Avui anava a explicar un conte al grup de 2n. Era un conte, especial, per a fer, més tard, una reflexió amb el grup. Aquest grup és el primer grup que va començar a fer educació emocional quan tenien 4 anys.
Començo a llegir el conte i tot aixecant la vista veig al Manuel que plora. Em mira i plora. He deduït que necessitava i em demanava parlar d’alguna cosa. Desprès de preguntar-li què li passava i entre sanglots ens ha explicat que s’havia mort el seus gos.
Deixant l’activitat que pretenia fer, m’acosto a ell, l’abraço i comencem a parlar amb la resta de companys/es.
Sense deixar-lo d’agafar han sortit preguntes i plantejaments sobre el tema de la mort, la vida, el què sentim i què passa quan es mor algun ésser viu.
Mentre parlàvem veig que l’Antonio, que tenia un peluix a les mans, li dóna al Manuel. Aquest l’ha agafat tota l’estona mentre plorava i parlàvem.
Una pluja d’idees meravelloses han començat a sorgir d’aquelles personetes. En algun moment he pensat que m’havia de controlar perquè la mateixa emoció que sentia no em deixava intervenir. Estaven compartint i ajudant al Manuel a passar el seu moment de tristesa i dolor. Estaven parlant de la mort.
Algunes qüestions, emocionals, espirituals, biològiques i de creences que han sortit:
-
Què és la mort?
-
Què passa amb el cos físic quan un ésser humà mor?
-
On és la Crisi ( el gos d’en Manuel) ara?
-
Com es deu sentir el Manuel?
-
Quan li pot durar aquesta tristesa?
-
Què és el dolor?
-
S’oblidarà el Manuel de la Crisi quan passi molt de temps?
Algunes afirmacions:
-
Tots ens morim perquè és el cicle de vida.
-
La Crisi està al cel.
-
El cos es queda a la terra i l’ànima se’n va al cel (no hem tingut temps d’aprofundir què vol dir per a ells l’ànima)
-
el dolor dura dos dies i que després els éssers morts passsen al nostre record i sempre estan en el nostre cor.
Els companys/es han explicat al Manuel com ells també havien experimentat la mort d’avis, àvies, ocells, gats, el bebé d’alguna tieta, etc.
Què li podem dir al Manuel per animar-lo?
-
La Crisi sempre estarà en el teu cor Manuel.
-
Pots posar una fotografia del teu gos a la teva habitació i així el recordaràs.
-
Li podem escriure cartes i fer-li dibuixos.
La Paula demana la paraula, s’aixeca, va al racó de les emocions, agafa un globus que hi havia allà i diu:
– Manuel, jo crec que pots agafar aquest globus, escrius en ell tot el que no li has pogut dir al teu gos i després l’enlairem.
Tots hem entés el missatge i llavors l’hem perfeccionat perquè han proposat de canviar el globus. Hem decidit que fos un globus dels del Viena que s’enlairen. A tot/es ens ha semblat una idea fantàstica.
La cara del Manuel començava a estar molt més distesa. Estava més tranquil.
A vegades l’energia universal, que deu ser sàvia, programa els aconteixements de manera quasi perfecta i, ha fet que aquest mateix matí jo anés al metge a Sabadell. He passat pel Viena i he demanat dos globus de gas.
La proposta s’ha pogut fer realitat. El Manuel ara ja està més tranquil i el seu gos ja sap que el Manuel el trobarà a faltar i que l’estima molt.
M’he quedat sorpresa en comprovar com, el grup en general, té un nivell emocional considerable en quan a coneixement de terminologia, empatia, situant-se en el lloc del Manuel i deduir com es pot sentir, etc.
Aquest matí hem tornat a donar permís i espai a les emocions sense esperar l’estona d’educació emocional. He sentit de nou com el treball que fem és molt valuós. Anem avançant!
Adéu Crisi
Estimada Tere.
He seguit el teu consell i he llegit l’història del Manel i la Crisi.
Realment és difícil contenir-se i com que “per norma” solu deixar-me emportar pels meus sentiments, no he pogut més que emocionar-me.
Em veig obligada a donar-te les gràcies, de tot cor. Per aquestes lliçons, pels consells, en fi per les teves paraules en general.
A casa estem pendents de l’avi i no sé quin o quan serà el desenllaç. T’ho faré saber. Però m’agradaria estar una mica preparada ja que les meves filles de 8 (al gener 9) i de 6 anys son molt concients de tot i a vegades ploren perque no volen perdre a l’avi.
No sé si et sembla que estic esperant el pitjor o què adavanto aconteixements, però es que realment no crec que la situació s’allargui gaire.
En fi, estaré pendent dels teus consells.
Una forta abraçada mestra.
Àngela.
Genial Tere !.
Nosaltres aquest curs començarem a fer la segona part del curs d’Educació emocional. Realment la primera part ens va enganxar molt a tot el claustre. A veure si amb la segona part podem aconseguir transmetre als nostres alumnes alguna cosa semblant al que vosaltres ja feu fa temps.
Merci x aquest article tan bonic i una abraçada molt gran pel Manuel !!!
T’escric al teu correu. Una abraçada preciosa.
Paciència,
A poc a poc i bona lletra. L’experiència em demostra que és possible.
Ni fàcil, ni ràpid, però POSSIBLE!!
Endavant amb el vostre projecte
Hola Tere,
jo també m’emociono quan expliques alguna d’aquestes “sorpreses” que ens dona la vida, aquestes reaccions que tenen els nostres fills… és una passada! però també crec que és resultat del treball fet poc a poc, cada dia, amb paciència, sense esperar un resultat immediat…
Tenim sort que la nostra escola aposti per aquest tipus d’educació.
Gràcies per tot!
Hola germaneta, quina sort que el Manuel de tenir-te en aquests moments al seu costat. I quina sort que te el gos del Manel per haber-lo tingut al seu costat.
Els teus nens tenen molta sorta de tenir-te a prop, i jo tinc molta sort de tenir-te com a germaneta
Pertonets. Xesca
Les persones son fruit també per les persones que tenen al costat. Una abrçada preciosa! què faria sense tú!
Us he llegit perquè estic fent el treball de fi de grau sobre la mort… no em pensva trobar a tants mestres i a tantes persones involucrades en aquest tema… fins ara pensava que estava més abandonat però em dono compte de que hi ha gent com vosaltres que treballa i que té una ment oberta, per a poder formar persones capaces d’enfrontar-se a algo tan dolorós com és la mort!!!
Mil gràcies