Què podem fer pares, mares i professors davant els suspensos

A continuació adjunto un escrit que he fet per a la revista de l’AMPA de l’IES on estudia el meu fill Martí.

Durant aquest curs he tingut la possibilitat de reflexionar sobre els nostres fills adolescents i les notes que tan preocupen a joves i pares. Unes notes que, a l’assemblea de pares, els mateixos professors de l’IES van valorar de força dolentes. Sembla ser que la quantitat de suspensos, amb els anys, va augmentant i es produeixen, cada vegada més, en cursos més baixos.

El motiu d’aquest escrit és la meva preocupació com a mare, ciutadana i professional de l’ensenyament respecte l’autoestima de tants alumnes suspesos.

Els nostres fills i alumnes suspesos són els primers que han de començar a estudiar amb esforç i des de la responsabilitat que els pertoca, però, i els adults,  què hem de fer els adults que els eduquem? Ens aturem a pensar que estan a l’adolescència amb tots els canvis que això els comporta física i mentalment? Qui els recull emocionalment per tal de motivar-los a continuar esforçant-se? Com se senten ells? Pares, mares i professors estem fent tot allò que podem? Quina és la millor manera per afrontar les males notes dels joves? Creieu que el càstig sense cap tipus d’acompanyament i orientació dels adults pot ajudar els nostres fills/es a motivar-los i continuar amb confiança els estudis? “Has d’estudiar més” és suficient per motivar-los? Els expliquem el per què cal estudiar? Quina és la fita després de tant esforç?

No estic plantejant la sobreprotecció dels nois i noies perquè amb ella no potenciaríem la seva autoestima. Estic plantejant la reflexió profunda del tema. “Mirar més enllà” per a millorar com a educadors/res.

No oblidem que l’etapa adolescent és un període on, sovint, existeix l’apatia i la mandra per a fer coses en general. La coordinació dels moviments, localitzada en el cervell, necessita tenir noves referències per adaptar-se als canvis físics de la mida i del pes corporal (Boglarka Hadinger)

Recordem que l’ autoestima és el conjunt de creences que una persona té de si mateixa respecte les pròpies capacitats, habilitats i qualitats. En un moment de crisi, com és el de recollir males notes, potser cal replantejar-nos com millorar-la. Tenir un grau d’autoestima òptim ens fa sentir segurs  i capaços per continuar afrontant les dificultats, importants per disposar de recursos i d’oportunitats per a influir en les circumstàncies que afecten a la nostra vida i  únics  reconeixent-nos especials i  fantàstics. I, el més important, perquè una persona tingui l’autoestima ha de ser sentir-se acompanyat per les persones que l’estimen i poder així establir vincle afectiu.

L’ambient familiar i escolar ha de potenciar l’autoestima perquè sense ella no existeixen les expectatives positives.

Què podem fer pares, mares i professors per ajudar els nostres fills i alumnes:

• Educar els fills no és fàcil i ningú ens en ha ensenyat. Hem d’anar provant, observant, reflexionant i, sobretot, decidint en cada moment com actuar. Ens podem equivocar i és normal des de la imperfecció, però no ens podem desanimar ni tirar la tovallola no creieu? Com podrien avançar i confiar els nostres fills/es amb els pares? I els alumnes amb els professors? 
• Potser ens cal pensar més en el senti de l’educació i no només en la finalitat perquè a vegades els resultats estan lluny. Diuen que la planta del bambú tarda 30 anys en deixar veure les seves primeres fulles. Anem regant i acompanyant els nostres fills/alumnes i els resultats donaran fruit, segur. El coratge que hi posem com a pares i mares serà un model d’actuació que els nostres fills imitaran.  
• Desaprovar l’actuació, els suspensos i les males notes, però no els nostres fills/alumnes. Mai s’hauria de dir: “Ets un desastre”perquè llavors ho serà.
• Inspirar confiança, esperança  i superació. Confiar en les seves possibilitats realistes.
• Animar a esforçar-se i rendir  perquè amb l’èxit es torni significatiu.
• Reconèixer els seus valors, capacitats i habilitats. Totes les persones fem coses tenim un predomini hàbil en fer quelcom.
• Delegar responsabilitats domèstiques.  Organitzar i ritualitzar les tasques domèstiques tot posant ordre, esforç i col.laboració.
• Mantenir converses amb els nostres fills, no només educatives. 
• Parlem dels sentiments i les emocions amb ells, sobretot quan suspenen. Com et sents? Quan tenen conflictes amb els companys/es: Com et sents? com creus que se sent l’altre?
• Elogiar allò que fan bé de forma natural i sense exageració per crear consciència.
• Estimular la responsabilitat dels nostres fills/es.  “Com puc inspirar/motivar  al meu fill/alumne que desitgin fer …aprovar”, en aquest cas.
• Impulsar el pensament positiu per a la solució dels problemes. Perquè els joves se  sentin competents i capaços la nostra comunicació amb ells  ha de ser positiva. Plantejar els problemes amb visió i creença de solució possible. Veure els problemes com a reptes. Com ho podem fer? Com solucionarem el problema?

Educar els fills no és fàcil i ningú ens ha ensenyat. Hem d’anar provant, observant, reflexionant i, sobretot, decidint en cada moment com actuar. Ens podem equivocar i és normal des de la imperfecció, però no ens podem desanimar ni tirar la tovallola no creieu? Com podrien sinó avançar i confiar els fills/es en els pares i els alumnes en els professors?

Potser ens cal pensar més en el sentit de l’educació i no només en la finalitat perquè a vegades els resultats són lluny. Diuen que la planta del bambú triga 30 anys en deixar veure les primeres fulles. Anem regant i acompanyant els nostres fills/alumnes i els resultats donaran fruit, segur. El coratge que hi posem com a pares, mares i professors serà un model d’actuació que els nostres fills i alumnes imitaran.