan han sigut adults, en maltractadors. En canvi, si els nens havien patit abandonaments, el 70% es convertien després en maltractadors. 

Vostè va viure la persecució del règim nazi i va perdre la seva família, russos jueus emigrants residents a França, quan van entrar les tropes de Hitler. Li és difícil recordar aquelles vivències?Quan era nen hi pensava molt. Jo vaig ser criat per
la Beneficència i no vaig anar a l’escola fins als onze anys. A França hi havia el perill de guerra civil entre els col·laboracionistes i la resistència. Jo vaig sobreviure: set de cada deu jueus adults van morir, i nou de cada deu nens jueus van perdre la vida. 

Quins records li han quedat?Tot. Ho recordo absolutament tot: el camp de concentració, les insígnies que portàvem, les armes… 

I en què l’ha marcat?Probablement la meva experiència m’ha fet ser psiquiatre. Vaig perdre els meus pares. Tenia la necessitat de saber què havia passat, per què, i potser impedir que una cosa així pugui tornar a passar. 

Després de fugir del camp de concentració no va tenir una vida fàcil. Com s’ho va fer?Vaig ser criat per l’assistència pública. Al principi no podia anar a l’escola perquè m’haurien detingut. Després vaig estudiar, vaig tenir diverses feines per poder-me pagar els estudis. Li diré una cosa: si vaig ingressar a medicina i em vaig llicenciar, això prova que els estudis mèdics estan molt mal organitzats [riu]. 

La felicitat és una construcció mental?Hi ha diversos nivells de felicitat. Experimentem una sensació plaent quan prenem substàncies com la morfina, els psicòtrops, el vi. Res ha canviat en la nostra vida, però sentim benestar. Tenim una sensació de veritable felicitat quan assolim un somni i quan tenim una relació d’amor, d’amistat, familiar, que ens provoca alegria, benestar, pau. 

Quina estratègia recomanaria per ser feliç?Li respondré d’una forma breu: gaudir de suports afectius i donar un sentit a la vida. 

Entrevista A Boris Cyrulnik Neuròleg, Psiquiatre I PsicoanalistaAvui. 27.04.09 DAVID CAMINADA